8tv ha estrenat Cel·la 61, el programa en què Josep Rull torna a la presó per entrevistar-hi amics, companys i presos que va conèixer a Lledoners i que ja formen part de la seva vida. El programa, en general, està fet amb serveis mínims. Escassa edició, pocs recursos, nul·la introducció i comiat inexistent. Veiem com Rull entra a Lledoners i com, sense més preàmbuls, s'asseu a parlar amb el seu primer entrevistat.
L'escenari és una sala d'informàtica grisa amb una taula seca i llisa. I els protagonistes són dos amics: un pres polític reconegut i un pres convencional desconegut. Aquest factor és el que justifica el programa, i de seguida perceps com, fora d'aquest impacte clau, l'estructura trontolla. Cel·la 61 ho aposta tot a la carta Rull. I, en aquest context, Rull pot fer diverses coses, però no miracles. Rull pot ser entranyable, per exemple. El terrassenc comença explicant davant de l'entrevistat, l'Ildefonso, el vincle que van establir a la presó. Uns minuts que es fan estranys perquè, és clar, l'Ildefonso ja sap tot el que li està explicant Rull, ho han viscut tots dos en primera persona.
Però és que Rull li està explicant a ell, no pas a l'audiència. L'està mirant als ulls. Un detall que demostra fins a quin punt els serveis són mínims en aquesta Cel·la 61 que ni tan sols recorre a una veu en off -del mateix Rull- que pugui resoldre televisivament moments com aquest. Després, però, la conversa ja es torna més fluida, i l'Ildefonso ens relata els seus més de vint anys -més de vint anys- a la presó.
Dues dècades que són interrompudes en poques ocasions per Josep Rull. I si són poc interrompudes és perquè el pres polític té una virtut evident: és dels que escolta quan l'altre parla. Aquest do, cada vegada menys habitual en els entrevistadors i en les persones en general, es fa notori, s'agraeix, i acaba convidant-te a donar una oportunitat al format. La mateixa oportunitat que demana Rull pels presos que, com l'Ildefonso, fa anys i panys que viuen atrapats en una cel·la.
A Catalunya hem estat tants anys parlant de presos i presons, però, que en alguns moments sembla que ja hàgim vist aquesta petició i aquest programa. Amb uns altres protagonistes, probablement, però amb un esperit semblant. Unes experiències similars, tan humanes com dures. I unes lliçons de futur calcades. Un cop narrada la seva penitència, destacada la força del teatre com a desllorigador social, i deixada anar alguna obvietat -aquí te adaptas a todo-, Rull encara la recta final de l'entrevista amb una dosi extra de tendresa quan pregunta a l'Ildefonso pels bons records dins del centre penitenciari.
Ho fa a l'estil Rull, amb un lèxic i un vocabulari marca de la casa: "Quin record dius, ostres, m'hi abocaria?". I així, quan sembla que allò no s'ho acaben, quan ja fa 45 minuts que xerren, l'entrevista va fonent-se i arriba arrossegant els peus al seu final. Un final sec, igual que l'inici. Però amb una crida sincera i menystinguda en presos eterns com l'Ildefonso: "M'agradaria tenir relacions amb persones. Si alguna dona vol escriure'm, que ho faci". I una resposta tan incomprensible com meravellosa de Josep Rull, que amb un mig somriure dribla la sorpresa del moment amb un dolcíssim "Ho farem".