08
de maig
del
2022
Actualitzat
a les
11:09h
L'estudi d'arquitectura POA ha revelat una de les grans incògnites culturals que roden als catalans i a les catalanes cada cop que viatgen a l'estranger: per què a fora de l'Estat no hi ha persianes? Alguns dels motius són evidents. És el territori amb més hores de llum al dia de tot el continent europeu i quan arriba el bon temps, els rajos de llum es colen a les estances de les cases i les ofeguen de calor. Les persianes són una solució per abaixar la temperatura i conservar una certa frescor.
De fet, estan tan arrelades a la nostra cultura que ni tan sols ens qüestionem la seva presència a les llars. Hi han de ser i s'han convertit en un element imprescindible a l'hora de dissenyar i construir els habitatges. Però a la resta d'Europa no és així. Fora d'Espanya, les finestres, nues, són un aparador de la vida dels altres. No és que no hi hagi persianes, és que ni tan sols hi ha cortines. I això és el que, veritablement, aquí fa por.
El veritable motiu pel qual tenim persianes té a veure, d'una banda, amb el nostre llegat àrab, que contrasta amb els costums calvinistes dels països protestants del centre de la comunitat. En aquests últims, la tradició manava obrir les cases, demostrar que no hi havia res a amagar. En canvi, aquí, la manera de fer de la cultura àrab manava viure cap a dins de casa, tenir les coses boniques a dins, com els patis interiors, i mirar a través de les gelosies.
La societat espanyola que, precisament, es caracteritza per ser molt sociable i oberta, prefereix reservar-se certs aspectes de la seva vida privada per a si mateixa. Ho ha explicat el sociòleg Juan Carlos Barajas al seu blog Sociología Divertida, on detalla com a l'Estat "estem més al carrer i coneixem més al veí, i d'aquesta convivència es deriva un gran interès per conèixer la vida dels altres i un menor interès en què els altres coneguin la pròpia, per això es col·loquen barreres". Aquest costum també té les seves arrels en la cultura religiosa catòlica, que recela del què diran i advoca per protegir l'interior per evitar rumors. Així ho ha definit Barajas: "Has de tenir un interruptor, persianes i cortines que desconnectin casa teva de l'exterior per fer el que no vols que vegin els altres".
Però alguna cosa està canviant...
Els fabricants de persianes declaren que des de la crisi econòmica del 2008, el mercat exterior està vencent els seus prejudicis culturals i s'han incrementat les vendes en nombrosos territoris. És el cas, per exemple, del nord d'Europa, una zona que ha estat assetjada per les onades de calor provocades pel canvi climàtic en la qual hi ha hagut un repunt de la demanda. O de Llatinoamèrica, on el motiu d'interessar-se ara per les persianes és ben diferent. Allà respon a la seguretat. Algunes persianes d'alumini suporten ràfegues de vent de fins a 300 quilòmetres per hora. Un accessori que, a poc a poc, es va convertint en imprescindible en èpoques d'huracans. Però la qüestió de la seguretat a Amèrica del Sud també s'explica pels índexs de criminalitat: tenir la persiana baixada dificulta que et puguin entrar a robar.
Així doncs, mentre Catalunya i la resta de l'Estat es protegeixen del món exterior rere una persiana, a molts altres indrets del món hi regna la transparència, almenys a les façanes. Però, lentament i de forma -diuen les empreses- destacable, molts països comencen a deixar enrere les seves tradicions per incorporar a les seves cases un objecte, que tot i el seu significat cultural, té molts avantatges.
De fet, estan tan arrelades a la nostra cultura que ni tan sols ens qüestionem la seva presència a les llars. Hi han de ser i s'han convertit en un element imprescindible a l'hora de dissenyar i construir els habitatges. Però a la resta d'Europa no és així. Fora d'Espanya, les finestres, nues, són un aparador de la vida dels altres. No és que no hi hagi persianes, és que ni tan sols hi ha cortines. I això és el que, veritablement, aquí fa por.
El veritable motiu pel qual tenim persianes té a veure, d'una banda, amb el nostre llegat àrab, que contrasta amb els costums calvinistes dels països protestants del centre de la comunitat. En aquests últims, la tradició manava obrir les cases, demostrar que no hi havia res a amagar. En canvi, aquí, la manera de fer de la cultura àrab manava viure cap a dins de casa, tenir les coses boniques a dins, com els patis interiors, i mirar a través de les gelosies.
La societat espanyola que, precisament, es caracteritza per ser molt sociable i oberta, prefereix reservar-se certs aspectes de la seva vida privada per a si mateixa. Ho ha explicat el sociòleg Juan Carlos Barajas al seu blog Sociología Divertida, on detalla com a l'Estat "estem més al carrer i coneixem més al veí, i d'aquesta convivència es deriva un gran interès per conèixer la vida dels altres i un menor interès en què els altres coneguin la pròpia, per això es col·loquen barreres". Aquest costum també té les seves arrels en la cultura religiosa catòlica, que recela del què diran i advoca per protegir l'interior per evitar rumors. Així ho ha definit Barajas: "Has de tenir un interruptor, persianes i cortines que desconnectin casa teva de l'exterior per fer el que no vols que vegin els altres".
Però alguna cosa està canviant...
Els fabricants de persianes declaren que des de la crisi econòmica del 2008, el mercat exterior està vencent els seus prejudicis culturals i s'han incrementat les vendes en nombrosos territoris. És el cas, per exemple, del nord d'Europa, una zona que ha estat assetjada per les onades de calor provocades pel canvi climàtic en la qual hi ha hagut un repunt de la demanda. O de Llatinoamèrica, on el motiu d'interessar-se ara per les persianes és ben diferent. Allà respon a la seguretat. Algunes persianes d'alumini suporten ràfegues de vent de fins a 300 quilòmetres per hora. Un accessori que, a poc a poc, es va convertint en imprescindible en èpoques d'huracans. Però la qüestió de la seguretat a Amèrica del Sud també s'explica pels índexs de criminalitat: tenir la persiana baixada dificulta que et puguin entrar a robar.
Així doncs, mentre Catalunya i la resta de l'Estat es protegeixen del món exterior rere una persiana, a molts altres indrets del món hi regna la transparència, almenys a les façanes. Però, lentament i de forma -diuen les empreses- destacable, molts països comencen a deixar enrere les seves tradicions per incorporar a les seves cases un objecte, que tot i el seu significat cultural, té molts avantatges.