24
de juliol
del
2022
Actualitzat
a les
16:31h
Abans d'un consell de ministres del primer govern de Felipe González, el president va reunir el vicepresident Alfonso Guerra i els ministres catalans Narcís Serra i Ernest Lluch. S'estava discutint el suport de l'executiu espanyol als projectes de l'Expo de Sevilla i als Jocs de Barcelona, que compleixen 30 anys. Guerra arrufava el nas i era reticent a donar un suport explícit a ls Olimpíades, mentre defensava a capa i espasa l'Expo a la seva ciutat, Sevilla. En un moment donat, Lluch va pronunciar una frase determinant: "Si no hi ha Jocs, tampoc hi haurà Expo". El govern espanyol va acabar abocant-se en els dos projectes. L'escena l'explica el periodista Andreu Farràs en el llibre Intuición y perseverancia, un repàs a la història del Cercle d'Economia a través de la trajectòria de Joan Mas Cantí que va aparèixer fa uns mesos.
L'anècdota té elements de categoria i mostra el que va ser un fet innegable: les reticències que sempre hi va haver des de l'Estat a la iniciativa olímpica. Un projecte que va sortir bé perquè va ser fruit d'una visió estratègica en el lideratge català i d'una manera de fer les coses que va combinar de manera magistral el talent i la discreció. Va acabar sent un èxit per totes les parts, i per això es pot dir que va ser un moment d'encaix -potser l'últim- entre Catalunya i l'Estat sorgit de la Transició.
Un Estat reticent
S'ha repetit que el projecte olímpic va ser possible gràcies a la col·laboració entre totes les administracions. Això és cert, però no és tota la veritat. Hi va haver des de l'inici un eix ben travat entre el poder municipal i la visió de Pasqual Maragall, la voluntat del president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, i dels sectors més dinàmics de l'empresariat català. Aquest bloc va funcionar i va decantar la correlació de forces en favor de la candidatura olímpica. La Generalitat, en mans del Govern de Jordi Pujol, va tenir inicialment recances, però va acabar posicionant-s'hi a favor.
En el cor del poder espanyol, la pretensió de fer uns Jocs, que es va expressar a inicis dels vuitanta, va ser rebut amb molts entrebancs. El govern de la UCD, presidit per Leopoldo Calvo Sotelo, n'era contrari. I les coses no semblaven pas millor quan el PSOE va conquerir el poder, l'octubre del 1982. Però un seguit de moviments que es van produir van acabar sent decisius. L'alcalde de Barcelona, Narcís Serra, compromès amb el projecte, va ser designat ministre de Defensa. La presència catalana al govern es va reforçar també amb l'entrada de Lluch - amb contactes estrets amb els sectors econòmics- a Sanitat.
El nomenament del malaguanyat Romà Cuyàs com a secretari d'Estat d'Esports va ser també determinant. Com ell mateix va explicar a NacióDigital amb motiu dels 25 anys dels Jocs, el primer que es va trobar va ser un informe negatiu sobre el projecte olímpic signat per Jesús Hermida Cebreiro, el secretari d'Estat anterior. Tot i que Hermida, com a president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), ha estat presentat com un home que va ajudar a fer possibles els Jocs a l'autoritzar que Barcelona presentés la candidatura el 1981, la seva actuació per darrera era diferent.
La burgesia catalana s'imposa
És lògic que els Jocs ocupin un lloc central en l'imaginari dels poders econòmics catalans. La burgesia va jugar un paper crucial en l'èxit de la candidatura. Aquí també va funcionar un encaix gens fàcil de partida entre els dirigents socialistes i un sector de l'empresariat representat en primer lloc per Carles Ferrer Salat. Va ser molt crític amb el govern González com a president de la CEOE, però després es va saber entendre amb Maragall per fer realitat la candidatura i els Jocs.
Junt amb Ferrer Salat, que portava amb ell el suport entusiasta del Cercle d'Economia, hi havia Leopoldo Rodés, que va demostrar les seves arts en les relacions públiques durant els intensos contactes amb membres del COI, al capdavall els grans electors que havien de votar la candidatura el 1986. Des del poder bancari, va ser crucial Josep Vilarasau, el director general de la Caixa, home també amb fortes arrels a l'administració de l'Estat. La creació d'un fons per assumir les despeses de la candidatura olímpica, en què cada empresa patrocinadora aportava deu milions de pessetes, va ser un èxit i va acumular 800 milions.
En aquella ocasió, van funcionar gairebé tots els ponts. El principal va ser Samaranch, que oferia "garanties" de cara a l'Estat, la Casa Reial i la dreta política. Però en cada front obert, hi va haver persones clau que van impedir els conflictes. Si Ferrer Salat, com a expresident de la CEOE, neutralitzava els nuclis patronals més anticatalanistes, el paper de Josep Lluís Vilasecacom a secretari general d'Esports de la Generalitat va ser decisiu per arrossegar un Pujol que se sentia en pugna amb Maragall.
Hi havia inquietud en els sectors oficials per l'actitud que adoptaria l'independentisme en vigílies dels Jocs. Eren els anys de l'activisme de la Crida i la campanya Freedom for Catalonia, que també es va fer present amb accions imaginatives a Brussel·les. El 8 de setembre del 1989, dia de la inauguració de l'Estadi Olímpic de Montjuïc, el rei Joan Carles I va ser escridassat fortament sota una pluja torrencial. Entre els qui van protestar hi havia la JNC, la branca juvenil de CDC. L'Estat es va espantar. Això no podia tornar a passar. Hi va haver nervis, trucades i fins i tot amenaces. Samaranch es va emprenyar molt. Pujol va haver d'escriure una carta al rei demanant disculpes per l'actitud de la JNC.
Els Jocs de l'independentisme...
Esquerra Republicana, que portava anys en crisi, va elegir el 1989 Àngel Colom com a secretari general i l'històric partit va engegar una estratègia independentista. En l'agenda de Colom, els Jocs eren vistos com una oportunitat propagandística per presentar al món la Catalunya que volia ser lliure. Ja en els acords interns dins d'ERC que van facilitar l'elecció de Colom en el tens congrés de Lleida del 1989, el sector de Josep-Lluís Carod-Rovira havia exigit a Colom no fer de les Olimpíades un escenari de protestes al carrer.
A l'Estat hi havia preocupació també per una possible acció terrorista. Especialment d'ETA. Però també de Terra Lliure. Hi va haver negociacions entre el govern espanyol, Colom i Terra Lliure per les quals un seguit de quadres de l'organització armada van decidir el 1991 abandonar la lluita armada i integrar-se a Esquerra. Una ERC que va obtenir un bon resultat en les eleccions catalanes de març del 1992, passant de 6 a 11 diputats i esdevenint tercera força. En la lletra petita d'aquella campanya, cal consignar la bona relació que es va establir entre ERC i la Caixa, en què va tenir-hi un paper important la sintonia entre Samaranch i Heribert Barrera. El primer presidia la Caixa; Barrera presidia ERC i l'Ateneu Barcelonès. L'Ateneu, com a entitat fundadora de la Caixa, disposava de quatre consellers a l'entitat financera. Samaranch era un d'ells des que l'Ateneu va ser presidit per Jordi Maragall, pare de l'alcalde. Barrera el va confirmar. Això va facilitar que Samaranch accedís a la presidència de la Caixa.
... i Els Segadors del rei
Entre la xiulada del 1989 i la rebuda respectuosa als monarques en la inauguració dels Jocs, el 25 de juliol del 1992, havien passat coses. El català era llengua oficial dels Jocs. També hi va haver garrot: l'Operació Garzón contra els sectors més radicals de l'independentisme va suposar l'empresonament de desenes d'activistes. El dia de la cerimònia inaugural es va produir una escena de trets dalinians. S'havia polemitzat sobre el paper que Els Segadors havia de tenir en l'acte. Finalment, els reis van entrar a l'estadi al so d'Els Segadors, tocat abans de l'himne espanyol mentre Joan Carles de Borbó saludava. Tot seguit, va sonar la Marxa Reial i el monarca i Sofia de Borbó es van quadrar. Començaven els Jocs i n'acabaven uns altres que havien estat una partida d'escacs a moltes bandes.
L'anècdota té elements de categoria i mostra el que va ser un fet innegable: les reticències que sempre hi va haver des de l'Estat a la iniciativa olímpica. Un projecte que va sortir bé perquè va ser fruit d'una visió estratègica en el lideratge català i d'una manera de fer les coses que va combinar de manera magistral el talent i la discreció. Va acabar sent un èxit per totes les parts, i per això es pot dir que va ser un moment d'encaix -potser l'últim- entre Catalunya i l'Estat sorgit de la Transició.
Un Estat reticent
S'ha repetit que el projecte olímpic va ser possible gràcies a la col·laboració entre totes les administracions. Això és cert, però no és tota la veritat. Hi va haver des de l'inici un eix ben travat entre el poder municipal i la visió de Pasqual Maragall, la voluntat del president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, i dels sectors més dinàmics de l'empresariat català. Aquest bloc va funcionar i va decantar la correlació de forces en favor de la candidatura olímpica. La Generalitat, en mans del Govern de Jordi Pujol, va tenir inicialment recances, però va acabar posicionant-s'hi a favor.
En el cor del poder espanyol, la pretensió de fer uns Jocs, que es va expressar a inicis dels vuitanta, va ser rebut amb molts entrebancs. El govern de la UCD, presidit per Leopoldo Calvo Sotelo, n'era contrari. I les coses no semblaven pas millor quan el PSOE va conquerir el poder, l'octubre del 1982. Però un seguit de moviments que es van produir van acabar sent decisius. L'alcalde de Barcelona, Narcís Serra, compromès amb el projecte, va ser designat ministre de Defensa. La presència catalana al govern es va reforçar també amb l'entrada de Lluch - amb contactes estrets amb els sectors econòmics- a Sanitat.
El nomenament del malaguanyat Romà Cuyàs com a secretari d'Estat d'Esports va ser també determinant. Com ell mateix va explicar a NacióDigital amb motiu dels 25 anys dels Jocs, el primer que es va trobar va ser un informe negatiu sobre el projecte olímpic signat per Jesús Hermida Cebreiro, el secretari d'Estat anterior. Tot i que Hermida, com a president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), ha estat presentat com un home que va ajudar a fer possibles els Jocs a l'autoritzar que Barcelona presentés la candidatura el 1981, la seva actuació per darrera era diferent.
La burgesia catalana s'imposa
És lògic que els Jocs ocupin un lloc central en l'imaginari dels poders econòmics catalans. La burgesia va jugar un paper crucial en l'èxit de la candidatura. Aquí també va funcionar un encaix gens fàcil de partida entre els dirigents socialistes i un sector de l'empresariat representat en primer lloc per Carles Ferrer Salat. Va ser molt crític amb el govern González com a president de la CEOE, però després es va saber entendre amb Maragall per fer realitat la candidatura i els Jocs.
Junt amb Ferrer Salat, que portava amb ell el suport entusiasta del Cercle d'Economia, hi havia Leopoldo Rodés, que va demostrar les seves arts en les relacions públiques durant els intensos contactes amb membres del COI, al capdavall els grans electors que havien de votar la candidatura el 1986. Des del poder bancari, va ser crucial Josep Vilarasau, el director general de la Caixa, home també amb fortes arrels a l'administració de l'Estat. La creació d'un fons per assumir les despeses de la candidatura olímpica, en què cada empresa patrocinadora aportava deu milions de pessetes, va ser un èxit i va acumular 800 milions.
En aquella ocasió, van funcionar gairebé tots els ponts. El principal va ser Samaranch, que oferia "garanties" de cara a l'Estat, la Casa Reial i la dreta política. Però en cada front obert, hi va haver persones clau que van impedir els conflictes. Si Ferrer Salat, com a expresident de la CEOE, neutralitzava els nuclis patronals més anticatalanistes, el paper de Josep Lluís Vilasecacom a secretari general d'Esports de la Generalitat va ser decisiu per arrossegar un Pujol que se sentia en pugna amb Maragall.
Hi havia inquietud en els sectors oficials per l'actitud que adoptaria l'independentisme en vigílies dels Jocs. Eren els anys de l'activisme de la Crida i la campanya Freedom for Catalonia, que també es va fer present amb accions imaginatives a Brussel·les. El 8 de setembre del 1989, dia de la inauguració de l'Estadi Olímpic de Montjuïc, el rei Joan Carles I va ser escridassat fortament sota una pluja torrencial. Entre els qui van protestar hi havia la JNC, la branca juvenil de CDC. L'Estat es va espantar. Això no podia tornar a passar. Hi va haver nervis, trucades i fins i tot amenaces. Samaranch es va emprenyar molt. Pujol va haver d'escriure una carta al rei demanant disculpes per l'actitud de la JNC.
Els Jocs de l'independentisme...
Esquerra Republicana, que portava anys en crisi, va elegir el 1989 Àngel Colom com a secretari general i l'històric partit va engegar una estratègia independentista. En l'agenda de Colom, els Jocs eren vistos com una oportunitat propagandística per presentar al món la Catalunya que volia ser lliure. Ja en els acords interns dins d'ERC que van facilitar l'elecció de Colom en el tens congrés de Lleida del 1989, el sector de Josep-Lluís Carod-Rovira havia exigit a Colom no fer de les Olimpíades un escenari de protestes al carrer.
A l'Estat hi havia preocupació també per una possible acció terrorista. Especialment d'ETA. Però també de Terra Lliure. Hi va haver negociacions entre el govern espanyol, Colom i Terra Lliure per les quals un seguit de quadres de l'organització armada van decidir el 1991 abandonar la lluita armada i integrar-se a Esquerra. Una ERC que va obtenir un bon resultat en les eleccions catalanes de març del 1992, passant de 6 a 11 diputats i esdevenint tercera força. En la lletra petita d'aquella campanya, cal consignar la bona relació que es va establir entre ERC i la Caixa, en què va tenir-hi un paper important la sintonia entre Samaranch i Heribert Barrera. El primer presidia la Caixa; Barrera presidia ERC i l'Ateneu Barcelonès. L'Ateneu, com a entitat fundadora de la Caixa, disposava de quatre consellers a l'entitat financera. Samaranch era un d'ells des que l'Ateneu va ser presidit per Jordi Maragall, pare de l'alcalde. Barrera el va confirmar. Això va facilitar que Samaranch accedís a la presidència de la Caixa.
... i Els Segadors del rei
Entre la xiulada del 1989 i la rebuda respectuosa als monarques en la inauguració dels Jocs, el 25 de juliol del 1992, havien passat coses. El català era llengua oficial dels Jocs. També hi va haver garrot: l'Operació Garzón contra els sectors més radicals de l'independentisme va suposar l'empresonament de desenes d'activistes. El dia de la cerimònia inaugural es va produir una escena de trets dalinians. S'havia polemitzat sobre el paper que Els Segadors havia de tenir en l'acte. Finalment, els reis van entrar a l'estadi al so d'Els Segadors, tocat abans de l'himne espanyol mentre Joan Carles de Borbó saludava. Tot seguit, va sonar la Marxa Reial i el monarca i Sofia de Borbó es van quadrar. Començaven els Jocs i n'acabaven uns altres que havien estat una partida d'escacs a moltes bandes.