01
de maig
del
2022
Actualitzat
a les
20:25h
"No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles"
És cert que l’exercici de la política demana convenciment en els postulats ideològics que cadascú defensa i respecte cap als dels adversaris. I en política, com en tot en la vida, ens diu Joan Fuster, no cal creure més que en allò que sigui estrictament imprescindible. La llibertat, individual i col·lectiva, n’és una, de convicció de la qual no podem prescindir.
I amb el dret a la llibertat hi ha el dret a la privacitat. Uns drets que els poders de l’Estat, amb l’espionatge, s’han saltat respecte Catalunya. I se’ls han saltat per venjança. Perquè “la venjança ve després” ens diu també l’escriptor de Sueca. La ministra de Defensa, Margarita Robles, responia a la sessió de control al govern al Congrés a la diputada de la CUP, Mireia Vehí, tot preguntant: “¿I què ha de fer l’Estat quan es declara la independència?¿ I què ha de fer l’Estat quan algú talla la via pública? ¿I quan hi ha desordre? ¿I què ha fer l’Estat quan algú té relacions amb polítics del país que envaeix Ucraïna?
L’espionatge ha estat i és la venjança de què serveix l’Estat, tant sota el govern Rajoy com sota el govern Sánchez, per poder saber, sense que se sàpiga, què feia i que fa l’independentisme. Ela venjança és el recurs del dèbil. La política practicada amb convenciment ideològic se serveix del diàleg i de la consegüent negociació. I aquesta acció d’espionatge es demostra com la maniobra d’un impotent.
Des de la responsabilitat que atorguen les urnes, un governant no la pot permetre, aquesta política practicada amb aires de censor. Per això el govern de la Generalitat ja no hi creu, en la taula de negociació. I si el valor és allò on carreguem un accent d’intensitat, Catalunya diu “prou”. Però ara serà quan ens tocarà de ser-hi conseqüents amb aquest “prou”.
Perquè prou a què? La força del govern Sánchez és que sap que Catalunya prefereix un govern del PSOE abans que un del PP o que un de possible de PP i Vox. Per això aquesta arrogància de Pedro Sánchez, respecte els poders de l’Estat, d’una política practicada per conveniència pràctica, i que des de Catalunya, pel que fa a aquesta nostra voluntat d’estat independent, lliure i sobirà, patim en tota la seva inclemència.
És cert que l’exercici de la política demana convenciment en els postulats ideològics que cadascú defensa i respecte cap als dels adversaris. I en política, com en tot en la vida, ens diu Joan Fuster, no cal creure més que en allò que sigui estrictament imprescindible. La llibertat, individual i col·lectiva, n’és una, de convicció de la qual no podem prescindir.
I amb el dret a la llibertat hi ha el dret a la privacitat. Uns drets que els poders de l’Estat, amb l’espionatge, s’han saltat respecte Catalunya. I se’ls han saltat per venjança. Perquè “la venjança ve després” ens diu també l’escriptor de Sueca. La ministra de Defensa, Margarita Robles, responia a la sessió de control al govern al Congrés a la diputada de la CUP, Mireia Vehí, tot preguntant: “¿I què ha de fer l’Estat quan es declara la independència?¿ I què ha de fer l’Estat quan algú talla la via pública? ¿I quan hi ha desordre? ¿I què ha fer l’Estat quan algú té relacions amb polítics del país que envaeix Ucraïna?
L’espionatge ha estat i és la venjança de què serveix l’Estat, tant sota el govern Rajoy com sota el govern Sánchez, per poder saber, sense que se sàpiga, què feia i que fa l’independentisme. Ela venjança és el recurs del dèbil. La política practicada amb convenciment ideològic se serveix del diàleg i de la consegüent negociació. I aquesta acció d’espionatge es demostra com la maniobra d’un impotent.
Des de la responsabilitat que atorguen les urnes, un governant no la pot permetre, aquesta política practicada amb aires de censor. Per això el govern de la Generalitat ja no hi creu, en la taula de negociació. I si el valor és allò on carreguem un accent d’intensitat, Catalunya diu “prou”. Però ara serà quan ens tocarà de ser-hi conseqüents amb aquest “prou”.
Perquè prou a què? La força del govern Sánchez és que sap que Catalunya prefereix un govern del PSOE abans que un del PP o que un de possible de PP i Vox. Per això aquesta arrogància de Pedro Sánchez, respecte els poders de l’Estat, d’una política practicada per conveniència pràctica, i que des de Catalunya, pel que fa a aquesta nostra voluntat d’estat independent, lliure i sobirà, patim en tota la seva inclemència.