Anàlisi

L'1x1 del Govern: examen al president i els consellers en el punt d'inflexió del mandat

L'executiu completa el primer curs complet en plenes desavinences entre ERC i Junts: ha avançat en l'agenda social, manté interrogants en capítols econòmics, com el dels fons europeus, i s'ha encallat en la carpeta nacional

per Ferran Casas / Joan Serra Carné, Barcelona, Catalunya | 14 d'agost de 2022 a les 19:30 |
El Govern de Pere Aragonès, a la plaça de Sant Jaume. | Govern
El Govern ha tancat el seu primer curs polític complet -després de les vacances d'estiu- amb les turbulències associades a la suspensió de Laura Borràs com a presidenta del Parlament i la represa de la taula de diàleg, qüestions que tensen la convivència a l'executiu. Però les dificultats de la relació entre ERC i Junts no fan endevinar ruptures a l'executiu en el curt termini, per molt que el cinquè aniversari de l'1 d'octubre permeti intuir que emergiran les divergències estratègiques entre socis. Les forces que formen el Govern tenen la voluntat de completar el recorregut de la legislatura, encara que Junts insisteixi que auditarà l'acord d'investidura aquesta tardor.  

El tram inicial del mandat -l'estiu marca un punt d'inflexió clar abans d'entomar la negociació dels pressupostos i afrontar el nou cicle electoral que arrenca amb les municipals del maig del 2023- s'ha completat amb un compliment desigual dels compromisos governamentals. Tot i que en l'autoavaluació que el Govern va difondre aquesta primavera -coincidint amb el primer aniversari de la investidura de Pere Aragonès- s'apuntava un compliment d'un terç de les promeses de la legislatura, l'executiu no ha arribat on volia. Ha avançat en l'agenda social i feminista, però ha flaquejat a la taula de diàleg i la carpeta nacional. Aquest és l'1x1 dels integrants del Govern.


Pere Aragonès: institucional. Després d'assegurar-se el suport de la CUP a la investidura i cuinar amb dificultats un acord amb Junts, va obtenir la presidència per a ERC per primer cop des del restabliment de la Generalitat. Es va fixar atorgar estabilitat a la presidència després de la inhabilitació de Quim Torra i va marcar distàncies formals amb el seu predecessor. Amb accent progressista en la composició del Govern -amb la creació de la conselleria d'Igualtat i Feminismes-, va prioritzar l'agenda social en plena sortida de la pandèmia -des del pla pilot de la renda bàsica fins a la inversió en salut mental-, però no ha aconseguit fer enlairar la carpeta nacional. En el balanç del primer any a la presidència, va admetre que la seva gestió coixejava per la taula de diàleg, proposta estrella d'ERC per avançar en la resolució del conflicte polític amb l'Estat, que no ha passat dels resultats escadussers. Les polítiques econòmiques del seu Govern encara són una incògnita, interrogants manifestats amb l'aprofitament, fins ara limitat, dels fons europeus.


Jordi Puigneró: diluït. No va ser la primera opció de vicepresident que va manejar Junts -Borràs es va autodescartar per centrar-se en la seva projecció des del Parlament i Elsa Artadi tampoc va voler assumir galons a l'executiu-, fet que no li va atorgar a Puigneró l'ascendent sobre els consellers propis. En algunes ocasions, les decisions de partit -com el torcebraç liderat per Jordi Sànchez per la composició de la taula de diàleg- i, en d'altres, el pes creixent de companys del Govern -com Jaume Giró- li han restat projecció com a capità de Junts al consell executiu. Ha brillat quan s'ha centrat en les iniciatives de polítiques digitals -com en el projecte Aina o el pla per desplegar el 6G a Catalunya- mentre que ha patit més en la carpeta d'infraestructures. Va ser protagonista de la negociació fallida de l'ampliació de l'aeroport del Prat i se l'ha trobat a faltar un discurs ben travat en la gestió d'infraestructures com el Quart Cinturó o l'AP-7 després de la supressió dels peatges, tot i ostentar les competències de Territori.

Laura Vilagrà: protagonista. Malgrat ser un nom desconegut per al gran públic, acumulava experiència en la gestió de l'administració i va assumir responsabilitats a Palau com a suport d'Aragonès, des de la conselleria de Presidència. El president li va confiar les negociacions amb la Moncloa per cuinar avenços en la taula de diàleg i després ha capitanejat els contactes per restablir les relacions institucionals deteriorades pel Catalangate. Tot i que la taula de diàleg és una aposta col·lectiva d'ERC, Vilagrà ha sofert el desgast de ser la cara del Govern en l'estira-i-arronsa amb Madrid, fins ara sense resultats prou tangibles. En les carpetes domèstiques de la conselleria, Vilagrà no ha aconseguit que la candidatura olímpica dels Jocs d'Hivern arribés a bon port. Els vetos de l'Aragó han laminat les esperances catalanes per a la cita del 2030, que havien acumulat contestació ciutadana, tot i la feina de Vilagrà de teixir suports polítics al territori. No ha desistit de bastir una candidatura en solitari, malgrat l'erosió acumulada per l'executiu.


Jaume Giró: ascendent. Amb coneixement de les esferes de poder -pel passat professional a la cúpula de Repsol i Caixabank-, l'entrada del conseller d'Economia a les responsabilitats polítiques s'ha fet en forma d'aterratge suau. Amb discurs propi a Junts -no va dubtar a l'hora de transmetre a l'executiva del partit que Borràs havia de fer un pas al costat-, ha cultivat la seva influència creixent dins del consell executiu. Manté una relació franca amb Aragonès que es va demostrar en la negociació dels pressupostos de la Generalitat, de la qual Junts va desmarcar-se'n en públic per evitar el cost d'aprovar-los amb els comuns sense que el conseller perdés el fil de comunicació amb Jéssica Albiach. Tindrà pes en debats centrals d'aquí a finals d'any, quan caldrà validar uns nous comptes públics, i ha deixat clar als interlocutors que el seu partit -del qual ja és militant i membre de la direcció- no ha de sortir del Govern. Mentre Junts renegava de la taula de diàleg, Giró ha cultivat relacions amb ministres i participat en cimeres multilaterals convocades pel govern espanyol que han donat a la Generalitat més marge pressupostari. El curs vinent haurà d'afrontar el debat de la reforma del model de finançament autonòmic evitant contradiccions polítiques.  

Roger Torrent: negociador. El conseller d'Empresa ha debutat en la gestió al Govern després de l'etapa a la presidència del Parlament, marcada per la tensió amb Junts des de la investidura fallida de Carles Puigdemont. Malgrat les dificultats per atendre els fronts de reindustrialització oberts -pel tancament de la planta de Nissan- i la pugna per l'arribada d'inversions a Catalunya -no sempre amb desenllaç favorable, com amb la planta de bateries de Volkswagen finalment ubicada a Sagunt-, Torrent ha saldat el balanç amb algunes operacions satisfactòries. La més destacada, l'arribada de capital coreà en una nova planta industrial a Mont-roig del Camp. Les ajudes planificades per mitigar els efectes derivats de la pandèmia en el teixit empresarial -com els 917 milions pressupostats per a polítiques d'ocupació- li han permès donar oxigen al mercat laboral. En la carpeta nacional, ha participat com a negociador del Govern en la taula de diàleg, fins ara sense rendiments polítics.


Gemma Geis: executiva. Figura emergent a Junts i foguejada en el debat parlamentari, la consellera de Recerca i Universitats s'ha estrenat en responsabilitats a l'executiu amb una cartera de poca projecció, però des de la qual ha fet moviments amb segell polític. En són exemples el compromís per garantir la priorització del català en els exàmens de selectivitat i el pla d'enfortiment de la llengua catalana a l'ensenyament superior, amb exigència de nivell de català al professorat universitari. Geis ha intentat atendre el capítol de suport a la investigació, com els ajuts directes als grups de recerca, per bé que es manté el dèficit inversor en el conjunt del sistema, i també ha posat la banya en la reducció de les taxes universitàries.

Josep González-Cambray: desgastat. El conseller d'Educació és el membre del Govern que ha sofert més desgast públic. La batalla amb els sindicats, amb nombroses jornades de vaga en el tram final del curs, li ha costat erosió pública, fins al punt que al Parlament s'han succeït peticions de dimissió, inclosa la dels comuns, necessaris també per aprovar els nous pressupostos. Cambray compta, però, amb la confiança d'Aragonès, amb qui va planificar l'avançament del calendari escolar sense negociació prèvia amb la comunitat docent, perquè entenia la mesura com una acció transformadora al marge de la negociació laboral amb els sindicats. Ferm en les decisions preses, també pot brandar com a avenços la gratuïtat de l'Infantil 2 i la reducció de ràtios als centres escolars. No li espera un curs senzill i haurà de demostrar flexibilitat per acabar amb el conflicte amb el professorat.

Josep Maria Argimon: desdibuixat. El conseller de Salut va ser una de les grans apostes de campanya de Junts, que en va anunciar la incorporació pensant en un cop d'efecte electoral. Havia obtingut protagonisme en la gestió de la pandèmia quan va ser designat secretari de Salut Pública -una decisió que va tibar les relacions entre el president Torra i la llavors consellera, Alba Vergés- i la confecció del Govern el va situar al capdavant de les polítiques sanitàries, des d'on ha conduït la sortida de la pandèmia. Tot i disposar d'un discurs planer que va connectar amb el ciutadà durant la crisi sanitària, Argimon va patir en l'arrencada com a conseller, quan la cinquena onada de coronavirus -amb l'autorització afegida dels festivals de música estiuencs- va disparar els contagis fins a saturar l'atenció primària. Paradoxalment, la tornada a la normalitat -amb la mitigació de l'amenaça que suposava la Covid- li ha fet perdre notorietat al Govern, on tampoc ostenta pes en el debat polític. A la conselleria ja es dona per fet la seva sortida de l'executiu per assumir responsabilitats a la llista electoral de Junts a Barcelona per les municipals del maig que ve, com va avançar NacióDigital.

Teresa Jordà: prudent. L'exdiputada al Congrés és, amb Aragonès i Puigneró, la tercera supervivent del govern Torra. La seva situació també ha canviat, però, perquè a les competències d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació hi va sumar les de medi ambient, residus o aigua en un departament rebatejat com a Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. Amb el front del sector primari pacificat malgrat que segueix sense revertir la crisi de les explotacions familiars i l'abandonament del camp, que explica el despoblament, l'emergència climàtica és el gran repte. Aragonès va prometre una "revolució verda" i ella l'ha d'executar. De moment, ha modificat el decret de renovables per complir amb els objectius d'energia verda i no ha acabat de satisfer cap de les parts afectades. Ni hi ha barra lliure per als grans parcs eòlics i centrals fotovoltaiques que promouen empreses que concentren projectes a la Catalunya nova -en altres zones són simbòlics- ni hi ha les limitacions que reclamen els ecologistes, la CUP i les bases del seu partit. La sobirania energètica es contraposa, en aquest àmbit, al foment de l'agricultura i a la protecció del paisatge. La consellera ha actuat amb prudència, i intenta casar agricultura i medi ambient, que no sempre han anat de bracet. Un dels grans reptes per al pròxim curs és l'energètica pública, que comptarà d'entrada amb tres petites centrals hidroelèctriques de les que se n'han revocat les concessions.

Victòria Alsina: emergent. Era una de les grans desconegudes quan va arribar al Govern i ha anat guanyant protagonisme i perfil propi malgrat les limitacions competencials evidents que té el seu departament, més encara sense el relat que li podria donar un full de ruta independentista clar. Preveu fer-se militant de Junts i el seu nom apareix a les travesses per ser candidata. Alsina marca perfil liberal (els elogis al model de Glovo li van portar algun maldecap), s'ha distanciat del discurs més unilateralista que practiquen alguns sectors de Junts i ha defensat obertament la continuïtat del seu partit al Govern. A velocitat de creuer, segueix el pla d'obertura de noves delegacions del Govern a l'estranger, ha refundat el Diplocat i mira de reobrir l'agenda internacional malgrat els recels del govern espanyol en aquest àmbit. El "ministeri lliure d'Exteriors" del Consell per la República de Carles Puigdemont no ha creat per ara cap desajustament. En l'àmbit de la transparència i la participació no va tenir el protagonisme que es preveia en la frustrada consulta pels Jocs del Pirineu, que va liderar Presidència.
 

Joan Ignasi Elena: atrevit. És el conseller més proper a Oriol Junqueras i arribava al Govern amb l'aval de la seva experiència al PSC i com a alcalde de Vilanova i la Geltrú. Miquel Buch primer i Miquel Sàmper després van gestionar el post155 al departament i als Mossos. Ell, però, arribava amb la idea de renovar i feminitzar la cúpula del cos. I això volia dir prescindir del major Trapero, que tenia suports de diversos comissaris i d'amplis sectors de la premsa. Quan va tenir el substitut, el comissari Josep Maria Estela, no li va tremolar la mà. L'acord entre ERC i la CUP està trencat, però ell el vol complir en assumptes com la comissió de model policial i ha revisat els protocols de defensa dels agents per evitar el zel excessiu a l'hora d'incriminar manifestants. Un altre tema que ha de resoldre és com han d'actuar els Mossos quan, en funcions de policia judicial, acompanyen els desnonaments. No es prodiga molt en declaracions polítiques, però mai té un no per als regidors i alcaldes d'ERC. A Bombers ha mantingut la confiança en els principals comandaments, que treballen per fer front a incendis de sisena generació fruit del canvi climàtic i la poca gestió forestal.

Violant Cervera: pràctica. Fins ara, no s'ha complicat la vida, però els estralls socials que pot crear la crisi de la inflació poden donar-li molts maldecaps si les urgències s'incrementen. No ha tingut un gran perfil públic, cosa malauradament normal en els consellers de Drets Socials, un departament de "males notícies", però manté una forta incidència territorial a Lleida, on és una de les persones de màxima confiança de Jordi Turull. Cervera assumeix la necessitat de regular els lloguers en un context d'encariment de preus encara que no sigui una entusiasta d'una mesura que va crear alguns recels al seu partit. El pressupost per habitatge públic ha passat de 410 milions el 2020 a 749 milions, i això s'hauria de notar. El Govern ha destinat més diners a la renda garantida de ciutadania fins als 430 milions, posant-ne 140 més, o 20 milions per a despeses de lloguer de persones vulnerables. No ha hagut de gestionar conflictes amb els menors no acompanyats, tot i que persisteixen algunes dificultats en la gestió.

Natàlia Garriga: discreta. Com González Cambray pel cas Volhov, Torrent per la desobediència de la mesa del Parlament i Verge pels síndics de l'1-O, la consellera de Cultura també està immersa en un procés judicial fruit de la repressió. Ha evitat, però, fer-ne bandera tot i que participa en la mesa de diàleg, un dels fòrums on es debat la desjudicialització. Garriga hi va anar perquè tenia un altre focus d'interès: la situació del català, que és alarmant i que apareix com el principal repte del seu departament. Des de la seva conselleria es va pilotar la reforma legal per escapar de la sentència del 25%, es promou el pacte nacional per la llengua i també l'estratègia per donar impuls al hub audiovisual de les Tres Xemeneies i fomentar els continguts en la llengua pròpia. La consellera té més pressupost (ara és de l'1,3% i la previsió és arribar al 2%) i, com ha passat amb totes les del ram, té una agenda intensa encara que pesa més el perfil de gestora que el de referent del sector.

Lourdes Ciuró: decidida. Bregada en la primera línia política, la consellera de Justícia representa al Govern l’ànima turullista que ara dirigeix el rumb de Junts, amb passat en l'ecosistema convergent. Diàfana a l'hora de defensar la tesi que, per construir projecte, s’ha de prioritzar governar, va protagonitzar una de les polèmiques del mandat quan va defensar que Junts no s’ha d'"autodescartar" de futures aliances amb el PSC a la Generalitat. L’entorn de Borràs va forçar una desautorització del partit. Des de la conselleria, ha fet bandera de la necessitat de combatre l’absència de la llengua catalana al món judicial -va documentar que només un 6,9% de les sentències judicials es fan en català- i ha posat l'accent en les mesures de memòria històrica -per exemple, amb el conveni amb la Generalitat valenciana per creuar dades genètiques que permetin identificar desapareguts de la Guerra Civil-, però no ha pogut avançar tant com voldria en la carpeta de la gestió penitenciària, pel fet d'atendre carpetes no resoltes en anteriors mandats.

Tània Verge: novetat. La creació de la conselleria d’Igualtat i Feminismes ja portava el missatge polític incorporat, l'aposta integral del Govern per l'agenda feminista. A Verge li ha costat arrencar perquè al departament li mancava l'estructura, però ha posat les bases per impregnar el conjunt del treball de l'executiu d'una mirada igualitària. Necessitada de recursos per desplegar la declaració d'intencions -en la seva estrena va reclamar, per exemple, que el pressupost per atendre violències masclistes es dupliqués-, la consellera ha obert també la batalla cultural de transformar el marc mental a partir del llenguatge. Una mostra n'és la projecció del vocabulari inclusiu en la comunicació oficial del Govern, no absent de polèmica. Necessita consolidar la trajectòria de la conselleria per no quedar-se a mig camí dels objectius fixats.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació