Llegia l’altre dia a El record de la bellesa, que ha publicat L’Altra Editorial i que recull les converses entre el crític Andreu Gomila i el director Oriol Broggi al voltant del món del teatre, que el director sempre és el primer espectador d’una obra. El llibre sembla intencionadament un soliloqui de Broggi però és fruit d’una sèrie de trucades i trobades amb Gomila. En un d’aquests encontres, parlen del públic, una peça fonamental: “Quan vam començar, al pati de l’escola, feia molta il·lusió pensar que els companys et vindrien a veure. Que en lloc de sortir a comprar-se un entrepà a l’hora del pati, es quedarien a l’escola per veure’t. Em deia: això que estic fent interessa als altres, això que estic fent cap enfora, els interessa”. Diu Broggi que el públic és el més important quan fas teatre, malgrat que de tant en tant com a director es pugui fer alguna autoconcessió.
Aquesta setmana, per fi, he pogut veure l’adaptació teatral de Els homes i els dies, de David Vilaseca a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya. Amb dramatúrgia de Josep Maria Miró, direcció de Xavier Albertí i tres hores de funció amb un elenc encapçalat per Rubén de Eguía i que compta amb grans noms com Mercè Aránega o Oriol Genís. Tots ells, brillants. Aquest text no pretén ser una crítica però sí una recomanació sincera. De crítiques, per cert, i de molt bones, podeu llegir la d’Oriol Puig Taulé o la de Pol Guasch. Malgrat les tres hores amb entreacte, que ja se sap que cada cop tots plegats tenim menys capacitat d’atenció, el text em va tenir tota l’estona connectada i fins i tot en moments puntuals, emocionada. I, com jo, també els quatre gats que érem a platea.
L'espectacle «Els homes i els dies» Foto: TNC / David Ruano
Ja se sap que la sala gran del TNC no és la sala més amable del món però també se sap que és una de les més importants del país. I que una adaptació d’un llibre d’aquesta magnitud no aconsegueixi ja no només omplir la platea, sinó que tots tinguem una mínima sensació que en aquella sala hi ha gent, ens hauria de fer posar a tots les mans al cap. Aquest no és un crit d’alerta ni nou ni original, se n’ha parlat molt, de la poca afluència que hi ha als teatres del país últimament.
Els amants de les arts escèniques coneixeran un compte de Twitter que piula sota el nom de “L’espectador que tus”, que per cert, recordeu agafar sempre una ampolla d’aigua quan aneu al teatre, per l’amor de Déu, que els plataners aquests dies estan pletòrics i les nostres goles, totes seques. El que deia. Que aquest compte de Twitter que fa crítica teatral de manera anònima, l’altre dia llençava una proposta: un Too Good to Go però pel món de l’espectacle. Es tracta d’una app que permet aprofitar el menjar que sobra dels establiments que tens a prop i que al final del dia ja no es preveu que s’endugui ningú. De manera que pots comprar menjar amb grans descomptes perquè si no el compres tu, ja no el comprarà ningú i s’haurà de llençar.
La proposta és llaminera però no sé si definitiva, perquè això voldria dir que l’únic obstacle pel qual la gent no va al teatre és el cost de l’entrada. I indubtablement n’és un, però segur que n’hi ha més. Si menys del 10% de la població catalana admet anar habitualment al teatre, tenim un problema de percepció de les arts escèniques com a opció d’oci. I sap greu precisament perquè tenim un teixit creatiu al país prou potent perquè els espectadors prefereixin passar un vespre al teatre que anar a buscar l’entrepà a l’hora del pati. Només ens cal saber com atreure’ls, que no és poca cosa.