13
d'agost
del
2022
Actualitzat
el
25
d'agost
a les
14:35h
Un canvi de prioritats: de Catalunya a l'Espanya buidada; un desistiment: ni el PP ni el Govern han presentat una alternativa clara al model que esbossa l'executiu espanyol; i un condicionant: al setembre es concretarà la proposta, però les municipals i autonòmiques de maig situen, anant bé, l'acord al segon semestre de 2023 malgrat l'escull afegit de les estatals previstes pel desembre de l'any que ve. Aquesta és la perspectiva que, a hores d'ara, ofereix la negociació del nou model de finançament autonòmic. La forma com es resolgui aquest assumpte, si és que ho fa, condicionarà les polítiques públiques a Catalunya. Segons dades de la Generalitat, el dèficit fiscal català amb l'Estat ja se situa entre els 18.000 i els 20.000 milions d'euros per any.
Reformar-lo i millorar-lo havia estat als anys 90 i, a la primera dècada dels 2000, la gran prioritat del catalanisme, però el fracàs de l'Estatut primer i del pacte fiscal després van evidenciar-ne les dificultats. El procés superava un debat que és autonòmic i ara, amb la independència sense full de ruta ni expectatives a curt o mitjà termini, l'assumpte es torna a posar damunt la taula. El Govern d'ERC i Junts encara no ho té entre les prioritats, el PSC els ho demana però no aclareix fins on està disposat a implicar-se, i l'aproximació que fa el Ministeri d'Hisenda és preocupant i diferent de la dels darrers canvis de model.
Dèficit fiscal a banda, els últims números no conviden a la inacció: la darrera liquidació disponible, la de 2020, va constatar que Catalunya queda per sota de la mitjana a l'hora de rebre recursos per als seus ciutadans. És el segon territori que més ingressos tributaris per càpita aporta a l'Estat i el desè a l'hora de rebre recursos. Pere Aragonès i Jaume Giró hi van posar el crit al cel i el PSC els va convidar a negociar amb Pedro Sánchez i a no "deixar la cadira catalana buida". Giró ha aconseguit més marge pressupostari per fer front a la crisi d'inflació, però les perspectives amb el model de finançament no són bones.
Però, què hi ha fins ara? Doncs d'entrada un canvi de prioritats. L'actual model, de 2009, està pendent de revisió des de 2014 atès que és quinquennal, però la crisi econòmica primer, el procés català després, i finalment la inestabilitat política han provocat que no es renovi. Aquell darrer acord el va negociar Catalunya -aleshores governada per PSC, ERC i ICV- amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero d'acord amb els principis rectors de l'Estatut i es va traslladar més tard a la resta de territoris.
El primer any es va complir el principi d'ordinalitat -la solidaritat no alterava la posició en recursos per habitant abans i després d'exercir-la- però el sistema, poc transparent, amb moltes palanques i fons de repartiment arbitraris, s'ha anat apedaçant per repartir els diners d'acord amb les necessitats del moment i els compromisos polítics. Les més castigades per l'actual sistema són Madrid (almenys sobre el paper, atès que molta part de despesa no s'hi territorialitza en considerar-se estatal a causa de la capitalitat, a banda que genera molts recursos per l'efecte seu i altres beneficis derivats), Catalunya i les Balears. Cantàbria i la Rioja són les que en surten ara més ben parades.
El procés canvia les prioritats
En el terreny polític, ja no és Catalunya qui lidera les reivindicacions, després que el procés hagi xuclat les energies els darrers anys. Els independentistes que són al Govern no amaguen que els "debats autonòmics" els penalitzen en una part del seu electorat i, per això, van amb peus de plom. Tampoc tenen una gran pressió del món econòmic per implicar-s'hi. Sí que alcen la veu el País Valencià o les Balears, així com l'anomenada Espanya buidada, que s'expressa a les dues Castelles i a l'Aragó.
L'informe de la comissió d'experts que al gener va presentar el Ministeri d'Hisenda busca donar-los resposta i mitigar el malestar d'aquestes regions, on ha quallat, i està trobant una expressió política que penalitza els dos grans partits, la sensació de maltractament. "Es tracta de garantir una adequada prestació de serveis a aquelles comunitats les característiques geogràfiques de les quals incideixen especialment en les seves necessitats de despesa", afirma el ministeri.
I com es fa això? Doncs, bàsicament, proposa basar la revisió del sistema en la "població ajustada" i a partir d'un repartiment de fons més flexible i que, a més de la població, la salut i l'ensenyament, posi l'accent en factors com ara l'envelliment o la dispersió territorial. Aquestes són també "variables representatives" i que fins ara tenien molt poc pes. En la base de la proposta que farà la ministra María Jesús Montero no se suggereix una atribució de recursos a partir de la població real i els serveis socials a prestar, sinó que es pretén ponderar-hi també factors que afavoririen territoris amb més gent gran i despoblació. Segons els primers càlculs del think tank Fedea, això situaria per ara Catalunya com un dels territoris més perjudicats pel canvi.
El calendari electoral no ajuda
I què implica? El govern espanyol no ha concretat el seu model més enllà de decantar-se per la "població ajustada". Ho farà al setembre, però ja compta que el PP, que governa cinc de les 15 autonomies implicades en la negociació (Euskadi i Navarra, que recapten tots els seus impostos amb el sistema de concert, en queden fora i només paguen pels serveis que els presta l'Estat), ho rebutjarà i no presentarà cap alternativa perquè els interessos d'Andalusia, per exemple, són contraposats als de Madrid. Al PSOE també li passa amb Extremadura i les Balears, per exemple, però des del Ministeri expliquen a NacióDigital que la proposta del departament de Montero hi serà.
Mouran fitxa a la tornada de les vacances, diuen fonts d'Hisenda, però són poc optimistes sobre una negociació de veres, i malgrat els més de set anys de retard, pel calendari electoral amb les autonòmiques i municipals al maig. La prioritat "és que el PP hi sigui". Això i satisfer l'Espanya buidada. Unes prioritats polítiques que no casen amb les històriques de Catalunya d'aconseguir més autonomia en la gestió dels impostos, singularitzar-se i reduir el seu dèficit fiscal.
Perjudicial per Catalunya
I el Govern, què hi diu? Quan es va conèixer l'informe encarregat per Montero es va instar les comunitats autònomes a fer aportacions. El conseller Giró va respondre per carta, i partint de la base que cap model pot ser ideal per resoldre la situació política i financera de Catalunya, que el que es planteja és un criteri que "no s'ajusta a la realitat" del país i el perjudica. El conseller creu que la despoblació és un problema que s'hauria d'abordar amb altres mecanismes i apostava per tenir en compte "el pes demogràfic real" i, si de cas, introduir com a factor de correcció el diferencial de preus que hi ha entre comunitats i que es manifesta en la carestia de béns com ara l'habitatge.
Els anteriors models, amb segell català, havien augmentat la transferència de recursos fruit de la recaptació fiscal (ara, per finançar les seves competències, les comunitats ingressen, a més dels impostos propis, el 50% de l'IVA i l'IRPF i el 58% dels especials sobre tabac, alcohol i gasolina) i també havien donat més marge de capacitat normativa. En aquesta ocasió, el Ministeri d'Hisenda no ha posat damunt de la taula ni atorgar a les autonomies més part del pastís ni concedir autonomia fiscal. De fet, el govern espanyol voldria tendir a l'harmonització perquè, sovint, els territoris forals o Madrid han aprofitat el concert o la capitalitat per fer dúmping i captar empreses o patrimonis. Tant el PSC com ERC ho han denunciat i intentat corregir sense èxit.
Peticions que no són a l'agenda
El Ministeri afirma que no ha detectat "gens d'interès" de la Generalitat i dels partits catalans per negociar malgrat les queixes de Giró i Aragonès, i la predisposició que el PSC, que ja ha presentat diversos documents de la Fundació Campalans sobre el tema, diu tenir. Hisenda sosté que, en el marc de la negociació que s'obrirà el pròxim curs, i on intervindran també les forces polítiques atès que l'acord s'ha de plasmar en una llei orgànica al Congrés (la LOFCA), hi pot haver "marge" per assumptes com ara la cistella d'impostos o la capacitat normativa. Però els portaveus consultats no surten de la vaguetat.
El que sí que queda de moment totalment fora de radar és assegurar el principi d'ordinalitat -que ha estat una demanda històrica del PSC per evitar que el sistema perjudiqués Catalunya i que el PSOE havia assumit en la proposta de reforma constitucional el 2015. També es descarta que el sistema català quedi singularitzat amb una negociació bilateral, ja sigui sortint de l'anomenat "règim comú" (com els passa amb Navarra i Euskadi) i abordant un pacte fiscal, o bé fixant excepcions a la LOFCA com es pretenia el 2009 i com ja té les Canàries per la consideració de territori ultraperifèric. Al Ministeri tampoc es plantegen resoldre el flagrant incompliment de l'Estatut vigent, una llei orgànica espanyola que al seu article 204.2 fixa que abans de 2009 calia constituir un consorci entre l'agència tributària espanyola i la catalana per gestionar conjuntament la recaptació d'impostos.
Catalunya té molt camí a córrer si aspira a que el proper model de finançament, sempre que n'hi hagi i no s'opti per un nou pedaç a l'actual, la penalitzi menys del que ho han fet els anteriors i pugui millorar els seus serveis públics i tresoreria en plena crisi inflacionista. Però, per ara, resoldre-ho no sembla la principal prioritat política ni al Palau de la Generalitat ni al Ministeri d'Hisenda. La tardor dirà.
Reformar-lo i millorar-lo havia estat als anys 90 i, a la primera dècada dels 2000, la gran prioritat del catalanisme, però el fracàs de l'Estatut primer i del pacte fiscal després van evidenciar-ne les dificultats. El procés superava un debat que és autonòmic i ara, amb la independència sense full de ruta ni expectatives a curt o mitjà termini, l'assumpte es torna a posar damunt la taula. El Govern d'ERC i Junts encara no ho té entre les prioritats, el PSC els ho demana però no aclareix fins on està disposat a implicar-se, i l'aproximació que fa el Ministeri d'Hisenda és preocupant i diferent de la dels darrers canvis de model.
Dèficit fiscal a banda, els últims números no conviden a la inacció: la darrera liquidació disponible, la de 2020, va constatar que Catalunya queda per sota de la mitjana a l'hora de rebre recursos per als seus ciutadans. És el segon territori que més ingressos tributaris per càpita aporta a l'Estat i el desè a l'hora de rebre recursos. Pere Aragonès i Jaume Giró hi van posar el crit al cel i el PSC els va convidar a negociar amb Pedro Sánchez i a no "deixar la cadira catalana buida". Giró ha aconseguit més marge pressupostari per fer front a la crisi d'inflació, però les perspectives amb el model de finançament no són bones.
Però, què hi ha fins ara? Doncs d'entrada un canvi de prioritats. L'actual model, de 2009, està pendent de revisió des de 2014 atès que és quinquennal, però la crisi econòmica primer, el procés català després, i finalment la inestabilitat política han provocat que no es renovi. Aquell darrer acord el va negociar Catalunya -aleshores governada per PSC, ERC i ICV- amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero d'acord amb els principis rectors de l'Estatut i es va traslladar més tard a la resta de territoris.
El primer any es va complir el principi d'ordinalitat -la solidaritat no alterava la posició en recursos per habitant abans i després d'exercir-la- però el sistema, poc transparent, amb moltes palanques i fons de repartiment arbitraris, s'ha anat apedaçant per repartir els diners d'acord amb les necessitats del moment i els compromisos polítics. Les més castigades per l'actual sistema són Madrid (almenys sobre el paper, atès que molta part de despesa no s'hi territorialitza en considerar-se estatal a causa de la capitalitat, a banda que genera molts recursos per l'efecte seu i altres beneficis derivats), Catalunya i les Balears. Cantàbria i la Rioja són les que en surten ara més ben parades.
El procés canvia les prioritats
En el terreny polític, ja no és Catalunya qui lidera les reivindicacions, després que el procés hagi xuclat les energies els darrers anys. Els independentistes que són al Govern no amaguen que els "debats autonòmics" els penalitzen en una part del seu electorat i, per això, van amb peus de plom. Tampoc tenen una gran pressió del món econòmic per implicar-s'hi. Sí que alcen la veu el País Valencià o les Balears, així com l'anomenada Espanya buidada, que s'expressa a les dues Castelles i a l'Aragó.
L'informe de la comissió d'experts que al gener va presentar el Ministeri d'Hisenda busca donar-los resposta i mitigar el malestar d'aquestes regions, on ha quallat, i està trobant una expressió política que penalitza els dos grans partits, la sensació de maltractament. "Es tracta de garantir una adequada prestació de serveis a aquelles comunitats les característiques geogràfiques de les quals incideixen especialment en les seves necessitats de despesa", afirma el ministeri.
I com es fa això? Doncs, bàsicament, proposa basar la revisió del sistema en la "població ajustada" i a partir d'un repartiment de fons més flexible i que, a més de la població, la salut i l'ensenyament, posi l'accent en factors com ara l'envelliment o la dispersió territorial. Aquestes són també "variables representatives" i que fins ara tenien molt poc pes. En la base de la proposta que farà la ministra María Jesús Montero no se suggereix una atribució de recursos a partir de la població real i els serveis socials a prestar, sinó que es pretén ponderar-hi també factors que afavoririen territoris amb més gent gran i despoblació. Segons els primers càlculs del think tank Fedea, això situaria per ara Catalunya com un dels territoris més perjudicats pel canvi.
El calendari electoral no ajuda
I què implica? El govern espanyol no ha concretat el seu model més enllà de decantar-se per la "població ajustada". Ho farà al setembre, però ja compta que el PP, que governa cinc de les 15 autonomies implicades en la negociació (Euskadi i Navarra, que recapten tots els seus impostos amb el sistema de concert, en queden fora i només paguen pels serveis que els presta l'Estat), ho rebutjarà i no presentarà cap alternativa perquè els interessos d'Andalusia, per exemple, són contraposats als de Madrid. Al PSOE també li passa amb Extremadura i les Balears, per exemple, però des del Ministeri expliquen a NacióDigital que la proposta del departament de Montero hi serà.
Mouran fitxa a la tornada de les vacances, diuen fonts d'Hisenda, però són poc optimistes sobre una negociació de veres, i malgrat els més de set anys de retard, pel calendari electoral amb les autonòmiques i municipals al maig. La prioritat "és que el PP hi sigui". Això i satisfer l'Espanya buidada. Unes prioritats polítiques que no casen amb les històriques de Catalunya d'aconseguir més autonomia en la gestió dels impostos, singularitzar-se i reduir el seu dèficit fiscal.
Perjudicial per Catalunya
I el Govern, què hi diu? Quan es va conèixer l'informe encarregat per Montero es va instar les comunitats autònomes a fer aportacions. El conseller Giró va respondre per carta, i partint de la base que cap model pot ser ideal per resoldre la situació política i financera de Catalunya, que el que es planteja és un criteri que "no s'ajusta a la realitat" del país i el perjudica. El conseller creu que la despoblació és un problema que s'hauria d'abordar amb altres mecanismes i apostava per tenir en compte "el pes demogràfic real" i, si de cas, introduir com a factor de correcció el diferencial de preus que hi ha entre comunitats i que es manifesta en la carestia de béns com ara l'habitatge.
Els anteriors models, amb segell català, havien augmentat la transferència de recursos fruit de la recaptació fiscal (ara, per finançar les seves competències, les comunitats ingressen, a més dels impostos propis, el 50% de l'IVA i l'IRPF i el 58% dels especials sobre tabac, alcohol i gasolina) i també havien donat més marge de capacitat normativa. En aquesta ocasió, el Ministeri d'Hisenda no ha posat damunt de la taula ni atorgar a les autonomies més part del pastís ni concedir autonomia fiscal. De fet, el govern espanyol voldria tendir a l'harmonització perquè, sovint, els territoris forals o Madrid han aprofitat el concert o la capitalitat per fer dúmping i captar empreses o patrimonis. Tant el PSC com ERC ho han denunciat i intentat corregir sense èxit.
Peticions que no són a l'agenda
El Ministeri afirma que no ha detectat "gens d'interès" de la Generalitat i dels partits catalans per negociar malgrat les queixes de Giró i Aragonès, i la predisposició que el PSC, que ja ha presentat diversos documents de la Fundació Campalans sobre el tema, diu tenir. Hisenda sosté que, en el marc de la negociació que s'obrirà el pròxim curs, i on intervindran també les forces polítiques atès que l'acord s'ha de plasmar en una llei orgànica al Congrés (la LOFCA), hi pot haver "marge" per assumptes com ara la cistella d'impostos o la capacitat normativa. Però els portaveus consultats no surten de la vaguetat.
El que sí que queda de moment totalment fora de radar és assegurar el principi d'ordinalitat -que ha estat una demanda històrica del PSC per evitar que el sistema perjudiqués Catalunya i que el PSOE havia assumit en la proposta de reforma constitucional el 2015. També es descarta que el sistema català quedi singularitzat amb una negociació bilateral, ja sigui sortint de l'anomenat "règim comú" (com els passa amb Navarra i Euskadi) i abordant un pacte fiscal, o bé fixant excepcions a la LOFCA com es pretenia el 2009 i com ja té les Canàries per la consideració de territori ultraperifèric. Al Ministeri tampoc es plantegen resoldre el flagrant incompliment de l'Estatut vigent, una llei orgànica espanyola que al seu article 204.2 fixa que abans de 2009 calia constituir un consorci entre l'agència tributària espanyola i la catalana per gestionar conjuntament la recaptació d'impostos.
Catalunya té molt camí a córrer si aspira a que el proper model de finançament, sempre que n'hi hagi i no s'opti per un nou pedaç a l'actual, la penalitzi menys del que ho han fet els anteriors i pugui millorar els seus serveis públics i tresoreria en plena crisi inflacionista. Però, per ara, resoldre-ho no sembla la principal prioritat política ni al Palau de la Generalitat ni al Ministeri d'Hisenda. La tardor dirà.