El fum de la claveguera

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Les clavegueres tornen a estar a l'ordre del dia. Ho estan perquè encara no sabem l'abast de l'espionatge a dirigents independentistes, l'anomenat Catalangate que també té ramificacions barcelonines, i perquè no se n'han donat encara explicacions públiques -les privades han estat escasses- ni assumit responsabilitats d'alt nivell.

I tampoc sabem encara qui hi ha darrere de l'espionatge a Pedro Sánchez i els seus ministres. La sensació de democràcia intervinguda i de baixa qualitat és a l'ordre del dia davant el tantsemenfotisme del PP i del PSOE, que consideren les clavegueres de l'Estat com un mal menor del qual, senzillament, cal treure'n profit o no prendre massa mal quan es governa.

El dissabte, en horari de màxima audiència, al programa FAQS de TV3, va comparèixer envoltat d'una certa mística el comissari (i delinqüent confés) José Manuel Villarejo, un dels personatges que millor exemplifica les clavegueres. La setmana passada ja va estar d'actualitat per la publicació de diferents àudios seus a El País comprometent al PP i fent evident l'abast de l'operació Catalunya, acreditada per moltes altres fonts, per desprestigiar l'independentisme. Va parlar de tot això i va remenar també els atemptats del 17-A, que ja sabem que, per aquesta mena de barruts, el dolor de les víctimes compta poc. 

Els casos de corrupció de CDC que, bé ja aleshores o bé anys més tard, es van constatar, com ara el del Palau, el del 3% o les irregularitats de la família Pujol, van ser aprofitats per la màquina del fang que formen policies i periodistes "patriòtics" que, rere la bandera, hi amaguen la seva manca d'escrúpols. Amb dossiers fakeo rumors van crear nous escàndols que van quedar en no res o van donar als que existien una nova dimensió, falsa però versemblant, per perjudicar l'independentisme. Queda a judici de cadascú (no hi ha una norma per mesurar-ho científicament) si a Mas i al seu Govern els va perjudicar, el 2012 i en els anys següents, més allò o bé els casos de corrupció reals, les severes retallades, la manca de credibilitat independentista o les constants picabaralles amb Unió, que ja deixaven intuir el final de CiU.  

Villarejo no va decebre en l'espectacle particular a TV3 i, en la seva campanya per salvar-se, ho va empastifar tot. Va dir la seva sense que hi hagués un contrast sobre si el que deia havia estat realment així o simplement era un embolica que fa fort i mossegava la mà que l'havia alimentat durant anys buscant revenges. De tot allò que va dir ell o diuen altres expulsats del paradís de les clavegueres difícilment podrem saber què és cert i que és fum i cadascú en farà el seu particular cherry picking. Però només que hi hagi una petita part de veritat -algunes coses s'han acreditat gràcies a investigacions periodístiques- ja és molt greu i es posa en qüestió una de les bases del sistema democràtic, que requereix neutralitat de les institucions i garantir el dret a la participació política.

En qualsevol cas, que deu ministres del PSOE i el PP hagin tingut, sense que els creés cap contradicció o alerta fins que es va enfangar amb les pugnes internes al carrer Génova, un personatge així a la cúpula policial i tan a prop dels serveis secrets -que tenen un marge de discrecionalitat molt ampli- hauria de preocupar.

Encendre alarmes i portar-nos, com a ciutadans, a exigir als partits que posin damunt la taula una agenda democratitzadora. Ja hi ha massa evidències de comportaments "patriòtics" i irregulars. Els darrers quatre anys, des que Sánchez va arribar a la Moncloa denunciant les mans negres, en aquest cas empresarials, que volien subvertir la voluntat popular no consta cap moviment per revertir la situació. Quants Villarejos hi ha? Quines n'han fet? Què més faran si no se'ls atura? Algú ens explicarà el que de veritat hi ha? Crec que són preguntes pertinents.

» Avui estarem pendents de la reunió entre Felip VI i el seu pare, Joan Carles I, al Palau de la Zarzuela. No és, per més que ho vulguin aparentar, un assumpte privat. La presència del pare, alliberat de tota investigació judicial malgrat les evidències de les seves males pràctiques i gràcies a un sistema que li dona impunitat, ha incomodat molt a la Zarzuela i la Moncloa. La mort del joancarlisme acaba amb les zones de confort en aquest assumpte i ell se'n riu quan se li demanen comptes.     
 

---

Avui no et perdis

» Joan Carles I, un rei entre dues traïcions; per Pep Martí.

» Entrevista a Juan Fernández‑Miranda: «El rei Joan Carles va confessar l'origen saudita de la seva fortuna»; per Pep Martí.

» Opinió: «Setmana reial»; per Xavier Graset.

» Anàlisi | Els indults, una carpeta que el Suprem es resisteix a tancar; per Bernat Surroca.

» Un any per a les municipals: PSC i ERC, al ring; per Sara González.

» Opinió: «Sí, és irreformable»; per Eduard Voltas.

» El litigi per la marca entre Junts i el PDECat arriba finalment a judici; per Bernat Surroca.  

» Dolors Feliu, nova presidenta de l'ANC; per Bernat Surroca.

» Dades | El 20% d'espanyols de 18 a 24 anys inverteix en criptomonedes; per Cayetano Manchón.

» Els dos grans oblits de la llei de l'avortament; per Maria Rabella i Irene Montagut.

» Catalunya i Barcelona marquen el rècord de temperatura en un mes de maig... i ara ve un canvi sobtat ; per Albert Vilanova.

» Anàlisi | La primera onada de calor (de moltes); per Dídac Amat i Puigsech.

» Opinió: «Són serveis, no servents»; per Clara Tena.

» Aforisme Fuster (XVII): Fuster, les guerres i els vells; per Francesc Viadel. 

» Entrevista a Els Pets: «Som joglars del segle XXI; i avui, més que mai, fem falta»; per Ferran Casas.

» Opinió: «Oques Grasses i la classe mitjana»; per Jordi Bianciotto.

» Rumbes i flors | Too good (or not) to go; per Paula Carreras.
 

---

 El passadís

El PP no vol que el cas de Macarena Olona, la candidata de Vox a la Junta d'Andalusia que volia empadronar-se de forma fraudulenta a un poble de Granada per poder anar a les llistes, es faci gran. Són de l'opinió que els ultres ho aprofitaran per victimitzar-se i això els pot donar bon resultat encara que Olona no sigui cap de cartell. Rafael Hernando, ferreny exdirigent del PP i ara senador per Almeria, lamentava que "un tràmit administratiu" la pogués deixar fora en un intent de no excitar la nombrosa parròquia que dubta entre ells i els neofeixistes. És ben curiós perquè no fa pas tants anys, Hernando demanava "restriccions" i evitar els "empadronaments fraudulents" i "abusos" en aquest assumpte. Ell parlava, és clar, dels immigrants sense papers, no d'una patriota de cap a peus com Olona.      

Vist i llegit

Fa uns dies, els Estats Units van arribar a un milió de morts per la Covid. Molts dels malalts van morir aïllats, lluny dels seus familiars que no els podien visitar a les unitats de cures intensives ni els van poder dir adeu. Es comunicaven amb ells per videotrucades o per missatges. El New York Times ha presentat, amb motiu de l'arribada a la xifra del milió de morts, un colpidor interactiu coordinat per Alicia P.Q. Wittmeyer, que va perdre el sogre. Han recollit les 13 darreres converses de WhatsApp de pacients ja morts amb els seus familiars. Trenca el cor i fa que recordem fins a quin punt la situació és i ha estat greu.   

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1929, avui fa 93 anys, es va exhibir per primer cop el curt d'animació The Karnival Kid. El protagonista era Mickey Mouse, que quan va aparèixer per primer cop a la pantalla era un ratolí callat i tranquil. La seva irrupció va esdevenir un èxit instantani i Disney va decidir donar-li veu. El ratolí més famós va pronunciar doncs les seves primeres paraules a The Karnival Kid. Hi sortia venent entrepans amb un carretó ambulant i cridant: "Hot dogs!" (frànkfurts). El curt es va produir en blanc i negre i va ser el novè film amb Mickey Mouse de protagonista. En aparicions anteriors xiulava, reia i plorava. Aquí podeu veure el film sencer. Els clàssics de Disney mai no passen de moda.

 L'aniversari

Un 23 de maig de l'any 1930 naixia a Mollet del Vallès el polític català Jordi Solé Tura. Va ser un dels dirigents més destacats del PSUC durant la transició (venia de la maoista Bandera Roja), tot i que va acabar militant al PSC, on va entrar el 1985. Solé Tura va ser diputat al Congrés i senador en dos períodes diferents, així com ministre de Cultura entre 1991 i 1993 i ponent tant de la Constitució de 1978 com de l'Estatut de Sau de 1979. Va rivalitzar amb els nacionalistes per les seves idees jacobines, que es van suavitzar molt en el tram final de la seva carrera. Com a senador de l'Entesa pel PSC es va oposar, per exemple, a la llei de partits que il·legalitzava l'esquerra abertzale. Solé Tura va morir el 2009 després de lluitar contra l'alzheimer, que el va obligar a deixar la política el 2004. El seu fill Albert va fer el documental Bucarest, la memòria perduda, que narra els records del seu pare (que era locutor de l'emissora del PCE des de la capital de Romania) i la seva lluita contra la malaltia. Recupereu-lo aquí.

 ​Fes clic aquí per rebre'l