Rumbes i flors

Oda als esmorzars

«En una ciutat cada cop més plena de locals servint brunch –un concepte estranyíssim i ridícul–, poder demanar 'el de sempre' al bar de sota casa és resiliència»

per Paula Carreras, Barcelona, Catalunya | 2 de juliol de 2022 a les 08:00 |
Un cafè amb llet i uns croissants, típic per esmorzar | Flickr
"Un cafè llarg i un entrepà de formatge, sisplau. Sí, sí, el pa amb tomàquet. Gràcies". Ho he dit tants cops al mateix lloc que ara quan hi arribo només em cal confirmar que "exacte, el de sempre". L’esmorzar fora de casa és un dels petits luxes quotidians assequibles que l’hedonista que porto a dins es permet gaudir de tant en tant.
 

Esmorzar és segurament un dels meus àpats preferits –només amb el permís d’un bon sopar–, perquè m’agrada sentir que el moment que comença el dia va acompanyat d’un plaer gastronòmic. Tot estarà bé si comences el dia esmorzant bé, o com a mínim això em fa creure el cafè de quarts de vuit. Esmorzar és un inici. És quan tens tot el dia al davant, és probablement el moment amb menys estrès del dia, abans que comenci la jornada laboral, perquè és un moment de pausa, de descompressió, abans d’enfrontar-te a les obligacions que t’esperen. Aquell cafè i aquelles torrades són, de vegades, la motivació més efectiva per deixar de fer mandres al llit. Primer fem això i després ja veiem com afrontem el dia. Hi ha alguna cosa en el fet de convertir l’esmorzar en un ritual diari que reconforta. La rutina pot ser un espai segur i arrencar el dia sempre de la mateixa manera és una manera de dir-te a tu mateixa que, de moment, tot està bé.
 

No he tingut mai horaris d’oficina estàndards –aquí molts companys periodistes podran empatitzar– i, quan la feina m’ho ha permès, he convertit sovint l’esmorzar en un àpat social. És un bon moment per carregar piles. Per a una persona extravertida, que treu gasolina de la relació amb l’altre, començar el dia acompanyada pot servir per agafar energia del mateix àpat, però també d’aquell amb qui ho comparteixes. Com que el sistema ha imposat el nine to five com a horari habitual, estem acostumats a prendre alguna cosa després de treballar per fer més lleugeres les jornades. Però pot passar que tinguis horaris no normatius o bioritmes estimulats pel sol mediterrani que funcionen millor durant les hores del matí i aleshores esmorzar es pot convertir en una excusa perquè aquells que tenim horaris dissidents, trobem un moment per anar contra direcció i trobar una mica de tranquil·litat en mig del frenesí.
 

Que les millors converses solen passar al voltant d’una taula en som tots bastant conscients, però quan ho diem no acostumem a pensar en una taula parada amb torrades, embotit, cafè i galetes. Esmorzar, a més, deu ser un dels pocs àpats on pots combinar tres begudes diferents alhora: la que t’hidrata (en el meu cas un got d’aigua), la que et dona energia (en el meu cas un suc de taronja) i la que t’agrada (en el meu cas un cafè). Ben mirat, són divertidíssimes la quantitat de combinacions que et permet el primer àpat del dia. Els amants del dolç és un dels pocs moments del dia on poden fer un àpat cent per cent ensucrat sense desafiar segons quines normes socials. Això als que triem sempre salat no ens passa perquè clarament som al costat bo de la història.
 
Visc al centre de Barcelona i soc conscient que el meu barri és poc residencial perquè és molt comercial. Costa trobar una bona fruiteria, un bon mercat o un bar on seure a fer un beure a la terrassa i no haver de demanar un crèdit per cada glopada. No poder fer vida de barri al centre de la ciutat té a veure també amb la quantitat de turisme que circula pel veïnat. L’altre dia vam voler dinar un menú prop de casa i la cambrera a l’hora de saludar-nos ja anava amb la cinquena posada: "Hey guys". Això passa al migdia, al vespre i a la nit. Però no passa a primera hora. Esmorzar a Barcelona és encara una petita forma de resistència. Al lloc on demano sempre el meu cafè llarg i l’entrepà de formatge amb pa amb tomàquet no soc l’única veïna que n’és assídua. Ens trobem sempre un grapat d’autòctons que sabem que som en un bon lloc per començar bé el dia, però que quan comencin a servir dinars n’haurem de fugir. En una ciutat cada cop més plena de locals servint brunch –un concepte estranyíssim i ridícul–, poder demanar “el de sempre” al bar de sota casa és resiliència. Mentre la vida i l’economia m’ho permeti, miraré de seguir esmorzant fora de tant en tant sempre que pugui perquè hi ha capricis que, si són assequibles, val la pena permetre-te’ls.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació