29
de maig
del
2022
Actualitzat
el
30
de maig
a les
8:26h
La Fundació Reeixida ha presentat aquest dissabte al Museu de l'Exili de la Jonquera les Rutes de la Llibertat, els itineraris seguits pels qui, en els primers anys del franquisme, feien de passadors de frontera per transmetre informació, fer tasques contra la dictadura o bé ajudant a creuar a persones que fugien, col·laborant també amb els aliats durant la Segona Guerra Mundial. Dimecres vinent, el Museu d'Història de Catalunya acollirà un acte institucional amb la intervenció del Govern, el Memorial Democràtic i cònsols estrangers. La història dels passadors de frontera és una altra de les moltes vivències, fins fa poc desconegudes, que van protagonitzar combatents per les llibertats en els anys més difícils de Catalunya.
Un d'ells va ser Gregori Font, el primer català que va creuar de França a Catalunya just acabada la guerra per combatre Franco. Va estar sempre al peu del canó, fins a l'època postfranquista, com quan va ser un dels centenars d'independentistes que va bloquejar el pas del Portús per protestar contra la possible extradició de Manuel Viusà, acusat de subministrar armes al grup Epoca (Exèrcit Popular Català). NacióDigital ho va recordar en aquest reportatge. Conversem amb el seu fill, Aleix Font, que explica -a l'Ateneu Barcelonès- el bagatge après a casa. Ara, una de les rutes de l'exili durà el nom de Gregori Font.
- Expliqui'ns qui van ser els passadors.
- Eren unes persones que passaven la frontera. En el cas del meu pare, la passava com a activista del Front Nacional de Catalunya, un dels grups polítics d'aquells anys, i que abans va ser de Nosaltres Sols. Creuaven la frontera per necessitats polítiques de la seva organització i mantenir contacte amb l'exili, però també per buscar material. Material podien ser pistoles, per exemple. I aprofitaven els viatges, si hi havia una emergència, per passar gent. Cal dir que ells no eren professionals de passar gent. Hi havia xarxes que estaven especialitzades només en ajudar persones a sortir. En el cas del meu pare, no. La raó principal per la qual ell passava era per rebre instruccions de l'exili, per comunicar informació, demanar ajuda i aprofitava per passar gent.
- Quin tipus de persones passava?
- Ell i el seu grup van passar sobretot aviadors, especialment polonesos, que estaven enquadrats pel Regne Unit. Un cop aquí, els duien al consolat. També passaven gent que ho necessitava. El pare m'havia parlat de polítics francesos i belgues, i també d'alguns jueus.
- Qui era Gregori Font?
- El pare havia nascut a Las Cinco Villas, a l'Aragó, tocant a Navarra. Tots els seus germans van néixer a la Colònia Güell, però com que la mare era aragonesa va voler tenir un fill nascut allí. A la Colònia de seguida va estar en contacte amb el grup de joves catalanistes separatistes. Ara en diríem independentistes. Era gent de Nosaltres Sols. Allí va conèixer Jaume Martínez Vendrell. Va ser una amistat d'infància que va durar tota la vida. El pare havia estat excedent de cupo per fer el servei militar, però a l'esclatar la guerra es va apuntar a l'expedició del capità Bayo per alliberar Mallorca, que no van aconseguir. Van aconseguir fer una línia a Puerto Cristo, però van quedar encallats. La principal victòria de Bayo va ser la retirada, que es va fer pràcticament sense pèrdues, tret d'un grup que sembla que no es va assabentar de la retirada i van ser apressats i afusellats. I tornats a Catalunya, es van apuntar a l'Escola de Guerra amb Jaume Martínez Vendrell. Amb la retirada, va passar a França i va anar a parar a Agda.
- En quin moment va començar a la frontera?
- Així que es va acabar la guerra. El mateix 1939 ja va venir cap aquí. Només arribar a França, menjar una mica i refer-se, i ja tornar cap a casa. Volien tornar a l'acció. El cap del seu grup, que era precisament Martínez Vendrell, volia posar calma però la seva gent tenia pressa i els va dir que tornarien a casa quan no hi hagués neu al Canigó. L'1 de juliol, Martínez Vendrell va tornar amb el pare.
- Quina ruta feia?
- Des del lloc on estaven, que era Agde, amb el tren anaven fins a Perpinyà i Banyuls. Després passaven per Cervera, ja a la frontera, Portbou, Colera i Llançà. Des de Banyuls anaven muntanya amunt fins arribar a la carena, fer la carena per esquivar la vall de Portbou, perquè preveien que Portbou estaria molt controlat per guàrdies civils, i el proper poble era Colera, un poble petit. Van creure que era convenient agafar el tren a Llançà, mirant de passar desapercebuts. L'estiu del 39 van anar amb vestit de bany. La primera nit, com que no coneixia ningú, va dormir en una barca a la platja. L'endemà es va fer amic d'un grup de joves i els va manifestar la urgència d'anar a Barcelona. Un noi, que es veu que havia estat d'Estat Català, li va deixar el seu salconduit. El pare va anar a Barcelona a fer les gestions que havia de fer, va tornar, li va retornar la documentació al noi i va tornar a passar la frontera. A França va explicar a la gent els punts que havien de seguir per creuar-la. Aquesta va ser la ruta que va fer sempre.
- El seu pare va ser detingut i torturat.
- Tres vegades, però ell mai va delatar ningú. Deia que si començaves a dir alguna cosa en voldrien saber més i acabarien apallissant-te igual. Per tant, boca tancada i si l'havien de matar que el matessin, però al començament. La darrera vegada que el van detenir ja treballava de mecànic a la Colònia Güell. S'havia encarregat d'amagar una maleta plena d'armament i algun dels detinguts va donar el seu nom. Un dels caps policials, ara no recordo si era Creix o Polo, li va dir: "Gregori, sé que no diràs noms. No perdem el temps. Digues on són les armes i a qui les tingui no li passarà res". El pare el va creure, va anar a casa de qui les tenia i, en efecte, no li va passar res. Al pare se'l van emportar a la presó i li van caure vuit o deu anys però no es va complir la pena, va sortir molt abans.
- Encara va tenir sort.
- Sí. El primer cop que el van detenir van creure que passava la frontera per contraban. Va estar de sort. Era el moment més delicat, el 1939, just acabada la guerra. En la segona ocasió, detingut ja com a independentista, el van torturar fort. Recordo que m'explicava que el pitjor de tots, el que més torturava, era un tal Quintela. De fet, en un moment dels interrogatoris, aquest Quintela va dir que el matessin perquè no en treurien res.
- La feina dels passadors va ser una contribució d'independentistes catalans a la causa aliada.
- Sens dubte, perquè molts d'ells van fer espionatge. La gent de Nosaltres Sols, com Jaume Martínez i Daniel Cardona, veien que quan esclatés la Segona Guerra Mundial, Alemanya s'imposaria a França, que aniria reculant, i aleshores els exiliats serien una peça preuada i creien que els aliats recorrerien a ells i podrien fer realitat la independència. Però les coses van anar malament perquè França es va rendir de seguida i tota l'estratègia se'n va anar enlaire. Després, van veure noves possibilitats quan els aliats van derrotar els alemanys al nord de l'Àfrica. Creien que els aliats entrarien per Espanya i van començar a fer tasques d'espionatge pels anglesos, sobretot. Informaven dels moviments que veien a la costa. Però finalment el desembarcament es va fer a Normandia.
- L'actuació de persones com el seu pare, en un altre país, s'explicarien amb tot luxe de detalls com a actes d'heroisme.
- Sí, però aquí els herois van perdre la guerra. No només això, sinó que van patir quaranta anys de feixisme i després hem tingut quaranta més de jutges i policies feixistes. També s'ha de dir que Jaume Martínez vendrell, quan col·laborava amb els aliats i la Resistència francesa, sempre els deia que no es deixessin donar cap medalla perquè es podria fer públic i ser detinguts en tornar a Espanya. En nom de tots ells, Jaume Cornudella va rebre dels francesos la Legió d'Honor. Vall de Gomis, un altre passador, va rebre la distinció de Just entre els Justos de la Terra que atorga Israel per passar jueus. Però ell passava per una altra ruta.
- El seu pare no havia passat jueus?
- Octavi Viladrosa, en un llibre seu, explica quan el pare va trobar una dona jueva i un fill seu, que estava desorientada, i els va ajudar a passar. Els va deixar a prop de Portbou, on volien anar. Però el seu grup, com he dit, no es dedicava essencialment a passar jueus.
- Eren gent que mai es va rendir.
- Mai. Del pare i el seu grup m'ha quedat el llegat de ser fidel a les idees, que val més dormir bé que menjar bé. El pare sempre repetia, quan alguna cosa anava malament, que més es va perdre a la guerra.
- Va valer la pena l'esforç?
- Crec que si no haguessin existit grups i persones com els del meu pare, ara no tindríem una majoria independentista. Tinc la intuïció que va servir. Va ser un enllaç perquè no es trenqués el camí.
Un d'ells va ser Gregori Font, el primer català que va creuar de França a Catalunya just acabada la guerra per combatre Franco. Va estar sempre al peu del canó, fins a l'època postfranquista, com quan va ser un dels centenars d'independentistes que va bloquejar el pas del Portús per protestar contra la possible extradició de Manuel Viusà, acusat de subministrar armes al grup Epoca (Exèrcit Popular Català). NacióDigital ho va recordar en aquest reportatge. Conversem amb el seu fill, Aleix Font, que explica -a l'Ateneu Barcelonès- el bagatge après a casa. Ara, una de les rutes de l'exili durà el nom de Gregori Font.
- Expliqui'ns qui van ser els passadors.
- Eren unes persones que passaven la frontera. En el cas del meu pare, la passava com a activista del Front Nacional de Catalunya, un dels grups polítics d'aquells anys, i que abans va ser de Nosaltres Sols. Creuaven la frontera per necessitats polítiques de la seva organització i mantenir contacte amb l'exili, però també per buscar material. Material podien ser pistoles, per exemple. I aprofitaven els viatges, si hi havia una emergència, per passar gent. Cal dir que ells no eren professionals de passar gent. Hi havia xarxes que estaven especialitzades només en ajudar persones a sortir. En el cas del meu pare, no. La raó principal per la qual ell passava era per rebre instruccions de l'exili, per comunicar informació, demanar ajuda i aprofitava per passar gent.
- Quin tipus de persones passava?
- Ell i el seu grup van passar sobretot aviadors, especialment polonesos, que estaven enquadrats pel Regne Unit. Un cop aquí, els duien al consolat. També passaven gent que ho necessitava. El pare m'havia parlat de polítics francesos i belgues, i també d'alguns jueus.
"El grup de Gregori Font creuava per necessitats polítiques del Front Nacional de Catalunya, per tasques informació, i aprofitaven per fer passar gent, sobretot aviadors polonesos"
- Qui era Gregori Font?
- El pare havia nascut a Las Cinco Villas, a l'Aragó, tocant a Navarra. Tots els seus germans van néixer a la Colònia Güell, però com que la mare era aragonesa va voler tenir un fill nascut allí. A la Colònia de seguida va estar en contacte amb el grup de joves catalanistes separatistes. Ara en diríem independentistes. Era gent de Nosaltres Sols. Allí va conèixer Jaume Martínez Vendrell. Va ser una amistat d'infància que va durar tota la vida. El pare havia estat excedent de cupo per fer el servei militar, però a l'esclatar la guerra es va apuntar a l'expedició del capità Bayo per alliberar Mallorca, que no van aconseguir. Van aconseguir fer una línia a Puerto Cristo, però van quedar encallats. La principal victòria de Bayo va ser la retirada, que es va fer pràcticament sense pèrdues, tret d'un grup que sembla que no es va assabentar de la retirada i van ser apressats i afusellats. I tornats a Catalunya, es van apuntar a l'Escola de Guerra amb Jaume Martínez Vendrell. Amb la retirada, va passar a França i va anar a parar a Agda.
Aleix Font, en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa
- En quin moment va començar a la frontera?
- Així que es va acabar la guerra. El mateix 1939 ja va venir cap aquí. Només arribar a França, menjar una mica i refer-se, i ja tornar cap a casa. Volien tornar a l'acció. El cap del seu grup, que era precisament Martínez Vendrell, volia posar calma però la seva gent tenia pressa i els va dir que tornarien a casa quan no hi hagués neu al Canigó. L'1 de juliol, Martínez Vendrell va tornar amb el pare.
"El primer cop que van detenir el pare, el 1939, va estar de sort: van creure que era contrabandista"
- Quina ruta feia?
- Des del lloc on estaven, que era Agde, amb el tren anaven fins a Perpinyà i Banyuls. Després passaven per Cervera, ja a la frontera, Portbou, Colera i Llançà. Des de Banyuls anaven muntanya amunt fins arribar a la carena, fer la carena per esquivar la vall de Portbou, perquè preveien que Portbou estaria molt controlat per guàrdies civils, i el proper poble era Colera, un poble petit. Van creure que era convenient agafar el tren a Llançà, mirant de passar desapercebuts. L'estiu del 39 van anar amb vestit de bany. La primera nit, com que no coneixia ningú, va dormir en una barca a la platja. L'endemà es va fer amic d'un grup de joves i els va manifestar la urgència d'anar a Barcelona. Un noi, que es veu que havia estat d'Estat Català, li va deixar el seu salconduit. El pare va anar a Barcelona a fer les gestions que havia de fer, va tornar, li va retornar la documentació al noi i va tornar a passar la frontera. A França va explicar a la gent els punts que havien de seguir per creuar-la. Aquesta va ser la ruta que va fer sempre.
- El seu pare va ser detingut i torturat.
- Tres vegades, però ell mai va delatar ningú. Deia que si començaves a dir alguna cosa en voldrien saber més i acabarien apallissant-te igual. Per tant, boca tancada i si l'havien de matar que el matessin, però al començament. La darrera vegada que el van detenir ja treballava de mecànic a la Colònia Güell. S'havia encarregat d'amagar una maleta plena d'armament i algun dels detinguts va donar el seu nom. Un dels caps policials, ara no recordo si era Creix o Polo, li va dir: "Gregori, sé que no diràs noms. No perdem el temps. Digues on són les armes i a qui les tingui no li passarà res". El pare el va creure, va anar a casa de qui les tenia i, en efecte, no li va passar res. Al pare se'l van emportar a la presó i li van caure vuit o deu anys però no es va complir la pena, va sortir molt abans.
Una de les rutes de l'exili durà el nom del pare d'Aleix Font. Foto: Adrià Costa
- Encara va tenir sort.
- Sí. El primer cop que el van detenir van creure que passava la frontera per contraban. Va estar de sort. Era el moment més delicat, el 1939, just acabada la guerra. En la segona ocasió, detingut ja com a independentista, el van torturar fort. Recordo que m'explicava que el pitjor de tots, el que més torturava, era un tal Quintela. De fet, en un moment dels interrogatoris, aquest Quintela va dir que el matessin perquè no en treurien res.
- La feina dels passadors va ser una contribució d'independentistes catalans a la causa aliada.
- Sens dubte, perquè molts d'ells van fer espionatge. La gent de Nosaltres Sols, com Jaume Martínez i Daniel Cardona, veien que quan esclatés la Segona Guerra Mundial, Alemanya s'imposaria a França, que aniria reculant, i aleshores els exiliats serien una peça preuada i creien que els aliats recorrerien a ells i podrien fer realitat la independència. Però les coses van anar malament perquè França es va rendir de seguida i tota l'estratègia se'n va anar enlaire. Després, van veure noves possibilitats quan els aliats van derrotar els alemanys al nord de l'Àfrica. Creien que els aliats entrarien per Espanya i van començar a fer tasques d'espionatge pels anglesos, sobretot. Informaven dels moviments que veien a la costa. Però finalment el desembarcament es va fer a Normandia.
"L'esforç dels passadors va valer la pena, van ser un enllaç perquè no es trenqués el camí"
- L'actuació de persones com el seu pare, en un altre país, s'explicarien amb tot luxe de detalls com a actes d'heroisme.
- Sí, però aquí els herois van perdre la guerra. No només això, sinó que van patir quaranta anys de feixisme i després hem tingut quaranta més de jutges i policies feixistes. També s'ha de dir que Jaume Martínez vendrell, quan col·laborava amb els aliats i la Resistència francesa, sempre els deia que no es deixessin donar cap medalla perquè es podria fer públic i ser detinguts en tornar a Espanya. En nom de tots ells, Jaume Cornudella va rebre dels francesos la Legió d'Honor. Vall de Gomis, un altre passador, va rebre la distinció de Just entre els Justos de la Terra que atorga Israel per passar jueus. Però ell passava per una altra ruta.
Aleix Font: "Sense grups com el del meu pare, ara no tindríem majoria independentista". Foto: Adrià Costa
- El seu pare no havia passat jueus?
- Octavi Viladrosa, en un llibre seu, explica quan el pare va trobar una dona jueva i un fill seu, que estava desorientada, i els va ajudar a passar. Els va deixar a prop de Portbou, on volien anar. Però el seu grup, com he dit, no es dedicava essencialment a passar jueus.
- Eren gent que mai es va rendir.
- Mai. Del pare i el seu grup m'ha quedat el llegat de ser fidel a les idees, que val més dormir bé que menjar bé. El pare sempre repetia, quan alguna cosa anava malament, que més es va perdre a la guerra.
- Va valer la pena l'esforç?
- Crec que si no haguessin existit grups i persones com els del meu pare, ara no tindríem una majoria independentista. Tinc la intuïció que va servir. Va ser un enllaç perquè no es trenqués el camí.