22
de maig
del
2022
Actualitzat
a les
15:18h
Els heterodoxos de tota mena, polític, ideològic, nacional, sexual o religiós, sempre han tingut problemes a Espanya. Un documental de la productora Clack, produït pel periodista Joan Salicrú i codirigit pel també periodista David Casals, recupera la història d'una confessió represaliada al llarg de la història d'Espanya i que encara resta, en bona part, en territori desconegut. Tot i el seu caràcter minoritari, ha estat present a casa nostra des dels temps fundacionals de la Reforma luterana, quan va ser perseguida per la Inquisició. Protestants: la història silenciada, es va estrenar la passada tardor, a la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya, i es podrà veure la tardor vinent al Canal 33.
Aquest diumenge, es podrà veure el documental a l'Església Evangèlica de Betlem de Barcelona (carrer de la Nació, 24-26), a les sis de la tarda, on es farà un col·loqui sobre un aspecte encara menys conegut del protestantisme com han estat les seves escoles. Uns centres educatius que han patit la mateixa sort que les confessions evangèliques reformades. Perquè es pot seguir la història de Catalunya a través de les vicissituds viscudes pels fills de Luter i Calví, els grans referents de la Reforma protestant.
En molt poques etapes històriques van poder expressar els protestants la seva fe. Van ser tan sols parèntesis, coincidents amb els (pocs) parèntesis de règims o governs liberals. Les seves escoles van començar a fundar-se a partir de la Revolució de Setembre del 1868, que va donar peu al Sexenni Democràtic. La Constitució de 1869, una de les més progressistes de la història -impulsada pel general reusenc Joan Prim-, va obrir la porta a certa llibertat de culte.
La resta del temps, tret dels anys de la República, l'hegemonia absoluta de l'Església catòlica i el fet que Espanya era un estat confessional, l'activitat protestant es movia enmig d'un clima que no anava més enllà de la tolerància. A Barcelona, els metodistes, una branca protestant d'origen britànic, van fundar escoles a Ciutat Vella, Clot i Poblenou. Les Assemblees de Germans van tenir centres educatius també a Ciutat Vella i al districte de Gràcia. Els baptistes van fundar als anys vint un centre al carrer Riera de Sant Miquel, també a Gràcia, un local que la dictadura franquista va decomissar. A la resta de Catalunya, també va haver-hi escoles evangèliques a Rubí (metodistes), Sabadell, Monistrol de Montserrat (de la mà dels anglicans), Figueres, Vilabertran, Llançà (baptistes), Reus (presbiterians), Caldes de Montbui (Germans) i Vilafranca del Penedès, entre altres localitats.
Aquestes escoles estaven obertes a tota la població, i no només per als creients protestants. Sobresortien pels seus mètodes pedagògics innovadors per l’època i van tenir sempre la complicitat de moviments republicans i de lliurepensadors. Hi va haver sempre sintonia entre protestants, maçons i republicans, perquè tots ells eren aliens a la idea de l'Espanya establerta, unitarista i històricament martell d'heretges, que encara el 1919, en ple regnat d'Alfons XIII, s'encomana al Sagrat Cor de Jesús.
Els anys del franquisme
Amb el triomf franquista, la situació va empitjorar per als fills de la Reforma. Van ser anys de prohibicions i processaments. Un nom simbòlic d'aquesta etapa és el del reverend anglicà Atilano Coco. Amic personal de Miguel de Unamuno, la pel·lícula d’Alejandro Amenábar Mientras dure la guerra s'endinsa en el seu cas.
Barcelona cau el 26 de gener de 1939 i totes les esglésies i escoles evangèliques tanquen. L'Hospital Evangèlic, fundat a finals del segle XIX, aconsegueix salvar-se, ja que es posa sota la protecció dels consolats estrangers. La fi de la Segona Guerra Mundial, primer, i els acords amb els Estats Units van millorar una mica la situació. Washington va pressionar per una llibertat religiosa i a Madrid, on hi havia les ambaixades, el règim va ser més permissiu amb els protestants. Però un canvi important no es va produir fins als anys del Concili Vaticà (1962-65), quan la idea de llibertat religiosa es va anar obrint pas. Tot i que lentament.
L'últim protestant perseguit
Però fins i tot en una data tan propera com el 1973 es van produir actes de repressió contra els cristians no catòlics. El pastor Enric Capó va ser processat pel Tribunal d'Ordre Públic per escriure un article en una revista interna protestant criticant la llei sobre llibertat religiosa que havia fet el règim i que, tot i significar certa obertura, obligava a inscriure's en un registre que era també un sistema de control. Finalment va ser absolt.
La història del protestantisme encara necessita més recerca i divulgació. Carme Capó és una historiadora que ha fet investigacions sòlides i Josep-Lluís Carod-Rovira té una Història del protestantisme als Països Catalans que ja és una referència per qui vulgui penetrar en aquest univers dels fills de Luter, que buscaven a la Bíblia noves lectures d'una fe que eren represaliades, paradoxalment, per una Espanya que es proclamava cristiana. Ara, el documental Protestants: la història silenciada de Salicrú i Casals fa que en sapiguem més.
Aquest diumenge, es podrà veure el documental a l'Església Evangèlica de Betlem de Barcelona (carrer de la Nació, 24-26), a les sis de la tarda, on es farà un col·loqui sobre un aspecte encara menys conegut del protestantisme com han estat les seves escoles. Uns centres educatius que han patit la mateixa sort que les confessions evangèliques reformades. Perquè es pot seguir la història de Catalunya a través de les vicissituds viscudes pels fills de Luter i Calví, els grans referents de la Reforma protestant.
En molt poques etapes històriques van poder expressar els protestants la seva fe. Van ser tan sols parèntesis, coincidents amb els (pocs) parèntesis de règims o governs liberals. Les seves escoles van començar a fundar-se a partir de la Revolució de Setembre del 1868, que va donar peu al Sexenni Democràtic. La Constitució de 1869, una de les més progressistes de la història -impulsada pel general reusenc Joan Prim-, va obrir la porta a certa llibertat de culte.
La resta del temps, tret dels anys de la República, l'hegemonia absoluta de l'Església catòlica i el fet que Espanya era un estat confessional, l'activitat protestant es movia enmig d'un clima que no anava més enllà de la tolerància. A Barcelona, els metodistes, una branca protestant d'origen britànic, van fundar escoles a Ciutat Vella, Clot i Poblenou. Les Assemblees de Germans van tenir centres educatius també a Ciutat Vella i al districte de Gràcia. Els baptistes van fundar als anys vint un centre al carrer Riera de Sant Miquel, també a Gràcia, un local que la dictadura franquista va decomissar. A la resta de Catalunya, també va haver-hi escoles evangèliques a Rubí (metodistes), Sabadell, Monistrol de Montserrat (de la mà dels anglicans), Figueres, Vilabertran, Llançà (baptistes), Reus (presbiterians), Caldes de Montbui (Germans) i Vilafranca del Penedès, entre altres localitats.
Aquestes escoles estaven obertes a tota la població, i no només per als creients protestants. Sobresortien pels seus mètodes pedagògics innovadors per l’època i van tenir sempre la complicitat de moviments republicans i de lliurepensadors. Hi va haver sempre sintonia entre protestants, maçons i republicans, perquè tots ells eren aliens a la idea de l'Espanya establerta, unitarista i històricament martell d'heretges, que encara el 1919, en ple regnat d'Alfons XIII, s'encomana al Sagrat Cor de Jesús.
Els anys del franquisme
Amb el triomf franquista, la situació va empitjorar per als fills de la Reforma. Van ser anys de prohibicions i processaments. Un nom simbòlic d'aquesta etapa és el del reverend anglicà Atilano Coco. Amic personal de Miguel de Unamuno, la pel·lícula d’Alejandro Amenábar Mientras dure la guerra s'endinsa en el seu cas.
Barcelona cau el 26 de gener de 1939 i totes les esglésies i escoles evangèliques tanquen. L'Hospital Evangèlic, fundat a finals del segle XIX, aconsegueix salvar-se, ja que es posa sota la protecció dels consolats estrangers. La fi de la Segona Guerra Mundial, primer, i els acords amb els Estats Units van millorar una mica la situació. Washington va pressionar per una llibertat religiosa i a Madrid, on hi havia les ambaixades, el règim va ser més permissiu amb els protestants. Però un canvi important no es va produir fins als anys del Concili Vaticà (1962-65), quan la idea de llibertat religiosa es va anar obrint pas. Tot i que lentament.
L'últim protestant perseguit
Però fins i tot en una data tan propera com el 1973 es van produir actes de repressió contra els cristians no catòlics. El pastor Enric Capó va ser processat pel Tribunal d'Ordre Públic per escriure un article en una revista interna protestant criticant la llei sobre llibertat religiosa que havia fet el règim i que, tot i significar certa obertura, obligava a inscriure's en un registre que era també un sistema de control. Finalment va ser absolt.
La història del protestantisme encara necessita més recerca i divulgació. Carme Capó és una historiadora que ha fet investigacions sòlides i Josep-Lluís Carod-Rovira té una Història del protestantisme als Països Catalans que ja és una referència per qui vulgui penetrar en aquest univers dels fills de Luter, que buscaven a la Bíblia noves lectures d'una fe que eren represaliades, paradoxalment, per una Espanya que es proclamava cristiana. Ara, el documental Protestants: la història silenciada de Salicrú i Casals fa que en sapiguem més.