20
d'octubre
del
2022
Actualitzat
a les
16:54h
En tan sols 45 dies, Liz Truss ha passat de vencedora en la cursa conservadora per liderar el Regne Unit a dimitir abruptament com a primera ministra i haver de sortir, gaurebé per la porta del darrera, de Downing Street. Va superar clarament l'altre aspirant, Rishi Sunak, per succeir Boris Johnson, però no ha pogut superar una crisi sense precedents, provocada bàsicament per ella mateixa, després que anunciés un pla fiscal que ha estat a punt d'endur-se l'economia del país.
La ja exlíder del Regne Unit va néixer el 1975, un any important en la història dels conservadors britànics. Va ser quan Margaret Thatcher es va fer amb el lideratge del partit, apartant el darrer representant d'una tradició del partit que possiblement va morir aquell dia, Edward Heath. El triomf de Thatcher, que va governar entre 1979 i 1990, va suposar un gir en la història britànica i va enterrar tot una cultura política basada en els pactes socials i la preservació de l'estat del benestar.
Truss va arribar a Downing Street amb una aurèola de conservadora intransigent i sense amagar la satisfacció per les comparacions amb Thatcher. Lluïa duresa en els mateixos temes que enarborava la desapareguda líder: llenguatge dur amb Brussel·les, i en política exterior, i defensa d'una política de reducció d'impostos que l'han fet estimada entre les bases tories. Però Truss no és Thatcher. Tampoc Johnson, polític dúctil i demagògic però aliè a equiparar-se amb l'ala més dretana del seu partit en política fiscal. Truss, això sí, va optar per fer costat a Johnson en les trifulgues internes.
Filla d'una família d'esquerres, va ser una jove d'idees liberals i europeista, abans d'ingressar en el Partit Conservador. Economista de formació, va advocar per romandre dins de la UE en el referèndum del 2016. Després del triomf del Brexit, va intensificar el seu vocabulari euròfob, emprant un to molt bel·ligerant amb Europa. Durant la campanya interna dins dels conservadors, va generar controvèrsia quan, al preguntar-li si considerava el president francès Macron un amic o un enemic, va respondre: "El jurat encara no ha decidit. Ja ho veurem".
Fins al setembre ministra d'Exteriors, Liz Truss va definir aviat com volia governar. I ho va fer mostrant-se com una doctrinària en el terreny fiscal, apuntant-se, en plena crisi energètica i social, a una reducció dràstica d'impostos als més rics, el que va generar una indignació enorme. I a la vegada, al mostrar despreocupació per l'increment de l'endeutament que això suposaria, va generar alarma en els mercats. Ella va mostrar el rostre d'una thatcheriana convençuda, sabent també que el cos electoral que l'havia d'elegir -unes 200.000 persones, majoritàriament homes de certa edat- era molt conservador.
Precisament per aquí han sorgit els seus problemes, ja que la societat britànica, esgotada per la crisi, no estava esperant un remake de lady Thatcher. Ara, Truss s'ha afegit a la corrua de primers ministres: David Cameron, Theresa May, Johnson i ella, que s'han anat succeint des del Brexit. Els seus companys de partit s'han convertit en uns executors shakesperians de prínceps i ja feia dies que l'estaven esperant.
La ja exlíder del Regne Unit va néixer el 1975, un any important en la història dels conservadors britànics. Va ser quan Margaret Thatcher es va fer amb el lideratge del partit, apartant el darrer representant d'una tradició del partit que possiblement va morir aquell dia, Edward Heath. El triomf de Thatcher, que va governar entre 1979 i 1990, va suposar un gir en la història britànica i va enterrar tot una cultura política basada en els pactes socials i la preservació de l'estat del benestar.
Truss va arribar a Downing Street amb una aurèola de conservadora intransigent i sense amagar la satisfacció per les comparacions amb Thatcher. Lluïa duresa en els mateixos temes que enarborava la desapareguda líder: llenguatge dur amb Brussel·les, i en política exterior, i defensa d'una política de reducció d'impostos que l'han fet estimada entre les bases tories. Però Truss no és Thatcher. Tampoc Johnson, polític dúctil i demagògic però aliè a equiparar-se amb l'ala més dretana del seu partit en política fiscal. Truss, això sí, va optar per fer costat a Johnson en les trifulgues internes.
Filla d'una família d'esquerres, va ser una jove d'idees liberals i europeista, abans d'ingressar en el Partit Conservador. Economista de formació, va advocar per romandre dins de la UE en el referèndum del 2016. Després del triomf del Brexit, va intensificar el seu vocabulari euròfob, emprant un to molt bel·ligerant amb Europa. Durant la campanya interna dins dels conservadors, va generar controvèrsia quan, al preguntar-li si considerava el president francès Macron un amic o un enemic, va respondre: "El jurat encara no ha decidit. Ja ho veurem".
Fins al setembre ministra d'Exteriors, Liz Truss va definir aviat com volia governar. I ho va fer mostrant-se com una doctrinària en el terreny fiscal, apuntant-se, en plena crisi energètica i social, a una reducció dràstica d'impostos als més rics, el que va generar una indignació enorme. I a la vegada, al mostrar despreocupació per l'increment de l'endeutament que això suposaria, va generar alarma en els mercats. Ella va mostrar el rostre d'una thatcheriana convençuda, sabent també que el cos electoral que l'havia d'elegir -unes 200.000 persones, majoritàriament homes de certa edat- era molt conservador.
Precisament per aquí han sorgit els seus problemes, ja que la societat britànica, esgotada per la crisi, no estava esperant un remake de lady Thatcher. Ara, Truss s'ha afegit a la corrua de primers ministres: David Cameron, Theresa May, Johnson i ella, que s'han anat succeint des del Brexit. Els seus companys de partit s'han convertit en uns executors shakesperians de prínceps i ja feia dies que l'estaven esperant.