29
de maig
del
2022
Actualitzat
a les
16:52h
"Sabem que hem de morir, però l’instint de conservació ens recomana d’oblidar-ho"
Vivim, sobretot, el que és notícia en el sentit periodístic del terme. Recordem com les imatges dels refugiats sirians ens colpien i com ens commouen els cadàvers en ciutats d’Ucraïna quan televisió i diaris ens hi acaren. Si demà els mitjans decidissin de no fer-ne notícia, de totes aquestes crueltats, a nosaltres no ens avergonyiria tant la poca voluntat d’Europa, i del món, per resoldre aquests drames humanitaris.
La mort sempre arriba a deshora. Són, certament, molt colpidores les imatges dels infants, però quan aquells cossos plens de vida, en el punt àlgid de la seva creativitat, s’hi troben, amb la desconeguda –que diu el poeta-, la ràbia que produeix la mort sobtada costa molt més d’encaixar que no pas aquella que es presenta anunciada. O no ens consta de poder racionalitzar l’assassinat de les dues germanes de 20 i de 24 anys establertes a Terrassa que van caure en un parany per tornar al Pakistan? Elles eren originàries de Gujrat i com que es negaven a tornar a Catalunya amb els cosins amb qui les havien casades, i dels quals se’n volien divorciar, membres de la mateixa família, sembla que les van estrangular i els va disparar un tret mortal mentre dormien. Crim d’honor, en diuen. Dones que no poden decidir ni sobre la seva intimitat. Decidir torna autònom actuar perquè quan un actua sense decidir vol dir que depèn d’algú altre.
JV Foix escrivia l’any 1973 en vers, que estrafaig, que ésser i traspàs fan un, que tot muda i tot roman i que tots hi serem, al Port, amb la desconeguda. Versos que dedicava a Gabriel Ferrater, que l’abril de l’any abans, el del 72, l’havia anada a buscar ell, la desconeguda. Materialitzava potser aquella reflexió que escrivia Sèneca quan diu que el savi pensa sempre més en la qualitat de la vida que no pas en la durada, i que si li sobrevé alguna contrarietat que altera la seva quietud, decideix d’abandonar. Una actitud que potser no l’adopta en cas de necessitat extrema, sinó que quan l’atzar comença a inspirar-li recel, llavors ja es planteja si no és aquell el moment d’acabar. Potser perquè “la qüestió no és morir més aviat o més tard, sinó morir bé o malament, tot just perquè morir bé suposa evitar el risc de viure malament”.
“Un bel morir tutta una vita onora” diu Petrarca. De fet, sempre ens sembla que hem après a encaixar-la, la mort, per aquesta condició de mortals que ens recorda Joan Fuster que ens sabem, i que som. A banda potser de les més íntimes, “inserim les morts dins una mena de pietosa mecànica social -escriu Josep Vallverdú- i aviat es petrifiquen en el record, des d’on algunes, ara i adés, llancen una guspira al gresol de la nostra emotivitat”. I és ben cert que tots els consols que poguéssim trobar, sumats, no valdrien pas l’impossible miracle de fer reviure aquells que ens han estat únics.
Consol? Voltaire quan ens recorda que “il faut travailler sans raisonner, c’est le seul moyen de rendre la vie supportable”. I Joan Margarit quan ens diu que “els records guarden l’essència de la vida”.
Vivim, sobretot, el que és notícia en el sentit periodístic del terme. Recordem com les imatges dels refugiats sirians ens colpien i com ens commouen els cadàvers en ciutats d’Ucraïna quan televisió i diaris ens hi acaren. Si demà els mitjans decidissin de no fer-ne notícia, de totes aquestes crueltats, a nosaltres no ens avergonyiria tant la poca voluntat d’Europa, i del món, per resoldre aquests drames humanitaris.
La mort sempre arriba a deshora. Són, certament, molt colpidores les imatges dels infants, però quan aquells cossos plens de vida, en el punt àlgid de la seva creativitat, s’hi troben, amb la desconeguda –que diu el poeta-, la ràbia que produeix la mort sobtada costa molt més d’encaixar que no pas aquella que es presenta anunciada. O no ens consta de poder racionalitzar l’assassinat de les dues germanes de 20 i de 24 anys establertes a Terrassa que van caure en un parany per tornar al Pakistan? Elles eren originàries de Gujrat i com que es negaven a tornar a Catalunya amb els cosins amb qui les havien casades, i dels quals se’n volien divorciar, membres de la mateixa família, sembla que les van estrangular i els va disparar un tret mortal mentre dormien. Crim d’honor, en diuen. Dones que no poden decidir ni sobre la seva intimitat. Decidir torna autònom actuar perquè quan un actua sense decidir vol dir que depèn d’algú altre.
JV Foix escrivia l’any 1973 en vers, que estrafaig, que ésser i traspàs fan un, que tot muda i tot roman i que tots hi serem, al Port, amb la desconeguda. Versos que dedicava a Gabriel Ferrater, que l’abril de l’any abans, el del 72, l’havia anada a buscar ell, la desconeguda. Materialitzava potser aquella reflexió que escrivia Sèneca quan diu que el savi pensa sempre més en la qualitat de la vida que no pas en la durada, i que si li sobrevé alguna contrarietat que altera la seva quietud, decideix d’abandonar. Una actitud que potser no l’adopta en cas de necessitat extrema, sinó que quan l’atzar comença a inspirar-li recel, llavors ja es planteja si no és aquell el moment d’acabar. Potser perquè “la qüestió no és morir més aviat o més tard, sinó morir bé o malament, tot just perquè morir bé suposa evitar el risc de viure malament”.
“Un bel morir tutta una vita onora” diu Petrarca. De fet, sempre ens sembla que hem après a encaixar-la, la mort, per aquesta condició de mortals que ens recorda Joan Fuster que ens sabem, i que som. A banda potser de les més íntimes, “inserim les morts dins una mena de pietosa mecànica social -escriu Josep Vallverdú- i aviat es petrifiquen en el record, des d’on algunes, ara i adés, llancen una guspira al gresol de la nostra emotivitat”. I és ben cert que tots els consols que poguéssim trobar, sumats, no valdrien pas l’impossible miracle de fer reviure aquells que ens han estat únics.
Consol? Voltaire quan ens recorda que “il faut travailler sans raisonner, c’est le seul moyen de rendre la vie supportable”. I Joan Margarit quan ens diu que “els records guarden l’essència de la vida”.