24
de juny
del
2022
Actualitzat
a les
14:29h
La novel·la L'estiu dels brivalls(Vincle Editorial), de Francesc Viadel, ha guanyat el Premi Teodor Llorente 2021 de novel·la negra, un guardó prestigiós que atorga l'Ajuntament de la Pobla de Vallbona, al Camp de Túria. L'obra es pot llegir també com la crònica social d'una desesperança, la que va anorrear un territori del País Valencià, la Ribera, entre finals dels vuitanta i inicis dels noranta.
Nascut a Algemesí (1968), Francesc Viadel es mou a cavall de la literatura i el periodisme i és professor a la Universitat Ramon Llull. Doctor en Sociologia, col·labora en nombrosos mitjans, entre els quals NacióDigital. Entre la seva producció hi ha títols de referència per entendre la política i la societat valencianes, com No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme(L'Esfera dels Llibres).
- L'estiu dels brivalls descriu un món que ha viscut, però no és autobiogràfic.
- Molts passatges del llibre són viscuts de manera molt directa. Però és una novel·la i hi ha molta ficció.
- És una novel·la, però vostè també és periodista. Es pot entendre també com un reportatge social?
- És evident que el fet que jo sigui periodista per força ha impregnat l'estil. Hi ha molts elements del periodisme. Hi ha un interès pels fets veritables, per reflectir un món. Però no és un reportatge, és literatura.
- Com és aquest protagonista que descriu, Marc Lloret?
- És un personatge desorientat, a la recerca d'una identitat, que en veu engolit, no només per aquest estiu angoixant, horrible, del jornaler, sinó també per factors que el desborden i el duen a l'abisme. No pot escapar, com cap dels altres personatges, però possiblement Marc Lloret és el més conscient d'això. El seu entorn familiar està mig desestructurat.
- Quina València descriu?
- És una història de la perifèria de la perifèria. Seria la València de finals dels anys vuitanta, en què emergeix tot el món de la ruta del bakalao, de l'oci i les drogues. Un moment en què comencen a veure canvis importants en la societat valenciana. Desapareix un món rural, agrícola, de cert benestar, vinculat a la taronja. Però el món de la taronja vol dir moltes coses. A finals dels vuitanta aquest món inicia una certa decadència i el canvi polític fa emergir alhora una nova classe social del funcionariat, vinculat al poder autonòmic. Hi ha diverses plaques tectòniques que es mouen i xoquen unes contra les altres. Si mirem aquesta València del costat dels que van guanyar, és fantàstica, amb gent que va prosperar econòmicament. Des del punt de vista dels que van perdre, és un món molt fotut, amb gent que queda totalment desheretada, enganxada a l'heroïna.
- Parlava de la perifèria de la perifèria.
- Sí, la novel·la succeeix en un poble imaginat, de la Ribera, un poble gran, no molt lluny de la ciutat, i dins del poble, les coses passen en un barri que està a la perifèria. On encara resten unes formes de vida tradicional. On els brivalls viuen no té res a veure amb el que està passant a quatre carrers més enllà.
- La crítica ha destacat el seu ús del llenguatge i dels argots d'aquest món.
- Aquest món marginal té una manera determinada de parlar el català i el castellà. M'ha sobtat que s'hagi posat l'accent en la riquesa lèxica del text. A una novel·la ja li has de pressuposar una riquesa de llenguatge. També pot ser que hàgim empobrit molt el nostre llenguatge. El que sí que era important aquí era reproduir un cert argot perquè aportava informació addicional. En català a vegades hi ha hagut una literatura molt artificiosa en el tractament del llenguatge. Per què no hem de fer parlar als personatges tal com parlen? Jo no soc ningú per pontificar sobre la llengua. Però per mi la manera en què s'expressen els personatges és molt important. D'altra banda, a l'estar escrita amb el meu català de València, no he tingut manies d'incorporar el dialecte sense trencar amb l'estàndard. Hi ha hagut aquí un treball d'edició important.
- "L'aire de l'aparell escampà de seguida pertot una forta olor a cos suat, a pell mig rescalfada, a carn cuita i a peus, a adobs, a fulles tendres, a terra i a pols". Els ambients que descriu no poden ser més sòrdids.
- Són asfixiants. Jo tenia una intenció molt clara: vull angoixar el lector. I vol dir no només angoixar-lo amb la història sinó amb la manera en què ho expliques. Passa tot en un estiu, on els balnearis dels pobres són els balcons de les cases. És un ambient sòrdid. Els brivalls viuen en un infern.
- L'estiu juga un paper destacat en l'ambient, sembla tenir un gran simbolisme per vostè.
- L'estiu és un personatge més de la història. Per mi, els estius eren el pitjor. Jo ho passava molt malament. Era l'època de l'any en què el pare guanyava menys diners, quan la gent desapareixia del poble i anava a passar les vacances al Cullera o el Perelló. Això els que podien. El poble quedava deshabitat i no hi havia feina. Hi havia un gran contrast amb l'hivern. Quan arribava la tardor, arribaven les festes patronals, el poble s'omplia de nou i començava la temporada de la taronja. Això volia dir que els homes anaven a collir i es guanyaven la vida. I les dones anaven als magatzems. Encara que tinguessis poca terra, es pagava bé. Es podien ajuntar dos sous. Després també venia el mal temps, la pluja o la glaçada. Però de moment, passat l'estiu hi havia la promesa de la prosperitat. L'estiu, pels pobres era l'infern. Sempre recordo el sol caient a les vuit de la tarda, a l'agost, quan la calor ja no angoixava tant i el meu pare es posava sota el balcó si corria l'airet. Allò era un balneari. De pobre.
- No és molt habitual que un professor universitari hagi treballat set anys de recollidor de taronja.
- Set o vuit anys. I més coses. D'altres valencians em guanyen, com Ovidi Montllor, que no sé quants oficis tenia. El meu era cap de colla de collidors de taronja i m'ho posava fàcil perquè era la manera que tenia per guanyar-me unes peles i estudiar. Jo podia fallar si un dia havia d'estudiar o venir a Barcelona. He collit taronja, també meló d'Alger (aquí en dieu síndries), he treballat de cambrer, havia tingut un pub uns mesos que es deia Moby Dick, havia treballat en una llibreria... Quan vaig estudiar la carrera, tenia clar que volia escriure i vaig començar a col·laborar a l'Avui. Jo sempre he treballat.
- Aquesta València encara existeix o ja és cosa del passat?
- Bé, la Ribera sempre ha estat un territori salvatge. Als anys vuitanta ho va ser especialment. El Xúquer la divideix en dos. La Ribera Baixa és la que dona a la costa. Albalat és el primer poble de la Ribera Baixa, Algemesí el primer de la Ribera Alta. És un territori molt extens que deu tenir més de 200.000 habitants. Està a prop de València però prou lluny per haver conservat una economia pròpia. Quan els anys del bakalao, allí la droga corria i era un lloc salvatge. Però a la vegada el diner corria, hi havia turisme. Tenia tots els contrastos. Si mirem els escriptors i artistes que ha donat el País Valencià (Fuster era de Sueca), això també és la Ribera. En aquest sentit, trobo que és un territori sociològicament fascinant.
- Però deu haver canviat.
- Hi ha hagut canvis. Bàsicament, tot aquell món rural on apareixen els brivalls s'ha acabat. Ja no existeix. Sobretot pel boom immobiliari. Els camps estan abandonats.
- La novel·la es pot llegir com una altra manera d'entendre la Transició?
- Sí. Vaig ser a Alacant el desembre per parlar de la novel·la. I molta gent s'identificava amb els brivalls. També m'ho ha comentat algun amic de la perifèria de Barcelona. És una lectura de la Transició, del canvi social i polític, del pas a una economia de serveis. Hi ha l'espectre de la Guerra Civil, només l'espectre. És un relat gens complaent, que crec que el final deixa molt clar. Dels brivalls no se salva ningú. És una època que acaba com acaba la novel·la.
- Prepara alguna altra novel·la?
- Estic escrivint una novel·la. Només puc dir que serà d'humor negre.
- Des del Principat, fins a on arriba el desconeixement de la societat valenciana?
- És un desconeixement total. Però a l'inrevés també. La percepció del Principat al País Valencià arriba filtrat per la imatge que es dona des d'Espanya. La societat valenciana està profundament espanyolitzada, fins i tot en els sectors catalanoparlants. I la societat catalana té un desconeixement enorme perquè l'únic que coneix de la realitat valenciana és per la via del tòpic o a través de la minoria pancatalanista, que és real perquè Ovidi Montllor o Joan Fuster ho són, però és una visió també parcial. Fuster sempre deia que la gallina de dalt sempre caga a la de baix. Hi ha un gran desconeixement mutu i, a més, hi ha unes rivalitats econòmiques que compliquen la relació. Jo em sento un català de valència, el que no em treu res del valencià que soc. Per mi, el meu país és Manresa, Xàtiva i Maó. Fuster ho deia molt bé: "Ser valencià és la nostra manera de ser catalans".
- També és un analista polític i en la seva bibliografia hi ha estudis de referència sobre el País Valencià i el blaverisme. La pèrdua del poder per part de la dreta, que va regnar durant dècades, ha canviat algunes coses a la societat valenciana?
- Vull ser just. Crec que l'alcalde de València, Joan Ribó, és no millor, infinitament millor que Rita Barberá i tota la púrria de la dreta corrupta i malfactora. Barberá es va limitar a mal acabar alguns projectes de Ricard Pérez Casado, que era un gran alcalde. Ribó ha millorat i corregit moltes coses. També he de dir que el valencianisme polític majoritari també ha generat molta decepció. Ha estat poc atrevit i ha assumit mentalment el marc que la dreta va imposar durant la Transició. Han canviat coses? Sí.
- I Ximo Puig?
- Ximo Puig és un polític molt bregat i molt astut, i ha jugat a la puta i la Ramoneta. Amb Catalunya ha sabut jugar. També ho va fer Eduardo Zaplana, eh, que va acordar amb Pujol el pacte de la llengua. En una roda de premsa, a Puig li van preguntar per si Catalunya s'independitzava i va dir que serien tan bons veïns com sempre havien estat. Però va donar suport a Susana Díaz i ara, que s'acosten les eleccions, es desmarca del catalanisme. Ell sap una cosa: que el País Valencià és clau en l'estabilitat territorial de l'estat espanyol. Això ho saben uns pocs valencians, cap català i Madrid. Pujol també ho sabia.
- Posi un exemple d'això que diu.
- Si en ple procés, al País Valencià hi hagués un 17-18% d'independentistes, ja ho poso baix, això hagués estat un factor molt important. Els Països Catalans no són una ciència-ficció. Formem part d'un antic territori. Si el País Valencià s'inclinés, tot canviaria. Tots els blaveros, que després van dir que el català venia del mossàrab i altres bestieses, eren els que ensenyaven els seus fills en català i parlaven de Foix. Però quan veure que això podria tenir un vessant polític que atemptava contra l'estatus d'Espanya, capgiren. Ja ho deia Teodor Llorente, que tenia un poema en què parlant de les gestes heroiques de la Corona d'Aragó, ve a dir que "no vulgueu que tornin els temps de Jaume I". Això a finals de la primera Renaixença, a finals del segle XIX. Espanya no la toquem. Això és la clau de volta. Zaplana, en canvi, va entendre el xoc geoestratègic territorial.
- Zaplana?
- Li va dir a Aznar que ell resoldria el tema de Catalunya. Només ho podia pensar un murcià perquè a ell ni li anava ni li venia. Puig, que és de Morella, no té complex pel tema del català, ha anat jugant. Ara que s'ha celebrat els 40 anys de l'Estatut, porta Josep Guia entre els convidats i després posen l'himne que diu que ofrenen noves glòries a Espanya. Però és un home hàbil, d'idees conservadores. Va estudiar periodisme a la UAB i va ser independentista de jove, encara que ara ho negui.
- Creu que es mantindrà la majoria del Botànic?
- Ho veig complicat. Jo crec que això del PP i Vox és un tsunami, perquè el nacionalisme espanyol és molt fort. Ens hem de fer a la idea. Vindrà un tsunami de l'extrema dreta. Potser el Botànic aguanti, però ve un tsunami.
Nascut a Algemesí (1968), Francesc Viadel es mou a cavall de la literatura i el periodisme i és professor a la Universitat Ramon Llull. Doctor en Sociologia, col·labora en nombrosos mitjans, entre els quals NacióDigital. Entre la seva producció hi ha títols de referència per entendre la política i la societat valencianes, com No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme(L'Esfera dels Llibres).
- L'estiu dels brivalls descriu un món que ha viscut, però no és autobiogràfic.
- Molts passatges del llibre són viscuts de manera molt directa. Però és una novel·la i hi ha molta ficció.
- És una novel·la, però vostè també és periodista. Es pot entendre també com un reportatge social?
- És evident que el fet que jo sigui periodista per força ha impregnat l'estil. Hi ha molts elements del periodisme. Hi ha un interès pels fets veritables, per reflectir un món. Però no és un reportatge, és literatura.
- Com és aquest protagonista que descriu, Marc Lloret?
- És un personatge desorientat, a la recerca d'una identitat, que en veu engolit, no només per aquest estiu angoixant, horrible, del jornaler, sinó també per factors que el desborden i el duen a l'abisme. No pot escapar, com cap dels altres personatges, però possiblement Marc Lloret és el més conscient d'això. El seu entorn familiar està mig desestructurat.
- Quina València descriu?
- És una història de la perifèria de la perifèria. Seria la València de finals dels anys vuitanta, en què emergeix tot el món de la ruta del bakalao, de l'oci i les drogues. Un moment en què comencen a veure canvis importants en la societat valenciana. Desapareix un món rural, agrícola, de cert benestar, vinculat a la taronja. Però el món de la taronja vol dir moltes coses. A finals dels vuitanta aquest món inicia una certa decadència i el canvi polític fa emergir alhora una nova classe social del funcionariat, vinculat al poder autonòmic. Hi ha diverses plaques tectòniques que es mouen i xoquen unes contra les altres. Si mirem aquesta València del costat dels que van guanyar, és fantàstica, amb gent que va prosperar econòmicament. Des del punt de vista dels que van perdre, és un món molt fotut, amb gent que queda totalment desheretada, enganxada a l'heroïna.
"Tenia una intenció molt clara: angoixar el lector, perquè els brivalls viuen en un infern"
- Parlava de la perifèria de la perifèria.
- Sí, la novel·la succeeix en un poble imaginat, de la Ribera, un poble gran, no molt lluny de la ciutat, i dins del poble, les coses passen en un barri que està a la perifèria. On encara resten unes formes de vida tradicional. On els brivalls viuen no té res a veure amb el que està passant a quatre carrers més enllà.
Francesc Viadel, en un moment de l'entrevista. Foto: Víctor Arias
- La crítica ha destacat el seu ús del llenguatge i dels argots d'aquest món.
- Aquest món marginal té una manera determinada de parlar el català i el castellà. M'ha sobtat que s'hagi posat l'accent en la riquesa lèxica del text. A una novel·la ja li has de pressuposar una riquesa de llenguatge. També pot ser que hàgim empobrit molt el nostre llenguatge. El que sí que era important aquí era reproduir un cert argot perquè aportava informació addicional. En català a vegades hi ha hagut una literatura molt artificiosa en el tractament del llenguatge. Per què no hem de fer parlar als personatges tal com parlen? Jo no soc ningú per pontificar sobre la llengua. Però per mi la manera en què s'expressen els personatges és molt important. D'altra banda, a l'estar escrita amb el meu català de València, no he tingut manies d'incorporar el dialecte sense trencar amb l'estàndard. Hi ha hagut aquí un treball d'edició important.
- "L'aire de l'aparell escampà de seguida pertot una forta olor a cos suat, a pell mig rescalfada, a carn cuita i a peus, a adobs, a fulles tendres, a terra i a pols". Els ambients que descriu no poden ser més sòrdids.
- Són asfixiants. Jo tenia una intenció molt clara: vull angoixar el lector. I vol dir no només angoixar-lo amb la història sinó amb la manera en què ho expliques. Passa tot en un estiu, on els balnearis dels pobres són els balcons de les cases. És un ambient sòrdid. Els brivalls viuen en un infern.
- L'estiu juga un paper destacat en l'ambient, sembla tenir un gran simbolisme per vostè.
- L'estiu és un personatge més de la història. Per mi, els estius eren el pitjor. Jo ho passava molt malament. Era l'època de l'any en què el pare guanyava menys diners, quan la gent desapareixia del poble i anava a passar les vacances al Cullera o el Perelló. Això els que podien. El poble quedava deshabitat i no hi havia feina. Hi havia un gran contrast amb l'hivern. Quan arribava la tardor, arribaven les festes patronals, el poble s'omplia de nou i començava la temporada de la taronja. Això volia dir que els homes anaven a collir i es guanyaven la vida. I les dones anaven als magatzems. Encara que tinguessis poca terra, es pagava bé. Es podien ajuntar dos sous. Després també venia el mal temps, la pluja o la glaçada. Però de moment, passat l'estiu hi havia la promesa de la prosperitat. L'estiu, pels pobres era l'infern. Sempre recordo el sol caient a les vuit de la tarda, a l'agost, quan la calor ja no angoixava tant i el meu pare es posava sota el balcó si corria l'airet. Allò era un balneari. De pobre.
El periodista va treballar set anys de recollidor de taronja. Foto: Víctor Arias
- No és molt habitual que un professor universitari hagi treballat set anys de recollidor de taronja.
- Set o vuit anys. I més coses. D'altres valencians em guanyen, com Ovidi Montllor, que no sé quants oficis tenia. El meu era cap de colla de collidors de taronja i m'ho posava fàcil perquè era la manera que tenia per guanyar-me unes peles i estudiar. Jo podia fallar si un dia havia d'estudiar o venir a Barcelona. He collit taronja, també meló d'Alger (aquí en dieu síndries), he treballat de cambrer, havia tingut un pub uns mesos que es deia Moby Dick, havia treballat en una llibreria... Quan vaig estudiar la carrera, tenia clar que volia escriure i vaig començar a col·laborar a l'Avui. Jo sempre he treballat.
"Era important reproduir un cert argot perquè aporta informació addicional, en català a vegades hi ha hagut una literatura molt artificiosa"
- Aquesta València encara existeix o ja és cosa del passat?
- Bé, la Ribera sempre ha estat un territori salvatge. Als anys vuitanta ho va ser especialment. El Xúquer la divideix en dos. La Ribera Baixa és la que dona a la costa. Albalat és el primer poble de la Ribera Baixa, Algemesí el primer de la Ribera Alta. És un territori molt extens que deu tenir més de 200.000 habitants. Està a prop de València però prou lluny per haver conservat una economia pròpia. Quan els anys del bakalao, allí la droga corria i era un lloc salvatge. Però a la vegada el diner corria, hi havia turisme. Tenia tots els contrastos. Si mirem els escriptors i artistes que ha donat el País Valencià (Fuster era de Sueca), això també és la Ribera. En aquest sentit, trobo que és un territori sociològicament fascinant.
- Però deu haver canviat.
- Hi ha hagut canvis. Bàsicament, tot aquell món rural on apareixen els brivalls s'ha acabat. Ja no existeix. Sobretot pel boom immobiliari. Els camps estan abandonats.
- La novel·la es pot llegir com una altra manera d'entendre la Transició?
- Sí. Vaig ser a Alacant el desembre per parlar de la novel·la. I molta gent s'identificava amb els brivalls. També m'ho ha comentat algun amic de la perifèria de Barcelona. És una lectura de la Transició, del canvi social i polític, del pas a una economia de serveis. Hi ha l'espectre de la Guerra Civil, només l'espectre. És un relat gens complaent, que crec que el final deixa molt clar. Dels brivalls no se salva ningú. És una època que acaba com acaba la novel·la.
La novel·la de Viadel ha estat premiada. Foto: Víctor Arias
- Prepara alguna altra novel·la?
- Estic escrivint una novel·la. Només puc dir que serà d'humor negre.
- Des del Principat, fins a on arriba el desconeixement de la societat valenciana?
- És un desconeixement total. Però a l'inrevés també. La percepció del Principat al País Valencià arriba filtrat per la imatge que es dona des d'Espanya. La societat valenciana està profundament espanyolitzada, fins i tot en els sectors catalanoparlants. I la societat catalana té un desconeixement enorme perquè l'únic que coneix de la realitat valenciana és per la via del tòpic o a través de la minoria pancatalanista, que és real perquè Ovidi Montllor o Joan Fuster ho són, però és una visió també parcial. Fuster sempre deia que la gallina de dalt sempre caga a la de baix. Hi ha un gran desconeixement mutu i, a més, hi ha unes rivalitats econòmiques que compliquen la relació. Jo em sento un català de valència, el que no em treu res del valencià que soc. Per mi, el meu país és Manresa, Xàtiva i Maó. Fuster ho deia molt bé: "Ser valencià és la nostra manera de ser catalans".
"El valencianisme polític majoritari ha assumit mentalment el marc que la dreta va imposar durant la Transició"
- També és un analista polític i en la seva bibliografia hi ha estudis de referència sobre el País Valencià i el blaverisme. La pèrdua del poder per part de la dreta, que va regnar durant dècades, ha canviat algunes coses a la societat valenciana?
- Vull ser just. Crec que l'alcalde de València, Joan Ribó, és no millor, infinitament millor que Rita Barberá i tota la púrria de la dreta corrupta i malfactora. Barberá es va limitar a mal acabar alguns projectes de Ricard Pérez Casado, que era un gran alcalde. Ribó ha millorat i corregit moltes coses. També he de dir que el valencianisme polític majoritari també ha generat molta decepció. Ha estat poc atrevit i ha assumit mentalment el marc que la dreta va imposar durant la Transició. Han canviat coses? Sí.
- I Ximo Puig?
- Ximo Puig és un polític molt bregat i molt astut, i ha jugat a la puta i la Ramoneta. Amb Catalunya ha sabut jugar. També ho va fer Eduardo Zaplana, eh, que va acordar amb Pujol el pacte de la llengua. En una roda de premsa, a Puig li van preguntar per si Catalunya s'independitzava i va dir que serien tan bons veïns com sempre havien estat. Però va donar suport a Susana Díaz i ara, que s'acosten les eleccions, es desmarca del catalanisme. Ell sap una cosa: que el País Valencià és clau en l'estabilitat territorial de l'estat espanyol. Això ho saben uns pocs valencians, cap català i Madrid. Pujol també ho sabia.
Viadel, la setmana passada a Barcelona. Foto: Víctor Arias
- Posi un exemple d'això que diu.
- Si en ple procés, al País Valencià hi hagués un 17-18% d'independentistes, ja ho poso baix, això hagués estat un factor molt important. Els Països Catalans no són una ciència-ficció. Formem part d'un antic territori. Si el País Valencià s'inclinés, tot canviaria. Tots els blaveros, que després van dir que el català venia del mossàrab i altres bestieses, eren els que ensenyaven els seus fills en català i parlaven de Foix. Però quan veure que això podria tenir un vessant polític que atemptava contra l'estatus d'Espanya, capgiren. Ja ho deia Teodor Llorente, que tenia un poema en què parlant de les gestes heroiques de la Corona d'Aragó, ve a dir que "no vulgueu que tornin els temps de Jaume I". Això a finals de la primera Renaixença, a finals del segle XIX. Espanya no la toquem. Això és la clau de volta. Zaplana, en canvi, va entendre el xoc geoestratègic territorial.
"El País Valencià és clau en l'estabilitat territorial de l'estat espanyol, això ho saben uns pocs valencians, com Ximo Puig, cap català i Madrid"
- Zaplana?
- Li va dir a Aznar que ell resoldria el tema de Catalunya. Només ho podia pensar un murcià perquè a ell ni li anava ni li venia. Puig, que és de Morella, no té complex pel tema del català, ha anat jugant. Ara que s'ha celebrat els 40 anys de l'Estatut, porta Josep Guia entre els convidats i després posen l'himne que diu que ofrenen noves glòries a Espanya. Però és un home hàbil, d'idees conservadores. Va estudiar periodisme a la UAB i va ser independentista de jove, encara que ara ho negui.
- Creu que es mantindrà la majoria del Botànic?
- Ho veig complicat. Jo crec que això del PP i Vox és un tsunami, perquè el nacionalisme espanyol és molt fort. Ens hem de fer a la idea. Vindrà un tsunami de l'extrema dreta. Potser el Botànic aguanti, però ve un tsunami.