24
de juliol
del
2022
“Miro una pintura, i la veig com vull”
En les seves moltes accepcions de mirar i de veure, per entendre aquest Fuster que mira una pintura i que la veu com vol, el diccionari ens diu que mirar vol dir fixar la vista sobre algú o sobre alguna cosa; i, aquest "veure", l'hem d'entendre en l'accepció de percebre amb el pensament, de constatar. Si, doncs, mirem una obra i en rebem les impressions a partir dels sentits, segons com els tingui cadascú d'educats a l'hora d'acarar-s'hi, a la pintura en aquest cas, és evident que més que d'art figuratiu és d'art d'avantguarda de què tractem. D'art abstracte.
Deia T. van Doesburg, i cita el mateix Fuster, que l'art abstracte es justifica en un concepte de la bellesa que la redueix a "una relació estètica i harmoniosa de plans, colors i línies". Un quadre és bell perquè és bella l'equació de "plans, colors i línies que hi ha pintats: plans, colors i línies que tenen, en ells mateixos, tota la substantivitat necessària per valer-se", és a dir, sense referències al món de la realitat.
És de bellesa plàstica de què es tracta. I és l'element plàstic per ell mateix el que hi estimem. Pensem en Miró. O en Kandinsky, i en la deliberada voluntat d'ignorar la realitat en l'obra, d'eliminar-la del quadre. Era Baudelaire que parlava, a propòsit de l'art, "dels rostres diversos de l'absolut", perquè és a l'absolut plàstic on vol arribar l'art abstracte, potser?
Si "miro una pintura i la veig com vull" vol dir que l'artista gira l'esquena a l'art figuratiu, i la vol oblidar, la realitat, en la seva obra: l'exclou de l'àmbit de la pintura i busca aquesta bellesa plàstica "pura" a través de mitjans merament intel·lectuals i a través de la lliure elucubració de formes i de colors. Així l'impressionisme, el fauvisme o el cubisme.
Diu Joan Fuster que la bellesa, al Renaixement, era una sublimació de les formes naturals; al Barroc, una adequació a les formes naturals; al XVIII, una racionalització de les formes naturals; per al Romanticisme, la caracterització de les formes naturals, i que a partir de l'Impressionisme el procés d'evolució artística s'orienta cap a una bellesa desvinculada de les formes naturals. L'art d'avantguarda és l'assaig que condueix a la convicció de la bellesa a part de la realitat.
I és cert que aquest trànsit, ràpid, va provocar un "divorci" entre art i públic. Una hostilitat recíproca que en molts casos encara dura, perquè encara trobem, avui, molt de públic que només sap veure els valors plàstics en mirar una obra quan aquests estan essencialment lligats a certs significats, és a dir, a representacions. I, encara, quan l'obra no còpia del natural n'al·leguen una escapada cap a la facilitat, blasme, aquest, que no és pas exclusiu de la pintura, sinó que passa semblantment en l'escultura, en la música, en la literatura, en el cinema, en el teatre, en la fotografia. En definitiva, en tots i en cadascun dels llenguatges artístics.
I em remeto ara també a Guillem Viladot, a propòsit d'aquest seu centenari, i en la seva evolució de descomposició del llenguatge de paraules a lletres i de lletres a formes fins a arribar a l'objet trouvé. Allò que ens impulsa a destacar la bellesa d'un objecte trobat a Lo Pardal, per exemple, no és també el que ens serveix per saber apreciar la bellesa d'una obra abstracta?
Per què encara avui hi ha tant de públic que mira l'art des del d'Avantguarda i fins al més rabiosament actual i no hi sap veure res? I, també encara, per què no es llegeix JV Foix? Gertrudis, Diari 1918, KRTU, L'estrella d'en Perris o Les irreals omegues: tanta bellesa que guarden! "De lluny tothom crida: la mar!, la mar!; però en ésser-hi al davant, calla hores i hores". L'art i la vida: quin gran binomi!
En les seves moltes accepcions de mirar i de veure, per entendre aquest Fuster que mira una pintura i que la veu com vol, el diccionari ens diu que mirar vol dir fixar la vista sobre algú o sobre alguna cosa; i, aquest "veure", l'hem d'entendre en l'accepció de percebre amb el pensament, de constatar. Si, doncs, mirem una obra i en rebem les impressions a partir dels sentits, segons com els tingui cadascú d'educats a l'hora d'acarar-s'hi, a la pintura en aquest cas, és evident que més que d'art figuratiu és d'art d'avantguarda de què tractem. D'art abstracte.
Deia T. van Doesburg, i cita el mateix Fuster, que l'art abstracte es justifica en un concepte de la bellesa que la redueix a "una relació estètica i harmoniosa de plans, colors i línies". Un quadre és bell perquè és bella l'equació de "plans, colors i línies que hi ha pintats: plans, colors i línies que tenen, en ells mateixos, tota la substantivitat necessària per valer-se", és a dir, sense referències al món de la realitat.
És de bellesa plàstica de què es tracta. I és l'element plàstic per ell mateix el que hi estimem. Pensem en Miró. O en Kandinsky, i en la deliberada voluntat d'ignorar la realitat en l'obra, d'eliminar-la del quadre. Era Baudelaire que parlava, a propòsit de l'art, "dels rostres diversos de l'absolut", perquè és a l'absolut plàstic on vol arribar l'art abstracte, potser?
Si "miro una pintura i la veig com vull" vol dir que l'artista gira l'esquena a l'art figuratiu, i la vol oblidar, la realitat, en la seva obra: l'exclou de l'àmbit de la pintura i busca aquesta bellesa plàstica "pura" a través de mitjans merament intel·lectuals i a través de la lliure elucubració de formes i de colors. Així l'impressionisme, el fauvisme o el cubisme.
Diu Joan Fuster que la bellesa, al Renaixement, era una sublimació de les formes naturals; al Barroc, una adequació a les formes naturals; al XVIII, una racionalització de les formes naturals; per al Romanticisme, la caracterització de les formes naturals, i que a partir de l'Impressionisme el procés d'evolució artística s'orienta cap a una bellesa desvinculada de les formes naturals. L'art d'avantguarda és l'assaig que condueix a la convicció de la bellesa a part de la realitat.
I és cert que aquest trànsit, ràpid, va provocar un "divorci" entre art i públic. Una hostilitat recíproca que en molts casos encara dura, perquè encara trobem, avui, molt de públic que només sap veure els valors plàstics en mirar una obra quan aquests estan essencialment lligats a certs significats, és a dir, a representacions. I, encara, quan l'obra no còpia del natural n'al·leguen una escapada cap a la facilitat, blasme, aquest, que no és pas exclusiu de la pintura, sinó que passa semblantment en l'escultura, en la música, en la literatura, en el cinema, en el teatre, en la fotografia. En definitiva, en tots i en cadascun dels llenguatges artístics.
I em remeto ara també a Guillem Viladot, a propòsit d'aquest seu centenari, i en la seva evolució de descomposició del llenguatge de paraules a lletres i de lletres a formes fins a arribar a l'objet trouvé. Allò que ens impulsa a destacar la bellesa d'un objecte trobat a Lo Pardal, per exemple, no és també el que ens serveix per saber apreciar la bellesa d'una obra abstracta?
Per què encara avui hi ha tant de públic que mira l'art des del d'Avantguarda i fins al més rabiosament actual i no hi sap veure res? I, també encara, per què no es llegeix JV Foix? Gertrudis, Diari 1918, KRTU, L'estrella d'en Perris o Les irreals omegues: tanta bellesa que guarden! "De lluny tothom crida: la mar!, la mar!; però en ésser-hi al davant, calla hores i hores". L'art i la vida: quin gran binomi!