12
de juny
del
2022
Actualitzat
a les
16:58h
“La primera obligació d’un escriptor és de fer-se llegir”
Si segons diu Joan Fuster en el seu Consells, Proverbis i Insolències, la primera obligació d’un escriptor és de fer-se llegir, la nostra primera, d’obligació, és de preguntar-nos qui és escriptor. I el diccionari ens el defineix com la persona que escriu llibres, que es dedica a la composició literària. Del mateix Fuster, de Dolors Monserdà, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Josep Carner, Maria Antònia Oliver, JV Foix, Antònia Vicens, Gabriel Ferrater, Marta Pessarrodona, Josep Vallverdú o d’Isabel-Clara Simó no en dubtarà ningú, que són escriptors. Ara bé, si dic Guillem Viladot, potser algú pensarà primer en el farmacèutic d’Agramunt, abans que en l’escriptor. I passa semblantment si dic Joaquim Nadal, que ens apareix primer l’historiador i el polític i només després algú tindrà present, i encara potser tímidament, l’escriptor.
Si n’agafem un dels darrers llibres, de Joaquim Nadal, Noms d’una vida, de Pagès editors, el títol ja ens deixa endevinar el contingut, i fins i tot el gènere i tot, sobretot si coneixem la bibliografia de l’autor, prolífic, que, com deia, si bé per a molts és conegut sobretot com a historiador i polític, no podem, en parlar-ne, deixar de referir-nos a un escriptor el corpus bibliogràfic del qual bascula entre l’obra de recerca i d’investigació acadèmica, per una banda, i la literària, per l’altra. A banda els milers d’articles per a la premsa i per a publicacions seriades.
I la reivindico, la figura de l’escriptor Joaquim Nadal, també per una doble raó, perquè sovint la seva producció literària queda relegada per tots els seus llibres d’història, els d’aquest seu vessant acadèmic, Girona, 1939: porta de l’exili. Escrits del final de la Guerra Civil o República i Guerra Civil a Girona en serien exitosos bons exemples, però sobretot perquè Nadal no és escriptor de ficció. I aquest és el tema: que en aquesta nostra cultura tenim tendència a qualificar d’escriptors als poetes i als qui sabem llargs de ficcions. Fins i tot de vegades tant se val que la seva llengua literària, eina d’ofici, sigui més o menys sòlida i que hi excel·leixin més o menys, en les seves creacions.
Justament aquests seixanta-set noms d’una vida, que es compilen en setanta-sis escrits, dels quals ja n’acaba d’aparèixer segona edició ampliada, d’extensió irregular segons que tractin el nom amb una aproximació personal de més densitat, com seria el cas de Miquel de Palol, Modest Prats o Raimon, o que el despleguin al voltant d’una sola idea, d’un tret caracterial o d’una aportació concreta, com seria el cas d’Eva Serra o Jordi Pere Cerdà, aquests retrats biogràfics amplien la nòmina del que el professor Joaquim Molas definia com els llibres personals de Joaquim Nadal.
Nadal, doncs, és escriptor: escriptor de gènere. Actiu i Actuant. El seu, de gènere, la literatura testimonial, la que genèricament hem convingut d’anomenar “literatura del Jo”, que li és un terreny molt planer en tota la seva varietat de registres, des de la biografia i l’autobiografia, amb títols com Primer i segon llibre de família (edicions privades), Fent tentines per la vida, Entre el nen de carrer i el fill de casa bona o El que hem menjat.... a casa, entre altres; passant pels dietaris, amb Dietari 2003, apunts d’un any electoral; Testimoni de càrrec; o la crònica de viatges, que trobem a Quaderns de viatges, i on destaca “El meu viatge a Ítaca”, una prosa molt poètica.
Però no només. Els llibres personals de Joaquim Nadal són també de memòries i confessions, com Històries d’alcalde; Girona, ciutat viva i de colors o Moments de Girona; i de retrats literaris, com aquests Noms d’una vida i dos que el precedeixen: Vides amb nom i Noves vides amb nom. I en tots aquests registres del Jo, Nadal hi aboca records, confessions, opinions, anècdotes o interrogants. I ho fa amb un to no gens emfàtic, ben al contrari: sempre amablement distanciat.
I és que en l’escriptor Joaquim Nadal, l’historiador i el polític sempre hi són, però essent-hi, el seu Jo, com de Gaziel i Pla, és escrit amb voluntat literària, tal com ho demostra una prosa segura, sòlida, rica en lèxic i precisa en adjectivació. ¿No són aquestes les traces que defineixen un escriptor? En escriure sobre persones que han estat i són presències intenses en la seva vida, “per simpatia, per afinitat, per coincidència cívica i política, per interès intel·lectual, per vincles professionals o emocionals, per amistat o per tot alhora”, Nadal ens dóna la mesura de la seva mirada, en el decorat cultural que aquests noms es mouen. Ens dóna, en definitiva, el seu testimoniatge. Noms d’una vida ens defensa de l’inexorable revers de tota existència: la fugacitat i l’oblit. I el seu l’autor sempre sap fer-se llegir.
Si segons diu Joan Fuster en el seu Consells, Proverbis i Insolències, la primera obligació d’un escriptor és de fer-se llegir, la nostra primera, d’obligació, és de preguntar-nos qui és escriptor. I el diccionari ens el defineix com la persona que escriu llibres, que es dedica a la composició literària. Del mateix Fuster, de Dolors Monserdà, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Josep Carner, Maria Antònia Oliver, JV Foix, Antònia Vicens, Gabriel Ferrater, Marta Pessarrodona, Josep Vallverdú o d’Isabel-Clara Simó no en dubtarà ningú, que són escriptors. Ara bé, si dic Guillem Viladot, potser algú pensarà primer en el farmacèutic d’Agramunt, abans que en l’escriptor. I passa semblantment si dic Joaquim Nadal, que ens apareix primer l’historiador i el polític i només després algú tindrà present, i encara potser tímidament, l’escriptor.
Si n’agafem un dels darrers llibres, de Joaquim Nadal, Noms d’una vida, de Pagès editors, el títol ja ens deixa endevinar el contingut, i fins i tot el gènere i tot, sobretot si coneixem la bibliografia de l’autor, prolífic, que, com deia, si bé per a molts és conegut sobretot com a historiador i polític, no podem, en parlar-ne, deixar de referir-nos a un escriptor el corpus bibliogràfic del qual bascula entre l’obra de recerca i d’investigació acadèmica, per una banda, i la literària, per l’altra. A banda els milers d’articles per a la premsa i per a publicacions seriades.
I la reivindico, la figura de l’escriptor Joaquim Nadal, també per una doble raó, perquè sovint la seva producció literària queda relegada per tots els seus llibres d’història, els d’aquest seu vessant acadèmic, Girona, 1939: porta de l’exili. Escrits del final de la Guerra Civil o República i Guerra Civil a Girona en serien exitosos bons exemples, però sobretot perquè Nadal no és escriptor de ficció. I aquest és el tema: que en aquesta nostra cultura tenim tendència a qualificar d’escriptors als poetes i als qui sabem llargs de ficcions. Fins i tot de vegades tant se val que la seva llengua literària, eina d’ofici, sigui més o menys sòlida i que hi excel·leixin més o menys, en les seves creacions.
Justament aquests seixanta-set noms d’una vida, que es compilen en setanta-sis escrits, dels quals ja n’acaba d’aparèixer segona edició ampliada, d’extensió irregular segons que tractin el nom amb una aproximació personal de més densitat, com seria el cas de Miquel de Palol, Modest Prats o Raimon, o que el despleguin al voltant d’una sola idea, d’un tret caracterial o d’una aportació concreta, com seria el cas d’Eva Serra o Jordi Pere Cerdà, aquests retrats biogràfics amplien la nòmina del que el professor Joaquim Molas definia com els llibres personals de Joaquim Nadal.
Nadal, doncs, és escriptor: escriptor de gènere. Actiu i Actuant. El seu, de gènere, la literatura testimonial, la que genèricament hem convingut d’anomenar “literatura del Jo”, que li és un terreny molt planer en tota la seva varietat de registres, des de la biografia i l’autobiografia, amb títols com Primer i segon llibre de família (edicions privades), Fent tentines per la vida, Entre el nen de carrer i el fill de casa bona o El que hem menjat.... a casa, entre altres; passant pels dietaris, amb Dietari 2003, apunts d’un any electoral; Testimoni de càrrec; o la crònica de viatges, que trobem a Quaderns de viatges, i on destaca “El meu viatge a Ítaca”, una prosa molt poètica.
Però no només. Els llibres personals de Joaquim Nadal són també de memòries i confessions, com Històries d’alcalde; Girona, ciutat viva i de colors o Moments de Girona; i de retrats literaris, com aquests Noms d’una vida i dos que el precedeixen: Vides amb nom i Noves vides amb nom. I en tots aquests registres del Jo, Nadal hi aboca records, confessions, opinions, anècdotes o interrogants. I ho fa amb un to no gens emfàtic, ben al contrari: sempre amablement distanciat.
I és que en l’escriptor Joaquim Nadal, l’historiador i el polític sempre hi són, però essent-hi, el seu Jo, com de Gaziel i Pla, és escrit amb voluntat literària, tal com ho demostra una prosa segura, sòlida, rica en lèxic i precisa en adjectivació. ¿No són aquestes les traces que defineixen un escriptor? En escriure sobre persones que han estat i són presències intenses en la seva vida, “per simpatia, per afinitat, per coincidència cívica i política, per interès intel·lectual, per vincles professionals o emocionals, per amistat o per tot alhora”, Nadal ens dóna la mesura de la seva mirada, en el decorat cultural que aquests noms es mouen. Ens dóna, en definitiva, el seu testimoniatge. Noms d’una vida ens defensa de l’inexorable revers de tota existència: la fugacitat i l’oblit. I el seu l’autor sempre sap fer-se llegir.