Convergència era diferent

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Laura Borràs va dir ahir a Els Matins de TV3 que el debat de política general "no és que sigui un límit", i que ni ella ni el partit que presideix són partidaris d'"ultimàtums". És més, va afegir que seran "generosos" en la seva relació amb Pere Aragonès i els republicans, amb qui fa deu anys que Junts i els seus antecessors conviuen. Borràs feia així una certa marxa enrere i intentava refredar els ànims que ella mateixa ha escalfat davant la possible sortida del seu partit del Govern. Aquesta ha pres cos fruit del desacord crònic amb els socis, accentuat a les portes de la consulta interna a Junts -per ara sense data-, i després de la Diada.

La possibilitat del trencament ha quallat malgrat que el partit s'hagi distanciat de la proposta de l'ANC d'implementar la declaració d'independència el segon semestre de 2023, obertament rebutjada per Aragonès. Sí que Borràs va defensar de nou ahir "el mandat de l'1-O" que el Govern que liderava Carles Puigdemont i del qual formava part Jordi Turull, a més d'Oriol Junqueras, va decidir no implementar fa cinc anys.

Fa mesos que Junts, que no ha digerit bé veure's apartada de la presidència de la Generalitat i que es va fer pregar per investir Aragonès molt més del que ERC ho va fer amb Artur Mas, Puigdemont o Quim Torra, i els seus entorns critiquen que no s'avança cap a la independència, carreguen sense manies contra la taula de diàleg i el president, i alimenten la idea del trencament. Les intervencions d'alguns dirigents i el clima a les xarxes no ajuda, i el recull de declaracions i piulades corrosives necessitarien un disc dur d'alta capacitat per ser emmagatzemades. Una veritat que conviu amb una altra: la insistència d'ERC en el diàleg amb el PSOE no dona, per ara, el resultat esperat i hi ha poca voluntat, o cap, en els republicans de desafiar el govern espanyol a curt termini. Això també els alimenta.

Així les coses, els partidaris de trencar el Govern dins el partit de Borràs i Turull, però també en els seus entorns d'opinió i mediàtics, s'han reforçat i apareix com a excepció la claredat del conseller Jaume Giró i dels espais que li són afins, partidaris de seguir a l'executiu amb l'argument de no obrir la porta a un nou tripartit. Els alts càrrecs i la majoria de la direcció mesuren les paraules, però preferirien no passar a l'oposició. Pensen que si ho fan poden estar-s'hi temps (enlloc està escrit que Aragonès, que té més de dos anys de legislatura al davant, convoqui d'aquí a uns mesos noves eleccions malgrat la debilitat parlamentària que tindria), i poden pagar-ho a les municipals de maig.

Qui trenqui s'haurà d'explicar. Aragonès ha decidit no fer fora Junts, però, més enllà de crear marcs de debat previ compromís de lleialtat, no està disposat a fer cap concessió que es pugui presentar com una rectificació per complaure els socis, com seria acordar l'estratègia a Madrid o aixecar-se de la taula de diàleg. Menys encara atenent ultimàtums que ERC considera fruit d'urgències internes dels socis. Aragonès i el seu partit esperen aquesta tardor fruits de la taula de diàleg a través de la reforma de la sedició i, com a mínim fins que passi el congrés de novembre, no es plantejaran esmenar el rumb. Massa tard pels temps de Junts i les seves ansioses bases.

Turull i els seus necessiten alguna cosa aviat per asserenar els ànims internament. El secretari general, com Puigdemont, el vicepresident Jordi Puigneró i altres dirigents de pes, venen de la tradició política convergent i, de fet, en reivindiquen el llegat i es mantenen en les seves coordenades ideològiques en debats com la fiscalitat. Xavier Trias, molt pressionat aquests dies per acceptar encapçalar la llista de Junts a Barcelona, no amaga cada cop que té un micròfon al davant com troba a faltar el partitque les tensions del procés, els casos de corrupció i els deutes van acabar dissolent.

A CDC hi havia un lideratge clar, el de Jordi Pujol primer i el d'Artur Mas després, que administrava com considerava en cada moment la tensió amb Madrid, amb els socis d'Unió o amb l'oposició en moments crítics com la negociació de l'Estatut, però que, a última hora, podia abaixar el to i fer un gir. S'assumia amb normalitat, com a part del joc polític per guanyar posicions sense caure en el tot o res. La direcció ho acatava, les bases hi tenien poc a dir i als consells nacionals la cosa no passava de la queixa d'algun quadre despistat o de les joventuts.

Ara, i en això sí que Junts té poc a veure amb CDC, les coses són diferents. Puigdemont evita pronunciar-se públicament -els seus afins expliquen que voldria sortir del Govern i tots els seus gestos ho confirmen, però quan ho veu escrit es regira i "mata" sense manies al missatger- i la polifonia a la direcció és evident. Una diversitat de veus i una manca d'estratègia de desbordament clara per contraposar al diàleg d'ERC que impacta en les bases de Junts, excitades davant del marc de "renúncia" i de "rendició" del Govern d'Aragonès que els seus dirigents i referents han dibuixat els darrers anys.

Al president no li cal moure's perquè Junts pateixi: en té prou amb no corregir res, fer veure que la cosa no va amb ell i esperar sense posar més llenya de la que toca al foc. De fet, ja se sent còmode en aquest rol allunyat del conflicte. Si la situació no es refreda i es recondueix, Junts es veurà abocada a triar entre seguir al Govern amb un trencament que podria alimentar el quart espai, o bé sortir-ne a contracor per preservar la unitat interna. Per això Borràs demana ara temps davant una situació fora de control. Ara ja no hi ha qui els digui "voleu fer el favor de callar!", endreci el debat i marqui camí generant un consens pràcticament total.
 

---

Avui no et perdis

» Crònica: ERC i Junts guanyen temps per mantenir amb vida la coalició de govern; per Oriol March i Joan Serra Carné.

» Crònica: ERC reivindica la paternitat de l'1‑O en ple pols amb Junts; per Carme Rocamora.

» El PP atia la guerra fiscal entre autonomies; per Pep Martí.

» Opinió: «Per no tornar a "vol factura o ho arreglem?"»; per Joan Foguet.

» La Moncloa rebaixa l'IVA del gas al 5% i critica el PP per «reduir impostos als rics»; per Pep Martí.

»La Generalitat exigeix a l'Estat accelerar «sense excuses» el traspàs de Rodalies; per Oriol March.

»Sanitat tanca la porta a retirar la mascareta al transport públic; per Lluís Girona.

» El Banc Santander denuncia penalment 15 activistes per ocupar una oficina contra un desnonament; per David Cobo.

»TMB i sindicats no es posen d'acord: hi haurà vaga de busos per la Mercè.

»La UB commemora els 150 anys de l'Edifici Històric recordant la primera dona universitària; per Pep Martí.
 

---

 El passadís

El proper ple de l'Ajuntament de Barcelona, el dia 30, serà el darrer per a Celestino Corbacho, que ja es jubila de la política. L'exdirigent socialista, exalcalde de l'Hospitalet de Llobregat i exministre de Treball amb José Luis Rodríguez Zapatero va abandonar el PSC després d'un seguit d'enfrontaments amb la seva successora al consistori, Núria Marín. Mesos més tard, Manuel Valls el va fitxar per acompanyar-lo en la seva candidatura municipal per Barcelona i Corbacho ha estat regidor del grup de Ciutadans com a independent. Va discrepar amb Valls en alguna ocasió, com quan l'exprimer ministre francès es va negar a donar la mà al president Quim Torra després de prendre possessió. Corbacho, a punt de fer 73 anys, no ha volgut esperar a la fi del mandat. Ara el substituirà al consistori Noemí Martín, militant de Ciutadans i molt activa a les xarxes en les seves crítiques a la gestió d'Ada Colau. 

Vist i llegit

Els funerals d'Elisabet II han fet evident l'ampli suport que la monarquia té encara entre els britànics. Veurem si el seu fill, Carles III, és capaç de conservar-lo. El politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca escrivia ahir a El País l'article "Comparacions reials" i en feia amb el suport a la corona espanyola, que fa anys que està immersa en una crisi reputacional. "Els defensors de Joan Carles I elogien el seu paper a la Transició, però obliden que ha deixat rere seu un país dividit davant la figura del cap de l'Estat, pel que mai podrà ser celebrat com ho ha estat Elisabet II", escriu. 

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1932, la Gaceta de Madrid, que és l'actual Butlletí Oficial de l'Estat, publicava una llei que feia pocs dies que havia aprovat el Congrés dels Diputats i que entrava així en vigor: l'Estatut de Catalunya. Un text que era el primer marc d'autogovern real del qual disposaven els catalans en l'era moderna. El text va ser impulsat políticament pel Govern de Francesc Macià, que havia intentat sense èxit proclamar la República Catalana. Va ser elaborat a Núria, sancionat per una amplíssima majoria de catalans en referèndum i brutalment retallat en el tràmit a les Corts. Oi que la història us sona? Macià ho va entomar amb un immens dolor, però el text va permetre-li donar contingut a la Generalitat recuperada. Aquest és el discurs, amb un to agredolç, que Macià va adreçar als catalans després de l'aprovació de l'Estatut a Madrid. 

 L'aniversari

I precisament el 21 de setembre de l'any 1859 naixia a Vilanova i la Geltrú, tot i que la seva família era de les Borges Blanques i sempre hi va estar arrelat, Francesc Macià. Era terratinent i va arribar a ser coronel de l'exèrcit espanyol. A poc a poc, però, va anar canviant de posició fins que, a principis del segle XX, es va presentar per diputat de la Solidaritat Catalana. A Madrid es va enfrontar també a Cambó i va abraçar definitivament l'independentisme. Va fundar Estat Català i intentar un alçament militar que va fracassar des de Prats de Molló. Després d'anys d'exili i acumulació de forces, va liderar la formació d'ERC el 1931 i es va imposar de forma clara a les eleccions que van donar lloc a la Segona República. Va morir el dia de Nadal de l'any 1933 i el seu funeral va ser multitudinari. L'Avi era estimat i és un dels gegants de la política catalana del segle XX. Aquí, quan va proclamar la República Catalana el 1931. Us recomano molt que visiteu l'Espai Macià a les Borges Blanques, el seu districte electoral, i també aquest reportatge de Pep Martí.

 ​Fes clic aquí per rebre'l