22
de maig
del
2022
Actualitzat
a les
18:44h
El Dromaius novaehollandiae, una espècie autòctona que quasi va posar en escac mat al ministeri de Defensa d’Austràlia l’hivern del 1932. Els emús són unes aus amb unes característiques extraordinàries: pesen uns 35 kg, són les terceres més pesades del món -després de l’estruç i el casuari-, fan uns dos metres de llarg, són les segones en alçada -només l’estruç africà les supera- i tot i que no volen, compensen aquesta mancança amb una velocitat que pot arribar als 50 km per hora.
Una característica que, juntament amb els seus hàbils moviments, les va ajudar a fer un paper més que digne durant la que es coneix, amb to satíric, com la Guerra dels Emús. Una “operació militar de control de vida salvatge” que va tenir lloc del 2 de novembre al 10 de desembre del 1932 a l’Austràlia occidental pe contenir la creixent població d’aus instal·lades a la zona que arrasaven amb els conreus dels agricultors.
L’inici del malson dels pagesos
Després de la Gran Depressió del 1929, molts pagesos australians vivien -com podien- només de la terra que cultivaven. Era el cas de les poblacions de Chandler i Walgoolan (districte de Campion), que van veure com a finals del 1932 una munió de 20.000 emús s’instal·laven a casa seva. Les aus emigraven, regularment, de la costa cap a les zones interiors del continent després de l’època de cria. Al districte de Campion, van trobar l’hàbitat ideal on establir-se, ja que aconseguien menjar amb facilitat de les terres cultivades. Els agricultors, desesperats, van traslladar les seves preocupacions al govern i el ministeri de Defensa australià, dirigit per qui més tard rebria el sobrenom de ministre de la Guerra de l’Emú, Sir George Pearce va decidir enviar tropes armades a caçar emús per reduir-ne la població i salvaguardar les collites.
La lluita contra la plaga
La Guerra, que havia de començar l'octubre del 1932, es va haver d'endarrerir per un període intens de pluges que van fer que els emús es dispersessin encara més pel territori. Finalment, el general en cap de l'operació, Gwynydd Purves Wynne-Aubrey Meredith, va ordenar a les seves tropes que es posessin en marxa el 2 de novembre. Wynne-Aubrey Meredith duia a Campion dues metralladores Lewis (usades a la Primera Guerra Mundial pels britànics, colons aleshores a Austràlia) i 10.000 cartutxos de munició per posar fi a la plaga.
L'exèrcit va començar el conflicte convençut que seria bufar i fer ampolles, i que les aus no els oposarien cap mena de resistència. Però no va ser així. De fet, l'ornitòleg Dominic Serventy va arribar a dir que "era evident que el comandament emú havia ordenat tàctiques de guerrilla perquè el seu nombrós exèrcit aviat es va dividir en innombrables unitats petites que van fer poc rendible l'ús de l'equip militar".
Altres fonts presents als combats apuntaven al fet que cada manada d'aus semblava tenir un líder que descrivien així: "Un gran ocell de plomes negres que mesura gairebé dos metres d'altura, vigila mentre els seus companys fan el treball de destrucció i els adverteix del nostre enfocament". Les tropes de Meredith van arribar a pujar a camions per disparar des d'allà a les aus, però ni així van aconseguir guanyar-les en velocitat. També van tenir problemes amb les armes que havien dut, una de les metralladores es va encallar després de disparar només 12 vegades.
El 8 de novembre, sis dies després del primer enfrontament, s'havien disparat 2.500 cartutxos, no obstant això el nombre d'ocells abatuts era incert. En l'informe del general en cap s'informava de la mort de 50 dels 20.000 ocells i s'assenyalava que els seus homes no havien patit baixes.
El punt d'inflexió
Aquell mateix 8 de novembre, els membres de la Càmera de Representants d'Austràlia van asseure's a decidir si, vistos els mals resultats, una retirada a temps també podia ser una victòria. Els mitjans del país pressionaven perquè així fos i, finalment, el ministre de Defensa -o de la Guerra dels Emús- Sir George Pearce va veure's obligat a retirar-se dels combats després d'una mica més d'un mes.
Meredith, en conèixer-se la notícia, va fer unes declaracions sorprenents sobre les habilitats de les aus, assegurant que "si l'exèrcit australià tingués una divisió militar amb la capacitat d'aquests ocells, s'enfrontaria a qualsevol exèrcit del món... Poden resistir a metralladores amb la invulnerabilitat dels tancs. Són com a zulús als qui ni tan sols les bales poden detenir".
I la resta és història
Només quatre dies després de la retirada del 8 de novembre, les tropes australianes van tornar a territori emú perquè els ocells havien reprès les seves activitats destructives. En aquesta represa de les hostilitats, l'exèrcit va ser més efectiu i, en poc temps, va causar un centenar de baixes a la setmana entre les files del plumífer enemic.
Quan els soldats es van retirar, definitivament, el 10 de desembre, s'estimava que en el conflicte havien mort 986 emús durant els combats i uns altres 2.500 per les ferides ocasionades. En un article publicat anys més tard, el diari local Coolgardie Miner resumia els fets així: "Encara que l'ús de metralladores s'havia criticat en molts sectors, el mètode va demostrar ser eficaç i va salvar el que quedava de blat". Durant el 1934, el 1943 i el 1948, els agricultors van tornar a demanar l'ajuda de l'exèrcit contra els emús, però les tropes de Meredith no van tornar a aparèixer. D'aleshores ençà, es va apostar per solucions menys agressives, com ara tanques d'exclusió per no deixar passar els animals.
Aviat, la Guerra dels Emús va transcendir les fronteres australianes fins a arribar al Regne Unit, on alguns conservadors van posar el crit al cel per l'"extermini del rar emú". I en els últims anys, les referències al surrealista conflicte s'han fet virals a Internet, amb nombrosos mems i comentaris. El 2020, fins i tot, un videojoc es va inspirar en els fets. Es diu Emu War.
Una característica que, juntament amb els seus hàbils moviments, les va ajudar a fer un paper més que digne durant la que es coneix, amb to satíric, com la Guerra dels Emús. Una “operació militar de control de vida salvatge” que va tenir lloc del 2 de novembre al 10 de desembre del 1932 a l’Austràlia occidental pe contenir la creixent població d’aus instal·lades a la zona que arrasaven amb els conreus dels agricultors.
L’inici del malson dels pagesos
Després de la Gran Depressió del 1929, molts pagesos australians vivien -com podien- només de la terra que cultivaven. Era el cas de les poblacions de Chandler i Walgoolan (districte de Campion), que van veure com a finals del 1932 una munió de 20.000 emús s’instal·laven a casa seva. Les aus emigraven, regularment, de la costa cap a les zones interiors del continent després de l’època de cria. Al districte de Campion, van trobar l’hàbitat ideal on establir-se, ja que aconseguien menjar amb facilitat de les terres cultivades. Els agricultors, desesperats, van traslladar les seves preocupacions al govern i el ministeri de Defensa australià, dirigit per qui més tard rebria el sobrenom de ministre de la Guerra de l’Emú, Sir George Pearce va decidir enviar tropes armades a caçar emús per reduir-ne la població i salvaguardar les collites.
La lluita contra la plaga
La Guerra, que havia de començar l'octubre del 1932, es va haver d'endarrerir per un període intens de pluges que van fer que els emús es dispersessin encara més pel territori. Finalment, el general en cap de l'operació, Gwynydd Purves Wynne-Aubrey Meredith, va ordenar a les seves tropes que es posessin en marxa el 2 de novembre. Wynne-Aubrey Meredith duia a Campion dues metralladores Lewis (usades a la Primera Guerra Mundial pels britànics, colons aleshores a Austràlia) i 10.000 cartutxos de munició per posar fi a la plaga.
L'exèrcit va començar el conflicte convençut que seria bufar i fer ampolles, i que les aus no els oposarien cap mena de resistència. Però no va ser així. De fet, l'ornitòleg Dominic Serventy va arribar a dir que "era evident que el comandament emú havia ordenat tàctiques de guerrilla perquè el seu nombrós exèrcit aviat es va dividir en innombrables unitats petites que van fer poc rendible l'ús de l'equip militar".
Soldats de l'exèrcit apuntant amb una metralladora Lewis
Altres fonts presents als combats apuntaven al fet que cada manada d'aus semblava tenir un líder que descrivien així: "Un gran ocell de plomes negres que mesura gairebé dos metres d'altura, vigila mentre els seus companys fan el treball de destrucció i els adverteix del nostre enfocament". Les tropes de Meredith van arribar a pujar a camions per disparar des d'allà a les aus, però ni així van aconseguir guanyar-les en velocitat. També van tenir problemes amb les armes que havien dut, una de les metralladores es va encallar després de disparar només 12 vegades.
El 8 de novembre, sis dies després del primer enfrontament, s'havien disparat 2.500 cartutxos, no obstant això el nombre d'ocells abatuts era incert. En l'informe del general en cap s'informava de la mort de 50 dels 20.000 ocells i s'assenyalava que els seus homes no havien patit baixes.
El punt d'inflexió
Aquell mateix 8 de novembre, els membres de la Càmera de Representants d'Austràlia van asseure's a decidir si, vistos els mals resultats, una retirada a temps també podia ser una victòria. Els mitjans del país pressionaven perquè així fos i, finalment, el ministre de Defensa -o de la Guerra dels Emús- Sir George Pearce va veure's obligat a retirar-se dels combats després d'una mica més d'un mes.
El ministre de la Guerra dels Emús, Sir George Pearce
Meredith, en conèixer-se la notícia, va fer unes declaracions sorprenents sobre les habilitats de les aus, assegurant que "si l'exèrcit australià tingués una divisió militar amb la capacitat d'aquests ocells, s'enfrontaria a qualsevol exèrcit del món... Poden resistir a metralladores amb la invulnerabilitat dels tancs. Són com a zulús als qui ni tan sols les bales poden detenir".
I la resta és història
Només quatre dies després de la retirada del 8 de novembre, les tropes australianes van tornar a territori emú perquè els ocells havien reprès les seves activitats destructives. En aquesta represa de les hostilitats, l'exèrcit va ser més efectiu i, en poc temps, va causar un centenar de baixes a la setmana entre les files del plumífer enemic.
Quan els soldats es van retirar, definitivament, el 10 de desembre, s'estimava que en el conflicte havien mort 986 emús durant els combats i uns altres 2.500 per les ferides ocasionades. En un article publicat anys més tard, el diari local Coolgardie Miner resumia els fets així: "Encara que l'ús de metralladores s'havia criticat en molts sectors, el mètode va demostrar ser eficaç i va salvar el que quedava de blat". Durant el 1934, el 1943 i el 1948, els agricultors van tornar a demanar l'ajuda de l'exèrcit contra els emús, però les tropes de Meredith no van tornar a aparèixer. D'aleshores ençà, es va apostar per solucions menys agressives, com ara tanques d'exclusió per no deixar passar els animals.
Aviat, la Guerra dels Emús va transcendir les fronteres australianes fins a arribar al Regne Unit, on alguns conservadors van posar el crit al cel per l'"extermini del rar emú". I en els últims anys, les referències al surrealista conflicte s'han fet virals a Internet, amb nombrosos mems i comentaris. El 2020, fins i tot, un videojoc es va inspirar en els fets. Es diu Emu War.