La resposta d'ERC i el marge de Junts

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Des que Jordi Pujol, que ahir era intervingut, als seus 92 anys, a l'hospital de Sant Pau després de patir un ictus greu, va deixar la presidència de la Generalitat l'any 2003, la política catalana, sense majories contundents i residint en un sistema autonòmic esgotat, és en una llarga partida de pòquer. En el camp sobiranista, els protagonistes de l'Estatut primer, de les retallades després, del procés fins fa poc i del col·lapse independentista ara, la juguen enmig de fortes tensions i estan avesats a un tot o res propi de carreres polítiques curtes. Dues legislatures al capdavant d'una institució és pràcticament un miracle. L'actual moment no és una excepció i, als partits, se'ls afegeixen les entitats.

Ahir tots els actors implicats feien, en major o menor mesura, propòsit d'esmena i s'instaven a refer la unitat estratègica. Si no passa, saben que el carro va pel pedregar i, ja sigui pel sorgiment de nous espais polítics poc partidaris de la suma o per una abstenció massiva, la fórmula actual, la de l'entesa entre ERC i l'espai postconvergent amb col·laboració més o menys sòlida de la CUP, està esgotada. Serà qüestió de temps que el protagonisme dels comuns creixi i que el PSC entri -tal vegada per la porta gran- al joc de la governabilitat. De fet, es prepara per fer-ho a les municipals, traient rèdit de les males relacions entre independentistes.

En refer la unitat i en posar-s'hi, tothom hi està d'acord, però tothom té una motxilla de condicionants i hi ha qüestions prèvies a resoldre. El primer que ha de passar és que ERC aclareixi si té interès real que Junts, més pressionada després de la Diada, continuï formant part del Govern. Pere Aragonès, que si perdés els socis quedaria, amb només 33 escons, en una posició molt dèbil al Parlament, no els en vol fer fora, però no està clar si està disposat a moure fitxa perquè continuïn formant-ne part. Més encara vistes les crítiques sovintejades dels seus suposats aliats, que legitimen les andanades de l'ANC i altres encara més dures. Laura Borràs, sempre exigent i ara, a més, ferida per la seva suspensió com a presidenta del Parlament, deia que la possibilitat que abandonin l'executiu és "perfectament possible". Aquesta tardor, després d'una auditoria que ha transmès un missatge decebedor amb l'actual marxa, es preveu que els militants de Junts votin i el debat és ben viu.

Si Aragonès vol que el Govern s'acabi i provar-ho en minoria o amb altres socis (els comuns bàsicament, perquè la CUP no voldrà jugar i els republicans no volen fotos amb el PSC, menys encara a les portes de les municipals) no s'ha de moure, no ha de fer res. No cal que faciliti refer cap espai de coordinació ni que posi al dia l'acord de Govern endurint el to amb Madrid o assumeixi nous compromisos aquesta tardor. Si Jordi Turull i els partidaris de seguir al Govern -entre ells tots els consellers- no tenen res per "vendre" a les bases és molt possible que la situació peti per alguna banda. Bé perquè Junts deixi el Govern, amb els costos materials i polítics associats, per no posar en risc la seva unitat interna i fer pinya amb l'ANC en la crítica a la "renúncia"; o bé perquè Turull aconsegueixi mantenir-se a l'executiu i, tal vegada, Borràs o altres es puguin acabar sumant al "quart espai" que, fins ara, es branda com a element de pressió i del que en serien els principals damnificats electorals.

Si, per contra, i com ha manifestat públicament, Aragonès vol seguir amb Junts, és evident que s'ha de moure. Més encara després de la manifestació i que els seus socis hagin validat els arguments de l'Assemblea, que vol activar ja la via unilateral i tornar a punt del 27 d'octubre de 2017 sense més concrecions. Però el marge és limitat. ERC no vol trencar el diàleg amb el govern del PSOE i depèn del que faci o anunciï posarà en risc l'expectativa de resultats en matèria de desjudicialització d’aquesta tardor a la taula. Tant dels que no es poden explicar (recordeu el "de qui depèn la Fiscalia" de Pedro Sánchez) com dels que sí que serien visibles, com és el cas de la reforma del delicte de sedició. Un conjunt de mesures que, confien els republicans, ofereixin un resultat global similar a l'amnistia i permetin obrir després la carpeta del dret a decidir.

Una solució menys radical per intentar continuar junts, i que necessitaria que Turull i els seus s'arromanguessin a fons, podria ser negociar entorn els tres punts que pretén Junts per actualitzar l'entesa amb ERC. El primer és crear un espai de coordinació estratègica similar a l'estat major del moment àlgid del procés. Òmnium el vol més ampli, Aragonès està disposat a fer-ho i sembla que és possible si es resolen assumptes com la relació amb el Consell per la República o l'agenda d'objectius. Els altres dos són més complexos. Es tracta de passar del simple diàleg a la negociació real amb l'Estat, és a dir de fer que la taula sigui "de veritat", segons Junts. És, però, difícil d'objectivar què és "de veritat". Els republicans argumenten que els juntaires només creuran en la taula de diàleg, que el mateix Turull o Quim Torra van proposar fer a Mariano Rajoy "entre governs" en sengles discursos d'investidura, quan la liderin ells.

El tercer punt seria actuar coordinats a Madrid. Però, és clar, els republicans tenen 13 escons i Junts només 4. Com s'efectuaria la "coordinació"? On i com es prendrien les decisions més rellevants vist el desequilibri de forces? L'oferta d'ERC -guanyadora de les eleccions generals a Catalunya- era clara: diàleg amb l'Estat i acords per estabilitzar un govern d'esquerres i barrar el pas a la dreta. Podria assumir-ho Míriam Nogueras? 

La Diada ha fet evident la necessitat d'un reset si volen seguir per tornar-hi i ha posat en qüestió la feina que fa l'actual Govern. Però també ha reduït encara més el marge d'actuació de Junts intentant fer compatible la gestió autonòmica i el discurs abrandat, i obliga ERC a ensenyar cartes. En funció de si Aragonès es mou poc o molt sabrem què volen realment ell i el seu partit. 
 

---

Avui no et perdis

» Jordi Pujol, hospitalitzat per un ictus greu; per Albert Vilanova i Oriol March.

»L'avís de la Diada accelera la negociació per refer la unitat estratègica; per Carme Rocamora i Oriol March.

» Fil directe: «Debatre entre independentistes»; per Pep Martí.

» Anàlisi: I ara què? Guia per entendre l'impacte del desafiament de l'ANC; per Oriol March.

» Opinió: «Nou cicle»; per Jaume Barberà.

» Hi ha espai per a una quarta candidatura independentista?; per Bernat Surroca.

» Borràs, després del desafiament de l'ANC: «És perfectament possible que Junts deixi el Govern».

» La CUP prepara el seu retorn a Barcelona amb Basha Changue com a l'aspirant més ben situada; per David Cobo. 

» Dades: Barcelona ja rep tants creuers com abans de la Covid però un 30% més buits; per Roger Tugas Vilardell.

» La Mercè «de la normalitat absoluta» presenta novetats: tribut a Pau Riba i retorn de tradicions; per David Cobo.

» Opinió: «Èpoques mig fosques»; per Josep Vallverdú.

»Totes les claus sobre com es repartirà la família reial britànica la fortuna d'Elisabet II.

»Gravacions inèdites i secrets: què ens descobreix la sèrie d'HBO sobre Joan Carles I; per Víctor Rodrigo.

» Entrevista a Quim Masferrer: «El foraster ha fet coses que jo no faria en la vida»; per Laura Colell.
 

---

 El passadís

El curs ha començat sense cap escola apliqui la sentència del 25% de castellà que el TSJC i el TS van dictar el curs passat. La llei que va aprovar el Parlament està sent, de moment, un escut legal per al departament de Josep González-Cambray. I l'espanyolisme està enutjat. Una plataforma de quinze entitats anomenada Escuela de todos, que agrupa des de Societat Civil Catalana a Escola Bilingüe passant per Impulso Ciudadano i altres grups unionistes, ha convocat diumenge una manifestació. La plataforma afirma que no és radical i que defensa una escola plural i també en català, però entre els assistents a la marxa hi haurà el líder de la formació ultradretana Vox, Santiago Abascal, acompanyat d'Ignacio Garriga, portaveu al Congrés i santcugatenc. El seu partit va recórrer al Constitucional el nou marc lingüístic i va demanar aplicar el 155 per l'incompliment de les sentències per part de la Generalitat.   

Vist i llegit

Està canviant el curs de la guerra a Ucraïna? Si més no, la invasió russa, que ha topat des del començament de l'ofensiva amb una resistència ferotge, està prenent un color cada cop més negre. És interessant l'article que publica Pablo del Amo, graduat en Història i expert en geopolítica, "El col·lapse rus a Jàrkov", a Descifrando la guerra, un mitjà dedicat a l'anàlisi de conflictes. Del Amo subratlla la rellevància de la contraofensiva ucraïnesa, que compta amb suport de l'OTAN i la UE, a l'est i el "nou gir" que suposa en la guerra. La recuperació d'enclavaments d'alt valor estratègic, com Kupiansk i Izium, i la retirada russa d'aquesta zona s'explicaria en part per l'arribada d'armament potent dels països occidentals (en especial els sistemes d'artilleria HIMARS) i per una major capacitat ucraïnesa per aprofitar els recursos propis. Ara l'interrogant principal que han de resoldre a Moscou és si s'ha de recórrer a una mobilització general, una opció amb molts riscos.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2004 el govern espanyol, aleshores presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, demanava a la UE una modificació del seu règim lingüístic per poder convertir el català (i també el valencià, malgrat que el PSOE sempre ha reconegut que és la mateixa llengua) en oficial. La petició, que la diplomàcia espanyola va gestionar amb molt poc interès, no va prosperar. En aquells anys gestos com donar al català, amb més de nou milions de parlants, l'estatus de llengües petites com el maltès o el gaèlic o poder posar el CAT a la placa de la matrícula ja acontentaven una majoria de catalans. Però ni concessions d'aquesta mena s'han fet malgrat el que ha plogut. Aquest vídeo de la Plataforma per la Llengua ho explicava de forma gràfica. En la darrera reunió de la taula de diàleg el govern espanyol es va comprometre a demanar que es pugui usar la nostra llengua a l'Eurocambra.

 L'aniversari

El 13 de setembre de l'any 1968, avui fa 54 anys, naixia a Barcelona l'actor Santi Millán, que es va fer popular com un dels membres de la companyia la Cubana. Especialitzat en el registre humorístic, ha treballat molt a la televisió en programes de la productora El Terrat. Actualment, està centrat en sèries de televisió i pel·lícules. Com que jo el vaig conèixer a TV3 amb Teresina SA, les tres "dones d'empenta d'una edat estupenda", us deixo amb els capítols de la mítica sèrie on apareix Millán. En són 13 i en una setmana els teniu vistos i riureu de valent. I a Twitter us aconsello seguir el perfil Teresinologia, una altra forma d'estar al cas de l'actualitat!
 ​Fes clic aquí per rebre'l