20
de juny
del
2022
Actualitzat
a les
19:41h
Els resultats de les eleccions andaluses han generat un moviment tectònic que tindrà moltes rèpliques en la política espanyola. La majoria absoluta del PP, superant les previsions més optimistes per a la dreta, té una rellevància històrica i suposa -a un any i mig de les eleccions espanyoles- un avís molt greu per al govern de coalició que dirigeix Pedro Sánchez.
Alberto Núñez Feijóo ha rebut una empenta decisiva en el seu itinerari cap a la Moncloa. Sigui cert o no, tot el poder mediàtic conservador s'abocarà a pregonar la fi del sanchisme i l'inici d'un canvi de cicle. Un relat potser prematur, perquè la realitat política són els fets, però també el que es fa perquè es produeixin. I, ara mateix, el PP pot tornar a somiar -també gràcies a l'enèsima desfeta de Ciutadans- amb tornar a ser el pall de paller de l'espectre conservador. La batalla andalusa, de moment, deixa algunes coses clares.
Un PP alliberat de Vox... de moment
Moltes confiances havia dipositat l'esquerra en un PP depenent de Vox per governar. Fins al punt que la gran pregunta de les eleccions no era si l'esquerra tenia possibilitats de governar, sinó si el PP ho podria fer sol o requeriria del suport de l'extrema dreta. Amb la majoria absoluta, Juan Manuel Moreno Bonilla ni tan sols necessita l'abstenció de Macarena Olona. I Feijóo pot desenvolupar, ara sí, la seva estratègia d'oposició sense mirar contínuament Vox, a diferència del que li passava a Pablo Casado.
La línia Moreno assenyala una via diferent de plantar cara als ultres: prioritzar la captació del vot més conservador del PSOE, mostrar seguretat en un espai centrat i defugir tota controvèrsia en temes socials que pogués generar algun nínxol electoral de rebuig. Altra cosa seria si després d'unes eleccions espanyoles, el PP necessités els vots de Santiago Abascal. Però ara mateix, després d'Andalusia, a Génova no hi pensen.
Ciutadans, noquejat
Ja estava cantat, però el resultat de Ciutadans és un nou clau al taüt d'un projecte polític que fa aigües des de les eleccions de novembre del 2019, quan el partit taronja va passar de 56 escons a 10 amb Albert Rivera al capdavant. Des d'aleshores, la direcció no ha fet cap autocrítica ni ha modulat el seu missatge. Si malgrat tenir una presència important al govern andalús i amb un candidat com Juan Marín, que va fer un bon paper als debats, no han aixecat cap, menys ho faran en altres llocs. En tot cas, el paper de Marín va ser en tot moment el d'atacar Vox, mai el de desmarcar-se del PP.
Amb la pràctica desaparició de Ciutadans i un Vox reduït, al PP comencen a somiar en fer realitat el que ha estat el seu objectiu des de fa anys: tornar a ser l'única gran força de la dreta espanyola, on s'hi puguin acollir des dels nucli més reaccionaris als més liberals. En definitiva, tot el que va assolir el PP amb la seva refundació el 1990, reunint al seu intyerior totes les restes del centre i la dreta espanyols. Refer, en realitat, el camí que va dur a la majoria absoluta de Mariano Rajoy, quan ni Vox ni Ciutadans existien a Espanya.
Quina moderació?
El "nou" PP de Feijóo se sent còmode amb la posició que ha trobat. El dirigent gallec e presenta com a sinònim de moderació en els guions que elaboren els estrategs del partit, però encara cal esbrinar com es declina aquest concepte. Serà tan sols un canvi de llenguatge, respecte del que feia Casado? Alguns posicionaments recents de Feijóo, com quan va qualificar com a apartheid el model d'escola catalana, o la seva proposta de reduccions d'impostos en plena crisi social i econòmica, assenyalen els límits del suposat "centrisme" del líder del PP.
Ayuso, difuminada
Isabel Díaz Ayuso va obtenir una gran victòria en les eleccions de maig de l'any passat a la Comunitat de Madrid. Es va convertir en la dirigent territorial més poderosa del partit i ho va tornar a demostrar quan va arrasar en el seu pols intern amb Pablo Casado. Però a diferència de Moreno Bonilla, no va obtenir la majoria absoluta i per aturar l'ascens ultra va optar per mimetitzar part del seu discurs i imprimir un caràcter molt agressiu a la política madrilenya. Ara, de cop, després d'una campanya andalusa de la qual ha estat gairebé absent, la madrilenya ha de contemplar com en la galàxia popular brilla amb llum pròpia un altre baró, amb més poder territorial i una línia diferent. La incidència de l'ayusisme a Génova serà encara més difuminada.
Les guerres culturals no construeixen majories
Vox ha acabat sent un artefacte presoner de la seva pròpia estètica. L'aterratge de la candidata Macarena Olona en la campanya andalusa, acompanyada d'una forta càrrega ideològica, ha estat un dels fracassos més sorollosos de Vox des de la seva aparició. Els resultats de la formació, amb un petit increment -de 12 a 14 diputats- assenyala el fracàs d'una campanya basada en missatges molt reaccionaris (contra els drets LGTBI, contra l'avortament, contra la immigració). Potser el moment més emblemàtic d'això va ser la participació en els actes de Vox de Giorgia Meloni, la líder del partit feixista Germans d'Itàlia, que està a la dreta de la Lliga. Vox ha pagat també la seva sobreactuació ideològica.
Alberto Núñez Feijóo ha rebut una empenta decisiva en el seu itinerari cap a la Moncloa. Sigui cert o no, tot el poder mediàtic conservador s'abocarà a pregonar la fi del sanchisme i l'inici d'un canvi de cicle. Un relat potser prematur, perquè la realitat política són els fets, però també el que es fa perquè es produeixin. I, ara mateix, el PP pot tornar a somiar -també gràcies a l'enèsima desfeta de Ciutadans- amb tornar a ser el pall de paller de l'espectre conservador. La batalla andalusa, de moment, deixa algunes coses clares.
Un PP alliberat de Vox... de moment
Moltes confiances havia dipositat l'esquerra en un PP depenent de Vox per governar. Fins al punt que la gran pregunta de les eleccions no era si l'esquerra tenia possibilitats de governar, sinó si el PP ho podria fer sol o requeriria del suport de l'extrema dreta. Amb la majoria absoluta, Juan Manuel Moreno Bonilla ni tan sols necessita l'abstenció de Macarena Olona. I Feijóo pot desenvolupar, ara sí, la seva estratègia d'oposició sense mirar contínuament Vox, a diferència del que li passava a Pablo Casado.
La línia Moreno assenyala una via diferent de plantar cara als ultres: prioritzar la captació del vot més conservador del PSOE, mostrar seguretat en un espai centrat i defugir tota controvèrsia en temes socials que pogués generar algun nínxol electoral de rebuig. Altra cosa seria si després d'unes eleccions espanyoles, el PP necessités els vots de Santiago Abascal. Però ara mateix, després d'Andalusia, a Génova no hi pensen.
Ciutadans, noquejat
Ja estava cantat, però el resultat de Ciutadans és un nou clau al taüt d'un projecte polític que fa aigües des de les eleccions de novembre del 2019, quan el partit taronja va passar de 56 escons a 10 amb Albert Rivera al capdavant. Des d'aleshores, la direcció no ha fet cap autocrítica ni ha modulat el seu missatge. Si malgrat tenir una presència important al govern andalús i amb un candidat com Juan Marín, que va fer un bon paper als debats, no han aixecat cap, menys ho faran en altres llocs. En tot cas, el paper de Marín va ser en tot moment el d'atacar Vox, mai el de desmarcar-se del PP.
Amb la pràctica desaparició de Ciutadans i un Vox reduït, al PP comencen a somiar en fer realitat el que ha estat el seu objectiu des de fa anys: tornar a ser l'única gran força de la dreta espanyola, on s'hi puguin acollir des dels nucli més reaccionaris als més liberals. En definitiva, tot el que va assolir el PP amb la seva refundació el 1990, reunint al seu intyerior totes les restes del centre i la dreta espanyols. Refer, en realitat, el camí que va dur a la majoria absoluta de Mariano Rajoy, quan ni Vox ni Ciutadans existien a Espanya.
Quina moderació?
El "nou" PP de Feijóo se sent còmode amb la posició que ha trobat. El dirigent gallec e presenta com a sinònim de moderació en els guions que elaboren els estrategs del partit, però encara cal esbrinar com es declina aquest concepte. Serà tan sols un canvi de llenguatge, respecte del que feia Casado? Alguns posicionaments recents de Feijóo, com quan va qualificar com a apartheid el model d'escola catalana, o la seva proposta de reduccions d'impostos en plena crisi social i econòmica, assenyalen els límits del suposat "centrisme" del líder del PP.
Ayuso, difuminada
Isabel Díaz Ayuso va obtenir una gran victòria en les eleccions de maig de l'any passat a la Comunitat de Madrid. Es va convertir en la dirigent territorial més poderosa del partit i ho va tornar a demostrar quan va arrasar en el seu pols intern amb Pablo Casado. Però a diferència de Moreno Bonilla, no va obtenir la majoria absoluta i per aturar l'ascens ultra va optar per mimetitzar part del seu discurs i imprimir un caràcter molt agressiu a la política madrilenya. Ara, de cop, després d'una campanya andalusa de la qual ha estat gairebé absent, la madrilenya ha de contemplar com en la galàxia popular brilla amb llum pròpia un altre baró, amb més poder territorial i una línia diferent. La incidència de l'ayusisme a Génova serà encara més difuminada.
Les guerres culturals no construeixen majories
Vox ha acabat sent un artefacte presoner de la seva pròpia estètica. L'aterratge de la candidata Macarena Olona en la campanya andalusa, acompanyada d'una forta càrrega ideològica, ha estat un dels fracassos més sorollosos de Vox des de la seva aparició. Els resultats de la formació, amb un petit increment -de 12 a 14 diputats- assenyala el fracàs d'una campanya basada en missatges molt reaccionaris (contra els drets LGTBI, contra l'avortament, contra la immigració). Potser el moment més emblemàtic d'això va ser la participació en els actes de Vox de Giorgia Meloni, la líder del partit feixista Germans d'Itàlia, que està a la dreta de la Lliga. Vox ha pagat també la seva sobreactuació ideològica.