"Sincerament, pensava que trigaria molt menys en tornar-te a veure". Malauradament, no són paraules d'un antic amant, sinó que les ha articulat el meu traumatòleg de capçalera, quan hi he tornat aquesta setmana. Fa gairebé deu anys em vaig rebentar tot el que una persona es pot trencar a la zona del turmell excepte el que vindria a ser l'os. Va ser fruit d'una caiguda absurda però molt aparatosa, perquè aquesta vida m'ha donat el do de l'espectacularitat, però no el de l'èpica. Feia tard a classe i, corrent, vaig caure per les escales del portal de casa; vam acabar per terra jo i tots els meus apunts d'Estructura de la Comunicació. A banda de veure les estrelles en el moment del sinistre, allò em va suposar un temps de repòs, peu immobilitzat, una rehabilitació llarga i cara i l'advertiment del Dr. Jimeno: "Aquest turmell ja està recuperat, però et donarà per sac tota la vida, pren-t'ho amb calma".
Aquests dies, després d'una treva de gairebé una dècada, el meu turmell dret ha tornat a donar guerra. Sembla que res greu, però, vistos els antecedents, m'han demanat una ressonància i que per l'amor de Déu faci repòs, que no cal temptar la sort. Des que va ser capaç de curar-me el peu sense haver-me de fer passar per quiròfan –que és una cosa que francament em fa pànic–, per a mi el que digui aquest doctor va a missa. En general soc bona pacient, però em toca la moral haver d'estar-me quieta. Faig pinta de tranquil·la, però soc una persona més aviat nerviosa, suposo que la processó molts cops va per dins. És per això que el meu cos em demana sovint moure'm i fer esport habitualment m'ajuda a airejar la ment i a renovar energia. "Quan camino no em fa mal el turmell. Puc caminar, com a mínim?". M'ho va comprar, però em va advertir que el paviment de Barcelona està tan fet caldo que passejar per la ciutat segons com podria ser considerat un esport d'obstacles. L'humor dels metges, tot un tema. Gairebé tan indesxifrable com les seves cal·ligrafies.
Fa una setmana que passejo per Barcelona molt més del que ja ho acostumava a fer habitualment, amb el convenciment que m'estan sortint bé els equilibris entre airejar la ment i cuidar-me el peu dret. Hi ha una diferència substancial entre passejar per Barcelona i desplaçar-te caminant d'un punt a un altre. L'altre dia, en una entrevista al Bàsics de Betevé, David Carabén –cantant de Mishima– deia que "el passeig és l'activitat més fèrtil creativament", com a mínim per a ell. Té sentit. Passejar no et permet estar a soles amb els teus pensaments, passejar t'obliga a encaixar-los i fer-los ballar amb molts altres imputs. Sobretot visuals i auditius. Deia Haruki Murakami a De què parlo quan parlo de córrer que el seu grup preferit a l'hora de trotar pels carrers de Kyoto són els novaiorquesos The Lovin' Spoonful.
Jo no corro, camino, perquè vull intentar que passi una altra dècada fins que torni a veure el Dr. Jimeno, però aquests dies ho faig escoltant els grups que la setmana que ve vull veure al Primavera Sound. I passejar, que no desplaçar-me, m'ha servit per adornar-me que a l'edifici dels cartells publicitaris de la Plaça Francesc Macià hi ha tres gàrgoles que són tres caravel·les, probablement les de Colom. El banc en forma de mitja lluna del carrer de l'Allada-Vermell en realitat és el forat d'una B que corona l'antiga seu de la Fundació Brossa i que ha caigut al carrer. Un poema visual que s'integra amb la vida de la ciutat. I, passejant pel Born, he vist per primer cop que a Santa Maria del Mar hi ha un vitrall amb l'escut del Barça i he descobert que la Casa Ignasi Puig té uns jardins amagats, que tot i haver d'entrar per la terrassa d'un hotel, són públics i és un bon lloc per seure a descansar o a llegir després d'haver caminat la ciutat durant una bona estona. Tot i que últimament el meu turmell dret m'obligui a llevar-me sempre amb el peu esquerre, he passat bons dies descobrint que passejar per Barcelona és un plaer que tenim prou a l'abast per a no aprofitar-lo.