02
de juliol
del
2022
Actualitzat
el
04
de juliol
a les
9:57h
Fa trenta anys de l'operació Garzón, una ràtzia repressiva contra el moviment independentista a les portes dels Jocs Olímpics de Barcelona que es va saldar amb una quarantena de detinguts acusats d'estar vinculats a l'organització Terra Lliure. Les detencions de la Guàrdia Civil, entre els dies 29 de juny i 14 de juliol de 1992, van tenir lloc a Catalunya i al País Valencià, i els policies van escorcollar també la redacció del setmanari El Temps i les seus del Moviment de Defensa de la Terra (MDT). S'argumentava que s'havia de desactivar l'organització armada -que ja havia anunciat la seva dissolució- davant del temor d'un possible atemptat durant els Jocs. Com va afectar aquella operació al moviment independentista? S'ha fet net, trenta anys després?
"L'operació Garzón va contribuir a situar l'independentisme pels carrils de control de l'Estat", apunta Ramon Piqué, president de l'Associació Memòria contra la Tortura i un dels detinguts i torturats arran d'aquella onada repressiva, en declaracions a NacióDigital. Després d'aquella operació i fins el 2010, el moviment va viure una "travessa pel desert" amb una articulació popular minoritària que no es traduïa a les institucions polítiques, governades per CiU i el PSC -gràcies als dos tripartits- i amb una idea majoritària d'intentar un encaix de Catalunya dins de l'estat espanyol per la via del pacte -com el nou Estatut- i la política del "peix al cove". Al 2010, tot canvia i l'independentisme polític pren força en un procés que culmina amb l'octubre de 2017.
Aquella ràtzia es fa amb l'excusa dels Jocs Olímpics i unes possibles accions de Terra Lliure, una organització en decadència i que es debatia sobre la fi de la lluita armada. Al propi Piqué l'acusaven d'estar vinculat amb aquest grup armat. "No en formava part, però els era igual, volien que confessés allò que volien sentir", recorda. L'organització ja estava molt debilitada i l'operació Garzón podria haver actuat com a estocada definitiva. L'advocat Ignasi Doñate, que va portar la causa juntament amb Sebastià Salellas, assenyala que aquella actuació "va canviar el paisatge del moviment independentista". "Hi havia una manera de fer minoritària que feia difícil que una majoria s'hi adherís", apunta. En aquell moment ja hi havia cert consens que Terra Lliure no era viable.
L'operació Garzón, doncs, coincideix en el temps amb la dissolució de l'organització, que arriba finalment l'any 1995 després d'una etapa de fragmentació i divisió. Tot plegat fa que diverses organitzacions independentistes facin un pas endavant per guanyar protagonisme. També partits polítics, especialment ERC, que en aquell moment estava liderada per Àngel Colom. Colom, de fet, va fer moviments perquè l'organització deixés la lluita armada i s'integrés al partit per fer política per les vies democràtiques.
Estrasburg: una sentència simbòlica?
Trenta anys després, i per motius diferents, l'independentisme torna a mirar a Estrasburg. L'operació Garzón no va tenir recorregut a les instàncies judicials espanyoles, com tampoc no n'ha tingut la causa per l'1-O. Ara, els presos polítics esperen resposta al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). En el cas de les tortures a independentistes, la sentència no va arribar fins l'any 2004, dotze anys després dels fets. "Teníem tot un discurs preparat assumint que no ens donarien la raó, una victòria era impensable", recorda Piqué. Per primera vegada, Estrasburg va condemnar l'estat espanyol per no investigar les tortures. Va ser una sentència simbòlica? S'hauria pogut anar més enllà?
El tribunal va reconèixer que s'havia vulnerat l'article 3 del Conveni Europeu dels Drets Humans (CEDH) per la manca d'investigació davant les denúncies de tortura que havien presentat els independentistes. El tribunal també va criticar les autoritats espanyoles per haver-se negat a prendre declaracions als agents responsables de les detencions i va establir una sèrie d'indemnitzacions a les víctimes. Doñate no creu que fos una sentència simbòlica. "El TEDH va dir que Espanya no havia buscat ni justícia ni pau en aquell procediment", afirma. "Vam guanyar i vam aconseguir trencar amb la versió oficial", afegeix Piqué, que només lamenta no haver pressionat més aleshores per evitar que els torturadors quedessin impunes.
"No s'ha fet net"
Les clavegueres de l'Estat no són noves ni van néixer arran d'aquesta darrera etapa del procés sobiranista. L'any 1992, amb l'excusa d'uns Jocs, es va arrestar persones pel simple fet d'estar vinculades al moviment independentista i per generar un clima de por. Molts dels arrestats van patir tortures a les dependències de la Guàrdia Civil, unes tortures que el jutge que instruïa la causa a l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón, no va voler investigar. "Em van detenir a Manresa i em van tenir lligat a una canonada de ferro, després em van traslladar a Madrid i van començar els cops, un dels quals em va fracturar un os", deia Piqué, en conversa amb aquest diari amb motiu dels 25 anys d'aquella operació.
Anys després, el jutge Garzón -ara inhabilitat per haver ordenat intervenir les comunicacions d'un advocat de la trama Gürtel de corrupció al PP- va negar que cap dels implicats denunciés tortures davant seu i va recordar que, quan van formalitzar la denúncia, allò ja no era competència seva. Tampoc sabia, va assegurar, que el cas havia estat batejat amb el seu nom.
Sigui com sigui, Piqué i Doñate tenen clar que "no s'ha fet net". En l'operació Garzón, totes les branques de l'Estat -polític, judicial, policial i mediàtic- van actuar conjuntament contra el moviment independentista. Aquesta manera de fer s'ha vist més recentment en altres causes contra l'independentisme, com ara l'operació del 20 de setembre de 2017 contra els preparatius del referèndum, la causa contra l'1-O o les operacions contra els CDR. "Les clavegueres de l'Estat són atàviques. Pot haver canviat la manera d'utilitzar-les, però la repressió continua", diu Piqué. "Per fer net s'ha de fer desaparèixer qualsevol reducte del franquisme", afegeix Doñate.
Exemples concrets? La mateixa Audiència Nacional, hereva del Tribunal d'Ordre Públic (TOP) franquista, que fa trenta anys va instruir, de la mà del jutge Garzón, la causa contra el moviment independentista a les portes dels Jocs Olímpics. En aquell moment, la il·lusió pels Jocs, que es van rebre majoritàriament com un triomf, i la renovació de Barcelona van tapar tota la resta. Quan també es compleix el trentè aniversari d'aquella efemèride, les víctimes de l'operació Garzón confien que la cara fosca d'aquella època, les tortures que van patir a les dependències policials, també tinguin presència en els actes de record.
"L'operació Garzón va contribuir a situar l'independentisme pels carrils de control de l'Estat", apunta Ramon Piqué, president de l'Associació Memòria contra la Tortura i un dels detinguts i torturats arran d'aquella onada repressiva, en declaracions a NacióDigital. Després d'aquella operació i fins el 2010, el moviment va viure una "travessa pel desert" amb una articulació popular minoritària que no es traduïa a les institucions polítiques, governades per CiU i el PSC -gràcies als dos tripartits- i amb una idea majoritària d'intentar un encaix de Catalunya dins de l'estat espanyol per la via del pacte -com el nou Estatut- i la política del "peix al cove". Al 2010, tot canvia i l'independentisme polític pren força en un procés que culmina amb l'octubre de 2017.
Aquella ràtzia es fa amb l'excusa dels Jocs Olímpics i unes possibles accions de Terra Lliure, una organització en decadència i que es debatia sobre la fi de la lluita armada. Al propi Piqué l'acusaven d'estar vinculat amb aquest grup armat. "No en formava part, però els era igual, volien que confessés allò que volien sentir", recorda. L'organització ja estava molt debilitada i l'operació Garzón podria haver actuat com a estocada definitiva. L'advocat Ignasi Doñate, que va portar la causa juntament amb Sebastià Salellas, assenyala que aquella actuació "va canviar el paisatge del moviment independentista". "Hi havia una manera de fer minoritària que feia difícil que una majoria s'hi adherís", apunta. En aquell moment ja hi havia cert consens que Terra Lliure no era viable.
L'operació Garzón, doncs, coincideix en el temps amb la dissolució de l'organització, que arriba finalment l'any 1995 després d'una etapa de fragmentació i divisió. Tot plegat fa que diverses organitzacions independentistes facin un pas endavant per guanyar protagonisme. També partits polítics, especialment ERC, que en aquell moment estava liderada per Àngel Colom. Colom, de fet, va fer moviments perquè l'organització deixés la lluita armada i s'integrés al partit per fer política per les vies democràtiques.
Estrasburg: una sentència simbòlica?
Trenta anys després, i per motius diferents, l'independentisme torna a mirar a Estrasburg. L'operació Garzón no va tenir recorregut a les instàncies judicials espanyoles, com tampoc no n'ha tingut la causa per l'1-O. Ara, els presos polítics esperen resposta al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). En el cas de les tortures a independentistes, la sentència no va arribar fins l'any 2004, dotze anys després dels fets. "Teníem tot un discurs preparat assumint que no ens donarien la raó, una victòria era impensable", recorda Piqué. Per primera vegada, Estrasburg va condemnar l'estat espanyol per no investigar les tortures. Va ser una sentència simbòlica? S'hauria pogut anar més enllà?
El tribunal va reconèixer que s'havia vulnerat l'article 3 del Conveni Europeu dels Drets Humans (CEDH) per la manca d'investigació davant les denúncies de tortura que havien presentat els independentistes. El tribunal també va criticar les autoritats espanyoles per haver-se negat a prendre declaracions als agents responsables de les detencions i va establir una sèrie d'indemnitzacions a les víctimes. Doñate no creu que fos una sentència simbòlica. "El TEDH va dir que Espanya no havia buscat ni justícia ni pau en aquell procediment", afirma. "Vam guanyar i vam aconseguir trencar amb la versió oficial", afegeix Piqué, que només lamenta no haver pressionat més aleshores per evitar que els torturadors quedessin impunes.
"No s'ha fet net"
Les clavegueres de l'Estat no són noves ni van néixer arran d'aquesta darrera etapa del procés sobiranista. L'any 1992, amb l'excusa d'uns Jocs, es va arrestar persones pel simple fet d'estar vinculades al moviment independentista i per generar un clima de por. Molts dels arrestats van patir tortures a les dependències de la Guàrdia Civil, unes tortures que el jutge que instruïa la causa a l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón, no va voler investigar. "Em van detenir a Manresa i em van tenir lligat a una canonada de ferro, després em van traslladar a Madrid i van començar els cops, un dels quals em va fracturar un os", deia Piqué, en conversa amb aquest diari amb motiu dels 25 anys d'aquella operació.
Anys després, el jutge Garzón -ara inhabilitat per haver ordenat intervenir les comunicacions d'un advocat de la trama Gürtel de corrupció al PP- va negar que cap dels implicats denunciés tortures davant seu i va recordar que, quan van formalitzar la denúncia, allò ja no era competència seva. Tampoc sabia, va assegurar, que el cas havia estat batejat amb el seu nom.
Sigui com sigui, Piqué i Doñate tenen clar que "no s'ha fet net". En l'operació Garzón, totes les branques de l'Estat -polític, judicial, policial i mediàtic- van actuar conjuntament contra el moviment independentista. Aquesta manera de fer s'ha vist més recentment en altres causes contra l'independentisme, com ara l'operació del 20 de setembre de 2017 contra els preparatius del referèndum, la causa contra l'1-O o les operacions contra els CDR. "Les clavegueres de l'Estat són atàviques. Pot haver canviat la manera d'utilitzar-les, però la repressió continua", diu Piqué. "Per fer net s'ha de fer desaparèixer qualsevol reducte del franquisme", afegeix Doñate.
Exemples concrets? La mateixa Audiència Nacional, hereva del Tribunal d'Ordre Públic (TOP) franquista, que fa trenta anys va instruir, de la mà del jutge Garzón, la causa contra el moviment independentista a les portes dels Jocs Olímpics. En aquell moment, la il·lusió pels Jocs, que es van rebre majoritàriament com un triomf, i la renovació de Barcelona van tapar tota la resta. Quan també es compleix el trentè aniversari d'aquella efemèride, les víctimes de l'operació Garzón confien que la cara fosca d'aquella època, les tortures que van patir a les dependències policials, també tinguin presència en els actes de record.