Mor Jean-Luc Godard als 91 anys, l'última ànima de la Nouvelle Vague

"Faig pel·lícules perquè el temps passi". I el temps, finalment, ha passat. Jean-Luc Godard, el cineasta francès que va revolucionar l'audiovisual com una de les ànimes de la Nouvelle Vague, ha mort aquest dimarts a l'edat de 91 anys. Segons ha explicat Libèration, els familiars del director de mítiques pel·lícules com À bout de souffle (1960), Vivre sa vie (1962), Pierrot le fou (1965) o Week-end (1967) han confirmat la seva mort. La història del cinema contemporani és inexplicable sense la figura de Godard i els seus companys d'època en la cultura francesa.

Nascut a París, de familiars suïssos, Godard va estudiar a la icònica universitat de la Sorbona, on va començar a desenvolupar una passió pel cinema. Els astres es van alinear per a la seva generació i a partir de la dècada dels anys 50 va començar a treballar com a crític en revistes de cinema. La més coneguda: Cahiers du Cinema. Allà va coincidir amb la que seria la generació revolucionària del cinema d'autor francès, creadora de la nova onada filmogràfica al país i els germinadors (i màxims impulsors després) de la Nouvelle Vague. Godard va escriure, braç a braç, amb François Truffaut, Éric Rohmer, Jacques Rivette i Claude Chabrol.

En aquesta voràgine creativa, crítica (especialment àcida, un fet que l'acompanyarà tota la seva vida) i cinematogràfica, tots ells comencen a rodar i a col·laborar conjuntament en pel·lícules icòniques. À bout de souffle (1960), una de les més icòniques de Godard, es converteix en el seu primer llargmetratge. Protagonitzat per Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg, obria les portes a un nou món de cinema marcat per la revolució de Godard: el nou muntatge cinematogràfic. L'especial bellesa de les seves produccions, els detalls i la sensibilitat que projectaven els seus protagonistes (com va demostrar Anna Karina, amb qui va estar casada durant l'etapa daurada de la Nouvelle Vague) són elements clau que perduren encara avui dia en el llegat de Godard.

Avantguardista i rondinaire amb el cinema contemporani fins a l'últim dia de la seva vida, el director va liderar l'onada de cinema d'autor europeu al costat de gegants com Ingmar Bergman, el seu company Truffaut o els italians neorealistes (com Luchino Visconti, Roberto Rossellini o Vittorio De Sica) amb una immensa influència política, especialment marxista. La seva militància de ferro marcaria molts dels seus projectes menys populars (si és que cap ho era), amb grans influències de la propaganda soviètica.

Les seves pel·lícules, relacionades directament a una època aperturista durant els anys 60 i 70, també tenen un lligam poderós amb la revolució de maig del 68 i les posteriors batalles polítiques europees. Fundà el grup Dziga Vertov, amb clara influència comunista, un col·lectiu que es dedica a realitzar pel·lícules de molt baix cost "per no tenir cap mena d'influència burgesa ni per part dels revisionistes".  

A partir dels anys 80 la seva influència va decaure de manera permanent i tots els seus projectes, que encara mantenien un esperit rupturista i avantguardista com vint anys enrere, mantenien en vel els cinèfils. Mai va tornar a realçar la seva carrera, encara no va aturar la seva producció de llargmetratges i, cap al final de la seva vida, molts curtmetratges. Godard ha estat una de les majors influències per a molts cineastes, creadors, cinèfils i aficionats al cinema de tota la història. Encara que les seves opinions (especialment les contemporànies) fossin controvertides i polèmiques fins al final, és incontestable que es va convertir en un tòtem per a molts especialistes i apassionats del setè art.