09
de setembre
del
2022
Actualitzat
a les
19:48h
La celebració de l'Onze de Setembre es produeix enmig d'una fortadivisió dins del moviment independentista. Els partits sobiranistes han escenificat les seves diferències estratègiques sense amagar-se'n, com a culminació d'un procés que va de mal borràs des del 2017. L'actual fractura té lloc just quan es recorda l'heroica defensa de Barcelona del 1714, durant la qual també es van evidenciar diferències sensibles dins l'austriacisme sobre les estratègies a seguir.
Hi ha molts aspectes de la Guerra de Successió que encara es desconeixen o es coneixen més aviat poc. La perspectiva del que va ser un gran conflicte internacional encara ha d'oferir moltes respostes a partir de la tasca dels investigadors. Són rellevants les recerques d'especialistes com Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro i Xavier Hernández, aquest últim especialista en la història militar del conflicte. Les comparacions històriques sempre són una temptació i no es poden fer quan es parla de situacions tan diferents com són el moment actual i la fi de la que va ser anomenada com la Guerra dels Catalans. Però sí que hi ha episodis d'aquell conflicte que poden ser útils de revisitar amb la mirada dels nostres dies.
Les divisions davant la guerra
La Guerra de Successió es va començar a tòrcer bruscament l'abril del 1711, quan va morir l'emperador austríac, Josep I, i el seu germà, l'arxiduc Carles, que era la carta catalana, va haver de traslladar-se a Viena per assumir el ceptre dels Habsburg. A partir d'aquí, els aliats de Catalunya, especialment Anglaterra i els Països Baixos, temen un poder excessiu de Carles i inicien el camí que durà al Tractat d'Utrecht (1713), que suposa el reconeixement per part de l'aliança austriacista de Felip V com a rei. Catalunya queda a l'estacada.
Utrecht va sentenciar la sort del país i el va deixar amb molt poc marge de maniobra. Tres opcions s'obrien a l'horitzó: acceptar, com van fer els aliats, a Felip V (el Borbó francès a qui Catalunya havia reconegut en un primer moment, el 1701); mirar de negociar-hi preservant les lleis i constitucions catalanes; o bé anar a la guerra, però sols. Va esclatar un debat intens en el lideratge català.
Dels debats d'aquell moment n'ha quedat un testimoni fonamental, el de Francesc de Castellví, que hi era present, i les seves Narracions històriques. Es convoca la Junta General de Braços: l'eclesiàstic, el militar i el reial. Aquest últim agrupava els caps de les ciutats que no depenien de cap senyor feudal, fos noble o eclesiàstic. Una part del braç eclesiàstic i alguns nobles, com el comte de Centelles, s'oposen a anar a una guerra que veuen perduda.
Un grup acabdillat per Josep Pinós i Rocabertí i Manuel Ferrer, del braç militar, propugnen a ultrança plantar batalla. No es fan il·lusions sobre el que es pot esperar de lliurar-se als felipistes. D'altres, però, defensen dialogar amb Felip V perquè consideren que una Catalunya aïllada no té opcions i cal intentar blindar les lleis del país al preu que sigui. El 6 de de juliol, després de dubtes i votacions ajustades, els Braços acorden resistir als Borbons.
Un poder dual en una república de facto
Les tensions dins del bloc austriacista van romandre en el temps. "Existia a Catalunya una estructura de poder col·legiat, propi d'una concepció republicana, un sistema similar al que eren les repúbliques medievals", explica Alcoberro, professor d'Història a la UB i exdirector del Museu d'Història de Catalunya. La Diputació del General (la Generalitat) estava formada per 3 diputats i 3 oïdors de comptes. I existia la Conferència dels Comuns, integrada per la Diputació del General, el Consell de Cent que governava Barcelona i el braç militar.
Albareda, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra, fa aquesta diagnosi: "Catalunya era una república de facto des que l'arxiduc Carles va marxar a Viena com a emperador. I es va produir una dualitat de poders entre el poder civil aplegat a la Conferència dels Comuns, format per unes cinquanta persones, i Antoni de Villarroel, comandant de les tropes i un home de Viena, a les ordres de l'emperador".
Alcoberro, autor de la introducció de l'obra de Josep PlantíLa desfeta de Catalunya i la destrucció de Barcelona, amb pròleg de Carles Puigdemont (Adesiara), que acaba de sortir, insisteix: "La situació es torna desesperada el juliol del 1714, quan el rei francès Lluís XIV envia un reforç a Felip V de 50.000 soldats".
Antoni de Villarroel, exborbònic que havia xocat amb Felip V per passar-se al costat de l'arxiduc, xoca frontalment amb la Conferència dels Comuns a mida que el setge de Barcelona es fa més ferotge i desesperant. La pugna amb el conseller en cap, Rafael de Casanova, partidari de resistir a tota costa, protagonitzarà el front polític aquells dies. Villarroel dimiteix quan es rebutja la seva proposta d'iniciar negociacions amb James Fitz-James, duc de Berwick. Però roman a Barcelona, tot i que pot marxar. En el moment final, l'Onze de Setembre, tornarà a agafar les armes, per ser després empresonat durant 11 anys. Per ell i els altres caps militars detinguts hi haurà una amnistia, però no arribarà fins al 1725.
En tot cas, les Capitulacions signades amb Berwick van impedir, malgrat la repressió, que Barcelona no fos incendiada i s'impedís una entrada brutal dels ocupants. Felip V, però, no va voler seguir el consell del més savi Lluís XIV, que, com recorda Albareda, li va dir que era millor tenir vassalls fidels amb Constitució que vassalls rebels sense ella.
"Europa no ho permetrà?"
Albareda considera que si hi ha un paral·lelisme entre el 1714 i el procés sobiranista, és en el terreny internacional. La resposta a l'afirmació "Europa no ho permetrà" és ben clara en tots dos casos: "Des del Tractat d'Utrecht, Catalunya lluita sola, malgrat que es van fer fins a sis intents diplomàtics davant Londres i Viena per buscar un reconeixement de Catalunya, fos amb una arxiduquessa austríaca en el tron o com a república independent".
Catalunya no va tenir sort. Malgrat això, Albareda, màxim especialista en el Tractat d'Utrecht i les seves conseqüències, no creu que l'opció de resistir fos forassenyada: "El 18 de setembre, quan encara no es coneix la caiguda de Barcelona, el nou rei anglès, Jordi I, es mostra disposat a enviar tropes per formar un cordó de protecció a la ciutat. França s'espanta, però ja era massa tard". L'historiador assenyala l'actor internacional que va ser el guanyador real del conflicte: "És Anglaterra la que decideix com i quan s'acaba la guerra".
La derrota no té pares
Vicenç Moreno, professor d'història a l'escola Tecla Sala, porta molts anys explicant la Guerra de Successió. "Com sol passar, ens hem quedat molt amb els mites, però la Guerra dels Catalans encara ens l'hem d'explicar molt, començant per la seva dimensió de guerra mundial, que és el que va ser, i continuant pel fet que no estem parlant d'estats moderns. Aquests estats que s'enfrontaven eren patrimoni d'una família. Combatien pel seu patrimoni".
Com tota derrota, un cop s'ha produït, tot van ser retrets entre els principals protagonistes. Alcoberro recorda l'enfrontament entreRafael de Casanova i el conseller segon, Salvador Feliu de la Penya. Casanova li va atribuir la derrota per haver bloquejat l'arribada d'una flota de vaixells que duien pólvora i farina des de Mallorca, i que havia estat capaç de burlar el bloqueig de la marina francesa. "Feliu de la Penya era un gran comerciant i va impedir l'accés al port fins que no arribés la seva nau, que anava endarrerida. Quan va arribar, el bloqueig ja era total. Després de la caiguda, no es van dirigir mai més la paraula", recorda Alcoberro.
L'historiador es refereix a la frase atribuïda a molts personatges i que va recordar el president Lluís Companys en el moment de la desfeta del 1939: "La victòria té molts pares, la derrota és orfe". De la història de la desfeta del 1714, com en la de 1939, sempre se'n poden extreure lliçons. Per als amants de les cites, sempre és bo recordar-ne una de Karl Marx: "La història es repeteix, però la segona vegada en forma de farsa".
Hi ha molts aspectes de la Guerra de Successió que encara es desconeixen o es coneixen més aviat poc. La perspectiva del que va ser un gran conflicte internacional encara ha d'oferir moltes respostes a partir de la tasca dels investigadors. Són rellevants les recerques d'especialistes com Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro i Xavier Hernández, aquest últim especialista en la història militar del conflicte. Les comparacions històriques sempre són una temptació i no es poden fer quan es parla de situacions tan diferents com són el moment actual i la fi de la que va ser anomenada com la Guerra dels Catalans. Però sí que hi ha episodis d'aquell conflicte que poden ser útils de revisitar amb la mirada dels nostres dies.
Les divisions davant la guerra
La Guerra de Successió es va començar a tòrcer bruscament l'abril del 1711, quan va morir l'emperador austríac, Josep I, i el seu germà, l'arxiduc Carles, que era la carta catalana, va haver de traslladar-se a Viena per assumir el ceptre dels Habsburg. A partir d'aquí, els aliats de Catalunya, especialment Anglaterra i els Països Baixos, temen un poder excessiu de Carles i inicien el camí que durà al Tractat d'Utrecht (1713), que suposa el reconeixement per part de l'aliança austriacista de Felip V com a rei. Catalunya queda a l'estacada.
Utrecht va sentenciar la sort del país i el va deixar amb molt poc marge de maniobra. Tres opcions s'obrien a l'horitzó: acceptar, com van fer els aliats, a Felip V (el Borbó francès a qui Catalunya havia reconegut en un primer moment, el 1701); mirar de negociar-hi preservant les lleis i constitucions catalanes; o bé anar a la guerra, però sols. Va esclatar un debat intens en el lideratge català.
Dels debats d'aquell moment n'ha quedat un testimoni fonamental, el de Francesc de Castellví, que hi era present, i les seves Narracions històriques. Es convoca la Junta General de Braços: l'eclesiàstic, el militar i el reial. Aquest últim agrupava els caps de les ciutats que no depenien de cap senyor feudal, fos noble o eclesiàstic. Una part del braç eclesiàstic i alguns nobles, com el comte de Centelles, s'oposen a anar a una guerra que veuen perduda.
Un grup acabdillat per Josep Pinós i Rocabertí i Manuel Ferrer, del braç militar, propugnen a ultrança plantar batalla. No es fan il·lusions sobre el que es pot esperar de lliurar-se als felipistes. D'altres, però, defensen dialogar amb Felip V perquè consideren que una Catalunya aïllada no té opcions i cal intentar blindar les lleis del país al preu que sigui. El 6 de de juliol, després de dubtes i votacions ajustades, els Braços acorden resistir als Borbons.
Un poder dual en una república de facto
Les tensions dins del bloc austriacista van romandre en el temps. "Existia a Catalunya una estructura de poder col·legiat, propi d'una concepció republicana, un sistema similar al que eren les repúbliques medievals", explica Alcoberro, professor d'Història a la UB i exdirector del Museu d'Història de Catalunya. La Diputació del General (la Generalitat) estava formada per 3 diputats i 3 oïdors de comptes. I existia la Conferència dels Comuns, integrada per la Diputació del General, el Consell de Cent que governava Barcelona i el braç militar.
Albareda, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra, fa aquesta diagnosi: "Catalunya era una república de facto des que l'arxiduc Carles va marxar a Viena com a emperador. I es va produir una dualitat de poders entre el poder civil aplegat a la Conferència dels Comuns, format per unes cinquanta persones, i Antoni de Villarroel, comandant de les tropes i un home de Viena, a les ordres de l'emperador".
Alcoberro, autor de la introducció de l'obra de Josep PlantíLa desfeta de Catalunya i la destrucció de Barcelona, amb pròleg de Carles Puigdemont (Adesiara), que acaba de sortir, insisteix: "La situació es torna desesperada el juliol del 1714, quan el rei francès Lluís XIV envia un reforç a Felip V de 50.000 soldats".
Antoni de Villarroel, exborbònic que havia xocat amb Felip V per passar-se al costat de l'arxiduc, xoca frontalment amb la Conferència dels Comuns a mida que el setge de Barcelona es fa més ferotge i desesperant. La pugna amb el conseller en cap, Rafael de Casanova, partidari de resistir a tota costa, protagonitzarà el front polític aquells dies. Villarroel dimiteix quan es rebutja la seva proposta d'iniciar negociacions amb James Fitz-James, duc de Berwick. Però roman a Barcelona, tot i que pot marxar. En el moment final, l'Onze de Setembre, tornarà a agafar les armes, per ser després empresonat durant 11 anys. Per ell i els altres caps militars detinguts hi haurà una amnistia, però no arribarà fins al 1725.
En tot cas, les Capitulacions signades amb Berwick van impedir, malgrat la repressió, que Barcelona no fos incendiada i s'impedís una entrada brutal dels ocupants. Felip V, però, no va voler seguir el consell del més savi Lluís XIV, que, com recorda Albareda, li va dir que era millor tenir vassalls fidels amb Constitució que vassalls rebels sense ella.
"Europa no ho permetrà?"
Albareda considera que si hi ha un paral·lelisme entre el 1714 i el procés sobiranista, és en el terreny internacional. La resposta a l'afirmació "Europa no ho permetrà" és ben clara en tots dos casos: "Des del Tractat d'Utrecht, Catalunya lluita sola, malgrat que es van fer fins a sis intents diplomàtics davant Londres i Viena per buscar un reconeixement de Catalunya, fos amb una arxiduquessa austríaca en el tron o com a república independent".
Catalunya no va tenir sort. Malgrat això, Albareda, màxim especialista en el Tractat d'Utrecht i les seves conseqüències, no creu que l'opció de resistir fos forassenyada: "El 18 de setembre, quan encara no es coneix la caiguda de Barcelona, el nou rei anglès, Jordi I, es mostra disposat a enviar tropes per formar un cordó de protecció a la ciutat. França s'espanta, però ja era massa tard". L'historiador assenyala l'actor internacional que va ser el guanyador real del conflicte: "És Anglaterra la que decideix com i quan s'acaba la guerra".
La derrota no té pares
Vicenç Moreno, professor d'història a l'escola Tecla Sala, porta molts anys explicant la Guerra de Successió. "Com sol passar, ens hem quedat molt amb els mites, però la Guerra dels Catalans encara ens l'hem d'explicar molt, començant per la seva dimensió de guerra mundial, que és el que va ser, i continuant pel fet que no estem parlant d'estats moderns. Aquests estats que s'enfrontaven eren patrimoni d'una família. Combatien pel seu patrimoni".
Com tota derrota, un cop s'ha produït, tot van ser retrets entre els principals protagonistes. Alcoberro recorda l'enfrontament entreRafael de Casanova i el conseller segon, Salvador Feliu de la Penya. Casanova li va atribuir la derrota per haver bloquejat l'arribada d'una flota de vaixells que duien pólvora i farina des de Mallorca, i que havia estat capaç de burlar el bloqueig de la marina francesa. "Feliu de la Penya era un gran comerciant i va impedir l'accés al port fins que no arribés la seva nau, que anava endarrerida. Quan va arribar, el bloqueig ja era total. Després de la caiguda, no es van dirigir mai més la paraula", recorda Alcoberro.
L'historiador es refereix a la frase atribuïda a molts personatges i que va recordar el president Lluís Companys en el moment de la desfeta del 1939: "La victòria té molts pares, la derrota és orfe". De la història de la desfeta del 1714, com en la de 1939, sempre se'n poden extreure lliçons. Per als amants de les cites, sempre és bo recordar-ne una de Karl Marx: "La història es repeteix, però la segona vegada en forma de farsa".