FUTBOLÍTICA

Wembley 92, una mirada política

Ara fa tres dècades, el Barça posava fi a la seva principal “urgència històrica” proclamant-se, per primera vegada, campió d’Europa, una fita que, com gairebé tot en la història del club blaugrana, va tenir una evident lectura política

per Ramon Usall, Barcelona, Catalunya | 20 de maig de 2022 a les 06:40 |
Mosaic amb la senyera i la consigna «Força Barça» durant la final de Wembley | FC Barcelona
Vist amb perspectiva, sembla inqüestionable que l’any 1992 va suposar un evident punt d’inflexió en la història de Catalunya. Per la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona, certament, i pel primer triomf del Barça a l’anhelada Copa d’Europa, però, també, en bona part, pel canvi polític que aquell mateix any va començar a viure el país.

El 15 de març de 1992, en les quartes eleccions al Parlament de Catalunya celebrades després de la recuperació de l’autonomia, la Convergència i Unió liderada per Jordi Pujol va assolir la seva tercera majoria absoluta consecutiva, però un dels fets més remarcables d’aquella contesa electoral va ser l’entrada a la cambra dels primers onze diputats obertament independentistes,  escollits a les llistes de la renovada Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) que, després del congrés de Lleida de 1989, havia abraçat amb entusiasme la causa sobiranista.


L’èxit electoral d’ERC va contribuir enormement a l’extensió de la simbologia independentista, amb l’estelada al capdavant, que durant els anys 80 ja havien popularitzat organitzacions com el Moviment de Defensa de la Terra. Tot i això, per ser justos amb la història, l’estelada era, en aquella època, un símbol associat a cercles polítics minoritaris i més aviat juvenils.

Un dels espais on aquesta simbologia política associada a l’anhel de l’alliberament nacional català havia trobat refugi era entre els afeccionats del Barça. La dimensió política de l’entitat blaugrana, reflectida en la popular consigna de “més que un club”, va fer que fos habitual veure senyeres estrellades acompanyant les grans celebracions de la parròquia blaugrana.


Senyeres i estelades per projectar Catalunya al món


 

Aficionats amb estelades a l’accés a l’estadi de Wembley Foto: @JoanMRodriguez


La coincidència de l’auge electoral independentista amb la trajectòria que va acabar portant el Dream Team blaugrana a la final de Wembley va fer que l’estelada es fes d’allò més present entre el nodrit grup d’afeccionats que van acompanyar el Barça a Londres i que va rebre l’equip amb un gran mosaic amb els colors blaugrana, el text "Força Barça" i una immensa senyera.

Ben segur que una bona part dels milions d’espectadors que van seguir la final per televisió, i que desconeixien la dimensió política del club barceloní, van descobrir astorats que la simbologia associada al Barça no tenia res a veure amb la condició pretesament espanyola del club. Els milers de senyeres i els centenars d’estelades que poblaven les graderies de Wembley van servir per projectar la nació catalana al món a un nivell difícilment assolible a través d’altres mitjans. De fet, bona part del marxandatge editat per commemorar la final, i no necessàriament fabricat des de Catalunya, presentava la Sampdoria amb una bandera italiana i el Barça amb una senyera, manifestant la inequívoca catalanitat del club.
 

Stoítxkov celebra el triomf sobre la gespa de Wembley lluint una estelada Foto: @fcbclassic


Hristo Stoítxkov, l’independentista de Plovdiv


Un cop certificada la victòria que trencava el malefici culer a la Copa d’Europa, moltes de les banderes i bufandes blaugrana que el públic havia dut per animar l’equip a Wembley van acabar a les mans dels jugadors, que celebraven eufòrics el triomf. Aquesta circumstància va propiciar que una de les imatges més icòniques de la final arribés de la mà de Hristo Stoítxkov, l’estimadíssim davanter búlgar del Barça, que no va dubtar a lluir amb orgull una bandera estelada de les d’abans, amb l’estel vermell i cosida a partir d’una senyera tradicional.

Aquell gest va ser el primer dels molts que Stoítxkov va realitzar en favor de la independència de Catalunya que van dur-lo, fins i tot, a prometre que, en cas de marcar un gol a la selecció espanyola en el mundial de 1998, lluiria la samarreta sobiranista que li havien fet arribar els representants de l’efímer Partit per la Independència que Àngel Colom i Pilar Rahola havien fundat després d’escindir-se d’ERC.
 

Pep Guardiola i Albert Ferrer ofereixen la Copa d’Europa als afeccionats congregats a la plaça Sant Jaume Foto: FC Barcelona


Pep Guardiola, el Terradellas de Santpedor


Si algú, des de l’interior del club i del vestidor, va saber copsar la veritable dimensió política de la victòria del Barça a Wembley, aquest va ser, sense cap mena de dubte, Pep Guardiola. El jove format a la Masia va deixar una frase per a la història quan, des del balcó del Palau de la Generalitat, en una plaça Sant Jaume plena a vessar i on podien veure’s en posició preeminent diverses estelades, va parafrasejar les paraules que el president Josep Terradellas havia adreçat al seu poble en retornar de l’exili i va afirmar, provocant l’èxtasi de la culerada al mateix temps que li ensenyava la desitjada Copa d’Europa: "Ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí!".
 

Senyeres i estelades saluden els campions des de la plaça Sant Jaume Foto: FC Barcelona


De nord a sud, un país al carrer


Un dels fets que més va posar en evidència el caràcter del Barça com a "més que un club" van ser les celebracions que, un cop acabada l’agònica final, es van reproduir als carrers d’arreu de Catalunya. Del Pirineu a les Terres de l’Ebre, no hi va haver localitat on els clàxons no sonessin fins a altes hores de la matinada acompanyats del popular crit que pregonava “visca el Barça i visca Catalunya!”. La cosa més impactant, però, és que aquestes mostres d’alegria no es van limitar a la Catalunya autonòmica. Diverses localitats del País Valencià i de les Illes també van veure com un significatiu grup de culers sortia al carrer en el qual no era només una celebració esportiva sinó, en molts casos, un acte d’afirmació de catalanitat. Exactament el mateix que es va viure a la plaça del Castellet, a Perpinyà, on centenars d’afeccionats van celebrar amb entusiasme el triomf blaugrana en un acte que tenia una evident lectura política.
 

L’alcalde Maragall saludant al públic durant una edició de les festes de la Mercè Foto: Arxiu Municipal de Barcelona


Pasqual Maragall i la recerca d’un nou relat per al Barça


Però no només el nacionalisme i l’independentisme van pretendre associar el seu discurs a la victòria blaugrana. L’alcalde socialista de Barcelona, Pasqual Maragall, va proposar  canviar el relat del Barça aprofitant la victòria de Wembley per deixar enrere la dimensió política que el club havia forjat al llarg de la història, molt especialment durant el període franquista. En unes declaracions que evidenciaven la seva intencionalitat d’allunyar-lo de l’imaginari nacionalista, Maragall va afirmar que, amb el triomf a Wembley, el Barça havia deixat de ser «més que un club» per passar a ser «el millor club del món». Una mirada que pretenia escriure un nou relat sobre el club blaugrana amb la intenció de despullar-lo de la seva condició d’actor polític per convertir-lo, senzillament, en un gran club de futbol.

Amb la voluntat d’associar la victòria a Wembley amb els fastos barcelonins de 1992, Maragall va concedir al FC Barcelona la Medalla d’Or de la ciutat i va evidenciar que el club blaugrana era un obscur objecte del desig de tots els actors polítics, conscients de la seva gran transcendència social.
 

La plantilla del Barça, amb la bandera amb l’estelada facilitada per l’organització de la Copa Intercontinental de 1992 Foto: @premsahistoria


Una estelada al Japó


Que la voluntat de Maragall no va reeixir ho demostra, entre d’altres, una anècdota que el club va viure quan va anar a disputar, el desembre de 1992, la final de la Copa Intercontinental, en aquella època coneguda també com a Toyota Cup, a Tòquio, la capital del Japó.

En un dels entrenaments que el club blaugrana va realitzar de manera prèvia a la final, els organitzadors del trofeu van fer una fotografia oficial de la plantilla amb una bandera amb l’escut del Barça imprès sobre una estelada amb el triangle blau i l’estel blanc. Tot i que l’organització va corregir la bandera de cara a la final, on l’equip es va fotografiar amb una ensenya on l’escut era sobre els colors blaugranes, resulta molt il·lustratiu com els organitzadors de la Toyota Cup van creure que l’estelada era una de les banderes més representatives del Barça. Una circumstància que posa en evidència la dimensió política que va tenir la victòria de Wembley. La dels jugadors blaugrana sobre la gespa, però també la del públic culer projectant la singular imatge de "més que un club" al món.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació