"No és mal pla treballar a l'agost: no hi ha gent a Barcelona, hi ha poca feina i pots fer vacances més tard, quan tot està més bé de preu". He convertit aquest reguitzell de tòpics en el meu mantra tots i cadascun dels estius que m'ha tocat treballar. Motivació, quan acabes de fer els vint anys; supervivència, quan t'apropes als trenta. Però tots sabem que és una mica mentida. Fa una calor que abrasa, una xafogor que enganxa i el FOMO es dispara cada cop que obres qualsevol xarxa social. És igual quina. Tant és, però, perquè l'autoengany sovint dignifica.
Aquests dies m'he trobat l'Anna al gimnàs. No sabíem que anàvem al mateix lloc a fer esport perquè ben bé que des que vam acabar la carrera que no sabem res l'una de l'altra. Li vaig explicar la trobada a l'Alba –amb qui sí que hem mantingut l'amistat– i després d'un: 'home, l'Anna! Com està?' vam acordar que al setembre hem de muntar alguna cosa. Ja van vuit setembres que hem de muntar alguna cosa que no acabem muntant. Ja se sap. Però em va fer il·lusió veure l'Anna a través del mirall a primera hora del matí. A aquella hora hi ha poc home croissant i s'hi està bé. A més, ara a l'agost no hi ha ningú i pots entrenar sense que t'atabalin gaire. Això està bé, veus.
Aquest any he estat a temps de passar per la Virreina a agafar un dels cartells de La Mercè. M'agrada molt la feina de David de las Heras, en general (aquelles portades de Tusquets, per exemple!). Vaig voler aprofitar que sóc per aquí aquests dies per dur-lo a emmarcar, de vegades toca. Em vaig assegurar que aquella casa de marcs i miralls d'Horta estigués oberta abans d'anar-hi perquè, amb la calor que ha fet aquest mes, qualsevol passejada gratuïta és sobrera. No vaig trucar, però a Internet l'horari que marcava em donava una hora de marge després que jo sortís de la feina. Vaig passar per casa a buscar el cartell, vaig pujar al Guinardó i en arribar a la botiga, tancada. Però si Google deia que... oh, ja! Tancat per vacances, reina. Que sembles nova. No es poden fer recados a l'agost a Barcelona. Recados, un concepte que m'entusiasma.
Ha mort l'Olivia Newton-John, aquest agost. Ens en vam assabentar perquè tots vau interrompre les vostres publicacions de les vacances per penjar una foto seva vestida de cuir negre i llavis vermells. Gros, això, també. Grease sempre em fa pensar en els amors fugissers d'estiu, una idea que sempre m'ha fascinat. Que també et diré que si te'l passes treballant a la ciutat, d'amors fugissers en pots tenir més aviat pocs, però sempre es coneix gent nova. En això Barcelona mai decep. Companys de feina, amics d'amics, aquella persona amb qui et seguies a les xarxes i desvirtualitzes, per fi, a una barra de les festes de Gràcia. Passar l'agost treballant a Barcelona pot ser una muntanya dura de pujar, però si una d'aquestes persones, encara només sigui una, no és passatgera, aleshores sí que treballar un agost a Barcelona no és mal pla. I potser fins i tot quan arribi setembre tindrem ganes d'explicar com ens ha anat l'estiu i algú ens reclamarà "tell me more, tell me more".