Entrevista

Manel Pérez: «La burgesia catalana no troba cap partit que la representi»

El periodista publica un llibre exhaustiu sobre les interioritats del paper de les elits durant el procés i planteja interrogants de futur: "L'economia catalana depèn molt de com els governants recusin la relació amb CaixaBank"

per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 5 de juny de 2022 a les 10:40 |
Manel Pérez, entrevistat a NacióDigital. | Víctor Arias
Després de l'aplicació de l'article 155, un sector de la burgesia contracta Jim Messina, antic assessor de Barack Obama per a les xarxes socials, i un llarg equip de professionals perquè incideixin en el resultat de les eleccions al Parlament convocades per Mariano Rajoy. El resultat va ser decebedor, com totes les operacions polítiques menades des del poder econòmic per influir en els esdeveniments. 

És un dels molts episodis que explica Manel Pérez a La burguesía catalana (Península), un retrat de les elits durant el procés que està escrit amb un profund coneixement de la història i bona capacitat prospectiva. Subdirector de La Vanguardia i responsable de la secció d'Economia, s'ha de seguir sempre aquest periodista de llarga trajectòria per conèixer què s'hi cou en els centres empresarials i financers. Però, sobretot, per trobar una mirada amb capacitat per oferir una visió global de la realitat del país. 


- Assegura en el llibre que no s'entén res del que ha passat a la societat catalana sense tenir present el gran canvi produït en l'economia en el tombant de segle, quan Catalunya passa de ser una gran força industrial a una pèrdua molt sensible de pes. 

- El fet en si, la constatació estadística del fet, l'aporta sobretot Josep Oliver, que és un economista de referència en aquests temes. Queda sorprès de la caiguda de milers d'empreses i la pèrdua de llocs de treball. Van ser anys de deslocalitzacions, tancament d'empreses, creixement del sector serveis i caigudes del sector industrial. Més enllà de les dades, cal tenir present que Catalunya es va construir sobre una base industrial. El seu fet diferencial era que, en una Espanya desindustrialitzada, era un país industrial. A inicis del segle XXI es viu una transformació, que ja feia anys que es produïa, però en aquell moment es concentra de manera enorme. Estem parlant d'inicis del segle fins al 2012 o 2013. I s'agreuja més amb la crisi financera. Hi ha una caiguda constant d'inversió, ocupació i empreses.    


- Quins factors ho expliquen?

- Aquí es concentren diversos fets. Per una banda, la globalització arriba al seu moment culminant. L'empresariat català ve d'una tradició de petita empresa, de perfil molt individualista i reaci a les fusions i al creixement cedint el control de la companyia, mentre el món cada dia en vol de més grans. Té poca capacitat de finançament perquè tampoc li agrada anar a la banca, i no té capacitat d'inversió en noves tecnologies i I+D, que domina en aquell moment. En aquest context en què els guanys industrials van a la baixa, Barcelona culmina l'evolució després dels Jocs Olímpics i el món n'espera un gran paper, però la seva elit econòmica no hi juga. Manté la idea de petita empresa i no aposta per grans corporacions. La seva aposta fonamental va ser passar de desprendre's de naus industrials pràcticament abandonades al Poblenou per fer grans plusvàlues immobiliàries al centre de Barcelona a remolc de la creixent activitat turística.


"Amb el procés, la societat compra que tots els seus problemes econòmics tenen la principal explicació en la relació de subordinació envers Madrid"
  
Aquests elements són una mena de batedora que, quan arriba la gran recessió, li dona el cop de gràcia a un aparell productiu ja molt minvat. Això no vol dir que no hi hagi empreses que s'han fet grans. Al llibre surten una bona dotzena de noms importants, però ja no formen aquell nucli central de l'economia catalana. Tenen més importància en l'economia catalana algunes grans empreses espanyoles i algunes multinacionals que no pas l'empresa familiar catalana. Deixant a banda un altre fet diferencial que encara es manté, que és la Caixa.

- Després en parlem. Esmenta el document del Cercle d'Economia del 2001 que denuncia el desequilibri de poder econòmic en favor de Madrid. Un document fonamental, segons vostè, que agafa amb el pas canviat el Govern de Jordi Pujol. Hi ha un sopar de l'expresident amb gent del Cercle en què, quan el conseller Homs es refereix a les dades del PIB, Pujol el talla i diu: "Aquests senyors han vingut a parlar de poder".

- Aquest sopar posa de manifest la diferència de visions que en aquell moment tenen Pujol i la burgesia. La burgesia veu l'any 2000 el creixement de Madrid, el seu paper succionador, i les dificultats de l'economia catalana per operar en un món global. I emet senyals d'alarma, que no són derrotistes perquè intenten emprendre iniciatives. El missatge del Cercle no és claudicant, però adverteix que la política econòmica de Pujol no està a l'altura dels reptes que hi ha al davant. Pensem que l'expresident ve del Pacte del Majestic, que suposa el moment de major influència seva en la política espanyola. Recordem que aconsegueix pujar la quota dels impostos autonòmics, millora del sistema de finançament, col·loca alguns personatges en empreses de Madrid...

Quan el Cercle fa aquest document crític, Pujol s'ho pren malament. Però és un polític intel·ligent que en aquest sopar comença renyant els empresaris per aquest document i acaba fent seu el discurs dels empresaris. I aleshores es produeix un gir: s'inicia la denúncia de la inversió de l'Estat concentrada a Madrid, del model radial. En el llibre ressalto la importància del document del Cercle perquè obliga Pujol a fer un gir i, per altra banda, obre els ulls de la societat catalana. No és que el debat de les balances fiscals neixi aleshores, però sí que torna a agafar autoritat i sorgeixen estudis sobre les balances fiscals i denúncies sobre la manca d'inversions. A Madrid els agrada molt acusar l'alta burgesia catalana de ser partícip del procés, però si de cas ho ha estat des d'aquest punt de vista. Canvia l'enfoc de de la societat catalana respecte a les relacions econòmiques amb Madrid.     
 

El periodista Manel Pérez retrata l'estat que travessa la burgesia. Foto: Víctor Arias


- En el llibre batega la idea que el procés hauria estat més una conseqüència que una causa de la pèrdua de pes de l'economia catalana.

- Efectivament. És una resposta a la hipertròfia de Madrid, que xucla de tot arreu. Però així com a molts territoris ja hi estan acostumats, a Catalunya no. Després, el declivi industrial genera molt de malestar en sectors de les classes mitjanes de formació industrial, professionals i enginyers. I fins i tot en un sector de treballadors qualificats. Quan arriba la recessió i sembla que el món s'enfonsa, el descontentament afecta un sector de la burgesia, les classes mitjanes, un sector de classes treballadores i al funcionariat. I en aquest moment, la resposta més àgil i entenedora és el gir independentista, que lliga la dificultat econòmica amb els problemes de la relació amb Madrid. Òbviament, això també serveix per tapar moltes coses. Però la realitat és que la societat compra que tots els seus problemes econòmics tenen la principal explicació en la relació de subordinació envers Madrid.    

- En el document, per cert, es diu -estem el 2001- que la pèrdua de poder i la recentralització ja fa deu anys que dura. D'abans d'Aznar.

- Aznar el que fa és donar-li més voltes, però les privatitzacions de les grans empreses públiques comencen amb Felipe González. Aznar ho culmina i ho fa de males maneres. El que sí que creu l'exlíder del PP és que el nacionalisme català mana massa a Madrid i el vol fumigar.  

- A partir del document del Cercle, es produeix una mena de rebel·lió de les elits, que conclou amb l'acte famós del 2007 a l'IESE, reclamant la gestió autònoma dels aeroports. Però a partir d'aquí, aquesta rebel·lió ja no va més enllà. Què passa després? 

- Fins a l'acte de l'IESE, la burgesia és la líder social de Catalunya. Les seves propostes sempre són rebudes com a projectes de futur i ningú, ni tan sols els sindicats, qüestiona el model que propugna. A l'IESE no es vol que hi vagin polítics, un fet que té molta importància. És el seu moment de màxima autoritat. Però mentre s'analitza l'impacte de l'acte, la crisi ja està avançant i es posaran de manifest problemes que ja hem anat esmentant. Les classes mitjanes comencen a témer la seva proletarització i la burgesia inicia la pèrdua de la seva autoritat. Hi ha tres fets que venen de llarg i em fan pensar que són les llavors del que acabaria passant: la incapacitat d'aquesta burgesia de reconstruir per ella mateixa el Liceu, on acaba depenent de l'administració catalana i espanyola; la derrota de la candidatura de Lluís Bassat al Barça, davant d'un gairebé desconegut Joan Laporta; i un tercer fet molt més rellevant com és el saqueig del Palau. 

"La incapacitat per reconstruir sola el Liceu, la derrota de la candidatura de Bassat al Barça i, especialment, el saqueig del Palau fan que la burgesia perdi la seva autoritat"
  
- Aquest va ser un fet cabdal per la imatge del patriciat?

- A ulls de la ciutadania es va veure com l'elit es dedicava a brindar amb xampany i es desentén de tota responsabilitat social, fins al punt que Fèlix Millet saqueja les seves butxaques i les de tots, perquè hi havia diners públics. Tot plegat despulla l'emperador i les classes mitjanes acaben pensant que aquests senyors no eren el que pensaven.   
 

Pérez retrata el poder econòmic en el seu darrer llibre. Foto: Víctor Arias


- Tot aquests factors preparen el clima per al procés. Enmig de tot això, quin pes hi té el tacticisme d'Artur Mas?

- Aquesta pregunta generarà un debat intens als qui es dediquin a analitzar el procés perquè és com el peix que es mossega la cua. Crec que Mas, en un primer moment, crea el que jo anomeno sobiranisme fiscal, una manera d'atribuir a l'Estat el gruix dels problemes de Catalunya, i que l'alta burgesia li compra. No creu possible el concert basc a Catalunya, però sí que si es demana s'obtindrà alguna cosa. És una primera fase entre el suport al pla d'ajustament de Rodríguez Zapatero i la convocatòria de les eleccions de novembre del 2012, quan es dona la clatellada. Mas va a les jornades del Cercle i és aplaudit. Aplica el programa dels empresaris: retallada de despesa, austeritat, pressió a Madrid. Però comença a tenir una reacció. És interessant rellegir les memòries de Mas-Colell sobre aquella època. Ell és un defensor de l'austeritat i va relatant com al si del Govern comença la rebel·lió. La primera rebel·lió, abans que del carrer, la té al Govern. Mas resisteix, però comet un error gravíssim quan, després d'anar a veure Rajoy, creu que si convoca eleccions, s'equipararà a un Jordi Pujol. Pateix una reculada i a partir d'aquest moment, la burgesia comença a distanciar-se d'ell.

- Com contemplen el panorama postelectoral les elits?

- Després de les eleccions, la burgesia veu el perill de debò: que Convergència no controla la situació i que emergeix ERC, fins aleshores subordinada, i que emergeixen les forces socials que aspiren a ocupar el seu paper, com ara la petita burgesia, els menestrals, els botiguers, els treballadors qualificats. Uns altres seran els protagonistes del procés. A partir d'aquest moment, aquesta alta burgesia comença a oposar-se que va creixent fins al referèndum. Primer intenten dissuadir UDC perquè trenqui amb Convergència i li ofereixen finançament. Després promouen Ciutadans i més endavant Manuel Valls. No tots estaven en totes les operacions, parlem de manera genèrica. I finalment hi ha el que anomeno Operació Messina, en referència a Jim Messina, un assessor d'Obama per a dades i xarxes socials, a qui contracten i li posen un pis al carrer Trafalgar 38 on posen 40 o 50 persones per llançar missatges per influir en el resultat electoral després de l'aplicació del 155. Una mostra de la impotència d'aquest sector és que cap de les operacions els surt bé. Unió no trenca quan ells volen i, quan ho fa, no obté ni un diputat. Ciutadans acaba sent un bluf. Valls acaba donant-li l'alcaldia a Ada Colau. I l'Operació Messina no va influir prou en els resultats electorals.    

- Un altre moment clau es produeix a partir de l'1 d'octubre del 2017. Dona moltes dades en el llibre dels moviments produïts en el món econòmic. S'ha parlat molt de les pressions que hi va haver del poder polític sobre empreses i bancs. Assegura que no hi va haver retirada de dipòsits públics dels bancs.

- No descarto que hi hagués pressions polítiques. Jo he parlat amb pràcticament tots els protagonistes. El que he detectat no són moviments orquestrats per l'Estat. El que va passar a la banca s'explica per la por que hi va haver aquí. Molta gent va retirar els diners, independentistes i no independentistes. El primer dia van ser 2.000 milions, el següent quasi 4.000 milions, l'endemà quasi 5.000. Des del punt de vista del gestor, no quedava altra. Hi va haver també els comptes mirall, obrir comptes a sucursals de fora de Catalunya per tranquil·litzar els clients. Això va ser un gran invent però és pur màrqueting perquè si un banc fa fallida no se salva l'oficina de Múrcia.
 

L'autor del llibre, durant l'entrevista a la redacció de La Vanguardia. Foto: Víctor Arias
 

- S'hi va acollir molta gent, a aquests comptes?

- Només a la Caixa el compte corrent mirall el van obrir 70.000 persones. Una mica més de la meitat al Sabadell. Això ja en suma 100.000. Però hi va haver 200.000 persones a Catalunya que van retirar els seus estalvis. els van dur a altres bancs o a casa seva. L'elit ja havia començat a fer-ho abans d'una manera més ordenada. Però l'octubre del 2017 es va produir un pànic bancari. Jo ho vaig viure. La gent que estava a oficines no donava a bast. La Caixa i el Sabadell, des de la primera consulta del 9-N del 2014, van començar a fer les passes per canviar la seu si la cosa es complicava. El primer moviment el fa Josep Oliu quan li demana a Luis de Guindos un canvi legal per canviar la seu si s'escau. La Caixa es planteja fer un canvi als estatuts per poder fer un canvi de seu exprés, però pensa que tindria massa cost d'imatge i que les coses no arribaran tan lluny. Al final va tenir raó el Sabadell, que va marxar un dia abans.   

- Vostè incideix en què hi va haver un pànic bancari.

- El pànic bancari trenca amb un axioma que havia existit fins a l'1 d'octubre, que era que el procés podia anar tan lluny com calgués sense conseqüències econòmiques ni afectar el patrimoni de les persones. El pànic demostra que la societat s'adona que això no és possible. És l'element més rellevant del que va passar, parlant en termes econòmics. Qui plantegi altres camins ha de ser conscient que la societat ja sap que s'ha de fer de manera que no trenqui la vaixella.   

"Des del 9-N, la Caixa i el Sabadell van començar a fer les passes per canviar la seu si la cosa es complicava"
  
- Hi ha escenes sucoses. Com la primera trobada entre el president Carles Puigdemont i Isidre Fainé.

- Quan Puigdemont arriba a la presidència, no es coneixen. El primer dia que es troben, Puigdemont, com feia sovint, diu que ell és independentista i li pregunta: "Tu què ets?". I Fainé li respon: "Jo vull ser Jaume el Conqueridor. Vull conquerir el mercat espanyol", que era una de les seves obsessions. Té aquest vessant que a ell li agrada de financer social, però de l'altra, ha volgut ser l'amo de les finances espanyoles. Quan va a la comissió sobre el 155 al Parlament, no s'està de dir que per què es queixen quan ell ha fet el que li havien demanat tots els presidents. Va ser una resposta pintoresca a l'entrada no menys pintoresca de Puigdemont.   

- En el llibre es constata que la Caixa és el gran poder econòmic català. Però també explica com un sector de la burgesia va ser reticent a considerar-la un veritable poder financer. 

- Molts burgesos representatius sempre s'havien referit als dirigents bancaris com a uns directius que no eren empresaris ni es jugaven els seus diners. Aquest menysteniment també reflectia un sentiment d'impotència davant el fet que aquests que no eren empresaris cada cop tenien més poder, fins que al final, en els darrers anys de Josep Vilarasau i tota l'època de Fainé, ja eren els que manaven. Els que tenen influència a Madrid i capacitat de parlar de tu a tu amb el govern i emprendre operacions d'envergadura són ells. Això li costa d'acceptar a la burgesia tradicional. També als burgesos més pujolistes que sempre han pensat que la Caixa donava poc suport a les empreses catalanes.  
 

Manel Pérez: "Quan Puigdemont li va preguntar a Fainé què era, li va dir que era Jaume el Conqueridor". Foto: Víctor Arias


- Parla del decret sobre canvis jurídics de les caixes, que apareix en el BOE un dia del 2013. Diu que és el document de més transcendència econòmica per Catalunya de les darreres dècades.  

- Sí, perquè la Caixa es converteix en l'única palanca de poder econòmic efectiu a Madrid, la que pot participar en totes les reorganitzacions de les grans companyies espanyoles i en la definició dels grans sectors estratègics com l'energètic. Finança una part molt important d'empreses i famílies a Catalunya i a Espanya. A Barcelona, només cal veure l'skyline dels grans edificis de la ciutat per veure de manera directa que estan vinculats a corporacions que formen part del grup de la Caixa. La Generalitat tenia una palanca d'influència sobre ella a través de la llei que li donava el patronatge de la fundació. El fet que el 2013 es decidís que el seu tutelatge passés al ministeri d'Economia és un fet d'enorme transcendència. El decret del 2013 té dues claus: acabar amb les caixes d'estalvi, una decisió que la Caixa no comparteix, però que volen la gran banca espanyola, la Comissió Europea, l'FMI, el Banc d'Espanya i l'elit madrilenya. Un cop s'arriba a la inevitabilitat del fet, la Caixa reclama dependre del ministeri d'Economia. És una proposta d'Isidre Fainé, assessorat per Miquel Roca i altra gent del seu entorn davant del perill que la situació es compliqui.

- Ja hi havia desconfiança pel curs dels esdeveniments polítics?

- Com que durant l'elaboració del nou Estatut es comencen a produir turbulències, el Govern català intenta que l'Estatut li doni competència completa sobre la Caixa, a la Diagonal s'encenen les alarmes. Hi ha moviments contra l'Estatut per part de la Caixa. Diem que el Tribunal Constitucional el mata, però hi ha moviments de sectors molt importants de la burgesia catalana que hi estan en contra. El 2007, el Cercle d'Economia fa un document on diu al Congrés espanyol que és millor un no-Estatut que un mal Estatut com el que ha aprovat el Parlament. La Caixa continua sent la principal força econòmica de Catalunya i el futur de l'economia catalana depèn molt de com solucioni la seva relació amb CaixaBank. 

- Explica que en el consell de la Caixa, l'octubre del 2017, hi va haver debat sobre el lloc de la nova seu. 

- Hi havia qui volia anar directament a Madrid, com Sáinz de Vicuña, que amb anterioritat havia plantejat mesures més dures. En un principi s'havia plantejat anar a Palma de Mallorca, però la xarxa territorial va advertir que anar a Mallorca seria vist com quedar-se a Catalunya, i van optar per València. A la Fundació hi va haver més debat perquè el director general, Jaume Giró, s'hi va mostrar en contra i va argumentar que la fundació no tenia actius financers i, per tant, no corria el perill del pànic bancari. Però Fainé pensava que tot i estar protegit pel patronat de Madrid, si la cosa es complicava, hi podia haver un decret de la Generalitat que l'afectés.     
 

La grans figures econòmiques són protagonistes en el llibre de Pérez. Foto: Víctor Arias


- Els interrogants immediats dins del poder econòmic, diu en el llibre, són la jubilació de Fainé, l'estrategia inversora de Criteria i el paper de l'Estat a Caixabank. 

- Sí. Pel pes que la Caixa té a Catalunya, això pesa sobre el model futur de l'economia catalana, tenint en compte que ja ha patit aquesta desindustrialització. Té alguns grups empresarials familiars potents. Puig acaba de fer una gran operació. Els Daurella són els principals accionistes d'un monstre global. Els Grífols, els Roca, els Almirall són importants. Però no es pot comparar amb el que era la indústria fa cinquanta anys. El món era un altre, és clar. El paper de la Caixa és molt rellevant i una de les tasques fonamentals del poder polític a Catalunya és veure com refà i recús la relació amb una entitat que és vital per al país.

"El 2013, la Caixa reclama dependre del ministeri d'Economia; és una proposta d'Isidre Fainé, assessorat per Miquel Roca i gent del seu entorn"
  
- Té alguna intuïció de per on poden anar les coses?

- L'ideal seria que en algun moment la Fundació la Caixa tornés a Catalunya, que Criteria tornés a estar a Catalunya, i que la Caixa projectés la imatge que és una entitat arrelada a Catalunya, que s'hi sent bé i segura, i està compromesa en què Catalunya i Barcelona ocupin una posició singular en l'economia global.         

- Explica una escena del 2 de setembre del 2020, quan el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, visita els presos a Lledoners. És un moment que retrata el paper que volen jugar alguns exponents de les elits?

- És que els membres de les elits econòmiques necessiten representants polítics. No poden ser ells que vagin directament al Parlament a reclamar determinades lleis. El que passa és que el sistema de partits a Catalunya està rebentat i caldrà temps per reconstruir-ho. Ells ho intenten. Sánchez Llibre va anar també a veure Puigdemont, però no va acabar bé. Necessiten algú que els representi. De moment, no tenen cap partit ni referent polític. ERC s'hi aproxima, sembla que intenti un nou pujolisme, però per ells és molt complicat. Per la burgesia era molt important l'ampliació de l'aeroport, però no ha sortit per ERC, i ho tenen molt present. El candidat ideal de la burgesia seria Junts, però no saben qui governa a Junts. No saben a què juga. Un dia sembla que estan en una posició més conservadora, que és el que agrada als empresaris, però un altre dia sembla que vulguin rebentar-ho tot. Això agreuja la feblesa de la burgesia catalana respecte dels seus col·legues de Madrid, que no tenen cap tipus de problema. Florentino Pérez influeix manin els socialistes o el PP. L'únic que és independent és la Caixa, que té interlocució directa. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació