entrevista

Alfred Bosch: «L'octubre del 2017 hauríem d'haver estat encara més creatius»

L'escriptor i exconseller publica "El temple dels pobres", una novel·la sobre els treballadors de la Sagrada Família: "Els personatges són gent corrent, que rarament són els protagonistes de la història, però són els qui més la pateixen"

Alfred Bosch | Pau Ollé
per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 13 d'agost de 2022 a les 15:00 |
Després d'una etapa en la política activa, entre el 2011 i el 2020, en què va ser regidor a Barcelona i conseller d'Acció Exterior de la Generalitat, Alfred Bosch torna a la novel·la amb El temple dels pobres (Columna). L'obra vol ser un homenatge als constructors de la Sagrada Família, contemplada amb els ulls d'uns nens, fills dels obrers que la van erigir en una Catalunya convulsa. 

Escriptor, assagista, especialista en l'Àfrica i professor universitari, Bosch ja ha conreat la creació literària en el passat, amb títols com L’Atles furtiu (Premi Sant Jordi), la trilogia 1714 i Les set aromes del món (Premi Ramon Llull). En aquesta conversa explica la que considera la seva millor novel·la, però no escapa a opinar sobre la realitat política i la seva sortida del Govern l'any 2020.


- Què té la novel·la que permeti mirar la Sagrada Família d'una manera gens tòpica? 

- D'entrada, la mirada d'uns infants. La història comença a les escoles de la Sagrada Família. Són nanos petits que estan acostumats a tenir aquell monument tan singular al costat. Els seus pares són treballadors del temple i, per tant, per ells és el seu dia a dia. Formen part d'aquest univers contingut que es mou al voltant de la Sagrada Família, el que aleshores era el barri del Poblet. Són els pobres. Per ells, aquell és el temple dels pobres. Si la novel·la la situéssim en l'ara, diríem que és el temple dels turistes. Aquesta mirada d'infant també permet que sigui càndida i poc contaminada.  


- Reflecteix la història de la Catalunya del primer terç de segle XX?

- No és una història de Catalunya, però els personatges viuen aquests anys fins a la Guerra Civil. La novel·la acaba amb l'entrada dels franquistes. Per tant, no té un bon final. Són unes generacions molt tràgiques que viuen la Setmana Tràgica, vagues generals, la Primera Guerra Mundial, el pistolerisme, Primo de Rivera, la República i la guerra. Els protagonistes són gent corrent, que rarament són els protagonistes de la història, però són els qui més la pateixen. No la fabriquen, la pateixen. Sí que construeixin la seva catedral. Són constructius. En el llibre, la tensió principal és entre els constructius i els destructius, els positius i els negatius. Quan són petits, es tiren pedres. A la guerra, s'engeguen trets.


- Però aquesta divisió correspon als dos bàndols de la guerra?

- No. Això és, com diem avui, transversal. Els qui estan en contra de la Sagrada Família, hi ha tant els més radicals de la FAI i els anticlericals, com l sector més ultra de l'Església. Els anys trenta, el bisbe Irurita, un navarrès clarament reaccionari, vol parar les obres i ho aconsegueix durant un temps. 

"El bisbe Irurita, un navarrès reaccionari, va aconseguir parar les obres i que la Sagrada Família fos una parròquia, cosa que Gaudí no volia"

- Irurita?

- Sí, està documentat. Ell vol que sigui una parròquia, en què posin un sostre i unes columnes de formigó, amb una sala molt gran i que aturin l'obra faraònica d'un arquitecte rar i catalanista, mig àcrata en la seva joventut. De fet, ho converteixen en parròquia, cosa que Gaudí no volia. Gaudí s'entenia molt bé amb mossèn Parés, el custodi del temple amb qui fa les escoles de la Sagrada Família. Eren uns centres religiosos, però modernes dins del que eren les escoles religioses, seguint el mètode Montessori. De fet, les escoles són un efecte de la Setmana Tràgica. EI són el motiu pel qual he escrit el llibre, al veure les escoles, amb el sostre i les parets ondulades. Gaudí les va pagar i les va dissenyar. I la idea de Parés va ser la d'educar els fills dels treballadors seguint la doctrina social de l'Església. Quan arriba Irurita, ja fa anys que Gaudí és mort. Diu textualment: "No és moment de catedrals". 
 

Alfred Bosch ha escrit una novel·la sobre els que van aixecar la Sagrada Família. Foto: Pau Ollé


- Com es viu la Guerra Civil al temple?

- Quan arriba la guerra, la gent de la Sagrada Família serà de la que més patirà. Van morir molts dels que estaven entre dos focs. A Gil Parés se l'enduen a l'Arrabassada els primers dies. A la directora de l'escola, una religiosa, també. El republicà que els té a casa amagats, també.  Els capellans més reaccionaris van marxar abans. Un cop esclatada la guerra, la FAI va cremar el taller, cremen les escoles, la cripta. L'església no la poden cremar i profanen les tombes. Opisso explica que es va presentar allí i va evitar que profanessin la de Gaudí. Li van preguntar qui era i va dir: "Opisso". Era el dibuixant del poble. Confraternitzen i va evitar que saquegessin la tomba. Una altra que hi havia sí que la profanen. Un veí els va dir que el temple era ideal per situar-hi defenses antiaèries i els convenç perquè marxin. Un dels retrets que fa Orwell a la FAI a Homenatge a Catalunya és que no aterressin el temple. El recinte també servirà de refugi d'immigrats que venen de l'Espanya republicana. Alguns s'ubiquen a les torres.  

- Com és el Gaudí de la novel·la?

- Pels nens de la novel·la, Gaudí és un personatge molt atractiu, que els explica històries molt estranyes i curioses. Com, per exemple, la importància que tenen les paràboles. La principal contribució de Gaudí amb la Sagrada Família són les paràboles. El temple no es basa en contraforts, com en les catedrals antigues, sinó amb aquesta forma que desafia la gravetat. Segueix la línia de la gravetat inversa. És una forma molt resistent, molt elegant. Els nois que es mouen pel temple s'acaben anomenant els parabolons. La novel·la és una paràbola, té aquesta forma de creixement i cada capítol és com cada una de les divuit torres que ha de tenir el temple. 

"Gaudí el presento a ulls d'uns nens que retraten un personatge genial i geniüt, amb unes idees tan potents que els nens més imaginatius s'hi enganxen"

- Descobreix algun vessant inexplorat de l'arquitecte? 

- Jo a Gaudí el presento a ulls d'uns nens que no es fan determinades preguntes i que retraten un personatge genial i geniüt, perquè quan s'enfada fa por. Amb unes idees tan potents que els nens, sobretot els més imaginatius, s'hi enganxen. A més, sembla que tractava els nens com si fossin grans. Gaudí era un obsés de la seva obra. Hi ha una imatge sobre ell que ho diu tot. Durant la Setmana Tràgica, amb la ciutat en flames i gent morint, ell contempla absort el temple i diu: "Quin miracle! No han tocat ni una pedra de la Sagrada Família". És l'únic que li interessa.     
 

Alfred Bosch: "Aqusta és una novel·lota de catedrals". Foto: Pau Ollé


- La novel·la és un homenatge a la Sagrada Família?

- És un homenatge als qui la van fer. Una Sagrada Família que és el personatge principal de la novel·la, que va creixent i veu passar tots els esdeveniments. I després hi ha els menuts, amb totes les seves misèries. La novel·la gira entorn aquests personatges anodins oblidats per la història. Hi ha un aspecte que ho facilita. A la façana antiga del Naixement hi ha retrats escultòrics de personatges reals vius, de gent del barri. Opisso va explicar que és un dels àngels trompeters i com li van fer el motlle de guix. El llibre comença amb un dels protagonistes explicant que si algú vol saber qui és ell, que vagi a veure l'escultura de la fugida a Egipte: "Aquell nadó soc jo". I així amb quasi tots els personatges. El dolent a qui diuen el Calígula és el soldat romà que mata nens innocents. A l'estàtua té sis dits al peu perquè el model real tenia sis dits. 

- No ha arribat a la Sagrada Familia a través de la fe...

- No, no és un llibre religiós. Tot i que hi ha una dimensió espiritual que no pots ignorar. Aquesta és una novel·lota de catedrals. És una excusa perfecta per retratar un col·lectiu de persones que es mou entorn aquell projecte magne.  

- Abans ha parlat de paràbola. Hi ha alguna metàfora relacionada amb vostè, alguna voluntat de reconstrucció o de redefinició seva?

- Jo dimiteixo i abandono la política, i de seguida em poso a escriure. De fet, recupero els apunts que tenia sobre el tema. Aquesta novel·la va néixer fa 15 anys. Enmig hi ha un parèntesi que és quan em dedico a la política, que és una activitat que entenc que requereix el cent per cent. I reflexiono sobre la meva vida. El tema de la paràbola és important perquè és un moment en què deixo de creure en les línies rectes. Gaudí odiava les línies rectes. A la Sagrada Família no en trobaràs gaires. La natura ens fa funcionar en base a corbes, que són més vitals. La vida no és una línia recta per anar d'aquí a allà.   
      
"Quan arribi el moment, escriuré sobre la meva sortida del Govern"

- Ha reflexionat sobre la seva sortida del Govern? Ho va viure com un terrabastall?

- Ho vaig viure com una situació molt injusta per mi. Però la meva sortida és a través de la creació. La política pot ser molt creativa, però avui en dia jo la trobo més en escriure una novel·la. A mi m'ha omplert molt. Ja ho havia fet abans, amb bons resultats. 
 

Alfred Bosch: "A la vida hi ha moltes coses a banda de la política". Foto: Pau Ollé


- La realitat política es veu diferent quan agafes distància?

- La veus amb distància. A la vida hi ha moltes coses a banda de la política i crec que és bo que els polítics visquin la vida i que hagin treballat en altres llocs. Això és saludable perquè fa que representin millor el món real. 

- Va haver de dimitir per un cas d'assetjament que va afectar el seu cap de gabinet. Ha dit que la seva sortida del Govern va ser injusta. N'ha fet autocrítica també?

- La vaig fer en el seu moment només sortir. Per això vaig dimitir. En aquell moment, es van obrir dos expedients, un al partit i un a la Generalitat, i tots dos es van tancar sense conseqüències. En el tema dels assetjaments no hi va haver cap denúncia. 

- Però no es van aplicar els protocols en aquesta casos.

- Això és cert, i aquesta responsabilitat la vaig admetre, però per aplicar uns protocols has de tenir unes proves. Quan arribi el moment, escriuré sobre això. Sobre la meva vivència.   

"Vam tocar el cel amb les mans i això passa poques vegades a la vida"

- Quina relació manté amb la direcció del seu partit?

- Continuo a Esquerra i hi mantinc una relació cordial, des de la jubilació. 

- Es considera un polític jubilat?

- Sí, perquè continuo actiu en altres coses. Al final, hi ha una lectura positiva de la meva sortida de la política i és que gràcies a això he escrit la millor novel·la que he escrit mai. 

- No té nostàlgia? 

- Tinc la nostàlgia que pot tenir tothom d'aquells anys tan creatius que van ser la segona dècada del segle XXI a Catalunya. Era un temps en què tot semblava possible, vam somiar, ens vam mobilitzar. Uns anys que va valer la pena de viure'ls políticament. No tinc enyorança dels temps actuals.
 

Alfred Bosch abans de l'entrevista, feta a la Vil·la Olímpica. Foto: Pau Ollé


- Si mira enrere, al que ha estat el procés, què creu que s'hauria d'haver fet la tardor del 2017?

- Crec que hauríem d'haver estat encara més creatius. Els temps ho permetien. Potser ens haguéssim estimbat encara més... Com a historiador, més que com a polític, veus que les societats es mouen amb unes inèrcies que costen de trencar, però a vegades venen uns moments enorrmement creatius. És quan els pobles i els líders poden fer grans salts. És en moments així quan sorgeixen els grans lideratges. Churchill, fins al moment de la Segona Guerra Mundial, havia estat molt criticat i qüestionat pel que havia fet durant el desembarcament de Gallipoli, el 1915, quan era ministre. Era un bon periodista però com a polític no molt valorat fins que adopta un paper actiu el 1939. Hi ha moments així. Nosaltres vam viure aquest moment. Segurament en vam viure un altre a finals dels setanta. Hi va haver moments en què tocàvem el cel amb les mans i això passa molt poques vegades a la vida. Podríem citar Sant Agustí d'Hipona: "No planyis el que has perdut, alegra't del que has tingut". 

"A Barcelona, vam fer una cosa que amb el temps s'ha entès millor, que va ser exercir una oposició ferma al govern d'Ada Colau"

- La taula de diàleg avança enmig de l'escepticisme. Què n'opina? 

- Si una cosa he après en política és que és molt fàcil opinar dels que estan al davant i desbarrar. Vull ser molt prudent. Les coses no són fàcils i no envejo la feina que tenen els qui estan al davant.

- Ha estat regidor a l'Ajuntament de Barcelona. Com veu el panorama de les eleccions municipals?

- Jo reivindico també el dret a no opinar sobre tot el que està passant. 

- En política municipal, imagino que va contribuir a assentar les bases d'un creixement electoral. Històricament, ERC havia patit per entrar al consistori i consolidar-s'hi.

- Crec que vam fer una cosa que amb el temps s'ha entès millor, que va ser exercir una oposició ferma al govern d'Ada Colau. No tothom ho va entendre en aquell moment. Mirant enrere, s'entén perfectament. Esquerra té un projecte per Barcelona que és diferent al dels socialistes i al dels comuns. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació