10
de juliol
del
2022
Actualitzat
el
12
de juliol
a les
11:57h
La històrica inflació del 10,2% assolida el juny a l'Estat ha fet saltar totes les alarmes. Les patronals ja pressionen per un pacte de rendes que moderi els increments dels salaris per no desquadrar els comptes de les empreses, mentre que els sindicats reclamen uns augments que, després de la pandèmia, entenen que ja mereixen els treballadors per no seguir perdent poder adquisitiu. Fa escassament 15 anys, aquests darrers tindrien força guanyat, ja que llavors més de la meitat dels assalariats estaven protegits per un conveni col·lectiu amb clàusula de garantia salarial, a través de la qual la retribució s'actualitzava quasi automàticament amb l'IPC. Aquesta, però, beneficia ara a menys del 10% d'empleats.
Tal com mostra el gràfic anterior, tot just el 2008, un 54% de treballadors gaudia d'aquesta clàusula -també coneguda com a clàusula de salvaguarda-, un percentatge que el 2015 havia caigut en picat fins al 10%, nivells en què s'ha mantingut des de llavors. En termes absoluts, això equival a que, mentre hi havia més de vuit milions d'assalariats amb el sou vinculat a la inflació el 2018, l'any passat només n'eren 1,2 milions. Són dades de l'estadística de convenis col·lectius del Ministeri de Treball, posats en relació amb l'estadística de població activa i sense computar-hi els funcionaris i altres empleats no laborals de l'administració que no estan emparats per cap conveni.
En tot cas, les xifres del 2020 i especialment del 2021 són encara provisionals, ja que sovint hi ha convenis amb efectes econòmics a un any concret que se segellen quan aquest ja s'ha superat. Malgrat això, sembla que hi pot haver fins i tot aquests exercicis un augment dels treballadors que, a més de no gaudir de clàusula de garantia salarial, no disposin d'un conveni col·lectiu o que el que tinguin no prevegi cap tipus d'increment de retribució. Això provocaria una situació pitjor, ja que no només no assolirien millores inferiors a la inflació, sinó que podrien quedar amb els ingressos totalment congelats, amb una pèrdua de poder adquisitiu molt elevada.
La situació, però, és diferent en funció del sector econòmic. A cap d'ells les clàusules de garantia salarial aporten una protecció generalitzada, però és a la indústria on són més comunes. De fet, una clara majoria d'assalariats que gaudeixen d'aquest dret treballen en aquest àmbit, amb empreses normalment més grans i sindicats més organitzats, cosa que fa que també gaudeixin de salaris més alts i altres condicions comparativament més beneficioses. En canvi, la garantia salarial és quasi anecdòtica al sector serveis o la construcció, on la majoria d'empleats ni tan sols gaudeix de cap tipus de millora econòmica per conveni.
A què es deu que una mesura que era tan comuna fa una dècada i mitja hagi esdevingut tan residual? Probablement, a diverses qüestions. El primer és que, arran de la crisi del 2008, la inflació va deixar de ser un problema per a la butxaca de la majoria de la població, ja que, mentre la dècada anterior l'IPC anual sempre s'havia situat per sobre del 3%, des de llavors pocs pocs cops havia superat el 2% i, fins i tot, diversos anys havia estat negativa. No semblava que haver de preservar el poder adquisitiu mitjà davant d'una eventual alça de preus hagués de ser una prioritat.
Però és que igualment la reforma laboral del 2012 i la fi de la ultraactivitat dels convenis -ara recuperada- va atorgar molta força negociadora a les empreses per vetar-ne la renovació un cop caducaven. O com a mínim, podien frenar algunes de les mesures més incòmodes per preservar-ne d'altres. En aquest context, les clàusules de garantia salarial van anar caient i, ara que tornen a ser necessàries pel repunt rècord dels preus, els sindicats tenen molt més complicat tornar-les a reintroduir.
L'increment salarial es modera
En tot cas, això no treu que els salaris, de mitjana, hagin seguit augmentant, ja que, com s'ha explicat, els convenis també poden preveure increments salarials deslligats d'indicadors com l'IPC. Tot i això, mentre abans del 2008 ho feien entre un 3,5% i un 4% anual, el 2013 ja només van créixer un 0,5% i, des de llavors, l'increment va accentuar-se una mica cada any fins que la pandèmia va truncar la tendència a l'alça. Cal tenir en compte que aquestes dades no inclouen els efectes d'eventuals pactes salarials fora del conveni o, en sentit contrari, casos en què no s'hagi efectuat l'increment pactat a causa d'una inaplicació sobrevinguda del conveni.
Sobretot des que s'ha anat arraconant la clàusula de garantia salarial, l'evolució dels sous ha estat força divergent a la de la inflació, cosa que ha provocat que els treballadors alguns cops hagin guanyat poder adquisitiu i d'altres n'hagin perdut. Així, malgrat que el primer any de Covid l'IPC mitjà va ser lleugerament negatiu, els salaris amb convenis que contemplaven millores van incrementar-se un 1,7%, després d'un 2019 on també havien assolit un guany net. Amb la recuperació econòmica de l'any passat, però, l'evolució ja va quedar-se molt lluny del 3,1% de la inflació mitjana.
I com avança la negociació aquest 2022? Els primers mesos poden ser poc representatius del que acabi passant, ja que la segona meitat de l'any acostuma a ser força més productiva pel que fa al pacte de convenis col·lectius o, fins i tot, a principis del següent exercici amb caràcter retroactiu, com s'ha vist. En tot cas, sembla que el percentatge de treballadors amb clàusula de garantia salarial es manté, amb una possible petita tendència a l'alça. I l'increment mitjà de sou pactat també creix, però poc, fins al 2,3%, lluny de la inflació, que la primera meitat d'any ha estat del 8,5%, de mitjana, i en ascens.
Els nous convenis no porten més increments
A més, aquest lleuger augment no respon tant a un avenç en les posicions dels treballadors un cop s'ha constatat l'IPC desbocat. De fet, respon sobretot a l'efecte dels convenis pactats l'any passat amb afectació a l'actual, ja que els segellats el 2022 preveuen escassament una alça dels salaris 15 dècimes superior als previs. Igualment, cal verificar si es confirma l'increment del nombre d'empleats que no gaudiran ni d'aquest augment en no estar emparats per un conveni amb millores econòmiques. I és que, entre aquest gener i juny, només s'han acordat 344 d'aquests convenis, essent el segon primer semestre amb menys pactes d'aquest tipus de l'última dècada, només superant els subscrits el 2021, tal com es pot comprovar al següent gràfic.
Tot apunta que la incertesa econòmica i les pretensions divergents entre patronals i sindicats dificultaran l'entesa en la negociació col·lectiva i sobretot res fa preveure que les clàusules de garantia salarial es tornin a generalitzar. Les enteses per a millores retributives que es van assolint, però, són diferents també en funció de l'àmbit territorial de l'acord. En relació als acords amb efectes per aquest any, els sous pugen més als convenis provincials (3,1%) i d'empresa (2,7%), és a dir els negociats des de la proximitat, per damunt dels d'àmbit autonòmic (2%) o estatal (1,9%).
Millores diferents en funció del territori
En tot cas, cal insistir que es tracta de dades provisionals i, a més, i no consten, sinó que varien cada any. El 2020, per exemple, l'ordre va ser invers i els salaris van augmentar sobretot amb els convenis estatals. Igualment, els acords en convenis d'empresa o sector d'àmbit autonòmic o inferior pugen més o menys els sous en funció del territori. Pel que fa als convenis d'aplicació aquest any subscrits a Catalunya, preveuen per ara millores del 2,3%, per sota la mitjana del conjunt de territoris, encapçalats pel País Basc (5,1%), Navarra (4,5%), País Valencià (3,9%) i Galícia (3,8%).
De fet, a aquests quatre territoris excepte el País Valencià, els seus principals sindicats són independentistes: els bascos ELA i LAB als primers i la gallega CIG al quart. Malgrat tot, aquesta correlació no és repeteix de forma estable i, de fet, allà on els convenis pactats van atorgar majors increments salarials l'any passat va ser a les Illes Balears i Extremadura. I de nou caldrà esperar un any per saber ben bé quines seran exactament les nòmines que s'hauran acabat percebent arreu i, en especial, la magnitud de la pèrdua de poder adquisitiu segons com avanci la inflació.
Tal com mostra el gràfic anterior, tot just el 2008, un 54% de treballadors gaudia d'aquesta clàusula -també coneguda com a clàusula de salvaguarda-, un percentatge que el 2015 havia caigut en picat fins al 10%, nivells en què s'ha mantingut des de llavors. En termes absoluts, això equival a que, mentre hi havia més de vuit milions d'assalariats amb el sou vinculat a la inflació el 2018, l'any passat només n'eren 1,2 milions. Són dades de l'estadística de convenis col·lectius del Ministeri de Treball, posats en relació amb l'estadística de població activa i sense computar-hi els funcionaris i altres empleats no laborals de l'administració que no estan emparats per cap conveni.
En tot cas, les xifres del 2020 i especialment del 2021 són encara provisionals, ja que sovint hi ha convenis amb efectes econòmics a un any concret que se segellen quan aquest ja s'ha superat. Malgrat això, sembla que hi pot haver fins i tot aquests exercicis un augment dels treballadors que, a més de no gaudir de clàusula de garantia salarial, no disposin d'un conveni col·lectiu o que el que tinguin no prevegi cap tipus d'increment de retribució. Això provocaria una situació pitjor, ja que no només no assolirien millores inferiors a la inflació, sinó que podrien quedar amb els ingressos totalment congelats, amb una pèrdua de poder adquisitiu molt elevada.
La situació, però, és diferent en funció del sector econòmic. A cap d'ells les clàusules de garantia salarial aporten una protecció generalitzada, però és a la indústria on són més comunes. De fet, una clara majoria d'assalariats que gaudeixen d'aquest dret treballen en aquest àmbit, amb empreses normalment més grans i sindicats més organitzats, cosa que fa que també gaudeixin de salaris més alts i altres condicions comparativament més beneficioses. En canvi, la garantia salarial és quasi anecdòtica al sector serveis o la construcció, on la majoria d'empleats ni tan sols gaudeix de cap tipus de millora econòmica per conveni.
A què es deu que una mesura que era tan comuna fa una dècada i mitja hagi esdevingut tan residual? Probablement, a diverses qüestions. El primer és que, arran de la crisi del 2008, la inflació va deixar de ser un problema per a la butxaca de la majoria de la població, ja que, mentre la dècada anterior l'IPC anual sempre s'havia situat per sobre del 3%, des de llavors pocs pocs cops havia superat el 2% i, fins i tot, diversos anys havia estat negativa. No semblava que haver de preservar el poder adquisitiu mitjà davant d'una eventual alça de preus hagués de ser una prioritat.
Però és que igualment la reforma laboral del 2012 i la fi de la ultraactivitat dels convenis -ara recuperada- va atorgar molta força negociadora a les empreses per vetar-ne la renovació un cop caducaven. O com a mínim, podien frenar algunes de les mesures més incòmodes per preservar-ne d'altres. En aquest context, les clàusules de garantia salarial van anar caient i, ara que tornen a ser necessàries pel repunt rècord dels preus, els sindicats tenen molt més complicat tornar-les a reintroduir.
L'increment salarial es modera
En tot cas, això no treu que els salaris, de mitjana, hagin seguit augmentant, ja que, com s'ha explicat, els convenis també poden preveure increments salarials deslligats d'indicadors com l'IPC. Tot i això, mentre abans del 2008 ho feien entre un 3,5% i un 4% anual, el 2013 ja només van créixer un 0,5% i, des de llavors, l'increment va accentuar-se una mica cada any fins que la pandèmia va truncar la tendència a l'alça. Cal tenir en compte que aquestes dades no inclouen els efectes d'eventuals pactes salarials fora del conveni o, en sentit contrari, casos en què no s'hagi efectuat l'increment pactat a causa d'una inaplicació sobrevinguda del conveni.
Sobretot des que s'ha anat arraconant la clàusula de garantia salarial, l'evolució dels sous ha estat força divergent a la de la inflació, cosa que ha provocat que els treballadors alguns cops hagin guanyat poder adquisitiu i d'altres n'hagin perdut. Així, malgrat que el primer any de Covid l'IPC mitjà va ser lleugerament negatiu, els salaris amb convenis que contemplaven millores van incrementar-se un 1,7%, després d'un 2019 on també havien assolit un guany net. Amb la recuperació econòmica de l'any passat, però, l'evolució ja va quedar-se molt lluny del 3,1% de la inflació mitjana.
I com avança la negociació aquest 2022? Els primers mesos poden ser poc representatius del que acabi passant, ja que la segona meitat de l'any acostuma a ser força més productiva pel que fa al pacte de convenis col·lectius o, fins i tot, a principis del següent exercici amb caràcter retroactiu, com s'ha vist. En tot cas, sembla que el percentatge de treballadors amb clàusula de garantia salarial es manté, amb una possible petita tendència a l'alça. I l'increment mitjà de sou pactat també creix, però poc, fins al 2,3%, lluny de la inflació, que la primera meitat d'any ha estat del 8,5%, de mitjana, i en ascens.
Els nous convenis no porten més increments
A més, aquest lleuger augment no respon tant a un avenç en les posicions dels treballadors un cop s'ha constatat l'IPC desbocat. De fet, respon sobretot a l'efecte dels convenis pactats l'any passat amb afectació a l'actual, ja que els segellats el 2022 preveuen escassament una alça dels salaris 15 dècimes superior als previs. Igualment, cal verificar si es confirma l'increment del nombre d'empleats que no gaudiran ni d'aquest augment en no estar emparats per un conveni amb millores econòmiques. I és que, entre aquest gener i juny, només s'han acordat 344 d'aquests convenis, essent el segon primer semestre amb menys pactes d'aquest tipus de l'última dècada, només superant els subscrits el 2021, tal com es pot comprovar al següent gràfic.
Tot apunta que la incertesa econòmica i les pretensions divergents entre patronals i sindicats dificultaran l'entesa en la negociació col·lectiva i sobretot res fa preveure que les clàusules de garantia salarial es tornin a generalitzar. Les enteses per a millores retributives que es van assolint, però, són diferents també en funció de l'àmbit territorial de l'acord. En relació als acords amb efectes per aquest any, els sous pugen més als convenis provincials (3,1%) i d'empresa (2,7%), és a dir els negociats des de la proximitat, per damunt dels d'àmbit autonòmic (2%) o estatal (1,9%).
Millores diferents en funció del territori
En tot cas, cal insistir que es tracta de dades provisionals i, a més, i no consten, sinó que varien cada any. El 2020, per exemple, l'ordre va ser invers i els salaris van augmentar sobretot amb els convenis estatals. Igualment, els acords en convenis d'empresa o sector d'àmbit autonòmic o inferior pugen més o menys els sous en funció del territori. Pel que fa als convenis d'aplicació aquest any subscrits a Catalunya, preveuen per ara millores del 2,3%, per sota la mitjana del conjunt de territoris, encapçalats pel País Basc (5,1%), Navarra (4,5%), País Valencià (3,9%) i Galícia (3,8%).
De fet, a aquests quatre territoris excepte el País Valencià, els seus principals sindicats són independentistes: els bascos ELA i LAB als primers i la gallega CIG al quart. Malgrat tot, aquesta correlació no és repeteix de forma estable i, de fet, allà on els convenis pactats van atorgar majors increments salarials l'any passat va ser a les Illes Balears i Extremadura. I de nou caldrà esperar un any per saber ben bé quines seran exactament les nòmines que s'hauran acabat percebent arreu i, en especial, la magnitud de la pèrdua de poder adquisitiu segons com avanci la inflació.