26
de setembre
del
2022
Actualitzat
a les
8:28h
La Catalunya que ha emigrat no és un tema que hagi estat gaire tractat en la creació literària. Aquest va ser un dels motius que va esperonar Ramon Solsona a capficar-s'hi, i del seu treball n'ha sorgitTemps enrere (Proa), una novel·la situada en tres espais geogràfics -Barcelona, Alemanya i el Priorat- amb el pas del temps com fil conductor. Una obra sens dubte ambiciosa que presenta alguns recursos sorprenents.
Nascut a Barcelona el 1950, Solsona aplega una trajectòria reconeguda per lectors i crítics, amb títols com Les hores detingudes o L'home de la maleta. Ha obtingut alguns dels premis literaris més prestigiosos, com el Sant Jordi, el de Crítica Serra d'Or, el Prudenci Bertrana o el Lletra d'Or. Un balanç que no està gens malament per un autor que, explica, ha publicat més aviat poc.
- Una de les coses sorprenents de Temps enrere és que explica la història anant del present al passat. Per què va triar aquest recurs?
- Perquè estic convençut que remarca més una de les intencions bàsiques de la novel·la, que és subratllar el pas del temps. Sempre he tingut la inquietud d'expressar literàriament el pas del temps com a enigma. No sabem mai què passarà. Quan som petits no sabem què farem de grans ni què serà dels nostres companys de col·legi. Això ho he plantejat a l'inrevés perquè el lector en tot moment coneix el futur dels personatges, però els personatges, no. En canvi, el que no sap el lector és d'on venen, cosa que els personatges saben perfectament. Volia aquesta inversió de coneixements.
- Diu que el temps li ha interessat sempre com a enigma.
- Sí, ho he tractat pràcticament a totes les meves novel·les. A No tornarem mai més, a Les hores detingudes, sempre hi ha una perspectiva del pas del temps que mesura com els ha afectat el pas del temps als personatges.
- L'inquieta aquest enigma?
- No sabem què serà de nosaltres quan sortirem d'aquí. El temps és una bomba carregada de literatura. Puc posar un exemple?
- I tant!
- No fa gaire, em trobo pel carrer un home fet i dret. Li pregunto pel seu germà, de qui havia estat amic, el Santi. No en sabia res des que teníem disset o divuit anys. Em diu que és capellà. S'hi va fer ja de gran. I el vaig anar a veure aquest estiu, és el rector de Salou. Va ser molt agradable.
- La novel·la es pot llegir començant pel darrer capítol i anar pujant?
- Ho vaig fer de manera molt conscient pensant que admetia una lectura reversible. Comença pels personatges grans tirant enrere però si algú s'estima fer una lectura més convencional, pot fer-ho.
- Imagino que no voldrà donar-ne detalls, però digui'ns una mica qui són l'Elvira i el Tomàs.
- Els protagonistes de la novel·la, això ja ho he dit, són tres: el Tomàs, l'Elvira i el pas del temps. El Tomàs és fill de vídua, una dona molt senzilla, sense instrucció, que és portera d'una escala de pisos de Barcelona. I té un germanet amb síndrome de Down, que això genera dramatúrgia. L'Elvira és filla única d'una família del Priorat que té terres, unes vinyes, però són pobres perquè la terra no dona prou per viure. El Priorat era una comarca molt pobre des de la fil·loxera. Va patir una davallada demogràfica i va ser terra d'emigració. En la novel·la, es veuen obligats a emigrar a Alemanya. Aquest és el panorama essencial i això genera tres espais que a la novel·la estan molt marcats: Barcelona, el Priorat i Alemanya.
- Del pas del temps ja n'hem parlat.
- Sí, però voldria dir una cosa. En el llibre es veu el pas del temps en els protagonistes, però també a tota la societat. Per darrera, circulen moltes coses de la vida quotidiana que canvien. Per exemple, tant el Tomàs com l'Elvira venen d'una època en què a les cases no hi havia dutxes, en què pràcticament no hi havia electrodomèstics, quan les comunicacions eren molt complicades. Sobretot a pagès, però a Barcelona també. Trucar a l'estranger era demanar una conferència. El pas del temps està marcat, sotto voce, pel petit confort que ens va canviant la vida quotidiana. El pas de la màquina d'escriure mecànica a l'elèctrica, els primers ordinadors, que abans es deien computadores. L'Elvira està molt contenta perquè té un portàtil, però pesa cinc o sis quilos. Hi havia les majorettes a molts barris com una cosa moderníssima.
- Ara que diu això, també retrata els canvis produïts en el lèxic.
- En efecte. Potser no se n'adona molta gent, però abans es parlava molt de col·legi, ara tothom diu escola. Potser a Catalunya el terme escola sempre ha tingut més tradició, vinculada a la renovació pedagògica. Abans, anàvem a col·legi. Les llibretes d'estalvi es deien cartilles. La jubilació era el retiro.
- El Priorat és un dels escenaris de l'obra. Ha volgut mostrar de la Catalunya encara poc coneguda?
- Moltes coses les tenia al cap fa molt de temps de manera incipient. I tenia al cap la figura del català emigrant. De petit, recordo una escena que em va colpir, quan van dir que la família del Nogués, un nen de classe, se n'anava a treballar a Suïssa i ja no vindria més. Sembla a vegades que aquí només hàgim rebut emigració, però jo volia tractar el català que és emigrant amb totes les de la llei. Catalans que s'han de llevar a les sis del matí i dormen en uns barracons sense calefacció, entrar a la cadena de producció.
- I per què situa el Priorat com a lloc d'emigració?
- Perquè vaig assistir com a convidat al Centre Quim Soler, que és un projecte literari que passeja escriptors pel Priorat, que és poc conegut i literàriament no té massa ressò. A banda d'un llibre de Josep Maria Espinàs i d'un d'Àngels Massip, El cercle, que és una gran novel·la. I tots dos dibuixen un Priorat de gent aspra, cosa que ha anat canviant. Soc fill, per tant, d'aquesta crida del Centre Quim Soler i m'hi vaig interessar. Vaig buscar la figura d'algú desesperat que havia d'emigrar perquè tenia deutes.
Fins als anys 90, el Priorat encapçalava les llistes de les comarques més pobres, a vegades junt amb la Terra Alta i a vegades amb la Ribagorça. El Priorat és molt interessant des del punt de vista del paisatge, de la gent, de la duresa. I, de cop i volta, es converteix en una capital mundial del vi. Això literàriament és molt llaminer. Com que jo volia una parella de llarga durada, m'interessava que l'origen pobre de l'Elvira tingués un contrapès inesperat, i que aquells ceps retorçats, gruixuts, vells, que donaven tan poc raïm, ara són tresors. I encara que facin poc raïm, és de primera qualitat i hi ha bufetades per comprar aquestes vinyes velles.
- Quina mirada nova aporta la novel·la al tema de l'emigració?
- Crec que el de la Catalunya que emigra és un tema que no s'ha tractat prou o gens literàriament. En canvi, l'emigrant espanyol sí, especialment el provinent de terres de misèria, sovint analfabeta, que venien de llocs de caciquisme extrem i gairebé passaven gana. Això aquí no s'ha donat.
- Recordo ara una pel·lícula d'Alfredo Landa, ¡Vente a Alemania, Pepe!
- Sí. Pinta una Alemanya de l'emigració molt falsa, que et podies posar a la butxaca amb un fuet i una ampolla de vi. Jo m'he documentat sobre aquesta situació i el fet és que costa trobar catalans emigrats i també espanyols. És que s'han fet grans. En la novel·la es marca molt els inicis dels setanta, enmig del miracle alemany, que va arrossegar molta gent treballadora que deien "del sud", espanyols, italians, grecs, portuguesos i iugoslaus. Després, amb la crisi, hi ha empreses que fan fallida i molts tornen. Hi ha, o hi havia, perquè això està desapareixent, associacions d'"emigrados y retornados". I el problema del retorn a vegades era més fort que el de la marxa, que havia suposat un xoc amb el clima, que era infernal, i amb la llengua. L'actitud general de partida de molts emigrants era dir que per dos anys per treballar i fer guardiola, no es molestaven a aprendre bé l'alemany. En canvi, l'Elvira fa el pas. Té clar que si no l'estudia, estarà sempre a baix de tot. Té força de voluntat, té facilitat pels idiomes i es fa traductora.
- Aquesta Catalunya que emigra no és present en el nostre imaginari?
- Tenim la idea d'una "Catalunya terra d'acollida" que a l'hora d'obrir-nos som esplèndids i rebem a tothom que ve. Això és una mentida.
- I això?
- Tota la gent que va venir aquí els anys 60 i va haver de fer-hi arrels va haver de lluitar molt, va patir explotació i va tenir unes condicions d'habitatge indignes. Va costar molt d'ubicar aquesta gent en barris i urbanitzacions decents. Som una terra d'acollida més d'aparença que de realitat. I el mateix passa ara. La gent que ve d'Amèrica del Sud o de l'Àfrica ho passa malament per integrar-se. En això, Catalunya no és diferent d'altres societats. El que passa és que, per sort, sempre hi ha hagut un teixit social disposat a treballar en favor dels drets de les persones vinguin d'on vinguin. Això és veritat. Terra d'acollida per necessitat. La indústria tèxtil necessitava mà d'obra. La construcció, el mateix. Molta gent treballava explotada i sense casc.
- I com és que tenim encara poc integrada aquesta imatge del català emigrat?
- En part perquè tampoc n'hi ha hagut tants i han quedat disseminats. No crec que hi hagi gaires associacions pròpiament catalanes. L'única que he localitzat, a Molins de Rei, està inactiva. Altra cosa són els joves que van a fora amb un títol sota el braç i busquen un sou digne. Però aquests joves no tenen res a veure amb els qui anaven amb el tren de l'emigració que sortia cada setmana de Madrid i passava per Irun fins a l'estació de Colònia. Pujar a aquest tren era, no dic que fos entrar en un tren de bestiar, però quasi. Una altra cosa que voldria dir és que en el llibre també es veu com en el cas del Priorat restava i encara resta molt viva la memòria de la guerra. A la novel·la apareix molt el poble de Garcia, que era cap de pont a la batalla de l'Ebre. Va rebre bombardejos per totes bandes.
- El Priorat era la primera línia de rereguarda.
- Sí, hi havia les ambulàncies, els bancs de sang, els moviments de tropes de la rereguarda... En el moment de la rebel·lió militar, hi va haver una cacera de gent de dretes i capellans que va ser molt dura. A Falset, hi va actuar la Brigada de la Mort, anarquista, que en una nit van matar 27 persones. Després, ja en plena guerra, va patir bombardejos. I quan van entrar els franquistes, van buidar la presó de Falset dels seus i hi van posar els altres. I també s'hi veu al llibre el silenci dels anys de la dictadura. Van haver de passar trenta anys de la fi de la dictadura perquè les famílies recuperessin històries de la guerra. Hi havia membres d'una família que havien estat sotmesos a un judici sumaríssim i afusellat, i la família no ho sabia.
- En què és diferent aquesta novel·la a les anteriors? Aquesta és la més ambiciosa?
- Crec que totes ho són. Aquesta és la més complexa.
- Quan mira enrere i mira la seva producció, de què està més satisfet i què és el que potser encara troba a faltar?
- Sempre treballo els llibres de manera que quan els lliuro a l'editor, sempre tinc la sensació que ja no puc afegir-hi res més. Si miro enrere, no em sembla malament res del que he escrit. No me'n penedeixo de res. Com que publico poc i soc lent, trobo que els llibres estan prou acabats com per no tenir remordiments. Ara, hi ha una cosa que sí que he anat millorant i modificant que són els diàlegs, especialment el català col·loquial. Aquesta vegada hi ha un tour de force afegit que és la variant del Priorat.
- Com a escriptor, com li agradaria ser recordat?
- Escric per la gent del meu temps. Ho faig tan bé com sé i m'hi esforço molt. Intento apel·lar i estimular la intel·ligència del lector, i trobar aquell punt d'equilibri per motivar-lo però sense dur-lo a un carreró sense sortida. La posteritat m'importa poc.
Nascut a Barcelona el 1950, Solsona aplega una trajectòria reconeguda per lectors i crítics, amb títols com Les hores detingudes o L'home de la maleta. Ha obtingut alguns dels premis literaris més prestigiosos, com el Sant Jordi, el de Crítica Serra d'Or, el Prudenci Bertrana o el Lletra d'Or. Un balanç que no està gens malament per un autor que, explica, ha publicat més aviat poc.
- Una de les coses sorprenents de Temps enrere és que explica la història anant del present al passat. Per què va triar aquest recurs?
- Perquè estic convençut que remarca més una de les intencions bàsiques de la novel·la, que és subratllar el pas del temps. Sempre he tingut la inquietud d'expressar literàriament el pas del temps com a enigma. No sabem mai què passarà. Quan som petits no sabem què farem de grans ni què serà dels nostres companys de col·legi. Això ho he plantejat a l'inrevés perquè el lector en tot moment coneix el futur dels personatges, però els personatges, no. En canvi, el que no sap el lector és d'on venen, cosa que els personatges saben perfectament. Volia aquesta inversió de coneixements.
- Diu que el temps li ha interessat sempre com a enigma.
- Sí, ho he tractat pràcticament a totes les meves novel·les. A No tornarem mai més, a Les hores detingudes, sempre hi ha una perspectiva del pas del temps que mesura com els ha afectat el pas del temps als personatges.
- L'inquieta aquest enigma?
- No sabem què serà de nosaltres quan sortirem d'aquí. El temps és una bomba carregada de literatura. Puc posar un exemple?
- I tant!
- No fa gaire, em trobo pel carrer un home fet i dret. Li pregunto pel seu germà, de qui havia estat amic, el Santi. No en sabia res des que teníem disset o divuit anys. Em diu que és capellà. S'hi va fer ja de gran. I el vaig anar a veure aquest estiu, és el rector de Salou. Va ser molt agradable.
- La novel·la es pot llegir començant pel darrer capítol i anar pujant?
- Ho vaig fer de manera molt conscient pensant que admetia una lectura reversible. Comença pels personatges grans tirant enrere però si algú s'estima fer una lectura més convencional, pot fer-ho.
Ramon Solsona juga amb el temps en la seva nova novel·la. Foto: Adrià Costa
- Imagino que no voldrà donar-ne detalls, però digui'ns una mica qui són l'Elvira i el Tomàs.
- Els protagonistes de la novel·la, això ja ho he dit, són tres: el Tomàs, l'Elvira i el pas del temps. El Tomàs és fill de vídua, una dona molt senzilla, sense instrucció, que és portera d'una escala de pisos de Barcelona. I té un germanet amb síndrome de Down, que això genera dramatúrgia. L'Elvira és filla única d'una família del Priorat que té terres, unes vinyes, però són pobres perquè la terra no dona prou per viure. El Priorat era una comarca molt pobre des de la fil·loxera. Va patir una davallada demogràfica i va ser terra d'emigració. En la novel·la, es veuen obligats a emigrar a Alemanya. Aquest és el panorama essencial i això genera tres espais que a la novel·la estan molt marcats: Barcelona, el Priorat i Alemanya.
"Sempre m'ha interessat el temps com a enigma, és una bomba carregada de literatura"
- Del pas del temps ja n'hem parlat.
- Sí, però voldria dir una cosa. En el llibre es veu el pas del temps en els protagonistes, però també a tota la societat. Per darrera, circulen moltes coses de la vida quotidiana que canvien. Per exemple, tant el Tomàs com l'Elvira venen d'una època en què a les cases no hi havia dutxes, en què pràcticament no hi havia electrodomèstics, quan les comunicacions eren molt complicades. Sobretot a pagès, però a Barcelona també. Trucar a l'estranger era demanar una conferència. El pas del temps està marcat, sotto voce, pel petit confort que ens va canviant la vida quotidiana. El pas de la màquina d'escriure mecànica a l'elèctrica, els primers ordinadors, que abans es deien computadores. L'Elvira està molt contenta perquè té un portàtil, però pesa cinc o sis quilos. Hi havia les majorettes a molts barris com una cosa moderníssima.
- Ara que diu això, també retrata els canvis produïts en el lèxic.
- En efecte. Potser no se n'adona molta gent, però abans es parlava molt de col·legi, ara tothom diu escola. Potser a Catalunya el terme escola sempre ha tingut més tradició, vinculada a la renovació pedagògica. Abans, anàvem a col·legi. Les llibretes d'estalvi es deien cartilles. La jubilació era el retiro.
- El Priorat és un dels escenaris de l'obra. Ha volgut mostrar de la Catalunya encara poc coneguda?
- Moltes coses les tenia al cap fa molt de temps de manera incipient. I tenia al cap la figura del català emigrant. De petit, recordo una escena que em va colpir, quan van dir que la família del Nogués, un nen de classe, se n'anava a treballar a Suïssa i ja no vindria més. Sembla a vegades que aquí només hàgim rebut emigració, però jo volia tractar el català que és emigrant amb totes les de la llei. Catalans que s'han de llevar a les sis del matí i dormen en uns barracons sense calefacció, entrar a la cadena de producció.
- I per què situa el Priorat com a lloc d'emigració?
- Perquè vaig assistir com a convidat al Centre Quim Soler, que és un projecte literari que passeja escriptors pel Priorat, que és poc conegut i literàriament no té massa ressò. A banda d'un llibre de Josep Maria Espinàs i d'un d'Àngels Massip, El cercle, que és una gran novel·la. I tots dos dibuixen un Priorat de gent aspra, cosa que ha anat canviant. Soc fill, per tant, d'aquesta crida del Centre Quim Soler i m'hi vaig interessar. Vaig buscar la figura d'algú desesperat que havia d'emigrar perquè tenia deutes.
"Jo volia per la novel·la una parella de llarga durada i m'interessava que l'origen pobre de l'Elvira tingués un contrapès inesperat"
Fins als anys 90, el Priorat encapçalava les llistes de les comarques més pobres, a vegades junt amb la Terra Alta i a vegades amb la Ribagorça. El Priorat és molt interessant des del punt de vista del paisatge, de la gent, de la duresa. I, de cop i volta, es converteix en una capital mundial del vi. Això literàriament és molt llaminer. Com que jo volia una parella de llarga durada, m'interessava que l'origen pobre de l'Elvira tingués un contrapès inesperat, i que aquells ceps retorçats, gruixuts, vells, que donaven tan poc raïm, ara són tresors. I encara que facin poc raïm, és de primera qualitat i hi ha bufetades per comprar aquestes vinyes velles.
"Jo volia per la novel·la una parella de llarga durada i m'interessava que l'origen pobre de l'Elvira tingués un contrapès inesperat"
- Quina mirada nova aporta la novel·la al tema de l'emigració?
- Crec que el de la Catalunya que emigra és un tema que no s'ha tractat prou o gens literàriament. En canvi, l'emigrant espanyol sí, especialment el provinent de terres de misèria, sovint analfabeta, que venien de llocs de caciquisme extrem i gairebé passaven gana. Això aquí no s'ha donat.
"Temps enrere" és la darrera novel·la que ha publicat Ramon Solsona. Foto: Adrià Costa
- Recordo ara una pel·lícula d'Alfredo Landa, ¡Vente a Alemania, Pepe!
- Sí. Pinta una Alemanya de l'emigració molt falsa, que et podies posar a la butxaca amb un fuet i una ampolla de vi. Jo m'he documentat sobre aquesta situació i el fet és que costa trobar catalans emigrats i també espanyols. És que s'han fet grans. En la novel·la es marca molt els inicis dels setanta, enmig del miracle alemany, que va arrossegar molta gent treballadora que deien "del sud", espanyols, italians, grecs, portuguesos i iugoslaus. Després, amb la crisi, hi ha empreses que fan fallida i molts tornen. Hi ha, o hi havia, perquè això està desapareixent, associacions d'"emigrados y retornados". I el problema del retorn a vegades era més fort que el de la marxa, que havia suposat un xoc amb el clima, que era infernal, i amb la llengua. L'actitud general de partida de molts emigrants era dir que per dos anys per treballar i fer guardiola, no es molestaven a aprendre bé l'alemany. En canvi, l'Elvira fa el pas. Té clar que si no l'estudia, estarà sempre a baix de tot. Té força de voluntat, té facilitat pels idiomes i es fa traductora.
- Aquesta Catalunya que emigra no és present en el nostre imaginari?
- Tenim la idea d'una "Catalunya terra d'acollida" que a l'hora d'obrir-nos som esplèndids i rebem a tothom que ve. Això és una mentida.
- I això?
- Tota la gent que va venir aquí els anys 60 i va haver de fer-hi arrels va haver de lluitar molt, va patir explotació i va tenir unes condicions d'habitatge indignes. Va costar molt d'ubicar aquesta gent en barris i urbanitzacions decents. Som una terra d'acollida més d'aparença que de realitat. I el mateix passa ara. La gent que ve d'Amèrica del Sud o de l'Àfrica ho passa malament per integrar-se. En això, Catalunya no és diferent d'altres societats. El que passa és que, per sort, sempre hi ha hagut un teixit social disposat a treballar en favor dels drets de les persones vinguin d'on vinguin. Això és veritat. Terra d'acollida per necessitat. La indústria tèxtil necessitava mà d'obra. La construcció, el mateix. Molta gent treballava explotada i sense casc.
- I com és que tenim encara poc integrada aquesta imatge del català emigrat?
- En part perquè tampoc n'hi ha hagut tants i han quedat disseminats. No crec que hi hagi gaires associacions pròpiament catalanes. L'única que he localitzat, a Molins de Rei, està inactiva. Altra cosa són els joves que van a fora amb un títol sota el braç i busquen un sou digne. Però aquests joves no tenen res a veure amb els qui anaven amb el tren de l'emigració que sortia cada setmana de Madrid i passava per Irun fins a l'estació de Colònia. Pujar a aquest tren era, no dic que fos entrar en un tren de bestiar, però quasi. Una altra cosa que voldria dir és que en el llibre també es veu com en el cas del Priorat restava i encara resta molt viva la memòria de la guerra. A la novel·la apareix molt el poble de Garcia, que era cap de pont a la batalla de l'Ebre. Va rebre bombardejos per totes bandes.
Ramon Solsona: "Totes les meves novel·les són ambicioses. Aquesta és la més complexa". Foto: Adrià Costa
- El Priorat era la primera línia de rereguarda.
- Sí, hi havia les ambulàncies, els bancs de sang, els moviments de tropes de la rereguarda... En el moment de la rebel·lió militar, hi va haver una cacera de gent de dretes i capellans que va ser molt dura. A Falset, hi va actuar la Brigada de la Mort, anarquista, que en una nit van matar 27 persones. Després, ja en plena guerra, va patir bombardejos. I quan van entrar els franquistes, van buidar la presó de Falset dels seus i hi van posar els altres. I també s'hi veu al llibre el silenci dels anys de la dictadura. Van haver de passar trenta anys de la fi de la dictadura perquè les famílies recuperessin històries de la guerra. Hi havia membres d'una família que havien estat sotmesos a un judici sumaríssim i afusellat, i la família no ho sabia.
"Escric per la gent del meu temps, la posteritat m'importa poc"
- En què és diferent aquesta novel·la a les anteriors? Aquesta és la més ambiciosa?
- Crec que totes ho són. Aquesta és la més complexa.
- Quan mira enrere i mira la seva producció, de què està més satisfet i què és el que potser encara troba a faltar?
- Sempre treballo els llibres de manera que quan els lliuro a l'editor, sempre tinc la sensació que ja no puc afegir-hi res més. Si miro enrere, no em sembla malament res del que he escrit. No me'n penedeixo de res. Com que publico poc i soc lent, trobo que els llibres estan prou acabats com per no tenir remordiments. Ara, hi ha una cosa que sí que he anat millorant i modificant que són els diàlegs, especialment el català col·loquial. Aquesta vegada hi ha un tour de force afegit que és la variant del Priorat.
- Com a escriptor, com li agradaria ser recordat?
- Escric per la gent del meu temps. Ho faig tan bé com sé i m'hi esforço molt. Intento apel·lar i estimular la intel·ligència del lector, i trobar aquell punt d'equilibri per motivar-lo però sense dur-lo a un carreró sense sortida. La posteritat m'importa poc.