L’Eurocopa de 1992, celebrada ara fa tres dècades a Suècia, va ser una de les més singulars de la història. A aquesta circumstància hi va contribuir de manera molt remarcable el fet que el campió de la competició, la selecció de Dinamarca, no s’hagués ni tan sols classificat per a la cita i hi acudís, a darrera hora, per l’exclusió de Iugoslàvia, castigada per les guerres que, en aquell mateix moment, assolaven la regió dels Balcans.
La geopolítica, doncs, va marcar de manera determinant una Eurocopa que, sigui dit de passada, va estar a punt de ser organitzada per l’Estat espanyol, que va perdre la votació final que es va realitzar el desembre de 1988 al comitè executiu de la UEFA, en bona part perquè Barcelona i Sevilla ja havien estat designades, respectivament, com a seu dels Jocs Olímpics i de l’Exposició Universal d’aquell mateix 1992.
Més enllà de reflectir la tensió que es vivia als Balcans, l’Eurocopa també va ser un mirall de la nova Europa que sorgia arran de la fi de la guerra freda, ja que va acollir, per primer cop en una competició internacional, a la selecció de l’Alemanya reunificada i a l’efímer combinat de la Comunitat d’Estats Independents (CEI), l’organisme que aplegava bona part de les antigues repúbliques soviètiques després de la dissolució de l’URSS, que s’havia fet efectiva el desembre de 1991.
Com que la selecció de la Unió Soviètica s’havia guanyat sobre el terreny de joc el dret a participar en l'Eurocopa de 1992, la UEFA va concedir la plaça obtinguda a la Comunitat d’Estats Independents, que havia constituït la seva unió de federacions de futbol l’11 de gener de 1992 després que la dissolució de l’URSS hagués comportat també la desaparició de tots els seus organismes, federació de futbol soviètica inclosa.
La selecció de la CEI és, segurament, una de les més atípiques que mai ha conegut el món del futbol. En primer lloc, pel seu caràcter efímer, ja que ni tan sols va arribar als sis mesos d’existència, els que van entre el seu primer partit, als Estats Units, el 25 de gener de 1992, i el darrer dels seus matxs a l’Eurocopa de Suècia, el que va enfrontar-la a Escòcia, el 18 de juny d’aquell mateix any. En segon, per ser una selecció sense una nació o un únic estat al darrere, sinó exactament amb dotze, totes les antigues repúbliques soviètiques, a excepció de les bàltiques, que no van voler saber res de l’experiment, una circumstància que dificultava enormement l’adopció de colors, símbols i himnes que poguessin generar sentiment d’adhesió entre els ciutadans dels estats independents que formaven la CEI. Serveixi com a exemple la decisió d’adoptar com a himne de la selecció, durant l’Eurocopa de 1992, la Novena simfonia de Beethoven que, curiosament, des de 1986, servia també com a himne de l’aleshores Comunitat Econòmica Europea, i que no es pot dir que despertés excessives passions entre el públic de les antigues repúbliques soviètiques.
En el seu primer partit, contra els EUA, la selecció de la CEI va utilitzar encara la simbologia soviètica tal i com es pot veure en l’intercanvi de banderins entre capitans Foto: rusteam.ru
Curiosament, en el primer partit de la seva història, la selecció de la CEI, que es va enfrontar a Miami amb el combinat dels Estats Units, va lluir encara els vells símbols soviètics i va escoltar, abans de derrotar per 1-0 a la selecció nord-americana, com sonava l’antic himne soviètic que, paradoxes de la història, lloava la «irrompible unió de repúbliques lliures». Va ser una de les darreres vegades en que va poder escoltar-se ja que, ben aviat, la CEI va abandonar la simbologia i els colors soviètics per adoptar-ne uns de propis i força més neutres. Una de les singularitats d’aquesta selecció de la Comunitat d’Estats Independents és que va ser la darrera on els jugadors russos i ucraïnesos, els més destres de l’antiga Unió Soviètica, van compartir samarreta.
Val a dir que la participació dels seus jugadors al combinat de la CEI no va fer massa gràcia als regents del futbol ucraïnès. El seu país acabava de proclamar, el 1991, la independència i, poc després, havia creat la seva pròpia federació de futbol, que va ser reconeguda per les instàncies internacionals el 1992, propiciant la disputa del seu primer partit oficial el 22 d’abril d’aquell mateix any, precisament en un moment en què la selecció de la CEI disputava diversos amistosos per tal de preparar l’Eurocopa de Suècia.
Imatge del primer partit en la història de la selecció ucraïnesa, disputat el 22 d’abril de 1992 contra Hongria Foto: Ukranian Football Association
Tot i que inicialment Ucraïna no va permetre als seus jugadors afegir-se a la selecció de la CEI, tal com van fer també Geòrgia, Armènia i les repúbliques bàltiques, el cert és que ucraïnesos, georgians i armenis van canviar d’opinió quan es va saber que el nou combinat podria participar en l'Eurocopa en ser considerat hereu de la desapareguda selecció soviètica.
Així, doncs, fins a cinc jugadors ucraïnesos es van integrar a la selecció de la CEI que va participar en el campionat d’Europa de nacions de 1992. Els acompanyaven dotze russos, certificant així quines eren les dues grans pedreres del futbol soviètic. L’equip el completaven un georgià i un bielorús, circumstància que deixava en nul o pràcticament testimonial el paper de deu dels dotze estats que formaven la CEI.
Tot i el seu caràcter heterogeni i el pes negatiu, a nivell psicològic, d’estar representant una comunitat d’estats que despertava més aviat poc entusiasme entre els ciutadans dels diferents països que la conformaven, la selecció de la CEI va començar amb bon peu l’Eurocopa obtenint dos meritoris empats davant de l’Alemanya reunificada i dels Països Baixos, la vigent campiona que, precisament, s’havia imposat en el torneig de 1988 després de derrotar a la Unió Soviètica a la final. El tercer partit, però, va certificar la desfeta del combinat de la CEI que va caure per un contundent 3-0 davant d’Escòcia en el que va ser el darrer partit de la història en què ucraïnesos i russos van compartir selecció de manera oficial.
El cert és, però, que la majoria dels jugadors ucraïnesos que van vestir la samarreta de la CEI no van optar per jugar amb Ucraïna després de la desaparició de la selecció successora de la soviètica. Una decisió que va venir motivada per dues raons: el sentiment nacional, però també la potencialitat esportiva de la nova selecció russa que, a diferència d’Ucraïna, sí que va poder participar a la fase classificatòria pel mundial dels Estats Units de 1994.
Imatge del partit que va enfrontar a la CEI amb l’Alemanya unificada durant l’Eurocopa de 1992 Foto: isport.ua
El cas més paradigmàtic d’entre els jugadors ucraïnesos d’aquella CEI és, sens dubte, el d’Akhrik Tsveiba, nascut a Abkhàzia quan aquest territori era una autonomia de la república soviètica de Geòrgia, nacionalitzat ucraïnès després del seu pas pel Dinamo de Kíiv, i que, al llarg de la seva trajectòria, va arribar a vestir la samarreta de quatre seleccions diferents: la de la Unió Soviètica, la d’Ucraïna, en un dels primers partits que aquesta selecció va disputar el 1992, la de la Comunitat d’Estats Independents, i la de Rússia.
Vista la situació actual de guerra oberta entre russos i ucraïnesos, l’efímera selecció de la Comunitat d’Estats Independents, la darrera on aquestes dues nacionalitats van conviure oficialment al seu si, resulta una evident metàfora de la concòrdia fallida entre els antics veïns soviètics. La història d’una selecció d’existència fugaç que és un fidel testimoni de l’Europa de la fi de la guerra freda.