Aforisme Fuster (XXXVI)

Una nova època política

"Ser raonable és vigilar" diu Joan Fuster

per Carme Vidal, Barcelona, Catalunya | 18 de setembre de 2022 a les 17:00 |
La manifestació de la Diada del 2022 | Adrià Costa
"Ser raonable és vigilar"

Aquest diumenge passat era el de la Diada. Del tot distinta i del tot distant d’aquella del 2010. Qui no la recorda? Va ser la de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Aquella sentència que va commoure la societat catalana i que va destapar, obertament, la qüestió de les relacions Catalunya-Espanya. Una sentència que atemptava contra el moll de l’os de la democràcia: allò que els ciutadans validàvem, els magistrats del TC ho qüestionaven i es feia evident que si bé és cert que tothom és igual davant la Llei, no ho és menys, de cert, que no tothom ho és davant la Justícia.


Si els poders de l’Estat ens deien que Catalunya no hi tenia cabuda, a la Constitució, era el mateix Estat qui ens impel·lia a voler-nos independents, lliures i sobirans, i per això en aquella manifestació hi destacaven, tot al llarg i ample del Passeig de Gràcia, dues imatges importants, d’una banda, el relleu generacional i, de l’altra, el relleu iconogràfic: el triomf de l’estelada. Aquell, sense ni proposar-nos-ho, devia ser el primer dia d’una nova època.

Un dia, aquell, que Catalunya no parlava només per a Madrid, perquè el que deia, s’ho deia a ella mateixa i ho deia al món, i a partir de llavors tocava que partits i institucions analitzessin quina proposta política, creïble, feien a la societat catalana. Perquè llavors l’independentisme encara actuava des de la unitat. S’obria el camí de la llibertat, certament, però al mateix temps Catalunya entrava en un terreny del tot desconegut, ple de dificultats, que potser amagava moltes i agres sorpreses, que ara patim i vivim. A partir d’aquella Diada comença tot el procés polític per voler arribar a la fita que es plantejava. Però per arribar-hi hem de saber com fer-ho. I sense unitat és difícil.


Aquella Diada del 2010 feia evident que la independència deixava de ser un impossible i començava a ser un inevitable. Tot just perquè el govern Zapatero i els magistrats del TC no van tenir present que els catalans havíem après “que el viure, a voltes, té el preu de dir prou”. I, de llavors ençà, una majoria que no pot menystenir-se demana un referèndum d’autodeterminació. Però Espanya, à droite i à gauche, més que manifestar sòbria l’expressió del desconcert, només sap dir, que, de referèndum, ni parlar-ne. I nosaltres, sense tenir present que quan un actua sense decidir vol dir que depèn d’algú altre, vam voler fer com si fóssim. I n’hem pagat el preu, d’aquella política practicada amb aires de censor: presó i exili. Perquè a Espanya, avui, encara, tot aquell que gosa qüestionar el veredicte d’un inquisidor és tingut per heretge.

De moment, hem aconseguit llibertat per als presos. Que era fonamental. I no podem menystenir el diàleg que el govern de la Generalitat demana. Diàleg perquè esdevé el pas previ per a la negociació. Diàleg, per poder prendre decisions. Tot just perquè exercir-la, la política, vol dir decidir, decidir en espais, sovint, de gran incertesa, certament, com el que vivim, sobretot, des del 2017; tot just perquè en les raons polítiques no hi cap l’espai de la demostració, de la pura conclusió a la qual s’arriba a través d’un encadenament lògic, perquè les raons polítiques són l’espai de l’argumentació, sabent, però, que el discurs ha d’anar sempre condicionat a la presa de decisions.


Ara, l’independentisme viu incomoditats perquè cadascú proposa accions diferents per actuar davant Madrid. I, sobretot, quan segons qui no vol ser conscient que l’error més gran dels homes d’estat és de creure que existeix en cada moment una solució a cada problema, quan hi ha problemes –deia De Gaulle- que durant certs períodes no en tenen, de solució.

Avui ja no podem amagar que l’escenari actual de la política catalana és fet de contrastos i ràbies, massa vegades insatisfets. I de retrets, desconfiança i desconcert sobretot en l’estratègia davant el govern de l’Estat, quan sabem que Catalunya és la raó i la causa primera de la política espanyola. Madrid se n’adonen, que no som raonables i que no la vigilem, la força del nostre objectiu, per a la consecució del qual no hi ha retorn. I, aquí, hi comença a haver, per als qui tenen tanta pressa, un cert regust de fracàs. I no, no hem fracassat. Hem començat un camí que hem de fer sense pressa ni terminis, perquè és llarg. Molt llarg. I difícil. Un camí que ens demana resistència, intel·ligència política, ser raonables i vigilar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació