Per què Carlos Alcaraz és el número 1 més precoç de la història del tennis?

Carlos Alcaraz no va guanyar el US Open aquest diumenge. El va guanyar fa uns dies, en el partit de quarts de final contra l'italià Jannik Sinner, que ho té tot per convertir-se en el seu gran rival generacional. Sinner disposava de pilota de partit amb servei a favor en el quart set i va enviar un revés creuat al passadís, un error propi de qui encara no és capaç de tancar els duels transcendents i de qui sap que, si no remata el rival, acabarà perdent. Perquè amb Alcaraz no n'hi ha prou amb portar-lo al límit, o amb superar-lo tennísticament a la pista. Se l'ha de desbordar sense contemplacions, que no tingui temps per pensar, que no trobi la manera de sobreviure. Sinner no se'n va sortir i, gràcies a això, el tennista murcià ha acabat trobant la manera d'emportar-se l'últim Grand Slam de l'any i, de retruc, s'ha convertit en el número 1 més jove de la història.

Amb 19 anys i quatre mesos, Alcaraz supera el rècord que tenia l'australià Lleyton Hewitt, que va arribar al cim mundial amb 20 anys i nou mesos. Hewitt va ser l'últim gran fenomen juvenil al circuit abans de l'aterratge de Roger Federer, que ràpidament va veure's acompanyat de dos fenòmens com Rafa Nadal i Novak Djokovic. L'anomenat Big Three, capaç de guanyar 62 dels últims 78 Grand Slams -una xifra que difícilment es repetirà- ja comença a ser història: Federer porta dos anys sense activitat, amb el genoll castigat i 41 anys acabats d'estrenar; Nadal, amb el físic cada vegada més al límit, l'espera ara la paternitat i el canvi de prioritats es fa evident; i Djokovic, amb la negativa a vacunar-se, ha dilapidat les últimes opcions per vèncer en grans cites.

En aquest context, Alcaraz emergeix -ja com una realitat, allunyada de l'aura de promesa que tenia des dels quinze anys, quan ja es mostrava convençut que podria convertir-se en el millor tennista del món- com a principal dominador del circuit. El rus Daniil Medvedev, fins ara número 1, és inconstant, sempre atrapat per la irregularitat i per una actitud que només li serveix per competir quan li ve de gust. Alexander Zverev, que fins fa uns anys era considerat com el relleu natural del Big Three, pateix per una vida desordenada fora de les pistes i també per una lesió al turmell que es va fer contra Nadal a Roland Garros, possiblement en el millor moment de joc de la seva carrera.

La suma del declivi del manacorí, de Federer i de Djokovic, sumada a la irregularitat mostrada pels seus presumptes successors, ha fet que Alcaraz hagi arribat al número 1 després d'un any majestuós, amb victòries als Masters 1000 de Miami i de Madrid, de triomf de prestigi al Godó i un nivell de joc especialment sòlid per la seva joventut. Té alts i baixos -també els tenia Nadal a la seva edat, especialment en pistes que no eren de terra batuda-, però difícilment es deixa anar quan té el marcador advers. En la final del US Open contra Casper Ruud, un noruec endreçat i nou número dos del món, ha superat una pilota de set en contra al tercer set que li hauria complicat molt la vida.

Alcaraz no és Nadal, encara que la nacionalitat i la precocitat mostrin similituds evidents. El tennista de Manacor va irrompre al circuit amb una mentalitat indestructible, una capacitat fora de mida per vèncer punts impossibles i una tenacitat desesperant per als rivals, però no era un dominador. El murcià aglutina les característiques del seu predecessor i hi agefeix una agressivitat que el fa anar a buscar els punts, sense por a pujar a la xarxa i amb el recurs de la deixada com a via per desconcertar els oponents. Disposa de més talent natural que Nadal per al tennis d'atac, encara que a vegades encara presenti llacunes tàctiques que només podrà resoldre amb l'experiència.

Amb l'experiència i amb el suport de Juan Carlos Ferrero, el seu entrenador i mentor. L'èxit d'Alcaraz no es pot entendre sense ell. A primera vista s'assemblen poc -Ferrero era hieràtic a la pista; el nou número 1 del món és expansiu, amb un carisma transparent, amant dels gestos al públic més futbolístics que tennístics-, però comparteixen un origen humil i la sobrietat tècnica a la pista. Potser no guanyarà els 22 Grand Slams de Nadal, una xifra pràcticament inigualable, però ho té tot perquè ningú el mogui del cim del rànquing ATP durant la propera dècada.