FUTBOLÍTICA

«Una Olimpíada contra Barcelona»: l’oposició independentista als Jocs del 92

Tres dècades després de la cita olímpica de Barcelona, que va suscitar un inqüestionable entusiasme popular en bona part de la societat catalana de l’època, revisem la posició de l’esquerra independentista que va rebutjar els Jocs en considerar-los una operació espanyolitzadora i una agressió social contra la Barcelona més popular

per Ramon Usall, Barcelona, Catalunya | 6 d'agost de 2022 a les 10:27 |
Fragment d’un dels cartells del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) de l’onze de setembre de 1986 contrari als Jocs de Barcelona 92 | MDT
El 17 d'octubre de 1986, quan Joan Antoni Samaranch, l'aleshores president del Comitè Olímpic Internacional, que comptava amb una llarga trajectòria de complicitat amb la dictadura franquista, va pronunciar les famoses paraules de "À la ville de... Barcelona", la plaça Catalunya del Cap i Casal va esclatar d'alegria. La capital catalana acabava de ser designada com a seu olímpica. Les mostres de joia es van repetir arreu del país i la gran majoria de la societat catalana va viure una onada d'entusiasme que va arribar al seu punt culminant ara fa tres dècades, l'estiu de 1992, amb la celebració dels Jocs Olímpics.

Tot i així, el goig per les paraules de Samaranch no va ser unànime. Diversos grups polítics de l'esquerra alternativa no van dubtar a mostrar el seu rebuig a Barcelona 92 considerant que el model de ciutat i de societat que promocionava estava molt allunyat dels interessos de les classes populars. En aquest sentit, un dels espais polítics que més va alçar la veu contra la cita olímpica va ser l'esquerra independentista que, durant la segona meitat de la dècada dels 80, tenia un fort arrelament entre el jovent malgrat tenir encara caràcter extraparlamentari.

 

Cartell de l'MDT convocant l'onze de setembre de 1986 contra la designació de Barcelona com a seu olímpica Foto: MDT


De fet, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), l'expressió política que des de 1984 agrupava l'independentisme revolucionari dels Països Catalans, havia estat especialment actiu en la denúncia de la candidatura olímpica i, fins i tot, un mes abans de la designació de la seu dels Jocs, havia decidit convertir el lema No a l'Olimpíada contra Barcelona en una de les consignes convocant a l'onze de setembre de 1986. Aquell mateix any, l'MDT havia aprovat un document, amb l'eloqüent títol de No a l'Olimpíada espanyola contra el poble català, on fixava la seva posició en relació als Jocs que considerava com una operació de "remodelació geopolítica de Catalunya segons els interessos de les classes dominants" i com un intent d'espanyolització del país. El document acabava amb una crida que recollia: "Tot català amb un mínim de dignitat ha de rebutjar unes Olimpíades en aquestes condicions. Només podríem acceptar uns Jocs Olímpics a Barcelona si fossin populars, no comercialitzats, no controlats per les multinacionals, no agressors del medi ambient, que no contribuïssin a augmentar la saturació de Barcelona i el cinturó industrial que l'envolta, i si tampoc no contribuïssin a la desnacionalització de Catalunya, és a dir, quan ens hàgim deslliurat de la dependència espanyola i francesa".
 
La posició de l'MDT, doncs, era clara. Calia rebutjar els Jocs per capitalistes i espanyolitzadors. D'acord amb el seu parer, compartit pel conjunt de l'esquerra independentista, Catalunya no hauria d'optar a convertir-se en seu olímpica fins a haver assolit la seva independència. En aquest sentit, l'organització independentista va ser una de les promotores de la marxa unitària que el 12 d'octubre de 1986, cinc dies abans de la designació olímpica de Barcelona, va recórrer els carrers de la ciutat cridant a dir No a la Barcelona olímpica. No al Cinquè Centenari i a defensar Catalunya.


A l'estratègia d'oposició als Jocs també s'hi va afegir l'organització armada Terra Lliure que, el 7 de setembre de 1986, va atemptar contra l'Oficina Olímpica de Banyoles, una acció que va repetir el 29 de juny de 1992, poques setmanes abans de l'inici dels Jocs, i que va marcar l'inici de l'Operació Garzón contra el moviment independentista, una àmplia operació repressiva que va convertir en una realitat les denúncies prèvies sobre les conseqüències repressives que comportaria la cita olímpica.



Amb la concessió dels Jocs a la capital catalana, el moviment d'oposició independentista no es va aturar i, fins al juliol de 1992, va organitzar diverses accions de protesta amb l'objectiu de denunciar Barcelona 92. Això sí, cal fer esment que, entre el moment de la designació de la seu dels Jocs i el de la celebració de la cita olímpica, l'independentisme revolucionari va viure una cruenta crisi interna que va derivar en la divisió de l'MDT en dues fraccions enfrontades que, tot i així, van mantenir la seva posició contrària als Jocs Olímpics.
 

Adhesiu de Catalunya Lliure cridant al boicot dels Jocs Olímpics Foto: operaciogarzon.wordpress.com / CDEI


Aquests dos blocs polítics els representaven, d'una banda, Catalunya Lliure i l'organització juvenil Maulets i de l'altra l'MDT i els Joves Independentistes Revolucionaris (JIR). Tots ells van continuar amb el discurs d'oposició a la Barcelona olímpica d'acord amb els tres eixos ideològics que definien la posició de l'esquerra independentista en aquella època i que feien referència a les qüestions nacional, social i territorial i que es concretaven en la consigna Independència, Socialisme, Països Catalans.



La primera de les raons per oposar-se i cridar al boicot de Barcelona 92 era considerar els Jocs Olímpics com un intent d'espanyolització de Catalunya, ja que coincidien amb l'exaltació espanyolista que comportava la celebració del Cinquè Centenari. Bona part de l'agitació independentista contra la cita olímpica anava destinada a combatre aquesta operació. Així doncs, els Maulets no dubtaven en penjar el Cobi en considerar-lo símbol d'"España 92" i l'MDT aprofitava per col·locar-lo al lloc de Colom en el seu cartell del 12 d'octubre.
 

Adhesiu de Maulets penjant la mascota de Barcelona 92 Foto: operaciogarzon.wordpress.com / CDEI

 

 

Cartell de l'MDT convocant a la manifestació del 12 d'octubre amb la figura del Cobi ocupant el lloc de Colom Foto: operaciogarzon.wordpress.com / CDEI


Tot i que és evident que l'operació espanyolitzadora va existir, com ho demostra la final de futbol dels Jocs que va aconseguir donar una imatge insòlita amb el Camp Nou farcit de banderes espanyoles per animar la selecció olímpica estatal, amb la perspectiva del temps podem considerar-la un fracàs, com a mínim a llarg termini, ja que, tres dècades després del 92, l'independentisme ha multiplicat els seus adeptes i ha esdevingut una opció política central a la Catalunya dels nostres dies, molt allunyada de la militància juvenil i més aviat extraparlamentària que la caracteritzava durant els darrers anys de la dècada dels 80 o els primers de la dels 90.
 

Popular campanya de Catalunya Lliure per denunciar la hipoteca econòmica que comportarien els Jocs Foto: operaciogarzon.wordpress.com / CDEI


Més enllà de la denúncia de la desnacionalització de Catalunya que els Jocs pretenien comportar, l'esquerra independentista també va basar la seva crítica en qüestions socials, on va trobar la complicitat de diverses organitzacions de l'esquerra alternativa. En aquest sentit, va resultar especialment il·lustrativa la imatge que va popularitzar Catalunya Lliure amb el lema Barcelona 93 i que mostrava la imatge d'un home amb les butxaques escurades. Les denúncies també anaven centrades en els àmbits urbanístic i mediambiental, posant en qüestió el model de ciutat que impulsava la cita olímpica. Vist amb el pas dels anys, a diferència de l'operació espanyolitzadora, que no va obtenir els fruits desitjats, la transformació de Barcelona en un aparador turístic va resultar tot un èxit pels seus promotors que van utilitzar els Jocs en el seu benefici.
 

Adhesiu de l’MDT amb la consigna “Contra Barna 92, esport popular” Foto: operaciogarzon.wordpress.com / CDEI

 
Al marge de les qüestions nacional i social, l'independentisme revolucionari també va impugnar els Jocs defensant la idea romàntica d'un esport popular. Així, doncs, l'MDT va reivindicar que Contra Barna 92, esport popular i fins i tot va arribar a organitzar un partidet de futbol al bell mig del Portal de l'Àngel, mentre que la seva organització juvenil, els Joves Independentistes Revolucionaris, van organitzar, poc abans dels Jocs, diverses activitats esportives alternatives sota la consigna Contra l'estafa olímpica. Jocs populars alternatius.
 

Cartell de l'organització juvenil JIR convocant a uns Jocs populars i alternatius Foto: operaciogarzon.wordpress.com / CDEI


El cert és, però, que l'esquerra independentista va tenir molt difícil fer visible el seu discurs contrari als Jocs Olímpics durant la seva celebració. En bona part, per l'onada d'entusiasme que en aquells dies va recórrer Catalunya, però també perquè l'inici de l'Operació Garzón poques setmanes abans de la inauguració dels Jocs va fer que hagués de centrar el seu discurs en la denúncia de la repressió i no en la crítica nacional i social a la cita olímpica. Però això ja és tota una altra història.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació