10
de juliol
del
2022
Actualitzat
a les
8:20h
S'ha atribuït a Danton aquesta frase: "La revolució es menja els seus fills". El polític jacobí l'hauria pronunciat l'abril de 1794, quan era conduït a la guillotina per desig de Robespierre, fins fa poc amic seu i que recorreria el mateix trajecte tres mesos més tard. El mateix sobre el populisme podria haver pensat Boris Johnson aquests dies, sol i encerclat a Downing Street després de l'escàndol darrer que afectava Chris Pincher, acusat d'assetjament. El populisme tendeix a socarrimar aquells dirigents polítics que busquen la glòria a través d'ells, trencant tos els cànons de la democràcia clàssica.
El 23 de juny del 2016 es va desfermar la tempesta en la societat britànica. El referèndum sobre el Brexit va donar una inesperada victòria als partidaris d'abandonar la Unió Europea. L'operació d'alt risc ideada pel primer ministre David Cameron per solidificar la seva posició -que li va donar resultat en la consulta sobre la independència escocesa- va ser el seu final. Derrotat pels partidaris del Brexit, Cameron va sortir d'escena.
En el front dels brexiters hi va tenir un paper destacat Boris Johnson. Com han explicat els mitjans britànics, el polític conservador va dubtar sobre quina posició adoptar en el referèndum i va fer un càlcul beneficiós. Finalment, es va abocar a una campanya basada en grans guanys de tot ordre en cas de sortida de la UE, promeses mentideres que la majoria de la societat britànica va comprar.
El panorama promès pels defensors del Brexit prometia una llarga etapa de benestar. Un dels arguments amb més impacte en els dies anteriors al referèndum va ser que el Regne Unit pagava cada setmana 350 milions de lliures a Brussel·les, que en cas de Brexit passarien automàticament a nodrir la caixa de la seguretat social. El mateix Nigel Farage, del partit euroescèptic UKIP i també apartat de la primera línia, va haver de reconèixer -després del referèndum- que no era veritat.
Tota l'arquitectura construïda pels qui, com Johnson, van acumular dades falses per propugnar un canvi històric com la sortida de la UE, s'ha esquerdat davant la realitat. La desigualtat entre un sud d'Anglaterra benestant i un nord, Gal·les i Escòcia empobrits no ha donat senyals d'inflexió. Els analistes preveuen un cost d'una caiguda del 4% del PIB pel Brexit i les promeses sobre una menor immigració poc poden dependre de la UE, ja que molta és extracomunitària.
Precisament la seva aposta per instaurar un conservadorisme diferent, més atent al fins aleshores cinturó roig del nord industrial depauperat d'Anglaterra, va facilitar que Johnson obtingués una victòria abassegadora en les eleccions del 2019. Unes eleccions que va convocar forçant la tradició política britànica i la mateixa posició de la reina, gairebé obligada a beneir la voluntat del premier.
Company de viatge de Trump
Amb el Brexit va començar tot. Qui, a l'altre costat de l'Atlàntic, ho va copsar va ser l'aleshores candidat republicà a la Casa Blanca, Donald Trump. El magnat va comprendre que el referèndum trasbalsava els equilibris interns del Regne Unit, un anunci del que podia venir als Estats Units, com així va ser. Per això sempre va donar ànims a un Johnson que es dedicava a trastocar el que havia estat sempre el Partit Conservador. Com Trump ho feia amb el Partit Republicà.
Un cop Trump va ser elegit president i assumit el càrrec, ell i Johnson no van fer més retroalimentar-se en una dinàmica perillosa. En el cas dels EUA es va plasmar durant la crisi pandèmica i totes les polèmiques alimentades des de la Casa Blanca per minimitzar la innegable gravetat del coronavirus.
La particular concepció de la veritat dels fets va encetar una etapa en què les creences volien ocupar l'espai dels fets. Fins i tot de la ciència. Només cal recordar les polèmiques i atacs de Trump contra el doctor Fauci, cap de l'Institut Nacional d'Al·lègies i Malalties Infeccioses. Ja ho havia anunciat la portaveu de la Casa Blanca, Kellyanne Conway, només dos dies després de la inauguració de Trump. La Casa Blanca va assegurar que la cerimònia havia batut tots els rècords d'assistència possible, tot i que les imatges ho desmentien. Conway es va referir als "fets alternatius" com a nova doctrina.
En el cas del Regne Unit, Johnson mai va arribar a tant. La institucionalitat britànica ha demostrat tenir uns límits més estrictes. Com a mínim, a cada afer i mentida descoberta, Johnson ha hagut de sortir a demanar disculpes, encara que no fossin sinceres. Però el primer ministre va anar acumulant una corrua d'escàndols per les festes a Downing Street en ple confinament, l'anomenat partygate. De tots se'n va poder escapar, però cada cop més afeblit. La derrota de Trump el novembre del 2020 va assenyalar, potser, un topall. Després, les eleccions franceses van mostrar l'arrelament de la versió ultrapopulista en aquell país, però també les dificultats del lepenisme per construir una majoria.
La fi de l'onada populista?
Segurament seria un greu error donar per derrotat tot aquest magma de populisme reaccionari. Els seus "fets alternatius" han assolit una base de suport de suport considerable. Caldrà veure els moviments futurs d'aquest sector en cada país. El més probable és la seva transformació en models més aparentment subtils, com s'apunta als EUA amb alguna expressió de trumpisme sense Trump.
Al Regne Unit, Johnson passarà i caldrà veure quin camí seguirà la dreta britànica. Ara per ara, es preveu difícil que emergeixi victoriós algun membre de l'ala més centrada i europeista, com la que representa l'exministre Jeremy Hunt. La majoria són exponents del sector més thatcherià del partit, com Sajid Javid, exministre de Sanitat, o Liz Truss, titular d'Exteriors. Però s'espera un llistat llarg d'aspirants. El remei, segons com, pot ser pitjor que la malaltia.
El 23 de juny del 2016 es va desfermar la tempesta en la societat britànica. El referèndum sobre el Brexit va donar una inesperada victòria als partidaris d'abandonar la Unió Europea. L'operació d'alt risc ideada pel primer ministre David Cameron per solidificar la seva posició -que li va donar resultat en la consulta sobre la independència escocesa- va ser el seu final. Derrotat pels partidaris del Brexit, Cameron va sortir d'escena.
En el front dels brexiters hi va tenir un paper destacat Boris Johnson. Com han explicat els mitjans britànics, el polític conservador va dubtar sobre quina posició adoptar en el referèndum i va fer un càlcul beneficiós. Finalment, es va abocar a una campanya basada en grans guanys de tot ordre en cas de sortida de la UE, promeses mentideres que la majoria de la societat britànica va comprar.
El panorama promès pels defensors del Brexit prometia una llarga etapa de benestar. Un dels arguments amb més impacte en els dies anteriors al referèndum va ser que el Regne Unit pagava cada setmana 350 milions de lliures a Brussel·les, que en cas de Brexit passarien automàticament a nodrir la caixa de la seguretat social. El mateix Nigel Farage, del partit euroescèptic UKIP i també apartat de la primera línia, va haver de reconèixer -després del referèndum- que no era veritat.
Tota l'arquitectura construïda pels qui, com Johnson, van acumular dades falses per propugnar un canvi històric com la sortida de la UE, s'ha esquerdat davant la realitat. La desigualtat entre un sud d'Anglaterra benestant i un nord, Gal·les i Escòcia empobrits no ha donat senyals d'inflexió. Els analistes preveuen un cost d'una caiguda del 4% del PIB pel Brexit i les promeses sobre una menor immigració poc poden dependre de la UE, ja que molta és extracomunitària.
Precisament la seva aposta per instaurar un conservadorisme diferent, més atent al fins aleshores cinturó roig del nord industrial depauperat d'Anglaterra, va facilitar que Johnson obtingués una victòria abassegadora en les eleccions del 2019. Unes eleccions que va convocar forçant la tradició política britànica i la mateixa posició de la reina, gairebé obligada a beneir la voluntat del premier.
Company de viatge de Trump
Amb el Brexit va començar tot. Qui, a l'altre costat de l'Atlàntic, ho va copsar va ser l'aleshores candidat republicà a la Casa Blanca, Donald Trump. El magnat va comprendre que el referèndum trasbalsava els equilibris interns del Regne Unit, un anunci del que podia venir als Estats Units, com així va ser. Per això sempre va donar ànims a un Johnson que es dedicava a trastocar el que havia estat sempre el Partit Conservador. Com Trump ho feia amb el Partit Republicà.
Un cop Trump va ser elegit president i assumit el càrrec, ell i Johnson no van fer més retroalimentar-se en una dinàmica perillosa. En el cas dels EUA es va plasmar durant la crisi pandèmica i totes les polèmiques alimentades des de la Casa Blanca per minimitzar la innegable gravetat del coronavirus.
La particular concepció de la veritat dels fets va encetar una etapa en què les creences volien ocupar l'espai dels fets. Fins i tot de la ciència. Només cal recordar les polèmiques i atacs de Trump contra el doctor Fauci, cap de l'Institut Nacional d'Al·lègies i Malalties Infeccioses. Ja ho havia anunciat la portaveu de la Casa Blanca, Kellyanne Conway, només dos dies després de la inauguració de Trump. La Casa Blanca va assegurar que la cerimònia havia batut tots els rècords d'assistència possible, tot i que les imatges ho desmentien. Conway es va referir als "fets alternatius" com a nova doctrina.
En el cas del Regne Unit, Johnson mai va arribar a tant. La institucionalitat britànica ha demostrat tenir uns límits més estrictes. Com a mínim, a cada afer i mentida descoberta, Johnson ha hagut de sortir a demanar disculpes, encara que no fossin sinceres. Però el primer ministre va anar acumulant una corrua d'escàndols per les festes a Downing Street en ple confinament, l'anomenat partygate. De tots se'n va poder escapar, però cada cop més afeblit. La derrota de Trump el novembre del 2020 va assenyalar, potser, un topall. Després, les eleccions franceses van mostrar l'arrelament de la versió ultrapopulista en aquell país, però també les dificultats del lepenisme per construir una majoria.
La fi de l'onada populista?
Segurament seria un greu error donar per derrotat tot aquest magma de populisme reaccionari. Els seus "fets alternatius" han assolit una base de suport de suport considerable. Caldrà veure els moviments futurs d'aquest sector en cada país. El més probable és la seva transformació en models més aparentment subtils, com s'apunta als EUA amb alguna expressió de trumpisme sense Trump.
Al Regne Unit, Johnson passarà i caldrà veure quin camí seguirà la dreta britànica. Ara per ara, es preveu difícil que emergeixi victoriós algun membre de l'ala més centrada i europeista, com la que representa l'exministre Jeremy Hunt. La majoria són exponents del sector més thatcherià del partit, com Sajid Javid, exministre de Sanitat, o Liz Truss, titular d'Exteriors. Però s'espera un llistat llarg d'aspirants. El remei, segons com, pot ser pitjor que la malaltia.