La felicitat es diu Wembley

El pare arriba de treballar a les escorrialles de la pròrroga. Aparca el Seat 124 blau marí al garatge i puja les escales ràpid. Harold Schmidhuber ja ha xiulat aquella falta estranya a la frontal de l'àrea, després que Eusebio rebusqui la pilota en un bosc de cames al minut 111. Assegut ja al sofà, el pare intenta entendre el relat atropellat d'un adolescent excitat. La tovallola al cap de Vialli per no mirar la gespa, aquell mal presagi de la banqueta de la Sampdoria que inquieta també Vujadin Boskov.

El triangle format per Stòitxkov, Bakero i Koeman. El míssil que Pagliuca no hauria aturat mai, perquè la pilota vola com si no carregués el pes feixuc de la història, amb una nota de comiat als pals de Berna i els penals de Sevilla. El pare, que va deixar de trepitjar el Camp Nou després d'aquella desfeta cruel contra l'Steaua, somriu mentre se succeeixen detalls per a la història. Alexanko al camp en lloc de Guardiola. Cruyff, l'autor intel·lectual de l'obra magna, elegant darrere la tanca publicitària. I Schmidhuber que no xiula. Fins que Goikoetxea corre amb la pilota a les mans. La primera Copa d'Europa.

La samarreta taronja de Meyba, icònica per sempre més, deixa pas al blaugrana. El temps s'atura en l'abraçada de Cruyff amb Laudrup, el futbolista que imitem al pati de l'escola, amb croquetes i passades sense mirar. I en el somriure de Txiki i Amor, titulars absents. Ens esperen els 39 graons que condueixen a la glòria. Per aquest ordre, pugen Alexanko, Zubizarreta i Guardiola. Núñez, que també havia plorat a la prèvia del partit, a la primera fila de la llotja. I Stòitxkov, embafat amb la copa, es disposa a trencar el protocol. Seran recordats com el Dream Team, però l'equip encara no ho sap, perquè falten els Jocs Olímpics de Barcelona, que posaran la traca final d'un curs que comença amb èxtasi a la primavera.

La fotografia de grup acabarà en pòster a l'habitació de casa. Aquells últims dies de maig tornarem a Wembley cada dia, en un repàs compulsiu que només aportarà satisfacció. Però la nit és llarga. El pare obre una cervesa, engega el vídeo i posa la cinta amb el partit que ha demanat enregistrar. Comença, per segon cop, la final que ho canviarà tot. El pessimisme, a la paperera. La gran victòria de Cruyff i la seva lògica irrebatible.

La tarda assolellada a Londres convida a confiar en el títol que es resisteix, meta d'un trajecte amb sotrac i miracle a Kaiserlautern. Al vestidor, Cruyff acaba de dir la frase: "Sortiu i disfruteu". Havia de ser un verb de traducció incorrecta en català. Salinas fa cara de pànic des que sap que és titular i a Guardiola, que porta el 10 del seu admirat Platini, només li ha cabut un iogurt a l'estómac en tot el dia. Defensa de quatre, amb Nando, Ferrer i Juan Carlos fent d'escuders de Koeman.

Mancini i Vialli com a amenaces. Durant la setmana, al vestidor s'han repetit dues frases per espolsar-se la tensió: "Que vienen Mannini" i "Viva Perú". El primer crit adverteix de la llesca que gasta el lateral dret de la Sampdoria, un destraler amb cara de pocs amics. El segon lema que aixeca riallades a les dutxes del Camp Nou és una broma per una peça de roba que Charly Rexach porta als entrenaments, amb similituds amb la samarreta de la selecció peruana.

El Barça es creu que és millor que els italians, rivals a la Recopa del 1989, el primer títol amb Cruyff a la banqueta. La final és vistosa, però s'encalla mentre parla el senyor Casamajó en la narració de Pitu Abril. Pagliuca salva el gol de Salinas i el pal escup el xut amb la dreta de Stòitxkov, que ja es projectava com a heroi. Lombardo, Vialli i Mancini també ens perdonen la vida.

El duel s'aboca al temps afegit. Confessem que no ens agrada l'escenari dels penals si ens hem d'encomanar a Zubizarreta com a salvador, i els fantasmes sobrevolen la capital anglesa fins que Eusebio hi creu més que ningú. Perquè Koeman ja carrega la cama i perdem el món de vista. El pare, estarrufat, gaudeix de la repetició en silenci. Quants anys de derrotes que queden enrere, pensa. El Barça, amb Cruyff com a capità general, és un altre club. S'ha tret un pes de sobre. 20 de maig de 1992. La felicitat es diu Wembley i ja té 30 anys.