Amb les sortides i excursions de l'escola passa una mica el mateix que amb les lectures obligatòries: que quan te les imposen no les aprecies mai prou. Sempre que les he revisitat o rellegit, les he gaudides el doble. De la Fundació Miró, però, cada cop que hi he tornat des d'aleshores me n'he enamorat una mica més. No hi pensem gaire, que hi podem tornar a anar. Potser perquè està lluny i sentim que costa arribar-hi, tot i que el funicular funciona la mar de bé o el passeig fins allà dalt és ben agradable. I potser també perquè amb les fundacions, museus i sales d'exposició d'un sol artista tendim a ser més escèptics. Tenim la falsa impressió que, un cop visitada, ja està. Però a la Miró sempre cal tornar-hi. Perquè sempre et sorprèn amb alguna exposició temporal i sempre s'aprèn alguna cosa nova de l'exposició permanent.
Penso en altres museus de Barcelona dedicats només a una sola figura, com ara el Museu Picasso; o de Catalunya, com ara el Museu Dalí, i sembla que la gent els percebi com a més atractius, se'ls valora com a una opció d'oci i no de coneixement. Com si l'entreteniment i la cultura no anessin agafats de la mà, però això és un altre tema. Dona la casualitat, però, que tant Picasso com Dalí són no només grans artistes sinó també grans personatges. La gent d'alguna manera se'ls ha fet seus perquè ells mateixos van permetre que els puguem arribar a conèixer en la seva quotidianitat, més enllà de la seva obra. De Joan Miró, en canvi, en sabem ben poca cosa. Potser perquè era reservat o potser perquè volia que qui parlés d'ell fos la seva obra i no la seva vida. Aquesta setmana, però, tornant a visitar la Fundació Miró per enèsima vegada he après que a Miró els seus col·legues li feien bullying per vestir massa elegant i per crear art que aleshores no encaixava en les modes de l'època i també he après que per molt que imperés el seny, creia en les forces fosques i en l'astrologia. Ell era taure amb ascendent escorpí.
Sempre és una bona idea visitar la Fundació Miró i qualsevol excusa és bona, però, aquesta setmana, jo n'he tingut una que m'ha fet sentir especialment privilegiada. Dimarts vam fer un programa en directe des d'allà, amb unes vistes de la ciutat immillorables i amb l'escultura Lluna, sol i una estrella presidint l'estampa. Vam poder xerrar amb la Martina Millà, responsable de projectes de la Fundació Miró, una persona visiblement apassionada de la seva feina i clarament cultivada i amarada de la vida i obra de l'artista. Amb ella vam visitar l'actual exposició temporal que es pot veure fins a finals de setembre: Miró. El llegat més íntim. El títol no enganya. És una aproximació al vessant més personal de la seva obra a través de la seva biografia. S'hi pot veure, per exemple, l'exigència en la mirada dels seus pares o la seva ràbia canalitzada en pintures de gest amb teles cremades.
Si és cert que Joan Miró era una persona gelosa de la seva intimitat, el millor que podem fer és mirar d'apropar-nos-hi a través de la seva obra. I potser descobrirem que el que fa extraordinari a un dels artistes més importants del país és precisament aquesta proximitat del qui rebutja floritures, però sap que allò que té entre mans és valuós, encara que els seus coetanis ho trobessin inapreciable. Tornar a visitar la Fundació Miró sempre és bona idea perquè en sabem poc, de Miró, i cada cosa que podem descobrir és més fascinant que l'anterior.