24
de maig
del
2022
Actualitzat
a les
21:43h
No hi va haver prou espai per guardar tantes restes òssies a la Facultat de Biociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. No hi cabien les caixes que contenien els 177 individus i els 9 fragments amputats que van exhumar amb els treballs arqueològics a la finca on hi va haver, durant la batalla de l’Ebre, l’hospital de campanya del Mas de Santa Magdalena, a Móra d’Ebre. La fossa més gran de les 68 obertes fins ara a Catalunya va obligar a habilitar un segon espai on dipositar tants cossos anònims. Morts sense noms ni destí. Ningú els havia portat flors en els 84 anys que han romàs enterrats sense taüt, coberts per una pesada capa de terra fosca al mig del camp, dos metres sota la intempèrie. Ningú sabia on estaven i en ser trobats, ningú sabia qui eren. De la majoria, potser no ho sabrem mai.
El Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, per mitjà de la Direcció General de Memòria Democràtica, duu a terme les polítiques públiques de memòria i és responsable de localitzar les fosses, exhumar-ne les restes i identificar-les. “El propòsit d’esta política és recuperar els noms de les víctimes i restituir les restes a les famílies que ho desitgen, d’acord amb la Llei 10/2009, de 30 de juny, sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes”, explica el director general de Memòria Històrica, Antoni Font.
Per a fer-ho possible, la Generalitat disposa de cinc instruments: el Mapa de fosses, on es recull i s’actualitza la informació de les fosses documentades; la recerca historiogràfica, amb l'objectiu de millorar el coneixement dels fets històrics per a la recerca de desapareguts; el Pla de fosses, que inclou l’estudi històric i l’excavació arqueològica de fosses; el Cens de persones desaparegudes, mitjançant el qual es fa la recerca de les persones que van desaparèixer durant la guerra i la dictadura; i el Programa d’identificació genètica, mitjançant el qual les dades genètiques que s’obtenen de les restes exhumades s’encreuen amb dades genètiques de familiars vius.
Al nostre país, la Direcció General de Memòria Democràtica ha localitzat 671 fosses del període de la Guerra Civil i el franquisme a Catalunya, que podrien amagar uns 20.000 cossos. I encara són una tercera part dels morts en aquella guerra sagnant de no fa tant, més de 60.000 –segons la base de dades El Cost humà de la Guerra Civil a Catalunya, 62.000-. De les 671, se n’han obert 68. Per poder creuar dades dels cossos que en surten, en caldria disposar d’un cens exhaustiu de desapareguts. Avui dia són 6.311 els noms de les persones inscrites al cens. Una desena part. Un primer buit massa gran. Seguim. Dels més 20.000 que es calcula que poden estar enterrats en fosses, 810 individus han estat exhumats (404 a les Terres de l’Ebre). En aquest punt el procés és lent, però avança després de dècades d’inacció. D’estos més de 800 exhumats, 25 han recuperat el nom i han estat retornats als seus familiars, 18 d’ells des que al 2016 entrés en vigor el Programa d’identificació genètica. Però 785 no.
Perquè? De les 25 històries resoltes, dos s’han pogut tancar amb l’obertura de la fossa del Mas de Santa Magdalena. El fet de tenir constància dels noms d’algunes de les persones que probablement van ser inhumades a la fossa, que alguna d’elles figurés al Cens de Desapareguts, i que es tractés d’una fossa fora del cementiri van fer que fos considerada una actuació prioritària. La font d’esta informació era una de les llibretes en què el doctor Miquel Gras Artero ‒cirurgià i capità metge de l’exèrcit republicà‒ havia anotat els casos que havia tractat durant la Batalla de l’Ebre. Les llibretes havien estat conservades pel seu fill, el també doctor Miquel Gras de Molins, i havien estat digitalitzades per l’associació No Jubilem la Memòria del Priorat. Estos documents – junt amb les fonts orals, van ajudar a localitzar la fossa. “És important apuntar que en aquest cas disposàvem de documentació prèvia que ens va ajudar a la geolocalització de l’espai on estava la fossa, també teníem tradició oral; el procés de recerca documental, d’informes tècnics i d’intervenció en aquest espai va durar cinc anys i a partir d’aquí s’ha aconseguit exhumar els cossos, però la recerca continua”, apunta el director general.
I és que quan s’obre una fossa, res acaba, de fet, tot i les tasques prèvies, s’encén la llum i d’alguna manera tot comença. És quan equips d’arqueòlegs, antropòlegs, forenses, genetistes... esmercen esforços utilitzant complicats processos d’identificació, implementant noves tecnologies, per fer encaixar les peces d’un trencaclosques escapçat per dècades de silenci. Així, l’obtenció de les cadenes d’ADN que fan diferent cada individu és una tasca que resultarà crucial per identificar-lo, però no l’única. “Quan acaba la tasca dels arqueòlegs recuperant un cos seguix un procés complex que inclou moltes disciplines”, explica l’antropòloga Antònia Diaz-Carvajal, membre de l'equip d’Antropòlegs coordinat per la Dra. Eulàlia Subirà, de la Unitat d'Antropologia Biològica de la Facultat de Biociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Al jaciment s’hi desplaça el seu equip per anotar visualment aspectes com les posicions dels cadàvers, les connexions entre els ossos, si han estat moguts... “Les troballes arqueològiques també són importants, la roba, els elements de calçat o objectes personals que poden ajudar a la identificació”, apunta. “La documentació prèvia, les fonts orals, tot pot donar pistes i ajudar a avançar en el procés”, afegix Antoni Font.
Un extens procediment d’anàlisi i identificació
Un cop exhumades, les restes òssies són traslladades als diversos laboratoris de la Unitat d’Antropologia Biològica de la Facultat de Biociències de la Universitat Autònoma de Barcelona per fer-ne l’anàlisi antropològic (físic i forense). “Primer s’extreuen els fragments necessaris per enviar a fer les anàlisis genètiques”, explica Diaz-Carvajal. Les dents, o també trossets dels mans o els peus solen ser els més adequats. Els antropòlegs seguixen netejant els esquelets, amb aigua, raspalls, punxons o alcohol diluït i en fan l’estudi biomètric: prenen les mesures, caracteritzen l’edat, el sexe, observen si hi ha patologies anteriors a la mort, si hi ha traumes causats per impactes de foc, abans de la mort o com a causa. Els esquelets tenen molta informació que oferir, sobre les característiques antropològiques de la gent de l’època, sobre la brutalitat dels traumes ocasionats, fins i tot, com en el cas de la fossa de Santa Magdalena, vinculada a un hospital de campanya, sobre les tecnologies mèdiques disponibles.
Del conjunt de restes òssies i dentals disponibles, se seleccionen les dos mostres que presenten un estat més òptim de preservació macroscòpica. De cada mostra es fa un registre fotogràfic, una neteja per eliminar-ne contaminants externs i posteriorment es fa l’extracció d’ADN. L’anàlisi genètica de les restes es duu a terme al Laboratori de Genètica de la Universitat Complutense de Madrid o al Laboratori de ADN antic de la Unitat d’Antropologia Biològica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Una part de l’estudi genètic el farà també el Servei de Genòmica de la Universitat Pompeu Fabra.
“Quan arriben peces dentals estan en tubs esterilitzats i si són ossos, en bosses. Sempre estan etiquetats i amb molta cura per mantindré la cadena de custòdia i també amb condicions d’esterilització per evitar factors que podrien contaminar la mostra”, exposa Cristina Santos, una de les coordinadores, juntament amb Assumpció Malgosa, de la part d’anàlisi genètica de les restes antigues de la Unitat d’Antropologia Biològica de la Facultat de Biociències de la UAB.
Els diferents equips de genetistes se n’encarreguen de fer la recerca sobre tres tipus de marcadors genètics “top”. Uns són els anomenats STRs o microsatèl·lits autosòmics, localitzats als cromosomes que combinen informació genètica de la mare i del pare. Una altres, anomenats STRs o microsatèl·lits del cromosoma Y, es passen de pares a fills només homes, establint un llinatge patern. Els tercers es troben a la mitocòndria i només es passen per via materna, de mares als fills o filles. “Els primers són molt interessants si es disposa de perfil bo, perquè com són més variables per combinar gens del pare i de la mare resulta més improbable que se’n troben dos d’iguals, però no sempre es disposa de perfil en bones condicions”, exposa Cristina Santos.
Una vegada feta l’extracció d’ADN a la UAB, els estudis sobre els autosòmics i sobre el cromosoma Y s’efectuen a la Universitat Pompeu Fabra. Els mitocondrials, a la UAB. “En aquest últim cas són interessants perquè hi ha moltes còpies a les cèl·lules, de manera que són més senzills de recuperar però a la vegada, com passa amb els cromosomes Y, que només provenen d’un dels progenitors, has d’estar molt segur per acabar establint una identificació en ferm”. Per extreure els perfils genètics mitocondrials utilitzen tècniques de seqüenciació de nova generació, implementant tecnologia cada cop més precisa. “La qualitat tècnica no té res a veure a la que teníem fa tres anys. Esta tasca es beneficia de la investigació que estem fent en el desenvolupament i millora de tècniques per treballar en ADN antic. Aportem el nostre granet de sorra en termes de transferència, però al final, allò que li dona sentit al nostre treball conjunt, el de tots els especialistes que intervenen en estos temes de memòria democràtica, és aconseguir identificar algú, és el que li dona sentit a tot plegat”, afirma la genetista.
Un cop obtingudes les seqüenciacions genètiques possibles de les restes, per aconseguir arribar a la fase definitiva d’encreuament de dades genètiques, caldrà haver obtingut mostres genètiques també de familiars. Les anàlisis genètiques dels familiars i l’encreuament dels perfils genètics els duu a terme l’Àrea de Genètica Clínica i Molecular de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron del Departament de Salut de la Generalitat.
Tot aquest procés s’ha pogut culminar amb dos dels 177 exhumats de la fossa de Santa Magdalena de Móra d’Ebre. Gràcies a tota esta tasca extensa s’ha pogut comprovar que una de les persones que van ser inhumades en aquest espai era Andreu Flores Flores, un soldat republicà mort als 20 anys nascut el 24 de gener de 1908 a Cuevas del Almanzora, a Almeria. Josep Aubeso Rovira ha estat la segona persona identificada de les aparegudes en esta fossa.
En el cas d’Andreu, el 2009 la seua néta en va sol·licitar la recerca a la Generalitat de Catalunya i va ser inscrit al Cens de persones desaparegudes. El 2016 el seu fill es va afegir a l’expedient com a persona interessada i va facilitar una mostra d’ADN per al Programa d’identificació genètica. La recerca documental que es va dur a terme no havia permès localitzar l’indret on va desaparèixer, però la mostra d’ADN que el seu fill va facilitar ha permès identificar-lo entre les restes que es van exhumar a la fossa del Mas de Santa Magdalena.
Pel que fa al Josep, la seva filla, Carmen Aubeso Larruy, en va sol·licitar la recerca a la Generalitat de Catalunya, l’any 2005, quan va ser inscrit al Cens de persones desaparegudes i, posteriorment, Carmen va facilitar una mostra d’ADN per al Programa d’identificació genètica.
Les famílies de l’Andreu i el Josep poden tancar el dol, almenys acabar amb la incertesa. 175 famílies més que tenien el seu desaparegut en esta mateixa fossa no ho podran fer. Les anàlisis forenses i genètiques estan a punt de finalitzar. Però o bé ningú va inscriure estos joves soldats morts al cens, o bé ningú ha donat una mostra per tal de poder tancar el procés creuant les dades ara ja disponibles que permetrien la identificació genètica completa. L’extracció de la mostra genètica és gratuïta per a totes les persones sol·licitants; consisteix en un frotis bucal, que és un procediment indolor i ràpid.
Amb les actuacions que s’han fet en fosses els darrers anys s’han recuperat molts cossos que encara no s’han pogut identificar. En el cas de la fossa excavada del Soleràs, hi ha 116 cossos pendents d’identificar i en la de Pernafeites, a Miravet, 98. La fossa de Santa Magdalena ha dixat per ara 175 cossos sense nom. Periòdicament es tornen a fer creuaments per si apareixen noves coincidències. “Mentrestant no surten familiars, es tornen a inhumar als cementeris dels municipis on hi havia la fossa d’on van ser exhumats i reben així un enterrament digne, i la tasca del departament és també aquesta”, afirma el director general.
Davant d’esta situació, el Departament de Justícia fa una crida a les famílies que tinguen persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme per tal que s’inscriguin al Cens de persones desaparegudes i puguen participar del Programa d’identificació genètica, que ara té més de 2.600 mostres de familiars de desapareguts.
El Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, per mitjà de la Direcció General de Memòria Democràtica, duu a terme les polítiques públiques de memòria i és responsable de localitzar les fosses, exhumar-ne les restes i identificar-les. “El propòsit d’esta política és recuperar els noms de les víctimes i restituir les restes a les famílies que ho desitgen, d’acord amb la Llei 10/2009, de 30 de juny, sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes”, explica el director general de Memòria Històrica, Antoni Font.
Per a fer-ho possible, la Generalitat disposa de cinc instruments: el Mapa de fosses, on es recull i s’actualitza la informació de les fosses documentades; la recerca historiogràfica, amb l'objectiu de millorar el coneixement dels fets històrics per a la recerca de desapareguts; el Pla de fosses, que inclou l’estudi històric i l’excavació arqueològica de fosses; el Cens de persones desaparegudes, mitjançant el qual es fa la recerca de les persones que van desaparèixer durant la guerra i la dictadura; i el Programa d’identificació genètica, mitjançant el qual les dades genètiques que s’obtenen de les restes exhumades s’encreuen amb dades genètiques de familiars vius.
En el procés d'identificació de les restes exhumades hi participen especialistes de diverses disciplines. Foto: Departament de Justícia
Al nostre país, la Direcció General de Memòria Democràtica ha localitzat 671 fosses del període de la Guerra Civil i el franquisme a Catalunya, que podrien amagar uns 20.000 cossos. I encara són una tercera part dels morts en aquella guerra sagnant de no fa tant, més de 60.000 –segons la base de dades El Cost humà de la Guerra Civil a Catalunya, 62.000-. De les 671, se n’han obert 68. Per poder creuar dades dels cossos que en surten, en caldria disposar d’un cens exhaustiu de desapareguts. Avui dia són 6.311 els noms de les persones inscrites al cens. Una desena part. Un primer buit massa gran. Seguim. Dels més 20.000 que es calcula que poden estar enterrats en fosses, 810 individus han estat exhumats (404 a les Terres de l’Ebre). En aquest punt el procés és lent, però avança després de dècades d’inacció. D’estos més de 800 exhumats, 25 han recuperat el nom i han estat retornats als seus familiars, 18 d’ells des que al 2016 entrés en vigor el Programa d’identificació genètica. Però 785 no.
Les dents, i els ossos de les mans i els peus, són els més idonis per fer les anàlisis genètiques. Foto: Departament de Justícia
Perquè? De les 25 històries resoltes, dos s’han pogut tancar amb l’obertura de la fossa del Mas de Santa Magdalena. El fet de tenir constància dels noms d’algunes de les persones que probablement van ser inhumades a la fossa, que alguna d’elles figurés al Cens de Desapareguts, i que es tractés d’una fossa fora del cementiri van fer que fos considerada una actuació prioritària. La font d’esta informació era una de les llibretes en què el doctor Miquel Gras Artero ‒cirurgià i capità metge de l’exèrcit republicà‒ havia anotat els casos que havia tractat durant la Batalla de l’Ebre. Les llibretes havien estat conservades pel seu fill, el també doctor Miquel Gras de Molins, i havien estat digitalitzades per l’associació No Jubilem la Memòria del Priorat. Estos documents – junt amb les fonts orals, van ajudar a localitzar la fossa. “És important apuntar que en aquest cas disposàvem de documentació prèvia que ens va ajudar a la geolocalització de l’espai on estava la fossa, també teníem tradició oral; el procés de recerca documental, d’informes tècnics i d’intervenció en aquest espai va durar cinc anys i a partir d’aquí s’ha aconseguit exhumar els cossos, però la recerca continua”, apunta el director general.
I és que quan s’obre una fossa, res acaba, de fet, tot i les tasques prèvies, s’encén la llum i d’alguna manera tot comença. És quan equips d’arqueòlegs, antropòlegs, forenses, genetistes... esmercen esforços utilitzant complicats processos d’identificació, implementant noves tecnologies, per fer encaixar les peces d’un trencaclosques escapçat per dècades de silenci. Així, l’obtenció de les cadenes d’ADN que fan diferent cada individu és una tasca que resultarà crucial per identificar-lo, però no l’única. “Quan acaba la tasca dels arqueòlegs recuperant un cos seguix un procés complex que inclou moltes disciplines”, explica l’antropòloga Antònia Diaz-Carvajal, membre de l'equip d’Antropòlegs coordinat per la Dra. Eulàlia Subirà, de la Unitat d'Antropologia Biològica de la Facultat de Biociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Al jaciment s’hi desplaça el seu equip per anotar visualment aspectes com les posicions dels cadàvers, les connexions entre els ossos, si han estat moguts... “Les troballes arqueològiques també són importants, la roba, els elements de calçat o objectes personals que poden ajudar a la identificació”, apunta. “La documentació prèvia, les fonts orals, tot pot donar pistes i ajudar a avançar en el procés”, afegix Antoni Font.
Un tub amb la mostra preparada per fer l'anàlisi genètica. Foto: Departament de Justícia
Un extens procediment d’anàlisi i identificació
Un cop exhumades, les restes òssies són traslladades als diversos laboratoris de la Unitat d’Antropologia Biològica de la Facultat de Biociències de la Universitat Autònoma de Barcelona per fer-ne l’anàlisi antropològic (físic i forense). “Primer s’extreuen els fragments necessaris per enviar a fer les anàlisis genètiques”, explica Diaz-Carvajal. Les dents, o també trossets dels mans o els peus solen ser els més adequats. Els antropòlegs seguixen netejant els esquelets, amb aigua, raspalls, punxons o alcohol diluït i en fan l’estudi biomètric: prenen les mesures, caracteritzen l’edat, el sexe, observen si hi ha patologies anteriors a la mort, si hi ha traumes causats per impactes de foc, abans de la mort o com a causa. Els esquelets tenen molta informació que oferir, sobre les característiques antropològiques de la gent de l’època, sobre la brutalitat dels traumes ocasionats, fins i tot, com en el cas de la fossa de Santa Magdalena, vinculada a un hospital de campanya, sobre les tecnologies mèdiques disponibles.
Del conjunt de restes òssies i dentals disponibles, se seleccionen les dos mostres que presenten un estat més òptim de preservació macroscòpica. De cada mostra es fa un registre fotogràfic, una neteja per eliminar-ne contaminants externs i posteriorment es fa l’extracció d’ADN. L’anàlisi genètica de les restes es duu a terme al Laboratori de Genètica de la Universitat Complutense de Madrid o al Laboratori de ADN antic de la Unitat d’Antropologia Biològica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Una part de l’estudi genètic el farà també el Servei de Genòmica de la Universitat Pompeu Fabra.
“Quan arriben peces dentals estan en tubs esterilitzats i si són ossos, en bosses. Sempre estan etiquetats i amb molta cura per mantindré la cadena de custòdia i també amb condicions d’esterilització per evitar factors que podrien contaminar la mostra”, exposa Cristina Santos, una de les coordinadores, juntament amb Assumpció Malgosa, de la part d’anàlisi genètica de les restes antigues de la Unitat d’Antropologia Biològica de la Facultat de Biociències de la UAB.
Cristina Santos, una de les coordinadores de la part d’anàlisi genètica de les restes antigues de la Unitat d’Antropologia Biològica de la UAB. Foto: S.B.
Els diferents equips de genetistes se n’encarreguen de fer la recerca sobre tres tipus de marcadors genètics “top”. Uns són els anomenats STRs o microsatèl·lits autosòmics, localitzats als cromosomes que combinen informació genètica de la mare i del pare. Una altres, anomenats STRs o microsatèl·lits del cromosoma Y, es passen de pares a fills només homes, establint un llinatge patern. Els tercers es troben a la mitocòndria i només es passen per via materna, de mares als fills o filles. “Els primers són molt interessants si es disposa de perfil bo, perquè com són més variables per combinar gens del pare i de la mare resulta més improbable que se’n troben dos d’iguals, però no sempre es disposa de perfil en bones condicions”, exposa Cristina Santos.
Una vegada feta l’extracció d’ADN a la UAB, els estudis sobre els autosòmics i sobre el cromosoma Y s’efectuen a la Universitat Pompeu Fabra. Els mitocondrials, a la UAB. “En aquest últim cas són interessants perquè hi ha moltes còpies a les cèl·lules, de manera que són més senzills de recuperar però a la vegada, com passa amb els cromosomes Y, que només provenen d’un dels progenitors, has d’estar molt segur per acabar establint una identificació en ferm”. Per extreure els perfils genètics mitocondrials utilitzen tècniques de seqüenciació de nova generació, implementant tecnologia cada cop més precisa. “La qualitat tècnica no té res a veure a la que teníem fa tres anys. Esta tasca es beneficia de la investigació que estem fent en el desenvolupament i millora de tècniques per treballar en ADN antic. Aportem el nostre granet de sorra en termes de transferència, però al final, allò que li dona sentit al nostre treball conjunt, el de tots els especialistes que intervenen en estos temes de memòria democràtica, és aconseguir identificar algú, és el que li dona sentit a tot plegat”, afirma la genetista.
Caixes amb les restes òssies dipositades per analitzar a la Facultat de Biociències de la UAB. Foto: Cedida
Un cop obtingudes les seqüenciacions genètiques possibles de les restes, per aconseguir arribar a la fase definitiva d’encreuament de dades genètiques, caldrà haver obtingut mostres genètiques també de familiars. Les anàlisis genètiques dels familiars i l’encreuament dels perfils genètics els duu a terme l’Àrea de Genètica Clínica i Molecular de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron del Departament de Salut de la Generalitat.
Tot aquest procés s’ha pogut culminar amb dos dels 177 exhumats de la fossa de Santa Magdalena de Móra d’Ebre. Gràcies a tota esta tasca extensa s’ha pogut comprovar que una de les persones que van ser inhumades en aquest espai era Andreu Flores Flores, un soldat republicà mort als 20 anys nascut el 24 de gener de 1908 a Cuevas del Almanzora, a Almeria. Josep Aubeso Rovira ha estat la segona persona identificada de les aparegudes en esta fossa.
En el cas d’Andreu, el 2009 la seua néta en va sol·licitar la recerca a la Generalitat de Catalunya i va ser inscrit al Cens de persones desaparegudes. El 2016 el seu fill es va afegir a l’expedient com a persona interessada i va facilitar una mostra d’ADN per al Programa d’identificació genètica. La recerca documental que es va dur a terme no havia permès localitzar l’indret on va desaparèixer, però la mostra d’ADN que el seu fill va facilitar ha permès identificar-lo entre les restes que es van exhumar a la fossa del Mas de Santa Magdalena.
Pel que fa al Josep, la seva filla, Carmen Aubeso Larruy, en va sol·licitar la recerca a la Generalitat de Catalunya, l’any 2005, quan va ser inscrit al Cens de persones desaparegudes i, posteriorment, Carmen va facilitar una mostra d’ADN per al Programa d’identificació genètica.
Les famílies de l’Andreu i el Josep poden tancar el dol, almenys acabar amb la incertesa. 175 famílies més que tenien el seu desaparegut en esta mateixa fossa no ho podran fer. Les anàlisis forenses i genètiques estan a punt de finalitzar. Però o bé ningú va inscriure estos joves soldats morts al cens, o bé ningú ha donat una mostra per tal de poder tancar el procés creuant les dades ara ja disponibles que permetrien la identificació genètica completa. L’extracció de la mostra genètica és gratuïta per a totes les persones sol·licitants; consisteix en un frotis bucal, que és un procediment indolor i ràpid.
La consellera de Justícia retorna les restes de Josep Aubeso Rovira, identificat de la fossa del Mas de Santa Magdalena, a Móra d’Ebre. Foto: Departament de Justícia
Amb les actuacions que s’han fet en fosses els darrers anys s’han recuperat molts cossos que encara no s’han pogut identificar. En el cas de la fossa excavada del Soleràs, hi ha 116 cossos pendents d’identificar i en la de Pernafeites, a Miravet, 98. La fossa de Santa Magdalena ha dixat per ara 175 cossos sense nom. Periòdicament es tornen a fer creuaments per si apareixen noves coincidències. “Mentrestant no surten familiars, es tornen a inhumar als cementeris dels municipis on hi havia la fossa d’on van ser exhumats i reben així un enterrament digne, i la tasca del departament és també aquesta”, afirma el director general.
Davant d’esta situació, el Departament de Justícia fa una crida a les famílies que tinguen persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme per tal que s’inscriguin al Cens de persones desaparegudes i puguen participar del Programa d’identificació genètica, que ara té més de 2.600 mostres de familiars de desapareguts.