24
de setembre
del
2022
Actualitzat
el
26
de setembre
a les
10:03h
L'espanyolisme sovint ha denunciat la suposada divisió en la societat catalana, primer a causa del nacionalisme i, encara més, posteriorment durant el procés sobiranista. El lament conforme algunes famílies s'havien trencat i ja no podien ni veure's per Nadal va ser ridiculitzat per l'independentisme, però va quallar entre alguns sectors de l'Estat. A quantes famílies els havia ocorregut això? Hi havia cap evidència empírica d'aquesta suposada divisió interna? Aquells que ho defensaven no n'aportaven cap dada, però aquest estiu s'ha publicat un estudi comparatiu a nivell europeu que contràriament situa Catalunya com un dels territoris del continent amb menys polarització política. Igualment, costa trobar dades d'enquestes diverses que avalin la tesi contrària.
L'estudi europeu citat es titula "Una perspectiva regional a l'estudi de la polarització afectiva", elaborat pels investigadors Luca Bettarelli, Andres Reiljan i Emilie Van Haute i aparegut a l'European Journal of Political Research. El seu objectiu ha estat abordar fins a quin punt la polarització afectiva mesurada a nivell estatal -com era habitual fins ara- és un bon indicador o aquest depèn massa dels diferents graus de polarització interna de les seves regions. Per fer-ho, analitza les dades recollides de les enquestes periòdiques de l'Estudi Comparatiu de Sistemes Electorals (CSES, per les seves sigles en anglès), amb entrevistes a 143.857 persones de 30 estats i des del 1996 fins al 2019, les quals agrupa a nivell de territoris que, en el cas espanyol, equivalen a les comunitats autònomes.
Com s'obté una puntuació per mesurar la polarització política? Hi ha diversos mètodes i, en aquest cas, l'escollit va ser ideat l'any passat pel professor de la Universitat de Viena Markus Wagner. Una de les preguntes dels sondejos del CSES -que s'elaboren coincidint amb processos electorals- demana a cada entrevistat que avaluï en una escala del 0 al 10 cadascun dels partits amb representació parlamentària i el que fa la fórmula triada és calcular, de mitjana, fins a quin punt les puntuacions que atorga a cada formació són diverses entre si. En concret, té en compte la diferència en la valoració a cada partit respecte la mitjana de valoracions a tots partits -i ponderant-ho amb el pes electoral del partit en qüestió-. Com més elevat és el resultat mitjà d'aquest càlcul a un territori, això implica que les persones que hi han respost han puntuat amb valors més extrems determinades opcions polítiques (cap amunt i cap avall) i, per tant, hi ha més polarització.
Les conclusions respecte la hipòtesi inicial són clares i és que efectivament la meitat de la variació en la polarització dels estats respon a aspectes interns, a diferents nivells de polarització de les regions que el conformen, mentre que només l'altra meitat es deu a diferències entre els propis estats. Espanya, per exemple, presenta globalment nivells de polarització moderats, per sota d'aquells que més en tenen (com França, Bulgària o Hongria) i per sobre d'altres amb registres baixos (com Bèlgica, Finlàndia, Països Baixos i Eslovènia).
Tot i això, l'estudi també indica que Espanya (com Itàlia o França) presenta uns nivells elevats de diferències territorials internes pel que fa a la polarització, en contrast amb altres estats més homogenis (com els Països Baixos, Noruega i Bulgària). Dels 267 àmbits subestatals analitzats, de fet, Catalunya es troba en la franja baixa, en la posició 228, però, en canvi, se situen en posicions més altes de polarització Castella-la Manxa (posició 48) i Extremadura (55), curiosament on no actuen moviments nacionalistes -més enllà de l'estatal- ni sobiranistes. De fet, segons aquest estudi, Navarra i el País Basc serien els territoris europeus amb menys polarització.
A banda, els investigadors també aborden si la crisi financera va impactar en aquests indicadors, motiu pel qual calcula també les magnituds de forma diferenciada en el període previ al 2008 i a partir d'aquell any. Efectivament, a la majoria d'estats això ocorre i la polarització va augmentar llavors, però, de nou, l'òptica estatal és poc explicativa, ja que, en aquest cas, les diferències internes entre territoris subestatals expliquen fins al 60% de diferències entre estats. En el cas espanyol, entre el període previ i posterior a la crisi, Castella-la Manxa va passar de ser el territori 106 més polaritzat a ser el tercer de tot el continent, mentre que el País Valencià va ascendir del lloc 206 al 7 i Múrcia, del 150 al 18. En canvi, Catalunya va baixar lleugerament, de la posició 197 a la 226, malgrat que el magnitud de la polarització va créixer una mica en termes absoluts, però per sota de la mitjana global, de 2,15 punts a 2,21.
Així i tot, un dèficit evident d'aquest estudi és que les enquestes CSES de què es nodreix no s'elaboren sistemàticament en cada procés electoral i, en el cas d'Espanya, només se'n van fer els anys 1996, el 2004 i, per últim cop, el 2008. Per aquest motiu, no incorpora l'impacte que hauria pogut tenir el procés català o l'emergència de formacions estatals com Podem i Vox. Malgrat tot, és possible replicar el càlcul per obtenir l'índex de polarització amb dades força més recents d'altres enquestes d'àmbit estatal i amb la mateixa metodologia de Markus Wagner, si bé amb alguns matisos en cada cas. En dos dels tres resultats obtinguts, Catalunya segueix sense aparèixer entre els territoris més polaritzats.
Per una banda, es poden refer els càlculs amb les dues enquestes preelectorals que va fer el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) per als dos comicis estatals del 2019. Entre totes dues, sumen una mostra gran d'unes 35.000 entrevistes, la qual permet extreure conclusions de totes les comunitats, si bé, en aquest cas, la pregunta no demanava que es valorés cada partit, sinó que es puntués entre el 0 i el 10 fins a quin punt no es votaria mai o es votaria sempre cada partit. Per tant, no es poden equiparar del tot els resultats, però igualment Catalunya se situa aquí pràcticament en la mitjana estatal de polarització, per sota d'Extremadura, que seria el territori on n'hi hauria més.
Per altra banda, entre 2018 i 2019, diversos investigadors van fer quatre onades d'una enquesta on-line coneguda com a E-Dem en què, en les dues últimes tongades, van incloure la pregunta exacta sobre puntuació de cada partit. A nivell de plantejament, és la més fidel a l'estudi europeu, però escassament va comptar amb uns 2.200 participants, 356 dels quals, catalans. I a banda d'aquesta mostra reduïda, encara presenta una altra problemàtica, i és que no demanava que es valoressin tots els partits amb representació, sinó només aquells més grans, cosa que limita la possibilitat de resultats extrems a determinades zones. En aquest cas i tenint en compte aquestes limitacions, és l'única que situaria Catalunya com el territori més polaritzat, si bé només incloent aquells amb més de 100 enquestats a l'hora de fer les comparacions.
Sentiments respecte els diversos electorats
Finalment, l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i EsadeEcPol encara van elaborar el 2021 una altra enquesta amb una mostra superior, de més de 7.000 entrevistats, però que incloïa una pregunta també lleugerament diferent. En aquest cas, no es demanava que es puntués cada partit sinó la simpatia per als electorats de cada formació. Un criteri, però, que fins i tot pot servir per identificar millor la polarització entre la ciutadania. La conclusió torna a ser que no existeixen problemes de convivència a Catalunya fins al punt que, en relació als set territoris de què aporta dades i al total estatal, la situa amb una polarització per sota de la mitjana. Curiosament junt al País Basc, el País Valencià i Galícia, altres nacions amb llengua pròpia i moviments sobiranistes que, segons l'espanyolisme, haurien de fomentar-hi la divisió.
L'estudi europeu citat es titula "Una perspectiva regional a l'estudi de la polarització afectiva", elaborat pels investigadors Luca Bettarelli, Andres Reiljan i Emilie Van Haute i aparegut a l'European Journal of Political Research. El seu objectiu ha estat abordar fins a quin punt la polarització afectiva mesurada a nivell estatal -com era habitual fins ara- és un bon indicador o aquest depèn massa dels diferents graus de polarització interna de les seves regions. Per fer-ho, analitza les dades recollides de les enquestes periòdiques de l'Estudi Comparatiu de Sistemes Electorals (CSES, per les seves sigles en anglès), amb entrevistes a 143.857 persones de 30 estats i des del 1996 fins al 2019, les quals agrupa a nivell de territoris que, en el cas espanyol, equivalen a les comunitats autònomes.
Com s'obté una puntuació per mesurar la polarització política? Hi ha diversos mètodes i, en aquest cas, l'escollit va ser ideat l'any passat pel professor de la Universitat de Viena Markus Wagner. Una de les preguntes dels sondejos del CSES -que s'elaboren coincidint amb processos electorals- demana a cada entrevistat que avaluï en una escala del 0 al 10 cadascun dels partits amb representació parlamentària i el que fa la fórmula triada és calcular, de mitjana, fins a quin punt les puntuacions que atorga a cada formació són diverses entre si. En concret, té en compte la diferència en la valoració a cada partit respecte la mitjana de valoracions a tots partits -i ponderant-ho amb el pes electoral del partit en qüestió-. Com més elevat és el resultat mitjà d'aquest càlcul a un territori, això implica que les persones que hi han respost han puntuat amb valors més extrems determinades opcions polítiques (cap amunt i cap avall) i, per tant, hi ha més polarització.
Les conclusions respecte la hipòtesi inicial són clares i és que efectivament la meitat de la variació en la polarització dels estats respon a aspectes interns, a diferents nivells de polarització de les regions que el conformen, mentre que només l'altra meitat es deu a diferències entre els propis estats. Espanya, per exemple, presenta globalment nivells de polarització moderats, per sota d'aquells que més en tenen (com França, Bulgària o Hongria) i per sobre d'altres amb registres baixos (com Bèlgica, Finlàndia, Països Baixos i Eslovènia).
Tot i això, l'estudi també indica que Espanya (com Itàlia o França) presenta uns nivells elevats de diferències territorials internes pel que fa a la polarització, en contrast amb altres estats més homogenis (com els Països Baixos, Noruega i Bulgària). Dels 267 àmbits subestatals analitzats, de fet, Catalunya es troba en la franja baixa, en la posició 228, però, en canvi, se situen en posicions més altes de polarització Castella-la Manxa (posició 48) i Extremadura (55), curiosament on no actuen moviments nacionalistes -més enllà de l'estatal- ni sobiranistes. De fet, segons aquest estudi, Navarra i el País Basc serien els territoris europeus amb menys polarització.
A banda, els investigadors també aborden si la crisi financera va impactar en aquests indicadors, motiu pel qual calcula també les magnituds de forma diferenciada en el període previ al 2008 i a partir d'aquell any. Efectivament, a la majoria d'estats això ocorre i la polarització va augmentar llavors, però, de nou, l'òptica estatal és poc explicativa, ja que, en aquest cas, les diferències internes entre territoris subestatals expliquen fins al 60% de diferències entre estats. En el cas espanyol, entre el període previ i posterior a la crisi, Castella-la Manxa va passar de ser el territori 106 més polaritzat a ser el tercer de tot el continent, mentre que el País Valencià va ascendir del lloc 206 al 7 i Múrcia, del 150 al 18. En canvi, Catalunya va baixar lleugerament, de la posició 197 a la 226, malgrat que el magnitud de la polarització va créixer una mica en termes absoluts, però per sota de la mitjana global, de 2,15 punts a 2,21.
Així i tot, un dèficit evident d'aquest estudi és que les enquestes CSES de què es nodreix no s'elaboren sistemàticament en cada procés electoral i, en el cas d'Espanya, només se'n van fer els anys 1996, el 2004 i, per últim cop, el 2008. Per aquest motiu, no incorpora l'impacte que hauria pogut tenir el procés català o l'emergència de formacions estatals com Podem i Vox. Malgrat tot, és possible replicar el càlcul per obtenir l'índex de polarització amb dades força més recents d'altres enquestes d'àmbit estatal i amb la mateixa metodologia de Markus Wagner, si bé amb alguns matisos en cada cas. En dos dels tres resultats obtinguts, Catalunya segueix sense aparèixer entre els territoris més polaritzats.
Per una banda, es poden refer els càlculs amb les dues enquestes preelectorals que va fer el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) per als dos comicis estatals del 2019. Entre totes dues, sumen una mostra gran d'unes 35.000 entrevistes, la qual permet extreure conclusions de totes les comunitats, si bé, en aquest cas, la pregunta no demanava que es valorés cada partit, sinó que es puntués entre el 0 i el 10 fins a quin punt no es votaria mai o es votaria sempre cada partit. Per tant, no es poden equiparar del tot els resultats, però igualment Catalunya se situa aquí pràcticament en la mitjana estatal de polarització, per sota d'Extremadura, que seria el territori on n'hi hauria més.
Per altra banda, entre 2018 i 2019, diversos investigadors van fer quatre onades d'una enquesta on-line coneguda com a E-Dem en què, en les dues últimes tongades, van incloure la pregunta exacta sobre puntuació de cada partit. A nivell de plantejament, és la més fidel a l'estudi europeu, però escassament va comptar amb uns 2.200 participants, 356 dels quals, catalans. I a banda d'aquesta mostra reduïda, encara presenta una altra problemàtica, i és que no demanava que es valoressin tots els partits amb representació, sinó només aquells més grans, cosa que limita la possibilitat de resultats extrems a determinades zones. En aquest cas i tenint en compte aquestes limitacions, és l'única que situaria Catalunya com el territori més polaritzat, si bé només incloent aquells amb més de 100 enquestats a l'hora de fer les comparacions.
Sentiments respecte els diversos electorats
Finalment, l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i EsadeEcPol encara van elaborar el 2021 una altra enquesta amb una mostra superior, de més de 7.000 entrevistats, però que incloïa una pregunta també lleugerament diferent. En aquest cas, no es demanava que es puntués cada partit sinó la simpatia per als electorats de cada formació. Un criteri, però, que fins i tot pot servir per identificar millor la polarització entre la ciutadania. La conclusió torna a ser que no existeixen problemes de convivència a Catalunya fins al punt que, en relació als set territoris de què aporta dades i al total estatal, la situa amb una polarització per sota de la mitjana. Curiosament junt al País Basc, el País Valencià i Galícia, altres nacions amb llengua pròpia i moviments sobiranistes que, segons l'espanyolisme, haurien de fomentar-hi la divisió.