15
de maig
del
2022
Actualitzat
el
15
de gener
del
2024
a les
17:54h
El mapa geopolític d'Europa està canviant de manera accelerada. Els historiadors assenyalaran el 24 de febrer del 2022 com el dia en què es va iniciar una nova etapa de les relacions internacionals al continent. Va ser el moment en què Vladímir Putin va ordenar l'atac contra Ucraïna i encara és aviat per saber com evolucionarà aquesta guerra. Però una cosa ja sabem: ha suposat una nova correlació de forces a Europa. El darrer moviment de peces que s'ha produït és transcendent: Finlàndia i Suècia han expressat la seva predisposició d'ingressar a l'OTAN, que els rebria amb els braços oberts.
En els propers dies s'espera que els parlaments de Finlàndia i Suècia donin llum verda a l'objectiu expressat pels respectius governs de participar a l'Aliança Atlàntica. Rússia també ha mogut peça. Moscou ha fet saber que consideraria la pèrdua de la neutralitat de tots dos països nòrdics com una "amenaça" per a la seva seguretat i ha donat senyals dels efectes que podria tenir. Però Putin es troba en una gàbia construïda per ell mateix. L'agressivitat i violència de la invasió d'Ucraïna ha generat precisament el que volia evitar: reforçar l'OTAN i estendre el sentiment atlantista entre la població europea. Aquestes són algunes de les implicacions d'aquest adeu a la neutralitat dels dos països nòrdics.
1. L'esquerra nòrdica canvia d'opinió
Un dels canvis d'opinió més inesperats que s'ha produït a Finlàndia i Suècia ha estat en els sectors de l'esquerra, històricament més crítica amb tota aproximació a l'OTAN. Tots dos països són culturalment occidentals i ancorats en el model de vida de les societats democràtiques més avançades. De fet, el model escandinau de benestar és referent per a tota la socialdemocràcia europea. Des del 1995, pertanyen a la UE. Però la majoria d'aquests estats se sentien còmodes en una posició no alineada entre blocs.
El temor a una agressió de Rússia, sempre present en l'imaginari, ara s'ha convertit en una amenaça vista com a possible. En el cas de Finlàndia, resta viva la memòria de segles de domini rus. El país va guanyar la independència el 1917 i va patir una invasió de Stalin el 1939, que va repel·lir heroicament al preu de cedir territoris bàltics. Aquesta setmana, s'ha escenificat un ampli consens intern en favor d'entrar a l'Aliança, petició expressada pel president, Sauli Niinistö (de centre dreta), i la primera ministra socialdemòcrata, Sanna Marin. A Suècia, governada per la també socialdemòcrata Magdalena Andersson, el suport a l'OTAN també depassa fronteres ideològiques.
2. Una frontera massa extensa
L'ingrés de Suècia i Finlàndia a l'OTAN multiplicaria per dos els quilòmetres que ara mateix Rússia té amb països de l'Aliança Atlàntica. Concretament, es passaria de 1.215 quilòmetres a 2.600. Un fet aquest que lògicament neguiteja el Kremlin, que ja ha proclamat que això no farà Europa més segura. Els fets que s'estan succeint desmenteixen els desitjos expressats per Putin sobre el rebuig a l'extensió de l'OTAN. Desigs que, en certa forma, reviuen els afanys de Caterina la Gran i Pere I, els tsars que van expandir Rússia. Ara per ara, el Kremlin no sembla en situació d'obrir un nou front militar. Però la major pressió a la frontera, sense estats coixí, tindrà conseqüències.
3. Un exèrcit potent en guerra àrtica
Per l'OTAN, l'entrada de suecs i finlandesos no és pas un aspecte secundari. A banda de l'efecte polític de la decisió, i del fet que posa fi al debat intern a l'Aliança sobre la seva raó de ser, els exèrcits de Finlàndia i Suècia aportaran expertesa en flancs difícils. Els dos estats eren neutrals, però no pas naïfs. Des de sempre han disposat d'unes forces armades potents i preparades per a la guerra àrtica, és a dir, per combats en zones gèlides. En el cas de Finlàndia, de més de cinc milions d'habitants, el servei militar és obligatori i una tercera part de la població adulta és reservista i mobilitzable. A Suècia, el govern d'esquerres va reinstaurar el 2017 el servei militar obligatori, suspès el 2010. El motiu? Les creixents tensions amb Rússia.
4. La fi de la incertesa bàltica?
De culminar-se l'ingrés a l'OTAN, es començaria a diluir el que ha estat un dels grans temors d'Occident respecte a Rússia: la desprotecció de les tres repúbliques bàltiques. Estònia, Letònia i Lituània estan en certa manera encerclades i si no poden esperar ajuda des de sòl finlandès, la seva situació empitjoraria en cas d'esclat de conflicte militar. El pas fet per Hèlsinki i Estocolm canvia les coses i podria contribuir a neutralitzar o combatre amb més eficàcia una possible ofensiva russa.
5. Turquia fa valer el seu pes
Divendres, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, mostrava la reticència d'Ankara a l'entrada de finlandesos i suecs a l'Aliança. Erdogan va al·legar el suport donat per aquests països a la causa kurda, veritable enemic a abatre per l'imperialisme turc. Les paraules d'Erdogan diuen moltes coses. Ankara ja no és l'aliat obedient de Washington i vol ser tractat com una potència rellevant. Turquia, a més, tot i rebutjar la invasió d'Ucraïna, vol preservar la seva posició com a possible mediadora, i té els seus propis interessos. Caldrà atendre-la, tot i que és aviat per dir que el rebuig inicial d'Erdogan equivalgui a un veto mantingut en el temps.
En els propers dies s'espera que els parlaments de Finlàndia i Suècia donin llum verda a l'objectiu expressat pels respectius governs de participar a l'Aliança Atlàntica. Rússia també ha mogut peça. Moscou ha fet saber que consideraria la pèrdua de la neutralitat de tots dos països nòrdics com una "amenaça" per a la seva seguretat i ha donat senyals dels efectes que podria tenir. Però Putin es troba en una gàbia construïda per ell mateix. L'agressivitat i violència de la invasió d'Ucraïna ha generat precisament el que volia evitar: reforçar l'OTAN i estendre el sentiment atlantista entre la població europea. Aquestes són algunes de les implicacions d'aquest adeu a la neutralitat dels dos països nòrdics.
1. L'esquerra nòrdica canvia d'opinió
Un dels canvis d'opinió més inesperats que s'ha produït a Finlàndia i Suècia ha estat en els sectors de l'esquerra, històricament més crítica amb tota aproximació a l'OTAN. Tots dos països són culturalment occidentals i ancorats en el model de vida de les societats democràtiques més avançades. De fet, el model escandinau de benestar és referent per a tota la socialdemocràcia europea. Des del 1995, pertanyen a la UE. Però la majoria d'aquests estats se sentien còmodes en una posició no alineada entre blocs.
El temor a una agressió de Rússia, sempre present en l'imaginari, ara s'ha convertit en una amenaça vista com a possible. En el cas de Finlàndia, resta viva la memòria de segles de domini rus. El país va guanyar la independència el 1917 i va patir una invasió de Stalin el 1939, que va repel·lir heroicament al preu de cedir territoris bàltics. Aquesta setmana, s'ha escenificat un ampli consens intern en favor d'entrar a l'Aliança, petició expressada pel president, Sauli Niinistö (de centre dreta), i la primera ministra socialdemòcrata, Sanna Marin. A Suècia, governada per la també socialdemòcrata Magdalena Andersson, el suport a l'OTAN també depassa fronteres ideològiques.
2. Una frontera massa extensa
L'ingrés de Suècia i Finlàndia a l'OTAN multiplicaria per dos els quilòmetres que ara mateix Rússia té amb països de l'Aliança Atlàntica. Concretament, es passaria de 1.215 quilòmetres a 2.600. Un fet aquest que lògicament neguiteja el Kremlin, que ja ha proclamat que això no farà Europa més segura. Els fets que s'estan succeint desmenteixen els desitjos expressats per Putin sobre el rebuig a l'extensió de l'OTAN. Desigs que, en certa forma, reviuen els afanys de Caterina la Gran i Pere I, els tsars que van expandir Rússia. Ara per ara, el Kremlin no sembla en situació d'obrir un nou front militar. Però la major pressió a la frontera, sense estats coixí, tindrà conseqüències.
3. Un exèrcit potent en guerra àrtica
Per l'OTAN, l'entrada de suecs i finlandesos no és pas un aspecte secundari. A banda de l'efecte polític de la decisió, i del fet que posa fi al debat intern a l'Aliança sobre la seva raó de ser, els exèrcits de Finlàndia i Suècia aportaran expertesa en flancs difícils. Els dos estats eren neutrals, però no pas naïfs. Des de sempre han disposat d'unes forces armades potents i preparades per a la guerra àrtica, és a dir, per combats en zones gèlides. En el cas de Finlàndia, de més de cinc milions d'habitants, el servei militar és obligatori i una tercera part de la població adulta és reservista i mobilitzable. A Suècia, el govern d'esquerres va reinstaurar el 2017 el servei militar obligatori, suspès el 2010. El motiu? Les creixents tensions amb Rússia.
4. La fi de la incertesa bàltica?
De culminar-se l'ingrés a l'OTAN, es començaria a diluir el que ha estat un dels grans temors d'Occident respecte a Rússia: la desprotecció de les tres repúbliques bàltiques. Estònia, Letònia i Lituània estan en certa manera encerclades i si no poden esperar ajuda des de sòl finlandès, la seva situació empitjoraria en cas d'esclat de conflicte militar. El pas fet per Hèlsinki i Estocolm canvia les coses i podria contribuir a neutralitzar o combatre amb més eficàcia una possible ofensiva russa.
5. Turquia fa valer el seu pes
Divendres, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, mostrava la reticència d'Ankara a l'entrada de finlandesos i suecs a l'Aliança. Erdogan va al·legar el suport donat per aquests països a la causa kurda, veritable enemic a abatre per l'imperialisme turc. Les paraules d'Erdogan diuen moltes coses. Ankara ja no és l'aliat obedient de Washington i vol ser tractat com una potència rellevant. Turquia, a més, tot i rebutjar la invasió d'Ucraïna, vol preservar la seva posició com a possible mediadora, i té els seus propis interessos. Caldrà atendre-la, tot i que és aviat per dir que el rebuig inicial d'Erdogan equivalgui a un veto mantingut en el temps.