Durant l'època dura de la pandèmia va fer fortuna l'expressió "Cuidem-nos". Tots la repartíem sovint, i en dir-la ens feia la sensació que estàvem signant alguna mena de protocol empàtic que, sovint, no anava gaire més enllà d'aquell desig fugaç. Ara aquella etapa ja queda lluny, i cada vegada sentim menys la necessitat solidària de cuidar-nos els uns als altres.
Un dels que deia molt aquesta expressió era Oriol Mitjà. I ell, a banda de dir-la, intentava fer-la possible implicant-s'hi proactivament. Vull que tots plegats ens cuidem i, per tant, intentaré influir tant com pugui en l'esfera política i mediàtica perquè sigui així. Al final, però, el seu protagonisme va acabar sent excessiu, la persona va acabar sent brutalment devorada pel personatge, i l'encertat retorn a la seva terra vital va acabar esborrant-lo del mapa.
Ara Oriol Mitjà ha tornat a les nostres vides. Hi ha tornat, concretament, per vendre el seu llibre. Però aquesta idea inicial l'ha acabat duent a passejar-se novament per tots els formats mediàtics possibles no només per explicar-nos les virtuts de l'obra, sinó també per alertar-nos sobre com s'haurien d'estar fent les coses i acusar a determinats col·lectius (en alguns casos, amb un rigor surrealista) de ser culpables, en part, de les males notícies que ha dut i durà la Covid a casa nostra.
Oriol Mitjà, per tant, ha tornat al mateix lloc on era. Un lloc perillós on les xarxes et destrossen, la popularitat se t'acaba girant en contra, i on sortir-ne sense massa ferides emocionals és gairebé una quimera. S'ha tornat a col·locar a l'ull d'un huracà sense compassió. O l'han tornat a col·locar a l'ull d'un huracà sense compassió.
Durant les infinites vegades en què Oriol Mitjà ha parlat de la seva pròpia persona, l'epidemiòleg ens ha explicat que, més enllà de la salut col·lectiva, la gestió de la seva salut mental ha tingut i té un paper transcendental en la seva vida quotidiana. Ens ho ha narrat ell mateix, i ens ho ha narrat tantes vegades que és impossible que no en tinguem constància tots plegats. Coneixem la fragilitat d'Oriol Mitjà, en aquest sentit.
Tenint en compte aquest context personal, doncs, i veient que l'Oriol està tornant a entrar en una etapa que no el beneficiarà en cap sentit, empès tant per la necessitat d'aportar com per una egolatria impactant, em pregunto qui cuida Oriol Mitjà, l'home que vol cuidar-nos a tots. Qui cuida la seva autoestima, qui atenua el seu ego, la seva fam per ajudar i per incidir en la nostra salut, el seu afany per cobrar-se una factura mediàtica que tothom veu que tornarà a ser terrible.
No sé si és feina del seu entorn més proper, dels mitjans que el criden massa assíduament per esprémer la seva indignació i treure'n un titular suculent, de les editorials que no deixen de temptar-lo per aquí i per allà, però, des de fora, i per les vibracions ja conegudes que transmet, tinc la sensació que no se l'està cuidant massa i que gran part dels protagonistes -ell inclòs- estan reincidint en una dinàmica complicada.
Potser és un bon moment per frenar i tornar a aquell bonic lema que ens feia sentir tan bé amb nosaltres mateixos quan el pronunciàvem. Cuidem-nos. Oriol, cuida't. Mitjans, cuideu-lo. Cuidem tot allò que clama cura. La pandèmia no s'ha acabat per a nosaltres, i tampoc s'han acabat per a ell les oportunitats de tornar a patir la virulència d'un país que adora els seus referents quan marquen el camí, però que és implacable amb ells quan se'ls va trobant constantment en aquest mateix camí.