Ara els ha posat molt nerviosos que a Lightyear, la nova pel·lícula de Disney, hi surti amb normalitat -una normalitat ben efímera- una parella de lesbianes amb la seva filla. Ha posat nerviosos als retrògrads d'aquí i als d'allà, aconseguint que la pel·lícula hagi estat censurada en aquells països on el nerviosisme acaba derivant sempre en un atac reaccionari oficial.
Aquí no tenen força per censurar-la, però sovint, quan perceben petites escletxes de vida com aquesta enmig del seu horitzó de formigó, deixen anar un lema que els fa sentir còmodes: "Ho respecto, però no cal fomentar-ho". És una frase que he llegit aquests dies i que fins i tot he arribat a sentir dins de casa, quan s'ha parlat d'Eufòria i del seu meravellós càsting. Ho respecto, però no cal fomentar-ho, tant, que sembla que els posin amb calçador.
No cal fomentar una parella homosexual en una pel·lícula infantil. No cal fomentar una persona no binària en un concurs musical. No cal fomentar res que contradigui el que hem fomentat per terra, mar i aire durant segles i segles, i encara cal fomentar-ho menys davant d'un públic que tot just s'està formant, un públic fràgil a qui sempre hem intentat protegir de qualsevol mena d'ingerència en aquest sentit.
Perquè, com bé sabem, fins ara la canalla ha viscut en una bombolla impermeable, un espai segur que ni Disney ni ningú ha aconseguit mai conquerir. No han pogut introduir-hi l'heterosexualitat com a sexualitat vàlida, ni el patriarcat com a sistema hegemònic, ni princeses blanques i primes com a models de bellesa, ni la troballa d'un príncep blau com a model d'èxit femení, ni dones grasses o velles (o grasses i velles, en molts casos) com a emblemes de maldat o de bogeria, ni cap altra doctrina de l'estil. Gràcies a déu, mai han estat capaços d'esquinçar amb aquests inputs la bombolla impenetrable on els nostres nens viuen en perfecta innocència.
És gros. És gros perquè els que tota la vida han tingut la seva sexualitat fomentada i reconeguda a cada pel·lícula, a cada programa, a cada anunci, a cada carrer, a cada acte social, a cada pas, ara troben incomprensible que es fomentin -de manera encara bastant irrisòria- realitats alternatives que contrasten amb el seu horitzó monocromàtic. Els molesta que es fomenti tot el que no fomenti la seva vida, i els molesta perquè, en el fons, creuen que els fa perillar la seva situació de privilegi.
Una situació de privilegi que, a més, ni tan sols són capaços de confessar-te. Viuen tan entaforats en la normalitat de la normativitat (valgui la redundància), que no poden ni volen acceptar que la seva sexualitat (i tota la rua de doctrines diverses) hagi estat fomentada sempre des de tots els mitjans possibles. No consideren que visquin en un tron d'or, no en són conscients. O no en volen ser conscients.
Per ells, que cada racó de la nostra vida quotidiana supuri heterosexualitat de manera reiterada i descarada, forma part, senzillament, de la més estricta lògica. I si quelcom entra dins de la lògica, com pot ser considerat un privilegi? De quin privilegi m'estàs parlant?, et pregunten. Suposo que només conceben que un pot ser un privilegiat si té accés a la llotja del Camp Nou, per exemple, però no si no l'hostien pel carrer per anar agafat amb algú de l'altre sexe.
Ara Lightyear els ha tornat a posar nerviosos perquè -des del més absolut respecte per les bolleres que viuen lo seu amb discreció entre les quatre parets de casa seva- creuen que no cal fomentar una cosa així en obert. És clar. Per què haurien de cedir espais a altres sexualitats, si l'única sexualitat homologada per la història repressiva és la seva? Per què haurien de cedir espais a altres realitats, si ja hi ha un Observatori contra l'Homofòbia i no sé quants altres xiringuitos?
Les llibertats -de tota mena- continuen sent una guerra per guanyar en ple segle XXI. I per més que els ho expliquem, els del calçador no voldran entendre-ho; se senten estranyament amenaçats per la vil raresa. I potser fan bé de sentir-s'hi, perquè el que pot fomentar l'escena de Lightyear segurament no és que les seves filles siguin lesbianes -que tant de bo-, sinó que no vulguin ser com ells.