28
de juny
del
2022
Actualitzat
a les
16:35h
El president dels Estats Units, Joe Biden, s'ha citat aquest dimarts amb el president espanyol, Pedro Sánchez, al Palau de la Moncloa. La trobada es produirà la vigília que comenci a Madrid la cimera de l'OTAN, fet que ha concentrat a la capital espanyola desenes de caps d'estat i de govern. Amb aquesta cimera, Sánchez es treu l'espina clavada des de l'anterior trobada amb el líder nord-americà, que va tenir lloc precisament en l'anterior cimera de l'Aliança Atlàntica, a Brussel·les.
En aquella ocasió, la Moncloa va despertar moltes expectatives sobre l'encontre, que finalment va quedar reduït a un passeig de menys d'un minut per un passadís i en el qual Biden va aparèixer distant envers el president espanyol. Amb posterioritat, l'agost passat, van mantenir una conversa telefònica arran de la sortida de les tropes nord-americanes de l'Afganistan. En les visites de presidents nord-americans a Madrid, bona part de mitjans i de cercles oficials han delatat sempre un gran provincianisme.
La relació dels Estats amb Espanya s'ha caracteritzat sempre pel pragmatisme, un cop deixat enrere el record de la guerra entre tots dos Estats el 1898. Un conflicte armat que va durar tres mesos i va suposar, no cal dir, una derrota estrepitosa dels espanyols i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. L'Espanya oficial es va llançar a un conflicte armat sense cap possibilitat. Però aquest episodi ja queda molt lluny en l'imaginari de tots dos països.
Un ambaixador al costat de la República
Fins a la Segona Guerra Mundial, els EUA van veure Europa com un món distant. És cert que els nord-americans van intervenir en la Primera Guerra Mundial, però va ser ja avançat el conflicte, el 1917. Després de la victòria, el president dels EUA, Woodrow Wilson, va intentar una política internacionalista i donà impuls a la Societat de Nacions, precedent de l'ONU. Però quan els republicans van recuperar el poder el 1920, es va imposar una línia aïllacionista. Durant la Guerra Civil, els EUA van mirar el conflicte de lluny. Els sectors més conservadors es van alinear amb Franco, mentre l'Administració Roosevelt es mantenia distant. Això sí, el seua mbaixador a Madrid, Claude Bowers, no va amagar la seva simpatia per la causa republicana.
Cap president demòcrata va visitar Franco
Durant la dictadura franquista, set presidents nord-americans van "conviure" amb Franco. Des de l'inici, tots van veure Espanya com un aliat necessari, però mentre tots els dirigents republicans van tenir el gest de visitar en un moment o altre Madrid, cap demòcrata ho va fer. Ni Franklin Roosevelt, ni Harry Truman, ni John Kennedy, ni Lyndon Johnson. Això sí, cap d'ells va gosar qüestionar les bases de les relacions amb Madrid, ni posar en perill l'estabilitat del règim. Malgrat que Harry Truman, liberal i francmaçó, detestava Franco, i en algun moment va arribar a fer declaracions contra el règim. De fet, els Acords de Madrid de 1953, que van suposar una benedicció oficial del franquisme (i quatre bases militars nord-americanes), es van fer ja amb un president republicà a la Casa Blanca.
A Eisenhower, Franco el va veure arribar amb bons ulls. S'explica que en saber que havia guanyat les eleccions del 1952, el dictador va exclaamr alleugerit: "Com a mínim, és militar". Tot i així, els acords de 1953 no van tenir el rang de tractat, una dada a considerar que assenyalava també una manera de marcar distàncies. I, sobretot, d'evitar el tràngol d'una llarga discussió al Senat. Però els acords van ser presentats pels mitjans oficials com una mostra de la influència del "centinela de Occidente" en el concert internacional. Luis García Berlanga, a "¡Bienvenido, mister Marshall!", del mateix any 1953, va fer una obra d'art del provincianisme espanyol respecte als Estats Units.
D'això també en va donar mostres el desplegament mediàtic dut a terme les vigílies de Nadal de 1959, quan Madrid es va vestir de gala per rebre el president Eisenhower. Un cotxe descobert va passejar per Madrid Franco i Eisenhower enmig de grans mesures de protecció. D'això se'n va encarregar el director general de Seguretat d'aquells anys negres. Es deia Carlos Arias Navarro. Eisenhower parlava amb Franco a través d'un intèrpret que va jugar un paper important en les relacions hispano-nord-americanes: Vernon Walters, un militar vinculat a la CIA i més viu que la fam. Fins a la seva mort li agradava lluir els seus coneixements sobre Madrid i se sabia de memòria el mapa del metro de la ciutat. Walters és un nom molt important per saber coses d eles relacions hispano-nord-americanes.
La visita d'Eisenhower va ser probablement la més transcendent en la història del franquisme. Va portar a la litúrgia el que ja era una realitat: l'acceptació de la dictadura per part de les potències occidentals. Dos altres presidents republicans van visitar Madrid en vida de Franco. Richard Nixon l'octubre de 1970 i Gerald Ford els dies 31 de maig i 1 de juny de 1975. Aquesta darrera visita es va fer en els mesos finals del règim i amb un dictador decrèpit que va deixar astorats els visitants, amb dificultats per llegir, amb ma tremolosa, el seu discurs a l'aeroport.
Els EUA avalen la transició
Després de la mort del dictador, els Estats Units van avalar el model de transició a l'espanyola, que Washington va seguir molt de prop. De fet, feia anys que el futur de l'Estat espanyol era vist amb preocupació pels nord-americans. Joan Carles sempre va ser vist com una bona carta i pocs mesos després d'arribar al tron, va visitar Washington per demanar l'aval de l'imperi al projecte de transició. El president Jimmy Carter va visitar Espanya el juny de 1980, quan la situació de la "democràcia vigilada" espanyola era molt fràgil.
Però la relació bilateral –que no entre iguals- va tenir alt-i-baixos. Durant l'intent de cop del 23-F, el secretari d'Estat, Alexander Haig, va qualificar els fets d'"assumpte intern". Una manera de dir que ells no s'hi ficarien. Pel que fa a Carter, val a dir que ha estat l'únic expresident que ha mantingut cert vincle amb Catalunya. Coneix la situació política al nostre país, que segueix amb interès, i va rebre el 2010 el Premi Internacional Catalunya. Després, va anar a sopar a Els 4 gats.
Cap a l'OTAN
Ronald Reagan va visitar Espanya el maig de 1985. La societat vivia en ple debat sobre la permanència a l'OTAN. El PSOE de Felipe González governava amb majoria absoluta i faltava menys d'un any pel referèndum promès pels socialistes que acabaria avalant l'entrada a l'Aliança Atlàntica. Reagan era vist aleshores com l'exponent de la dreta més reaccionària –amb bona part de raó- i es van produir protestes per part dels sectors pacifistes i antinord-americans. Es va produir també alguna polèmica ridícula, i es va criticar la primera dama, Nancy Reagan, pel fet de no posar-se la mà al cor quan va sonar l'himne espanyol. Va ser la darrera visita "èpica" d'un president dels EUA.
La resta de visites presidencials van tenir lloc en un ambient molt diferent, més normal entre aliats. L'estat espanyol ja estava del tot inserit dins de les estructures polítiques i militars occidentals. George H. W. Bush va viatjar a Madrid l'octubre de 1991, durant la Conferència de pau a l'Orient Mitjà que es va organitzar, i durant la qual es va entrevistar amb el líder soviètic Mikhail Gorbatxev. Bill Clinton ho va fer dues vegades, el desembre de 1995, quan tenia lloc una cimera de la UE, i el juliol de 1997, en una trobada dels països de l'OTAN. George W. Bush, fill de l'anterior Bush, va visitar Madrid el 2001, poc abans dels atemptats de l'11-S. Curiosament, no ho va fer en el transcurs dels vuit anys següents, quan després de la trobada de les Açores, es va afermar una aliança forta entre l'Administració nord-americana i el govern Aznar. Segurament, l'onada de protestes contra la guerra de l'Iraq van allunyar Madrid i Washington.
La retirada de les tropes espanyoles ordenada per Rodríguez Zapatero va generar certa tensió diplomàtica entre els dos governs, i tampoc durant els vuit anys de "Bambi" hi va haver visita imperial. La política internacional dels EUA juga ara en un món molt més multipolar, on les relacions amb Europa, que continuen sent essencials, han de conviure amb altres eixos estratègics. Van haver de passar quinze anys perquè un president nord-americà es dignés aterrar l'"Air Force One a Barajas. Va ser Barack Obama el 2016. En aquell moment, es viva un clima polític diferent i els sectors progressistes de la societat espanyola observaven amb més simpatia el liberal Obama.
Amb els anys de Donald Trump, les relacions van ser més fredes, com ho van ser els vincles entre Washington i els seus aliats europeus. Trump va trigar sis setmanes a atendre Mariano Rajoy quan aquest volia parlar-hi per felicitar-lo per la victòria electoral. Finalment, Trump va rebre Rajoy a la Casa Blanca pocs dies abans del referèndum de l'1-O. D'aquella trobada, buscada amb esforç per la diplomàcia espanyola, va quedar una frase de Trump dient que "li agradaria que Espanya continués unida" i una fvrase ambigua sobre el referèndum, quan va dir que "Rajoy diu que no votaran".
L'arribada del demòcrata Joe Biden a la Casa Blanca va ser vista molt positivament per Madrid. Però el cert és que fins ara el líder nord-americà no s'ha caracteritzat pels seus gestos envers l'estat espanyol. Potser tot és més senzill i recorda quina és la realitat de la correlació de forces al món, i que fan que Espanya sigui vist com un aliat, però molt per sota dels països que són el nucli dur de la UE.
En aquella ocasió, la Moncloa va despertar moltes expectatives sobre l'encontre, que finalment va quedar reduït a un passeig de menys d'un minut per un passadís i en el qual Biden va aparèixer distant envers el president espanyol. Amb posterioritat, l'agost passat, van mantenir una conversa telefònica arran de la sortida de les tropes nord-americanes de l'Afganistan. En les visites de presidents nord-americans a Madrid, bona part de mitjans i de cercles oficials han delatat sempre un gran provincianisme.
La relació dels Estats amb Espanya s'ha caracteritzat sempre pel pragmatisme, un cop deixat enrere el record de la guerra entre tots dos Estats el 1898. Un conflicte armat que va durar tres mesos i va suposar, no cal dir, una derrota estrepitosa dels espanyols i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. L'Espanya oficial es va llançar a un conflicte armat sense cap possibilitat. Però aquest episodi ja queda molt lluny en l'imaginari de tots dos països.
Un ambaixador al costat de la República
Fins a la Segona Guerra Mundial, els EUA van veure Europa com un món distant. És cert que els nord-americans van intervenir en la Primera Guerra Mundial, però va ser ja avançat el conflicte, el 1917. Després de la victòria, el president dels EUA, Woodrow Wilson, va intentar una política internacionalista i donà impuls a la Societat de Nacions, precedent de l'ONU. Però quan els republicans van recuperar el poder el 1920, es va imposar una línia aïllacionista. Durant la Guerra Civil, els EUA van mirar el conflicte de lluny. Els sectors més conservadors es van alinear amb Franco, mentre l'Administració Roosevelt es mantenia distant. Això sí, el seua mbaixador a Madrid, Claude Bowers, no va amagar la seva simpatia per la causa republicana.
Cap president demòcrata va visitar Franco
Durant la dictadura franquista, set presidents nord-americans van "conviure" amb Franco. Des de l'inici, tots van veure Espanya com un aliat necessari, però mentre tots els dirigents republicans van tenir el gest de visitar en un moment o altre Madrid, cap demòcrata ho va fer. Ni Franklin Roosevelt, ni Harry Truman, ni John Kennedy, ni Lyndon Johnson. Això sí, cap d'ells va gosar qüestionar les bases de les relacions amb Madrid, ni posar en perill l'estabilitat del règim. Malgrat que Harry Truman, liberal i francmaçó, detestava Franco, i en algun moment va arribar a fer declaracions contra el règim. De fet, els Acords de Madrid de 1953, que van suposar una benedicció oficial del franquisme (i quatre bases militars nord-americanes), es van fer ja amb un president republicà a la Casa Blanca.
A Eisenhower, Franco el va veure arribar amb bons ulls. S'explica que en saber que havia guanyat les eleccions del 1952, el dictador va exclaamr alleugerit: "Com a mínim, és militar". Tot i així, els acords de 1953 no van tenir el rang de tractat, una dada a considerar que assenyalava també una manera de marcar distàncies. I, sobretot, d'evitar el tràngol d'una llarga discussió al Senat. Però els acords van ser presentats pels mitjans oficials com una mostra de la influència del "centinela de Occidente" en el concert internacional. Luis García Berlanga, a "¡Bienvenido, mister Marshall!", del mateix any 1953, va fer una obra d'art del provincianisme espanyol respecte als Estats Units.
D'això també en va donar mostres el desplegament mediàtic dut a terme les vigílies de Nadal de 1959, quan Madrid es va vestir de gala per rebre el president Eisenhower. Un cotxe descobert va passejar per Madrid Franco i Eisenhower enmig de grans mesures de protecció. D'això se'n va encarregar el director general de Seguretat d'aquells anys negres. Es deia Carlos Arias Navarro. Eisenhower parlava amb Franco a través d'un intèrpret que va jugar un paper important en les relacions hispano-nord-americanes: Vernon Walters, un militar vinculat a la CIA i més viu que la fam. Fins a la seva mort li agradava lluir els seus coneixements sobre Madrid i se sabia de memòria el mapa del metro de la ciutat. Walters és un nom molt important per saber coses d eles relacions hispano-nord-americanes.
La visita d'Eisenhower va ser probablement la més transcendent en la història del franquisme. Va portar a la litúrgia el que ja era una realitat: l'acceptació de la dictadura per part de les potències occidentals. Dos altres presidents republicans van visitar Madrid en vida de Franco. Richard Nixon l'octubre de 1970 i Gerald Ford els dies 31 de maig i 1 de juny de 1975. Aquesta darrera visita es va fer en els mesos finals del règim i amb un dictador decrèpit que va deixar astorats els visitants, amb dificultats per llegir, amb ma tremolosa, el seu discurs a l'aeroport.
Els EUA avalen la transició
Després de la mort del dictador, els Estats Units van avalar el model de transició a l'espanyola, que Washington va seguir molt de prop. De fet, feia anys que el futur de l'Estat espanyol era vist amb preocupació pels nord-americans. Joan Carles sempre va ser vist com una bona carta i pocs mesos després d'arribar al tron, va visitar Washington per demanar l'aval de l'imperi al projecte de transició. El president Jimmy Carter va visitar Espanya el juny de 1980, quan la situació de la "democràcia vigilada" espanyola era molt fràgil.
Però la relació bilateral –que no entre iguals- va tenir alt-i-baixos. Durant l'intent de cop del 23-F, el secretari d'Estat, Alexander Haig, va qualificar els fets d'"assumpte intern". Una manera de dir que ells no s'hi ficarien. Pel que fa a Carter, val a dir que ha estat l'únic expresident que ha mantingut cert vincle amb Catalunya. Coneix la situació política al nostre país, que segueix amb interès, i va rebre el 2010 el Premi Internacional Catalunya. Després, va anar a sopar a Els 4 gats.
Cap a l'OTAN
Ronald Reagan va visitar Espanya el maig de 1985. La societat vivia en ple debat sobre la permanència a l'OTAN. El PSOE de Felipe González governava amb majoria absoluta i faltava menys d'un any pel referèndum promès pels socialistes que acabaria avalant l'entrada a l'Aliança Atlàntica. Reagan era vist aleshores com l'exponent de la dreta més reaccionària –amb bona part de raó- i es van produir protestes per part dels sectors pacifistes i antinord-americans. Es va produir també alguna polèmica ridícula, i es va criticar la primera dama, Nancy Reagan, pel fet de no posar-se la mà al cor quan va sonar l'himne espanyol. Va ser la darrera visita "èpica" d'un president dels EUA.
La resta de visites presidencials van tenir lloc en un ambient molt diferent, més normal entre aliats. L'estat espanyol ja estava del tot inserit dins de les estructures polítiques i militars occidentals. George H. W. Bush va viatjar a Madrid l'octubre de 1991, durant la Conferència de pau a l'Orient Mitjà que es va organitzar, i durant la qual es va entrevistar amb el líder soviètic Mikhail Gorbatxev. Bill Clinton ho va fer dues vegades, el desembre de 1995, quan tenia lloc una cimera de la UE, i el juliol de 1997, en una trobada dels països de l'OTAN. George W. Bush, fill de l'anterior Bush, va visitar Madrid el 2001, poc abans dels atemptats de l'11-S. Curiosament, no ho va fer en el transcurs dels vuit anys següents, quan després de la trobada de les Açores, es va afermar una aliança forta entre l'Administració nord-americana i el govern Aznar. Segurament, l'onada de protestes contra la guerra de l'Iraq van allunyar Madrid i Washington.
La retirada de les tropes espanyoles ordenada per Rodríguez Zapatero va generar certa tensió diplomàtica entre els dos governs, i tampoc durant els vuit anys de "Bambi" hi va haver visita imperial. La política internacional dels EUA juga ara en un món molt més multipolar, on les relacions amb Europa, que continuen sent essencials, han de conviure amb altres eixos estratègics. Van haver de passar quinze anys perquè un president nord-americà es dignés aterrar l'"Air Force One a Barajas. Va ser Barack Obama el 2016. En aquell moment, es viva un clima polític diferent i els sectors progressistes de la societat espanyola observaven amb més simpatia el liberal Obama.
Amb els anys de Donald Trump, les relacions van ser més fredes, com ho van ser els vincles entre Washington i els seus aliats europeus. Trump va trigar sis setmanes a atendre Mariano Rajoy quan aquest volia parlar-hi per felicitar-lo per la victòria electoral. Finalment, Trump va rebre Rajoy a la Casa Blanca pocs dies abans del referèndum de l'1-O. D'aquella trobada, buscada amb esforç per la diplomàcia espanyola, va quedar una frase de Trump dient que "li agradaria que Espanya continués unida" i una fvrase ambigua sobre el referèndum, quan va dir que "Rajoy diu que no votaran".
L'arribada del demòcrata Joe Biden a la Casa Blanca va ser vista molt positivament per Madrid. Però el cert és que fins ara el líder nord-americà no s'ha caracteritzat pels seus gestos envers l'estat espanyol. Potser tot és més senzill i recorda quina és la realitat de la correlació de forces al món, i que fan que Espanya sigui vist com un aliat, però molt per sota dels països que són el nucli dur de la UE.