27
d'agost
del
2022
La decisió de l'exconsellera d'Empresa i Coneixement Àngels Chacón de deixar la secretària general de Centrem i abandonar la política activa ha estat el darrer esdeveniment en el procés, llarg i feixuc, de reconstrucció de l'espai postconvergent. En la seva carta de comiat, sense retrets, Chacón apuntava a "les dinàmiques persistents dels partits" com la raó principal de la seva sortida.
La dificultat en la gestació del projecte de Centrem va ser evident des de l'inici. Sota les noves sigles es van aixoplugar forces i personalitats de signe ben divers: procedents del PDECat com la mateixa Chacón i l'exdiputat al Parlament Lluís Font, elegit president de la formació en el congrés fundacional del maig; Convergents, liderat per l'exconseller Germà Gordó i de línia clarament sobiranista, amb forta impregnació socialcristiana; i la Lliga Democràtica, presidida per Astrid Barrio i més allunyada de la tradició catalanista històrica.
El congrés fundacional de Centrem ja va exemplificar la dificultat per mantenir tots els equilibris interns i, de fet, va acabar amb una primera ruptura. Chacón va ser elegida secretària general amb un 77% dels vots, un resultat clar, però allunyat de la unanimitat que requereix un lideratge fundacional. Teresa Pitarch, procedent de Convergents, va presentar candidatura alternativa, obtenint un 22% dels vots.
Fractures múltiples
Un dels motius de la fricció va ser que el dret d'autodeterminació no va ser inclòs en la ponència estratègica de la formació, tot i no tancar-hi la porta "en el marc i en compliment de l'ordenament jurídic". Uns dies abans del congrés, ja s'havien evidenciat les diferències, sempre latents, entre els sobiranistes i els no-sobiranistes. També hi havia discrepàncies sobre el paper que havia de fer Chacón.
Segons ha pogut confirmar NacióDigital, Germà Gordó va fer saber a l'exconsellera que acceptava el seu lideratge, però no la veia adient per a la secretaria general, que havia de recaure en un perfil més organitzatiu. Hi havia el compromís que Convergents tindria quatre persones en l'executiva i finalment van quedar reduïdes a tres, el que va generar irritació en l'entorn de Gordó. Però el rebuig a fer explícit el dret d'autodeterminació va que Convergents decidís abandonar Centrem. Només van passar tres mesos des de l'elecció formal de l'exconsellera Chacón com a secretària general de Centrem i l'anunci de la seva dimissió i abandonament de la política, el que ja indica que la formació ha viscut sempre enmig d'una tensió evident entre les seves diverses ànimes.
El PDECat, pal de paller?
Fonts de l'àmbit del centre catalanista asseguren que el PDECat és, per la seva estructura territorial i la presència institucional que encara conserva (quatre diputats al Congrés) qui pot fer de pal de paller a l'hora de reestructurar aquest espai. Però també arrossega problemes gens negligibles. Les mateixes fonts expliquen que Centrem va ser vist inicialment des del PDECat com una "arca de Noè" per desembarcar-hi pensant en el front judicial que té obert el partit, pendent de sentència pel cas del 3% com a continuadora de CDC. Però ara per ara, una sentència ferma no sembla imminent i aquest fet pot haver congelat les relacions entre el PDECat i Centrem. De moment, des del PDECat s'han obert negociacions a diverses bandes (amb Centrem, amb Junts, amb Convergents) per tancar pactes locals de cara a les municipals.
Units per Avançar ja ha triat
De tots els components de l'antiga CiU, hi ha un sector que no viu aquests debats. Els hereus del sector oficial d'UDC, aplegats en el partit Units per Avançar i liderats per l'exconseller Ramon Espadaler, semblen còmodes amb l'acord subscrit el 2017 amb el PSC. El que havia de ser una aliança puntual al Parlament s'ha consolidat com un pacte ferm, plasmat en altres institucions, com l'Ajuntament de Barcelona. Albert Batlle, vicepresident d'Units, és tinent d'alcalde de Seguretat. Batlle, per cert, va intentar liderar el 2020 un altre intent d'estructurar un espai enfront de "l'independentisme radical i l'espanyolisme ranci". En aquell moment, el líder del PSC a Barcelona, Jaume Collboni, ja li va advertir que encapçalar un projecte a Catalunya i ser regidor era "incompatible". El cert és que Units ha mantingut l'acord amb el PSC, que no sembla en perill.
El que uneix i el que separa el centre catalanista
Hi ha un element aglutinant en tots els elements de l'espai de centre catalanista, i és la voluntat de governar i fer-ho de manera pragmàtica i evitant el verbalisme que atribueixen al bloc "processista". Però més enllà d'aquí, independentistes, no independentistes i catalanistes de matisos diversos discrepen en els seus referents i en quina és la seva prioritat nacional. L'exdiputat de CDC Carles Campuzano escrivia dimecres a El Periódicol'article L'espai de Convergència, on després de lamentar-se que l'articulació d'aquest segment estava per resoldre, assegurava que "l'espai de centre serà d'arrel nacionalista catalana o no serà".
Xavier Trias, un aglutinant?
La notícia més rellevant dels darrers mesos dins l'espai postconvergent ha estat la predisposició anunciada per l'exalcalde de Barcelona Xavier Trias per concórrer a les municipals si es donen determinades condicions. Trias desvetllarà aquesta tardor la seva decisió definitiva. Però la seva figura és de les poques que genera simpaties en un ventall ampli del món postconvergent. L'adscripció de l'exalcalde a Junts genera reticències en sectors conservadors barcelonins, però no així el seu nom.
Cal apuntar també que un dels objectius de Centrem era poder competir en condicions a les municipals de Barcelona. La presència de l'exalcalde a les eleccions tindria la virtualitat de sumar suports al marge de sigles. I qüestionaria també la versemblança de la candidatura de l'expresident del Barça Sandro Rosell, un altre dels noms que han aparegut en l'escenari. Rosell ha ensenyat ja alguna carta, explicitant que rumia presentar-se per Barcelona, però es fa difícil d'imaginar una candidatura seva si Trias salta a l'arena.
El pujolisme va ser molt més que un projecte centrista
L'estructuració d'un projecte de centre catalanista serà molt complexa i plena d'esculls. Però tot indica que serà molt difícil de bastir sense basar-lo en el que ha estat el catalanisme històric, el que en la història contemporània de Catalunya va iniciar la Lliga Regionalista el 1901 i que en els anys de la Transició va construir el lideratge de Jordi Pujol a través de Convergència Democràtica, després coaligada amb Unió Democràtica.
Pujol va tenir la capacitat d'erigir un gran moviment polític no pas des d'operacions de laboratori sinó a través d'un treball constant en què es van anar integrant col·lectius i forces de procedència molt diversa. Va voler ser hegemònic, no pas frontissa, i mai va voler ser reduït a una simple força de centre moderat, tot i ser-ho a grans trets. El caràcter en bona part excepcional de la consolidació del pujolisme els anys vuitanta -amb l'ajut inestimable de l'ensorrament de la UCD i les dificultats de renovació de la dreta a l'estat espanyol- fan encara més difícil evitar el parany d'una nostàlgia impossible.
La dificultat en la gestació del projecte de Centrem va ser evident des de l'inici. Sota les noves sigles es van aixoplugar forces i personalitats de signe ben divers: procedents del PDECat com la mateixa Chacón i l'exdiputat al Parlament Lluís Font, elegit president de la formació en el congrés fundacional del maig; Convergents, liderat per l'exconseller Germà Gordó i de línia clarament sobiranista, amb forta impregnació socialcristiana; i la Lliga Democràtica, presidida per Astrid Barrio i més allunyada de la tradició catalanista històrica.
El congrés fundacional de Centrem ja va exemplificar la dificultat per mantenir tots els equilibris interns i, de fet, va acabar amb una primera ruptura. Chacón va ser elegida secretària general amb un 77% dels vots, un resultat clar, però allunyat de la unanimitat que requereix un lideratge fundacional. Teresa Pitarch, procedent de Convergents, va presentar candidatura alternativa, obtenint un 22% dels vots.
Fractures múltiples
Un dels motius de la fricció va ser que el dret d'autodeterminació no va ser inclòs en la ponència estratègica de la formació, tot i no tancar-hi la porta "en el marc i en compliment de l'ordenament jurídic". Uns dies abans del congrés, ja s'havien evidenciat les diferències, sempre latents, entre els sobiranistes i els no-sobiranistes. També hi havia discrepàncies sobre el paper que havia de fer Chacón.
Segons ha pogut confirmar NacióDigital, Germà Gordó va fer saber a l'exconsellera que acceptava el seu lideratge, però no la veia adient per a la secretaria general, que havia de recaure en un perfil més organitzatiu. Hi havia el compromís que Convergents tindria quatre persones en l'executiva i finalment van quedar reduïdes a tres, el que va generar irritació en l'entorn de Gordó. Però el rebuig a fer explícit el dret d'autodeterminació va que Convergents decidís abandonar Centrem. Només van passar tres mesos des de l'elecció formal de l'exconsellera Chacón com a secretària general de Centrem i l'anunci de la seva dimissió i abandonament de la política, el que ja indica que la formació ha viscut sempre enmig d'una tensió evident entre les seves diverses ànimes.
El PDECat, pal de paller?
Fonts de l'àmbit del centre catalanista asseguren que el PDECat és, per la seva estructura territorial i la presència institucional que encara conserva (quatre diputats al Congrés) qui pot fer de pal de paller a l'hora de reestructurar aquest espai. Però també arrossega problemes gens negligibles. Les mateixes fonts expliquen que Centrem va ser vist inicialment des del PDECat com una "arca de Noè" per desembarcar-hi pensant en el front judicial que té obert el partit, pendent de sentència pel cas del 3% com a continuadora de CDC. Però ara per ara, una sentència ferma no sembla imminent i aquest fet pot haver congelat les relacions entre el PDECat i Centrem. De moment, des del PDECat s'han obert negociacions a diverses bandes (amb Centrem, amb Junts, amb Convergents) per tancar pactes locals de cara a les municipals.
Units per Avançar ja ha triat
De tots els components de l'antiga CiU, hi ha un sector que no viu aquests debats. Els hereus del sector oficial d'UDC, aplegats en el partit Units per Avançar i liderats per l'exconseller Ramon Espadaler, semblen còmodes amb l'acord subscrit el 2017 amb el PSC. El que havia de ser una aliança puntual al Parlament s'ha consolidat com un pacte ferm, plasmat en altres institucions, com l'Ajuntament de Barcelona. Albert Batlle, vicepresident d'Units, és tinent d'alcalde de Seguretat. Batlle, per cert, va intentar liderar el 2020 un altre intent d'estructurar un espai enfront de "l'independentisme radical i l'espanyolisme ranci". En aquell moment, el líder del PSC a Barcelona, Jaume Collboni, ja li va advertir que encapçalar un projecte a Catalunya i ser regidor era "incompatible". El cert és que Units ha mantingut l'acord amb el PSC, que no sembla en perill.
El que uneix i el que separa el centre catalanista
Hi ha un element aglutinant en tots els elements de l'espai de centre catalanista, i és la voluntat de governar i fer-ho de manera pragmàtica i evitant el verbalisme que atribueixen al bloc "processista". Però més enllà d'aquí, independentistes, no independentistes i catalanistes de matisos diversos discrepen en els seus referents i en quina és la seva prioritat nacional. L'exdiputat de CDC Carles Campuzano escrivia dimecres a El Periódicol'article L'espai de Convergència, on després de lamentar-se que l'articulació d'aquest segment estava per resoldre, assegurava que "l'espai de centre serà d'arrel nacionalista catalana o no serà".
Xavier Trias, un aglutinant?
La notícia més rellevant dels darrers mesos dins l'espai postconvergent ha estat la predisposició anunciada per l'exalcalde de Barcelona Xavier Trias per concórrer a les municipals si es donen determinades condicions. Trias desvetllarà aquesta tardor la seva decisió definitiva. Però la seva figura és de les poques que genera simpaties en un ventall ampli del món postconvergent. L'adscripció de l'exalcalde a Junts genera reticències en sectors conservadors barcelonins, però no així el seu nom.
Cal apuntar també que un dels objectius de Centrem era poder competir en condicions a les municipals de Barcelona. La presència de l'exalcalde a les eleccions tindria la virtualitat de sumar suports al marge de sigles. I qüestionaria també la versemblança de la candidatura de l'expresident del Barça Sandro Rosell, un altre dels noms que han aparegut en l'escenari. Rosell ha ensenyat ja alguna carta, explicitant que rumia presentar-se per Barcelona, però es fa difícil d'imaginar una candidatura seva si Trias salta a l'arena.
El pujolisme va ser molt més que un projecte centrista
L'estructuració d'un projecte de centre catalanista serà molt complexa i plena d'esculls. Però tot indica que serà molt difícil de bastir sense basar-lo en el que ha estat el catalanisme històric, el que en la història contemporània de Catalunya va iniciar la Lliga Regionalista el 1901 i que en els anys de la Transició va construir el lideratge de Jordi Pujol a través de Convergència Democràtica, després coaligada amb Unió Democràtica.
Pujol va tenir la capacitat d'erigir un gran moviment polític no pas des d'operacions de laboratori sinó a través d'un treball constant en què es van anar integrant col·lectius i forces de procedència molt diversa. Va voler ser hegemònic, no pas frontissa, i mai va voler ser reduït a una simple força de centre moderat, tot i ser-ho a grans trets. El caràcter en bona part excepcional de la consolidació del pujolisme els anys vuitanta -amb l'ajut inestimable de l'ensorrament de la UCD i les dificultats de renovació de la dreta a l'estat espanyol- fan encara més difícil evitar el parany d'una nostàlgia impossible.