19
d'agost
del
2022
Actualitzat
el
22
d'agost
a les
14:19h
Taula de diàleg o taula de diàleg. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, està disposat a mantenir la interlocució amb l'Estat hi hagi qui hi hagi a la Moncloa. Així ho ha manifestat en una entrevista a l'ACN, on reitera que la seva aposta es mantindrà vigent fins i tot davant d'un eventual canvi al govern espanyol a les eleccions previstes per al 2023, cosa que significaria el retorn al poder de la dreta. La defensa de la via negociada per part d'ERC és granítica encara que això suposi una discrepància perenne amb Junts i que la falta de resultats que s'acostin a l'amnistia i l'autodeterminació aglutini crítiques per part d'un sector de l'independentisme.
La darrera reunió de la taula de diàleg va ser el passat 27 de juliol, i segons l'acord amb el govern de Pedro Sánchez, encara s'hauria de convocar un cop més abans d'acabar l'any. La tardor serà clau per revelar si serveix o no per concretar la desjudicialització, però, més enllà dels resultats, per què ERC fa una defensa aferrissada de la taula si fins ara no ha donat fruits més enllà d'uns indults que cap de les dues parts va voler reivindicar com a part de la negociació? L'anàlisi de la tardor del 2017, la lectura del context internacional, la necessitat d'estabilitat entre governs i també els rèdits electorals expliquen per què els republicans han tancat files amb una estratègia amb la qual han assolit la presidència de la Generalitat.
La lectura de l'1-O i la falta d'alternatives
La distància estratègica entre ERC i Junts neix d'una rivalitat electoral que pivota també en la diferent diagnosi que es fa del que va significar l'1-O i la tardor del 2017. El partit d'Oriol Junqueras abandera que no es pot avançar sense assumir que aquest moment àlgid de l'independentisme va tenir fortaleses, però també mancances. Més enllà de la impossibilitat de frenar l'acció de l'Estat -en forma de 155 i una resposta per la via judicial que ha suposat presó i exili-, els republicans argumenten que va haver-hi una part important de la societat catalana que no es va sentir interpel·lada pel referèndum. Més enllà del reconeixement extern, entenen que el moviment ha de ser capaç de sumar més adhesions guanyant en transversalitat i, com a mínim, rebaixar hostilitats entre qui no donarà mai suport a un procés d'emancipació.
A més, Aragonès insisteix que en aquests moments no hi ha cap alternativa concreta a la taula de diàleg i emplaça Junts a verbalitzar-la si la té. Més enllà del propòsit de recomençar la tardor del 2017, de donar per erma la negociació amb l'Estat i de parlar de "nou embat", el partit de Jordi Turull i Laura Borràs no ha explicitat com es dona forma a aquesta voluntat. "El que no faré és cometre la irresponsabilitat d'abandonar un procés de diàleg si no tinc una alternativa", ha advertit el president de la Generalitat. Tot i això, mentre que ERC considera que en el diàleg està la clau perquè moviment creixi, Junts sosté que l'1-O és l'evidència de com la confrontació directa amb l'Estat és la que esperona la mobilització i la implicació del carrer.
Una taula per assolir acords o per guanyar adhesions
Per a ERC, el simple fet que existeixi la taula és ja una fita, perquè suposa que el govern espanyol reconeix que hi ha un conflicte polític -i no un simple conflicte entre catalans- i reconeix dues parts en negociació. El PSOE manté una oposició frontal a la petició d'autodeterminació i amnistia. En la darrera reunió, el govern de Sánchez no ha anat més enllà d'avenir-se a concretar passes endavant en el camí de la desjudicialització i comprometre's a no torpedinar la defensa del català a l'escola. La negativa a les principals reclamacions de l'independentisme no és, per a ERC, un sinònim que la taula pugui ser considerada estèril.
En cas d'assolir avenços, entenen que aquests seran beneficiosos per a les persones exiliades o afectades per causes judicials, com ho va ser l'indult parcial als líders empresonats. Però, en cas que aquestes fites no arribin o bé que no vagin més enllà per resoldre el conflicte amb un referèndum i amb l'amnistia, els republicans argumenten que aquest escenari també pot ser útil per guanyar simpaties dels que fins ara encara confien en una proposta per part del govern del PSOE i de Podem que, per ara, no ha arribat. De fet, recorden sovint que el gran salt de l'independentisme es va produir sota la batuta de Zapatero amb la sentència de l'Estatut i la gestió posterior. Ara bé, que aleshores es produís aquest creixement no garanteix que torni a passar el mateix si l'aposta per la taula no tingui èxit.
Un format capaç de trobar comprensió internacional
Durant la tardor de 2017, els partits independentistes van apel·lar fins l'últim moment a una intermediació o suport internacional part part de la Unió Europea si el govern espanyol no s'avenia a negociar. No va arribar. La violència policial de l'1-O sí que va incomodar Brussel·les i alguns dirigents internacionals, però no va ser suficient per forçar un posicionament explícit que desencallés la situació. La lectura que fa ERC, reforçada pels contactes internacionals de la formació, és que la via que interessa a Europa és una via negociada, el diàleg.
Al carrer Calàbria sostenen que el fet que existeixi un instrument d'interlocució reconeix Catalunya com a part i actor del conflicte, en qualitat de la qual pot adreçar-se de portes enfora a l'hora de buscar empaties amb la seva causa. En tot cas, insisteixen sovint, des de la cúpula d'ERC, que haurà de ser l'estat espanyol qui evidenciï que no té interès en resoldre la carpeta catalana ni cap proposta per canalitzar políticament el conflicte. A dia d'avui, però, no hi ha hagut cap mandatari internacional significatiu que s'hagi pronunciat públicament a favor que el govern espanyol permeti la celebració d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Amb el conflicte català en stand-by, una guerra a l'est d'Europa i una crisi econòmica i energètica, el focus internacional no passa per Catalunya i els crítics amb la taula de diàleg apunten que precisament aquesta pot oferir un missatge enfora conforme el conflicte s'està canalitzant i no cal preocupar-s'hi.
Un intercanvi de necessitats entre la Moncloa i el Govern
La taula de diàleg va ser també fruit d’un acord d’ERC amb el PSOE que s'explica per unes necessitats mútues. A Sánchez li calia una aritmètica per assegurar-se la investidura primer i l'estabilitat del seu govern després. Els republicans obtenien així un rol clau al Congrés que els permet exhibir un perfil de partit útil a Madrid a l'hora d’arrencar compromisos de la Moncloa per a Catalunya que considera que l'enforteix a les urnes i com a partit de govern. Tot i això, a l'hora de la veritat, el memorial d'incompliments s'ha anat fent llarg. L'aprovació dels dos pressupostos generals de l'Estat en són un exemple. A la vegada, però, Aragonès també necessita tenir un soci alternatiu a la CUP per aprovar els comptes de la Generalitat. Els republicans continuen vetant el PSC, però han trobat en els comuns el puntal imprescindible.
Per al PSOE, la taula de diàleg ha estat una mena de peatge que ha ignorat o revifat en funció de les seves necessitats al Congrés i als diferents episodis electorals. Per a ERC, la manera de canalitzar un conflicte que va topar amb els ressorts de l'Estat i que considera que ha de transitar per noves vies per poder prosperar, aposta que implica assumir que caldrà temps per tornar a experimentar un altre salt qualitatiu. El mentrestant, Aragonès el vol gestionar des del Palau de la Generalitat. I Sánchez assumeix, sovint a contracor, que la seva continuïtat passa per l'entesa amb formacions independentistes com ERC i Bildu.
Una majoria insuficient que busca aliats contra el règim del 78
Un sector de l'independentisme acostuma a caricaturitzar i ridiculitzar sovint l'estat espanyol i presentar-lo com un país de poc pes a nivell europeu. La realitat, però, és que Espanya va capejar els moments més tensos del procés, va optar per la repressió -violència policial, presó i exili- i res d'això no li ha reportat un desprestigi significatiu. Pedro Sánchez és un dirigent reconegut a Europa i la cimera de fa unes setmanes de l'OTAN a Madrid ha servit per rellançar la imatge d'Espanya al món. Malgrat que l'independentisme encadena majories absolutes al Parlament i va obtenir a les eleccions del 14-F el suport del 52% dels vots, ERC considera que de la tardor del 2017 se n'ha d'extreure, també, que Espanya no és un estat feble.
Per això, els republicans defensen una estratègia que passa per teixir aliances arreu de l'Estat amb partits com Podem, Bildu, el BNG o fins i tot Teruel Existe, entre d'altres, que també posen en dubte els fonaments del règim del 78, per forçar una crisi sistèmica assenyalant escàndols com l'operació Catalunya, el Catalangate o les corrupteles de la monarquia. Ara bé, aquestes aliances tenen un recorregut limitat -més encara si a les properes eleccions PP i Vox sumen majoria- mentre el PSOE es mantingui immòbil en la defensa dels pilars de l'Estat -tancant la porta a qualsevol debat sobre la Constitució, la monarquia, la reforma de la llei de secrets o bloquejant comissions d'investigació- i Podem continuï sense possibilitats de créixer de forma significativa.
Una via que ha donat rèdits electorals
ERC interpreta que, a partir de 2017, hi ha un canvi de context i les enquestes i els resultats de les darreres eleccions li han donat, per ara, la raó. La via negociada és la que obté més suports a dia d'avui: segons dades del CEO, un 28% de catalans vol la independència per la via pactada, mentre que un 11% la vol per la via unilateral(el percentatge és força constant). Les dades també mostren que només un 62% dels potencials votants d'ERC tenen la independència com a opció prioritària en la relació entre Catalunya i Espanya (en Junts i la CUP voreja el 80%). Unes dades que les anàlisis dels republicans atribueixen al seu full de ruta de governabilitat a més de la defensa de la independència i que, segons afegeixen, certifiquen l'èxit a l'hora de guanyar simpaties fora de l'espai estricte de l'independentisme irredempt.
La lectura és que, a diferència del 2017, quan la polarització va portar Cs a guanyar les eleccions i Junts a ser el principal partit del bloc independentista, ara són els partits que aposten per la negociació els que obtenen més suports. En les darreres eleccions, el PSC va obtenir la victòria i ERC va quedar per davant de Junts. També és cert, per altra banda, que ERC encara no ha pogut guanyar unes eleccions catalanes -va quedar per darrere de Carles Puigdemont el 2017 i per darrere de Salvador Illa el 14 de febrer- i que la diferència amb Junts és de només uns 35.000 vots, una diferència significativa però insuficient perquè el seu soci doni per exhaurida la via de l'embat amb l'Estat. Alhora, serà rellevant veure fins quan el gruix de votants d'ERC avalarà una taula de diàleg si aquesta no obté resultats rellevants que permetin avançar en la desjudicialització del conflicte. Tot i que el partit ha tancat files sense escletxes significatives amb la negociació, la pròpia direcció admet que la paciència no podrà ser "infinita".
La darrera reunió de la taula de diàleg va ser el passat 27 de juliol, i segons l'acord amb el govern de Pedro Sánchez, encara s'hauria de convocar un cop més abans d'acabar l'any. La tardor serà clau per revelar si serveix o no per concretar la desjudicialització, però, més enllà dels resultats, per què ERC fa una defensa aferrissada de la taula si fins ara no ha donat fruits més enllà d'uns indults que cap de les dues parts va voler reivindicar com a part de la negociació? L'anàlisi de la tardor del 2017, la lectura del context internacional, la necessitat d'estabilitat entre governs i també els rèdits electorals expliquen per què els republicans han tancat files amb una estratègia amb la qual han assolit la presidència de la Generalitat.
La lectura de l'1-O i la falta d'alternatives
La distància estratègica entre ERC i Junts neix d'una rivalitat electoral que pivota també en la diferent diagnosi que es fa del que va significar l'1-O i la tardor del 2017. El partit d'Oriol Junqueras abandera que no es pot avançar sense assumir que aquest moment àlgid de l'independentisme va tenir fortaleses, però també mancances. Més enllà de la impossibilitat de frenar l'acció de l'Estat -en forma de 155 i una resposta per la via judicial que ha suposat presó i exili-, els republicans argumenten que va haver-hi una part important de la societat catalana que no es va sentir interpel·lada pel referèndum. Més enllà del reconeixement extern, entenen que el moviment ha de ser capaç de sumar més adhesions guanyant en transversalitat i, com a mínim, rebaixar hostilitats entre qui no donarà mai suport a un procés d'emancipació.
A més, Aragonès insisteix que en aquests moments no hi ha cap alternativa concreta a la taula de diàleg i emplaça Junts a verbalitzar-la si la té. Més enllà del propòsit de recomençar la tardor del 2017, de donar per erma la negociació amb l'Estat i de parlar de "nou embat", el partit de Jordi Turull i Laura Borràs no ha explicitat com es dona forma a aquesta voluntat. "El que no faré és cometre la irresponsabilitat d'abandonar un procés de diàleg si no tinc una alternativa", ha advertit el president de la Generalitat. Tot i això, mentre que ERC considera que en el diàleg està la clau perquè moviment creixi, Junts sosté que l'1-O és l'evidència de com la confrontació directa amb l'Estat és la que esperona la mobilització i la implicació del carrer.
Una taula per assolir acords o per guanyar adhesions
Per a ERC, el simple fet que existeixi la taula és ja una fita, perquè suposa que el govern espanyol reconeix que hi ha un conflicte polític -i no un simple conflicte entre catalans- i reconeix dues parts en negociació. El PSOE manté una oposició frontal a la petició d'autodeterminació i amnistia. En la darrera reunió, el govern de Sánchez no ha anat més enllà d'avenir-se a concretar passes endavant en el camí de la desjudicialització i comprometre's a no torpedinar la defensa del català a l'escola. La negativa a les principals reclamacions de l'independentisme no és, per a ERC, un sinònim que la taula pugui ser considerada estèril.
En cas d'assolir avenços, entenen que aquests seran beneficiosos per a les persones exiliades o afectades per causes judicials, com ho va ser l'indult parcial als líders empresonats. Però, en cas que aquestes fites no arribin o bé que no vagin més enllà per resoldre el conflicte amb un referèndum i amb l'amnistia, els republicans argumenten que aquest escenari també pot ser útil per guanyar simpaties dels que fins ara encara confien en una proposta per part del govern del PSOE i de Podem que, per ara, no ha arribat. De fet, recorden sovint que el gran salt de l'independentisme es va produir sota la batuta de Zapatero amb la sentència de l'Estatut i la gestió posterior. Ara bé, que aleshores es produís aquest creixement no garanteix que torni a passar el mateix si l'aposta per la taula no tingui èxit.
Un format capaç de trobar comprensió internacional
Durant la tardor de 2017, els partits independentistes van apel·lar fins l'últim moment a una intermediació o suport internacional part part de la Unió Europea si el govern espanyol no s'avenia a negociar. No va arribar. La violència policial de l'1-O sí que va incomodar Brussel·les i alguns dirigents internacionals, però no va ser suficient per forçar un posicionament explícit que desencallés la situació. La lectura que fa ERC, reforçada pels contactes internacionals de la formació, és que la via que interessa a Europa és una via negociada, el diàleg.
Al carrer Calàbria sostenen que el fet que existeixi un instrument d'interlocució reconeix Catalunya com a part i actor del conflicte, en qualitat de la qual pot adreçar-se de portes enfora a l'hora de buscar empaties amb la seva causa. En tot cas, insisteixen sovint, des de la cúpula d'ERC, que haurà de ser l'estat espanyol qui evidenciï que no té interès en resoldre la carpeta catalana ni cap proposta per canalitzar políticament el conflicte. A dia d'avui, però, no hi ha hagut cap mandatari internacional significatiu que s'hagi pronunciat públicament a favor que el govern espanyol permeti la celebració d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Amb el conflicte català en stand-by, una guerra a l'est d'Europa i una crisi econòmica i energètica, el focus internacional no passa per Catalunya i els crítics amb la taula de diàleg apunten que precisament aquesta pot oferir un missatge enfora conforme el conflicte s'està canalitzant i no cal preocupar-s'hi.
Un intercanvi de necessitats entre la Moncloa i el Govern
La taula de diàleg va ser també fruit d’un acord d’ERC amb el PSOE que s'explica per unes necessitats mútues. A Sánchez li calia una aritmètica per assegurar-se la investidura primer i l'estabilitat del seu govern després. Els republicans obtenien així un rol clau al Congrés que els permet exhibir un perfil de partit útil a Madrid a l'hora d’arrencar compromisos de la Moncloa per a Catalunya que considera que l'enforteix a les urnes i com a partit de govern. Tot i això, a l'hora de la veritat, el memorial d'incompliments s'ha anat fent llarg. L'aprovació dels dos pressupostos generals de l'Estat en són un exemple. A la vegada, però, Aragonès també necessita tenir un soci alternatiu a la CUP per aprovar els comptes de la Generalitat. Els republicans continuen vetant el PSC, però han trobat en els comuns el puntal imprescindible.
Per al PSOE, la taula de diàleg ha estat una mena de peatge que ha ignorat o revifat en funció de les seves necessitats al Congrés i als diferents episodis electorals. Per a ERC, la manera de canalitzar un conflicte que va topar amb els ressorts de l'Estat i que considera que ha de transitar per noves vies per poder prosperar, aposta que implica assumir que caldrà temps per tornar a experimentar un altre salt qualitatiu. El mentrestant, Aragonès el vol gestionar des del Palau de la Generalitat. I Sánchez assumeix, sovint a contracor, que la seva continuïtat passa per l'entesa amb formacions independentistes com ERC i Bildu.
Una majoria insuficient que busca aliats contra el règim del 78
Un sector de l'independentisme acostuma a caricaturitzar i ridiculitzar sovint l'estat espanyol i presentar-lo com un país de poc pes a nivell europeu. La realitat, però, és que Espanya va capejar els moments més tensos del procés, va optar per la repressió -violència policial, presó i exili- i res d'això no li ha reportat un desprestigi significatiu. Pedro Sánchez és un dirigent reconegut a Europa i la cimera de fa unes setmanes de l'OTAN a Madrid ha servit per rellançar la imatge d'Espanya al món. Malgrat que l'independentisme encadena majories absolutes al Parlament i va obtenir a les eleccions del 14-F el suport del 52% dels vots, ERC considera que de la tardor del 2017 se n'ha d'extreure, també, que Espanya no és un estat feble.
Per això, els republicans defensen una estratègia que passa per teixir aliances arreu de l'Estat amb partits com Podem, Bildu, el BNG o fins i tot Teruel Existe, entre d'altres, que també posen en dubte els fonaments del règim del 78, per forçar una crisi sistèmica assenyalant escàndols com l'operació Catalunya, el Catalangate o les corrupteles de la monarquia. Ara bé, aquestes aliances tenen un recorregut limitat -més encara si a les properes eleccions PP i Vox sumen majoria- mentre el PSOE es mantingui immòbil en la defensa dels pilars de l'Estat -tancant la porta a qualsevol debat sobre la Constitució, la monarquia, la reforma de la llei de secrets o bloquejant comissions d'investigació- i Podem continuï sense possibilitats de créixer de forma significativa.
Una via que ha donat rèdits electorals
ERC interpreta que, a partir de 2017, hi ha un canvi de context i les enquestes i els resultats de les darreres eleccions li han donat, per ara, la raó. La via negociada és la que obté més suports a dia d'avui: segons dades del CEO, un 28% de catalans vol la independència per la via pactada, mentre que un 11% la vol per la via unilateral(el percentatge és força constant). Les dades també mostren que només un 62% dels potencials votants d'ERC tenen la independència com a opció prioritària en la relació entre Catalunya i Espanya (en Junts i la CUP voreja el 80%). Unes dades que les anàlisis dels republicans atribueixen al seu full de ruta de governabilitat a més de la defensa de la independència i que, segons afegeixen, certifiquen l'èxit a l'hora de guanyar simpaties fora de l'espai estricte de l'independentisme irredempt.
La lectura és que, a diferència del 2017, quan la polarització va portar Cs a guanyar les eleccions i Junts a ser el principal partit del bloc independentista, ara són els partits que aposten per la negociació els que obtenen més suports. En les darreres eleccions, el PSC va obtenir la victòria i ERC va quedar per davant de Junts. També és cert, per altra banda, que ERC encara no ha pogut guanyar unes eleccions catalanes -va quedar per darrere de Carles Puigdemont el 2017 i per darrere de Salvador Illa el 14 de febrer- i que la diferència amb Junts és de només uns 35.000 vots, una diferència significativa però insuficient perquè el seu soci doni per exhaurida la via de l'embat amb l'Estat. Alhora, serà rellevant veure fins quan el gruix de votants d'ERC avalarà una taula de diàleg si aquesta no obté resultats rellevants que permetin avançar en la desjudicialització del conflicte. Tot i que el partit ha tancat files sense escletxes significatives amb la negociació, la pròpia direcció admet que la paciència no podrà ser "infinita".