22
de maig
del
2022
Actualitzat
a les
21:01h
La ressaca del primer any del Govern de Pere Aragonès conflueix amb el compte enrere dels 365 dies que falten per a les eleccions municipals del 2023. No es tracta només d'una cita que tornarà a mesurar la musculatura territorial dels partits sinó d'un test a mitja legislatura sobre qui està a la pole positionde la política catalana després de quatre anys marcats pel conflicte entre Catalunya i l'Estat, i la gestió d'una pandèmia i les conseqüències econòmiques de la guerra a Ucraïna. La realitat municipal és especialment heterogènia i fragmentada, però els indicadors deixen clar que aquests comicis seran un duel en el flanc esquerre. En concret, entre el PSC i ERC -primera i segona força a les eleccions del 14-F-, que pugnaran per tres de les quatre capitals catalanes i que veuen en l'àrea metropolitana un ring estratègic.
L'any 2019 ja va ser un primer indicador d'un canvi de paradigma en els resultats electorals. Per primera vegada, va ser el partit d'Oriol Junqueras qui les va guanyar amb 819.845 vots mentre que els socialistes van quedar per darrere amb només 54.609 suports de diferència. Junts, que va ser la vencedora de les eleccions del 2015 encara amb CiU com a marca, va caure fins al tercer lloc. En les darreres setmanes, els partits han posat ja en marxa la maquinària per fer front a una contesa on s'hi juguen quotes de poder que seran també determinants a nivell nacional.
La tria de candidats i d'estratègies està en plena ebullició, amb el pas destacat de l'alcaldessa Ada Colau d'optar a un tercer mandat. En el cas de la capital catalana, la pugna és a tres entre la líder dels comuns, Ernest Maragall -que serà ratificat la setmana que ve com a alcaldable d'ERC- i Jaume Collboni (PSC), però l'escenari a Tarragona i Lleida, dues de les ciutats que els republicans van arrabassar als socialistes fa tres anys, és que l'alcaldia sigui una partida a dos. Per als republicans, retenir-les amb Pau Ricomà i Miquel Pueyo -el lleidetà ha tingut un mandat convuls, amb amenaça de moció de censura del PSC inclosa- és clau, com també desfer l'espina clavada de no haver pogut governar a Barcelona. Per als socialistes, el repte és precisament recuperar els dos bastions perduts i mantenir-se al comandament de la capital, on Collboni continua sent qüestionat per un sector del partit com a candidat amb opcions reals d'obtenir l'alcaldia.
Més enllà, però, de la joia de la corona que és Barcelona, l'àrea metropolitana és el territori estratègic que, per al PSC i ERC, pot marcar la diferència en la disputa del primer lloc. La supremacia dels socialistes és indiscutible, amb alcaldies consolidades i majories absolutes com les de Núria Marín a l'Hospitalet de Llobregat, Antoni Balmón a Cornellà o Núria Parlon a Santa Coloma de Gramenet, però ERC aspira a guanyar en presència i en influència en una zona en la qual, des del 2011, ha quasi quintuplicat els vots. Als darrers comicis, els republicans van aconseguir consolidar-se com a segona força -tot i que a molta distància- en una part significativa d'aquests ajuntaments, al mateix temps que els postconvergents quedaven relegats a una presència testimonial.
Gratar influència al viver de vots socialista
Ara, l'objectiu d'ERC és continuar amb una línia ascendent metropolitana que és una de les pedres angulars per enfortir el seu projecte. Per primera vegada, afrontaran unes municipals ostentant la presidència de la Generalitat i, per tant, des d'una atalaia que tenen el repte de conservar. Conscients que no arrabassaran aquestes grans alcaldies socialistes, l'objectiu és poder condicionar els governs amb la lògica que les enquestes apunten una nova escombrada de Ciutadans, que els comuns tenen una capacitat de creixement limitada i que la irrupció de Vox redueix l'aritmètica del PSC si es manté el tallafocs amb l'extrema dreta. A aquesta fita respon la tria de noms com el de Gabriel Rufián per encapçalar la llista de Santa Coloma de Gramenet, avançada per aquest diari.
El PSC, per la seva banda, té entre cella i cella mantenir robust el seu gran viver de vots, tenint present la pèrdua de poder patida en els darrers anys a la resta del territori, on ERC té una presència més homogènia. La lectura dels socialistes és que la força que s'obtingui a les municipals és una peça més en la cursa per consolidar la primera posició a les eleccions catalanes i poder optar a presidir la Generalitat. En tot cas, el seu taló d'Aquil·les és aquest esvoranc entre la representació al cinturó roig -que, més enllà del Baix Llobregat es pot ampliar a alcaldies socialistes clau com Sabadell i Mataró- i la resta del territori. És la gran factura que continua pagant el PSC derivada dels anys de procés i la implosió interna que va suposar. De fet, els republicans tenen un total de 3.107 representants municipals arreu de Catalunya, mentre que el PSC en té 1.315.
La prova del cotó de Junts
Fins i tot Junts, havent obtingut menys vots, té molts més regidors: 2.798. En el cas de la formació de Carles Puigdemont, les municipals seran una prova de foc per a la nova etapa que s'encetarà a partir del congrés del 4 de juny, amb el tàndem entre Laura Borràs i Jordi Turull. Junts es juga determinar fins a quin punt la marca té un bon arrelament municipal. A Barcelona, l'adeu d'Elsa Artadi ha deixat una vacant que estudien com suplir, sabent que les expectatives en els resultats els allunyen de la pugna per l'alcaldia. Tot plegat, en paral·lel a passar el rasclet per aconseguir aglutinar sota el seu paraigua el màxim nombre d'alcaldes que als passats comicis van concórrer amb les sigles del PDECat.
Girona és l'única capital de demarcació que està sota la batuta dels postconvergents i una de les places que donen per assegurades, com Vic. De la mateixa manera que situen com a prioritat retenir Reus -la ciutat més important en nombre d'habitants que Junts governa- i Igualada, que ERC busca fer seva fent competir l'exconsellera Alba Vergés amb Marc Castells. Recuperar Sant Cugat del Vallès, que ERC governa en tripartit amb PSC i la CUP, és una de les factures assenyalades que Junts vol cobrar-se. I és que, si a Barcelona i àrea metropolitana el cos a cos dels republicans serà amb els socialistes, fora d'aquí serà principalment amb Junts.
El tot o res dels comuns amb Colau
Més enllà dels tres grans partits, comuns i CUP maldaran per no perdre llençols en aquesta bugada i, a poder ser, recuperar-ne algun. Barcelona és la clau de volta en la qual els comuns es juguen la seva principal quota de poder i un lideratge, el de Colau, que no té relleu i que és, a la vegada, un dels pilars del projecte estatal que intenta bastir Yolanda Díaz. Més enllà de la capital, la formació ja ha anunciat que es presentarà en coalició amb Podem per evitar competir en diverses llistes al mateix municipi, situació que va erosionar l'any 2019 un espai que quatre anys abans havia irromput amb grans expectatives a Barcelona i altres ciutats. Els comuns han anat minvant la seva influència a Badalona, Cerdanyola del Vallès, Terrassa o Sabadell-on ara Joan Mena abona el terreny per ser-ne l'alcaldable. Les alcaldies del Prat de Llobregat i Montcada i Reixac, heretades d'ICV, són dues peces que donen per intocables.
La CUP, per la seva banda, posarà tots els ous al cistell per aconseguir recuperar la representació a Barcelona, on van desaparèixer d'un plomall fa tres anys. L'alcaldia de Berga la donen per inexpugnable, a Sabadell i a Girona intentaran mantenir presència, mentre que Badalona tornarà a ser un dels grans cavalls de batalla, conscients que Xavier Garcia Albiol té en la fragmentació de l'esquerra el millor aliat per tornar a ser alcalde. Ell és precisament la gran esperança -i pràcticament l'única- que té el PP a les municipals. Ja és més que Ciutadans, que mai ha acabat d'arrelar en l'esfera local.
Si bé cada municipi té la seva idiosincràsia, la radiografia global augura un xoc bipartit en el flanc esquerre. Després vindran els pactes i, en el cas de les grans ciutats, els bancs de proves de les aliances que, després, o bé es donen per impossibles a escala nacional o acaben de ser llavor del que vindrà.
L'any 2019 ja va ser un primer indicador d'un canvi de paradigma en els resultats electorals. Per primera vegada, va ser el partit d'Oriol Junqueras qui les va guanyar amb 819.845 vots mentre que els socialistes van quedar per darrere amb només 54.609 suports de diferència. Junts, que va ser la vencedora de les eleccions del 2015 encara amb CiU com a marca, va caure fins al tercer lloc. En les darreres setmanes, els partits han posat ja en marxa la maquinària per fer front a una contesa on s'hi juguen quotes de poder que seran també determinants a nivell nacional.
La tria de candidats i d'estratègies està en plena ebullició, amb el pas destacat de l'alcaldessa Ada Colau d'optar a un tercer mandat. En el cas de la capital catalana, la pugna és a tres entre la líder dels comuns, Ernest Maragall -que serà ratificat la setmana que ve com a alcaldable d'ERC- i Jaume Collboni (PSC), però l'escenari a Tarragona i Lleida, dues de les ciutats que els republicans van arrabassar als socialistes fa tres anys, és que l'alcaldia sigui una partida a dos. Per als republicans, retenir-les amb Pau Ricomà i Miquel Pueyo -el lleidetà ha tingut un mandat convuls, amb amenaça de moció de censura del PSC inclosa- és clau, com també desfer l'espina clavada de no haver pogut governar a Barcelona. Per als socialistes, el repte és precisament recuperar els dos bastions perduts i mantenir-se al comandament de la capital, on Collboni continua sent qüestionat per un sector del partit com a candidat amb opcions reals d'obtenir l'alcaldia.
Més enllà, però, de la joia de la corona que és Barcelona, l'àrea metropolitana és el territori estratègic que, per al PSC i ERC, pot marcar la diferència en la disputa del primer lloc. La supremacia dels socialistes és indiscutible, amb alcaldies consolidades i majories absolutes com les de Núria Marín a l'Hospitalet de Llobregat, Antoni Balmón a Cornellà o Núria Parlon a Santa Coloma de Gramenet, però ERC aspira a guanyar en presència i en influència en una zona en la qual, des del 2011, ha quasi quintuplicat els vots. Als darrers comicis, els republicans van aconseguir consolidar-se com a segona força -tot i que a molta distància- en una part significativa d'aquests ajuntaments, al mateix temps que els postconvergents quedaven relegats a una presència testimonial.
Gratar influència al viver de vots socialista
Ara, l'objectiu d'ERC és continuar amb una línia ascendent metropolitana que és una de les pedres angulars per enfortir el seu projecte. Per primera vegada, afrontaran unes municipals ostentant la presidència de la Generalitat i, per tant, des d'una atalaia que tenen el repte de conservar. Conscients que no arrabassaran aquestes grans alcaldies socialistes, l'objectiu és poder condicionar els governs amb la lògica que les enquestes apunten una nova escombrada de Ciutadans, que els comuns tenen una capacitat de creixement limitada i que la irrupció de Vox redueix l'aritmètica del PSC si es manté el tallafocs amb l'extrema dreta. A aquesta fita respon la tria de noms com el de Gabriel Rufián per encapçalar la llista de Santa Coloma de Gramenet, avançada per aquest diari.
El PSC, per la seva banda, té entre cella i cella mantenir robust el seu gran viver de vots, tenint present la pèrdua de poder patida en els darrers anys a la resta del territori, on ERC té una presència més homogènia. La lectura dels socialistes és que la força que s'obtingui a les municipals és una peça més en la cursa per consolidar la primera posició a les eleccions catalanes i poder optar a presidir la Generalitat. En tot cas, el seu taló d'Aquil·les és aquest esvoranc entre la representació al cinturó roig -que, més enllà del Baix Llobregat es pot ampliar a alcaldies socialistes clau com Sabadell i Mataró- i la resta del territori. És la gran factura que continua pagant el PSC derivada dels anys de procés i la implosió interna que va suposar. De fet, els republicans tenen un total de 3.107 representants municipals arreu de Catalunya, mentre que el PSC en té 1.315.
La prova del cotó de Junts
Fins i tot Junts, havent obtingut menys vots, té molts més regidors: 2.798. En el cas de la formació de Carles Puigdemont, les municipals seran una prova de foc per a la nova etapa que s'encetarà a partir del congrés del 4 de juny, amb el tàndem entre Laura Borràs i Jordi Turull. Junts es juga determinar fins a quin punt la marca té un bon arrelament municipal. A Barcelona, l'adeu d'Elsa Artadi ha deixat una vacant que estudien com suplir, sabent que les expectatives en els resultats els allunyen de la pugna per l'alcaldia. Tot plegat, en paral·lel a passar el rasclet per aconseguir aglutinar sota el seu paraigua el màxim nombre d'alcaldes que als passats comicis van concórrer amb les sigles del PDECat.
Girona és l'única capital de demarcació que està sota la batuta dels postconvergents i una de les places que donen per assegurades, com Vic. De la mateixa manera que situen com a prioritat retenir Reus -la ciutat més important en nombre d'habitants que Junts governa- i Igualada, que ERC busca fer seva fent competir l'exconsellera Alba Vergés amb Marc Castells. Recuperar Sant Cugat del Vallès, que ERC governa en tripartit amb PSC i la CUP, és una de les factures assenyalades que Junts vol cobrar-se. I és que, si a Barcelona i àrea metropolitana el cos a cos dels republicans serà amb els socialistes, fora d'aquí serà principalment amb Junts.
El tot o res dels comuns amb Colau
Més enllà dels tres grans partits, comuns i CUP maldaran per no perdre llençols en aquesta bugada i, a poder ser, recuperar-ne algun. Barcelona és la clau de volta en la qual els comuns es juguen la seva principal quota de poder i un lideratge, el de Colau, que no té relleu i que és, a la vegada, un dels pilars del projecte estatal que intenta bastir Yolanda Díaz. Més enllà de la capital, la formació ja ha anunciat que es presentarà en coalició amb Podem per evitar competir en diverses llistes al mateix municipi, situació que va erosionar l'any 2019 un espai que quatre anys abans havia irromput amb grans expectatives a Barcelona i altres ciutats. Els comuns han anat minvant la seva influència a Badalona, Cerdanyola del Vallès, Terrassa o Sabadell-on ara Joan Mena abona el terreny per ser-ne l'alcaldable. Les alcaldies del Prat de Llobregat i Montcada i Reixac, heretades d'ICV, són dues peces que donen per intocables.
La CUP, per la seva banda, posarà tots els ous al cistell per aconseguir recuperar la representació a Barcelona, on van desaparèixer d'un plomall fa tres anys. L'alcaldia de Berga la donen per inexpugnable, a Sabadell i a Girona intentaran mantenir presència, mentre que Badalona tornarà a ser un dels grans cavalls de batalla, conscients que Xavier Garcia Albiol té en la fragmentació de l'esquerra el millor aliat per tornar a ser alcalde. Ell és precisament la gran esperança -i pràcticament l'única- que té el PP a les municipals. Ja és més que Ciutadans, que mai ha acabat d'arrelar en l'esfera local.
Si bé cada municipi té la seva idiosincràsia, la radiografia global augura un xoc bipartit en el flanc esquerre. Després vindran els pactes i, en el cas de les grans ciutats, els bancs de proves de les aliances que, després, o bé es donen per impossibles a escala nacional o acaben de ser llavor del que vindrà.