Entrevista

Hans Boesch: «En un món cada cop més virtual i digitalitzat, la plàstica pot ser un antídot per als infants»

El fundador del centre de treballs manuals l'Enginy de Manresa defensa la importància de crear sense encotillaments

Hans Boesch, fundador de l'Enginy | Arxiu particular
per Aina Font Torra, Manresa, Catalunya | 4 de setembre de 2022 a les 17:30 |
Fa 26 anys que va establir-se a Manresa indefinidament. Ja feia temps que freqüentava la ciutat (tenia una relació amb una "autòctona"), però no va ser fins que va néixer el seu fill Pau, que va fer el cop de cap definitiu. Per a Hans Boesch -que aleshores acabava de fer els 39 anys-, l'adaptació al nou país no va ser fàcil: "A banda de l'evident diferència entre el caràcter nòrdic i el mediterrani, també vaig haver de treballar per acceptar l'enorme desproporció entre el sou que cobrava allà i el que em pagaven aquí", recorda. Fins llavors, Boesch havia treballat de mestre de llengua alemanya i d'educació de l'art i treballs manuals en una escola pública de Lustenau (Àustria), el seu poble natal. Un cop a Catalunya, i després d'unes quantes feines poc gratificants que poc tenien a veure amb el que havia estudiat, va començar a impartir cursos de didàctica i metodologia al voltant de l'art.

Aquell retrobament amb la seva part més creativa va ser el que el va empènyer a obrir el seu propi centre de treballs manuals, l'Enginy, que enguany celebra el seu 20è aniversari. "Vaig començar obrint només grups d'infants, però de seguida vaig incorporar-ne d'adults i familiars", explica. Al llarg d'aquestes dues dècades, per l'Enginy hi han passat prop d'un miler d'alumnes: "N'hi ha que han vingut 12 anys seguits!", celebra el professor, que assegura que una de les claus de l'èxit de la seva proposta extraescolar rau en "donar a conèixer i fer experimentar amb tantes tècniques i materials com sigui possible" per, així, "ajudar a desenvolupar la creativitat que cadascú porta a dins".


- Tothom té creativitat?

- Sí, oi tant! El que passa és que, sobretot amb la gent adulta, de vegades està molt amagada.


- A què creu que és degut?

- Durant molts anys, els barems que s'han fet servir per avaluar han estat regits pel "bé" i pel "malament". En aquest sentit, quan entren a classe, ja t'adverteixen: "Jo no en sé". Però aquest "no en sé" és en base a uns paràmetres molt concrets de perfecció i de comparació amb alguna cosa. I justament la meva manera de treballar s'allunya molt de la còpia d'una làmina. Jo plantejo els treballs d'una manera tan oberta que res està bé i res està malament. En el cas dels adults, intento donar-los impulsos per obrir-los camins, en lloc de suggerir-los unes coordenades predeterminades.


- I amb la canalla com treballa?

- Doncs bastant igual. Jo sempre dic que la plàstica és com un piano: com més tecles sapiguem tocar, més melodies diferents podrem compondre. I amb el camp que ens ocupa passa el mateix. Així resumidament, descriuria el mètode de l'Enginy com una barreja constant entre dibuix, pintura i experimentació de tota mena de materials plàstics. L'objectiu no és que surtin Picassos del meu taller. El que vull és que gaudeixin i s'ho passin bé durant els moments de la creació. I aquesta és l'altra: una de les diferències entre els adults i els infants és que els primers tendeixen molt més a focalitzar-se en el resultat mentre que els segons gaudeixen del procés.

- Quines característiques hauria de tenir un bon professor de plàstica?

- Les mateixes que un bon paleta o una bona enginyera: d'entrada, passió per la seva feina i ganes i curiositat per aprendre i fer-la millor.
 

Alumnes de l'Enginy durant una classe. Foto: Arxiu particular


- S'ha de ser un artista per ensenyar plàstica?

- No. Sense anar més lluny, jo soc un zero a l'esquerra. Quan era jove somiava a ser un van Gogh, però, per sort, vaig adonar-me a temps que era massa cerebral i poc talentós. En canvi, sempre m'ha encantat, i se m'ha donat bé, pensar com enfocar i com plantejar un treball de plàstica per als meus alumnes.

- Hi ha qui diu que els àrbitres són jugadors frustrats. Es considera un artista frustrat?

- No. Penso que la persona que vol ser artista, però que mai ha aconseguit viure d'això -és a dir, l'artista frustrat-, al final s'acaba dedicant a l'ensenyament, no perquè li agradi ensenyar, sinó perquè ha de viure d'alguna cosa. I jo, això, no volia que em passés a mi. Per això ho vaig desestimar de bones a primeres.

- Què és l'art per a vostè?

- Picasso, el meu artista favorit, va dir que "l'art serveix per treure's la pols de l'ànima". Mirar un quadre que m'agrada, m'emociona, i transmetre aquesta passió als alumnes és, com a mínim per a mi, la condició més important per ensenyar plàstica.

- Creu que el model educatiu de Catalunya menysprea l'art?

- Jo diria que sí. La meva experiència és que a educació infantil la treballen molt bé, d'una manera molt atrevida i creativa. A primària, el professorat considera la plàstica com una assignatura molt important, però a l'hora de la veritat, els governs prioritzen molt més les assignatures troncals. Només cal recordar el debat de la sisena hora! Al final, es va aprofitar per fer més música, més esport o més plàstica? També s'ha de dir que, per exemple, comparat amb Àustria, la infraestructura perquè això sigui possible és pràcticament inexistent. Sort que hi ha molts professors que fan un sobreesforç malgrat totes les limitacions.

- Què aporta la plàstica als infants i joves?

- En un món cada cop més virtual i digitalitzat, la plàstica pot ser un antídot per als infants. És trist perquè cada cop hi ha menys espais on experimentar. No hem d'oblidar que les activitats creatives són idònies per treballar les emocions des d'una vessant més lúdica, més oberta i més lliure de judicis.
 

El taller de l'Enginy a Manresa Foto: Arxiu particular

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació