1 de 10
HABITATGE

La precarietat encadena els joves als pares: com impacta en la natalitat i les pensions?

Els experts consultats per NacióDigital analitzen els efectes demogràfics i econòmics que només dos de cada deu catalans menors de 35 anys visquin independitzats

Jove guardant les seves pertinences en capses. | Pexels
per Marc Orts, Barcelona, Catalunya | 26 d'agost de 2022 a les 19:55 |
Només dos de cada deu joves catalans de menys de 35 anys han marxat de casa dels pares i l'edat mitjana d'emancipació a Espanya és de 29,8 anys. Són dues de les dades més destacades de l'Observatori d'Emancipació del segon semestre de 2021, publicat recentment pel Consell de la Joventut d'Espanya (CJE). L'informe justifica l'anunci d'aquest divendres de la consellera de Drets Socials, Violant Cervera, que obrirà una nova línia d'ajudes al lloguer per a joves que no van poder accedir al bo del govern espanyol. L'executiu català destinarà 29 milions d'euros a aquestes prestacions i preveu que s'hi puguin beneficiar unes 14.000 persones.

El fet que independitzar-se abans dels 30 anys sigui gairebé una quimera a Catalunya té importants conseqüències demogràfiques i econòmiques -sobretot per a l'administració pública-, tal com analitzen els experts consultats per NacióDigital. "Podem endarrerir l'edat d'emancipació dels joves, però el rellotge biològic no els esperarà", alerta el professor de Demografia de la Universitat Pompeu Fabra i director del Centre d'Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona, Albert Esteve.


Les dades no dibuixen cap escenari desconegut. L'informe conclou que, al conjunt de l'Estat, hi ha pràcticament la mateixa proporció de joves emancipats que a finals de l'any 2020, quan un 15,8% ho aconseguia. No obstant això, encara no s'han recuperat els nivells prepandèmia (18,7%), tot i la millora de les condicions laborals. Entre 2006 i 2010 es van registrar quotes superiors al 25%. La professora d'Economia de la Universitat de Barcelona i presidenta del Comitè sobre la Situació de les Dones a l'Economia (COSME), Lídia Farré, preveu que el "context de gran incertesa" que vivim "impedirà que la situació millori".

Al seu torn, la catedràtica d'Economia i investigadora del Barcelona Economic Analysis Team (BEAT) de la UB, Ció Patxot, remarca que "no marxar de casa és un fenomen mediterrani" i entén que s'explica per una combinació de factors econòmics i culturals. Lídia Farré considera que les "evidents diferències" pel que fa a les condicions dels joves als diversos països d'Europa "no són suficients" per justificar la gran disparitat entre les quotes del nord i del sud d'Europa.


Reptes demogràfics i econòmics


La conseqüència demogràfica més evident de l'endarreriment de l'edat d'emancipació és la disminució de la natalitat i el consegüent envelliment de la població. Albert Esteve analitza que el fet que els joves marxin tard de casa esdevé un problema quan provoca que el seu cicle vital i el seu cicle biològic es descompensin. "Com més trigues a independitzar-te, més trigues a formar una família", detalla, alhora que alerta que aquest fet pot comportar dificultats de fecunditat si es volen tenir fills en una edat massa avançada.


"Una dona sueca i una altra espanyola, les dues emancipades des dels 23 anys, amb una feina estable i amb diverses experiències de convivència amb parelles sentimentals presentaran dades de fecunditat similars quan arribin als 35 anys", explica Esteve. Al sud d'Europa, però, els joves de 30 anys encara ho tenen tot per fer. La fecunditat, al món occidental, no depèn de factors nacionals, sinó de la trajectòria de vida de cadascú. L'informe Estat del benestar, cicle vital i demografia, coordinat per Ció Patxot, determina que la majoria de dones espanyoles manifesten que desitjarien tenir dos fills, però n'acaben tenint una mitjana d'1,3.

L'estat del benestar, en risc


Patxot subratlla que la natalitat és un "factor clau" per la sostenibilitat futura del sector públic i alerta que s'apropa la jubilació de les generacions del baby boom, que es caracteritzen "per haver tingut pocs fills i gaudir d'una llarga esperança de vida". Per això, considera que el sistema de pensions és insostenible. De ben segur, entén, l'escassetat de treballadors i l'increment de la població inactiva "farà necessària la reducció de les pensions".

Si no canvia res més, "el pitjor que pot passar davant aquest canvi demogràfic, és que les generacions més afectades cobrin la meitat de pensió de jubilació", preveu. Per això valora positivament positivament altres possibilitats, com l'endarreriment de l'edat de jubilació. No es planteja pujar cotitzacions, ja que "posen la carrega de l’ajust sobre els joves". L'únic factor extern positiu és que quan es jubilin les generacions del baby boom, el mercat laboral es destensarà. Tanmateix, "la immigració pot contribuir positivament", apunta, sobretot sí es tracta de força de treball qualificada i amb alts nivells de renda. 

Farré, per la seva banda, detecta també conseqüències pel que fa a l'increment de la càrrega sanitària, així com una major dependència del mercat laboral local. "Seria molt positiu que els joves fossin una oferta de treball mòbil, perquè permetria corregir els desequilibris geogràfics del mercat laboral", interpreta. L'Observatori d'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya del segon semestre de 2021 indica que només el 9,8% dels joves que resideixen a la província on han nascut, ho fan fora del domicili familiar; mentre que un 34,2% dels que resideixen en una altra demarcació, viuen independitzats.

L'acceptació social de viure amb els pares


A Catalunya, com a la resta del sud d'Europa, no està estigmatitzat viure a casa dels pares. "Molts joves no ho viuen com una frustració, sinó com una oportunitat", reflexiona Albert Esteve. L'acceptació social dels comportaments determina en gran part el model de societat d'un país.

Fins i tot, molts joves amb bones feines tenen dubtes a l'hora d'emancipar-se. Viure al domicili familiar proporciona un coixí econòmic important i facilita eixamplar l'etapa estudiantil en el temps, el qual "permet aprofundir en la formació i independitzar-se amb més garanties", detalla. Tanmateix, posa en relleu que aquest fet té un impacte directe en l'economia familiar, amb una gran transferència de diners intergeneracional. No obstant això, assenyala que "els pares viuen bé la co-residència si és volguda pels fills i no perquè no tinguin on anar".

El concepte d'emancipació té avui a Catalunya menys matisos que en altres moments i zones geogràfiques. "Emancipació com a marxar de casa, sense significats sexuals, personals ni culturals", descriu Esteve. És per això que no sembla que hi hagi diferències sociolòiques notòries entre els qui marxen i els qui no. L'únic perfil que clarament acostuma a independitzar-se és "el dels joves amb parella". Avui, la convivència familiar és "més amable", amb pares més tolerants i menys germans, el qual fa que els joves valorin menys la independència residencial.

El conjunt dels experts consultats per NacióDigital coincideixen en que l'impuls decidit de l'emancipació dels joves catalans és necessari perquè puguin formar les seves pròpies famílies i que el sector públic sigui sostenible. "Per millorar la natalitat, no serveixen les transferències de renda, calen polítiques més atrevides, com millorar l'oferta residencial i les condicions laborals", sentència Ció Patxot. La contribució a l'estat del benestar al llarg de tota la vida és molt més alta en el cas de les persones amb fills.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Participació