Adeu joancarlisme, adeu

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Joan Carles I torna avui a Espanya ara que ja no té càrregues amb la justícia. Aterrarà des d'Abu Dahbi en un vol regular acompanyat de la seva filla, la infanta Elena, que, a diferència del seu germà, mai ha renegat del pare. Anirà directe a Sanxenxo, a Galícia, on serà molt ben rebut, s'estarà a casa d'un amic i gaudirà de les regates i del clima estiuenc. Després farà parada i fonda a Madrid i es reunirà amb el seu fill, el rei Felip VI, però ni la Zarzuela ni la Moncloa volen que dormi a la residència de la família reial ni que tingui massa projecció pública i homenatges. Mínims honors per a l'emèrit.

Durant molts anys hi ha hagut qui, per sentimentalisme del que va representar la segona república en avenços en tots els aspectes o per racionalitat democràtica, s'ha definit com a "republicà", però ha evitat impugnar la monarquia definint-se com a "joancarlista" en una forma de fer un reconeixement a la persona però distanciar-se del model. Era la forma de fugir d'estudi, d'acceptar la monarquia malgrat el seu caràcter hereditari i inviolable com una via de mantenir vigorós el consens de la Transició i evitar remoure el sistema.

I Joan Carles I ja els anava bé. Tenia un tarannà proper i com que la premsa no hi posava el nas, ell, la seva família i fins i tot la seva relació de parella apareixien com a exemplars en contrast, per exemple, als sovintejats escàndols sentimentals de la família reial britànica. En els darrers anys, però, tot ha caigut a plom. Ja ni dissimulen. La reina Sofia, que formalment encara és l'esposa de Joan Carles I, no s'ha quedat ni per fer-se la foto amb ell. Ahir vam saber que ha marxat a passar uns dies als Estats Units. Tot, és clar, a compte de l'erari públic.

En absència dels "joancarlistes", els que se'n definien, com ara la majoria de dirigents i votants del PSOE, són ara senzillament monàrquics o, si de cas, republicans asimptomàtics dels que no pensen moure ni un dit per fer realitat el canvi de règim. Perquè el canvi de règim, treure el rei, que actua com una mena de president del consell d'administració, obligaria a canviar coses, impliaria repartir cartes de nou. 

El PSOE haurà de decidir en els pròxims anys si fa el pas de definir-se, d'acord amb els seus fets, ja formalment com a monàrquic o encara alimenta una certa ficció republicana. És possible que es vegi abocat a la primera opció si no té, com és evident que no té, intenció de passar pàgina. Del contrari, i per més equilibris que facin, la monarquia acabarà sent un vedat exclusiu de la dreta, que és qui amb menys manies defensa la institució i a Joan Carles I. 
 

---

Avui no et perdis

»Mut, lluny de la Zarzuela i de regates: el retorn incòmode d'un Joan Carles aplaudit per la dreta; per Pep Martí.

» Opinió: «Cortines de corrupció»; per Montserrat Nebrera.

» La Fiscalia demana que s'arxivi la causa contra Marín al cas Consell Esportiu; per Roger Tugas Vilardell.

»Els partits exploren una llei «ad hoc» com a fórmula per refer el consens pel català; per Joan Serra Carné i Sara González.

» Opinió: «A l’inrevés: «unos payos aixaridos»»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» Aragonès es reuneix amb Puigdemont al Parlament Europeu; per Bernat Surroca.

» El Defensor del Poble es ventila el «Catalangate»: «S'ha fet d'acord amb la Constitució i la llei»; per Bernat Surroca.

» Fil directe: «Allò que toca»; per Sara González.
 

---

 El passadís

He escrit diverses vegades que ningú té la fórmula màgica per tractar l'extrema dreta un cop és a les institucions. Semblen més eficaces les mesures per impedir que arribin que no pas les que, bé aplicant-los un cordó sanitari o abraçant-los, es puguin prendre quan ja tenen representació. El sector del taxi va protagonitzar ahir una jornada de protestes. Al Parlament es van reunir amb els grups i van comparèixer davant els mitjans. Però no van voler veure'ls a tots en el seu intent d'aconseguir una regulació més favorable. "No ens asseiem amb feixistes", va dir Tito Álvarez en ser preguntat sobre per què no s'havien volgut reunir amb Vox. Ell té les idees clares.  

Vist i llegit

En un article a Ctxt.es, Santiago J. Castellà, professor de dret internacional a la URV i actualment senador del grup socialista, escriu sobre una de les assignatures pendents de la memòria democràtica: els nens robats. Castellà coneix bé el tema perquè és el director de l'Observatori de la Desaparició Forçada de Menors (ODFM) i fa anys que investiga. Recorda que uns 250.000 nens van ser arrabassats de les seves mares dins d'un pla diabòlic orquestrat per un grup de metges d'ideologia filonazi dirigit pel sòrdid Antonio Vallejo-Nájera, i que pretenien extirpar un suposat "gen roig" de la societat. L'autor afirma que fins ben entrada la democràcia es van produir robatoris de nens gràcies a una arquitectura jurídica creada sota el franquisme, amb parts anònims i absència de protocols per a la identificació biològica. Castellà defensa afrontar aquest tema i que l'Estat faci un pas endavant per ajudar les mares enganyades i els nens víctimes d'identitats falsejades. El podeu llegir aquí.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1960 s'esdevenien a Barcelona els anomenats Fets del Palau. Un grup de joves nacionalistes, vinculats a Jordi Pujol, es va aixecar en un concert de l'Orfeó d'homenatge a Joan Maragall i presidit per ministres de Franco per entonar el Cant de la Senyera, que havia estat retirat del programa per prohibició governativa. L'aldarull va ser màxim i Pujol i altres van ser detinguts. Qui seria president de la Generalitat no era al Palau, però va ser un dels "cervells" de l'acció, i va acabar detingut i jutjat en consell de guerra i empresonat a Saragossa. Allà es va començar a forjar el seu mite, que els casos de corrupció de la seva família, alguns reals i altres sobredimensionats per campanyes mediàtiques o de les clavegueres, han deixat seriosament tocat. Així ho van recordar a Betevé alguns dels seus protagonistes.

 L'aniversari

Un 19 de maig de 1946 naixia a Vilanova i la Geltrú, el Garraf, Pere Tàpias, cantautor, gastrònom i locutor de ràdio català que va morir el 2017 d'una malaltia hepàtica. La seva va ser una figura inclassificable dins de la Nova Cançó, sempre lligada a la ironia i al vessant més popular. Esteve Plantada en va escriure aquest perfil, on podeu escoltar també algunes de les seves cançons.
 ​Fes clic aquí per rebre'l