Això es farà llarg

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Queda menys d'un any. El 28 de maig de 2023 ens cridaran de nou a les urnes per les municipals. Haurem de triar alcaldes i alcaldesses, però, com passa sempre, els partits també mesuraran les seves forces en clau nacional després de més de dos anys sense votar (ni Pere Aragonès ni Pedro Sánchez tenen incentius per avançar eleccions). El PSC mirarà de confirmar la seva recuperació i ser més fort als ajuntaments i a la Diputació de Barcelona, i ERC buscarà treure rèdit de la presidència de la Generalitat i tornar a guanyar les municipals ampliant espais de poder. La rivalitat és màxima i assumptes com el Catalangate no faciliten reconduir les relacions.

Tots dos es disputaran la victòria a escala nacional i a la majoria de capitals, amb Barcelona com a gran objectiu i Tarragona, Lleida i els entorns metropolitans també entre les prioritats. Junts, que la setmana que ve fa congrés a la Catalunya del Nord, posarà el seu projecte a prova i mirarà de resistir a les comarques i recuperar alguna posició, com ara a Sant Cugat del Vallès, on l'alcaldessa d'ERC ho és amb el suport del PSC i la CUP. Els comuns intentaran aguantar la posició a Barcelona i el que passi amb Ada Colau i el seu tercer mandat marcarà el seu èxit o fracàs. L'alcaldessa ha tingut desgast, però exhibeix una ciutat que intenta ser més còmoda i sostenible per als barcelonins, que, al cap i a la fi, són els que decideixen.

Aquest cap de setmana ha començat una llarga precampanya. A ciutats com ara Reus, on plega Carles Pellicer, del PDECat, i on Junts intentarà retenir la seva alcaldia més poblada després d'un convuls procés de primàries i davant la puixança d'ERC i el PSC, està més obert que mai. Barcelona intenta posar-se guapa mirant de combatre el "decadentisme màgic" mentre que Manuel Valls, que va decidir fa tres anys l'alcaldia, intenta fer-se de nou un lloc a França.

A la capital catalana, Esquerra va proclamar dissabte Ernest Maragall. És un cap de llista veterà, molt veterà, però en té ganes i el partit confia que s'envolti d'un equip que generi idees fresques i sòlides i que aparegui com una figura capaç de bastir consensos en una ciutat amb un debat públic crispat. Amb Maragall, el nom encara és el missatge. Junts, que també dissabte va declarar la guerra a ERC en la seva particular batalla per l'hegemoniaen el camp independentista, té els deures per fer a la capital després de la sobtada retirada d'Elsa Artadi quan ja havia estat proclamada.

La nova direcció ha de decidir si opta per un perfil molt alineat amb Laura Borràs i Jordi Turull, com podrien ser el diputat Jaume Alonso-Cuevillas o el rehabilitat exportaveu Eduard Pujol; per algun regidor (Xavier Trias, que no vol tornar-hi vuit anys després de perdre, va posar damunt la taula en nom de Neus Munté); o recórrer a algun independent popular. El que faci Sandro Rosell, que ha estat temptejat per Centrem i que podria disposar dels drets electorals del PDECat, pot condicionar el partit que fins ara han liderat Jordi Sànchez i Carles Puigdemont. A Girona, que amb Vic és l'altra plaça forta que compten mantenir, han de decidir qui substitueix Marta Madrenas. 

La CUP també ha de resoldre la incògnita del cap de cartell i el projecte a la capital del país i el PSC es disposa, si no hi ha sorpreses, a confirmar el tinent d'alcalde Jaume Collboni, que es veu amb cor de disputar l'alcaldia amb un discurs crític amb Colau i proper als poders de la ciutat. Els socialistes opten per evitar sorpreses. A Lleida han ratificat Fèlix Larrosa, que fa tres anys va perdre l'alcaldia davant Miquel Pueyo, d'ERC, que no ha tingut un mandat precisament plàcid. A Tarragona, on els republicans han patit menys, el PSC provarà de tornar a l'alcaldia amb Ruben Viñuales, que fa tres anys va ser el cap de llista de Ciutadans i ara és diputat. Per al partit de Salvador Illa és bàsic assegurar-se, sense estirabots espanyolistes que l'allunyin de la centralitat, els vots de la desfeta taronja, que tenia una implantació notable als grans ajuntaments. És la via més segura per contenir a ERC. 

Algunes veus internes reclamen a Junts una campanya aterrada en la gestió i, per tant, deixant en segon pla el debat independentista per competir amb socialistes i republicans i no quedar escombrats a l'Àrea Metropolitana, on, a més de Barcelona, només tenen presència significativa a Sant Cugat i un solitari regidor a Badalona. No és això el que va traslladar dissabte Borràs presentant el 28-M de 2023 com l'oportunitat per "acostar" la independència. L'aproximació que ella i ERC, que intenta consolidar-se com a alternativa al cinturó amb noms com l'exsocialista Jaume Graells a l'Hospitalet, fan a la campanya i al moment polític són diferents. Només cal comparar, com hem fet a partir de les agendes institucionals del darrer any, els territoris que trepitgen i el tipus d'actes que fan Borràs i Aragonès. Ajuda a entendre coses i a fer-se la idea de quina és la prioritat de cadascú.    

» Avui estarem pendents dels partits, però també del decret sobre els plans lingüístics dels centres escolars que aprova el Govern en sessió extraordinària i que ha de complementar la llei que es va pactar la setmana passada. La norma està ara pendent del dictamen demanat per les dretes espanyolistes al Consell de Garanties, que s'hauria de pronunciar amb celeritat. Quan la llei i el decret per fer front a les sentències del 25% de castellà estiguin en vigor per donar un marc legal de protecció als centres per mantenir en peu la immersió, caldrà veure què en diu la Justícia. Ningú podrà cantar victòria encara. 
 

---

Avui no et perdis

» Dades | On ha anat el president Aragonès? I la presidenta Borràs?; per Marc Orts i Cayetano Manchón.

» Entrevista a Dolors Feliu: «Costarà tornar a confiar en els partits independentistes»; per Ferran Casas i Bernat Surroca.

» L'espionatge i l'esquerda al Congrés certifiquen els límits d'ERC amb el diàleg; per Oriol March.

» Opinió: «Boira espessa per a ERC»; per Eduard Voltas.

» Fil directe: «Tanto monta, monta tanto»; per Germà Capdevila.

» Reunió extraordinària del Govern per aprovar el decret del català a l'escola; per Lluís Girona.

» Opinió: «La sentència feta llei»; per Dolors Sabater, presidenta de la CUP al Parlament.

» Exclusiva | El Govern comença els tràmits per revocar la concessió de tres hidroelèctriques; per Bernat Surroca.

» Anàlisi: Marchena i tots els efectes del cas Tamara Carrasco; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Antifeixistes»; per Jonathan Martínez.

»Perfil: Javier Lambán, el nebot de l'«estrangulador»; per Pep Martí.

» El transport públic català, a examen; especial de 20 reportatges de les edicions de NacióDigital.

» Dades | El vehicle privat és sempre l'últim recurs? Guanya pes fins i tot on arriba el metro; per Roger Tugas Vilardell.

» Exclusiva: TV3 té decidit prescindir del «FAQS»; per Albert Vilanova.

» Altres Barcelones | El miracle del claustre de l'antic convent de Santa Mònica; per Dani Cortijo.

» Aforisme Fuster (XVIII) | Ésser i traspàs fan un; per Carme Vidalhuguet.
 

---

 El passadís

Hi ha preocupació a la diplomàcia espanyola. Abdelmajid Tebboune, el president d'Argèlia, va ser la setmana passada de viatge oficial a Itàlia i va exhibir unes fantàstiques relacions amb aquell país, que segons va dir és "fidel a la paraula donada i no la canvia". Era un dard a Espanya, que ha tensat les relacions amb el seu subministrador de gas, per l'acord amb el Marroc que deixa a la intempèrie el poble sahrauí. Sánchez va tenir molta pressa per complaure els marroquins pensant en la immigració i en reduir les tensions sobre Ceuta, Melilla i fins i tot les Canàries, però es pot haver guanyat un problema amb els algerians a més d'haver decebut l'esquerra espanyola, que sempre havia fet costat al Polisario. L'aparell exterior espanyol no comptava trepitjar tants ulls de poll.

Vist i llegit

Elías Bendodo, nou coordinador general del PP, va dir fa uns dies, en un atac de lucidesa que hores després va ser rectificat, que Espanya és "plurinacional". Sobre això, i el fet que mai no s'hagi reconegut mai l'obvietat, escrivia aquest cap de setmana a La Vanguardia el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca. Recordava que la sentència de l'Estatut afirmava que la sobirania nacional és única i indivisible i que, per tant, només pot residir en "el tot" i mai "en la part".

Una contradicció en tota regla i pròpia, segons ell, d'un "sistema ignorant": "Aquesta interpretació de la sobirania és espe­cialment estranya atès l'elevat nivell d'integració en la UE: comparteix sobirania amb altres estats i amb les institu­cions europees, en molts casos perdent el control sobre polítiques essen­cials per a qualsevol Estat (com les po­lítiques monetària, comercial i de competència). Si la nació espanyola comparteix sobirania amb altres nacions europees i Espanya continua sent un Estat sobirà, per què compartir sobirania entre les diverses nacions que componen Espanya ens hauria de dur irremeiablement a la ruptura?", es preguntava en el seu article. Ves que no sigui tot una qüestió de nacionalisme amb un toc de supremacisme.  

 L'efemèride

El 30 de maig de 2010, avui fa 12 anys, Sabadell es va convertir en la primera gran ciutat catalana que votava en una consulta independentista. En total, van votar a Catalunya 549 municipis, començant a Arenys de Munt el 2009 i acabant a Barcelona l'abril de 2011. Van participar en les consultes 881.564 persones, un 20,5% del cens electoral conjunt dels municipis on es van celebrar. A la capital vallesana van votar un 13,76% de les 173.000 persones amb dret a vot, bastant per sobre de la de Lleida (8,2%) i a tocar de la de Reus (14,9%), els dos municipis més grans que fins aquell moment havien passat per les urnes. A Sabadell, el "sí" va tornar a ser rotund i va estar al voltant de la mitjana: un 92,4%. Aquí podeu recuperar les entrevistes a alguns dels participants.

 L'aniversari

El 30 de maig de 1948, avui hauria fet 74 anys, naixia a Barcelona l'activista anarquista català Salvador Puig Antich, que va ser executat el 1974 després d'un consell de guerra ple d'irregularitats, acusat de la mort del sotsinspector de policia Francisco Anguas. La brutalitat del règim va ser altre cop evident i va marcar una generació. El règim, rabiós dos mesos després de l'atemptat contra Carrero Blanco, volia escarmentar oposició. De les manipulacions de les proves, Jordi Panyella, al seu llibre Salvador Puig Antich, cas obert, en va explicar detalls escabrosos. Queda la memòria, un judici no anul·lat i una cançó, A Margalida, de Joan Isaac, cant a la vida a través del record de la companya de Salvador. La podeu escoltar aquí.

I en aquest temps d'advocats omnipresents ve a tomb recordar que el lletrat que va redactar la sentència de mort al tribunal militar, Carlos Rey, va ser, 39 anys després, defensor d'Alícia Sánchez-Camacho en el judici en què l'aleshores líder del PP va mentir afirmant no tenir res a veure amb la gravació de la Camarga, un assumpte, el de la guerra bruta, també molt actual. Quan vaig publicar el tema a l'Ara, Rey em va dir que no es penedia de res del consell de guerra que va segar la vida del jove. Em va glaçar la sang.
 ​Fes clic aquí per rebre'l